Si ahir ens fèiem ressó de la campanya perquè estatpropi.cat sigui una de les deu més votades al concurs Startup2.0, avui ens llevem amb la notícia a la portada de l'Avui.cat. De passada, la notícia també fa referència a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tot i que no sigui cert que hi hagi la integració a la qual es refereixen, sí que ho és que les dues iniciatives compartim la voluntat política de tenir un estat propi i que Internet és el nostre àmbit d'acció, cosa que sovint ens fa anar de bracet. Recordeu que només tenim avui i demà per votar per estatpropi.cat. Encara no ho heu fet?

El conseller Ausàs és entrevistat a l'Avui i li demanen per la Llei de consultes populars. “Amb l'Estatut que tenim podem fer una llei de referèndums, sabent que l'Estat ha d'autoritzar-ho cada vegada que es convoca. Aquesta és una llei escrupolosament constitucional. Hem de treure el suc al màxim a l'Estatut. A més, aquesta llei figura al pla de govern i és un mandat parlamentari. L'Estat cada vegada ha de dir-hi la seva, però representa el dret a decidir el que calgui, qualsevol de les qüestions que ens plantegem.” Feina feta, doncs: “La memòria es va aprovar dimarts al govern; ara es tractaria que abans de l'estiu tinguéssim l'articulat, i abans d'acabar el 2008 el govern ho pogués aprovar. Així arribaria al Parlament a principis de 2009.” Més material per a la tardor, doncs. A partir de setembre, el procés cap a l'estat propi encarrilarà el seu tram final.

Avui fa un any que començava el compte enrere cap a l'horitzó de setembre del 2014. Tres-cents anys després encara hi som i som més vius que mai. Són dues dates simbòliques però potents que tanquen un període de set anys. Hem passat el primer. Hem fet una setena part del camí. Fa un any, des de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida es feia una proposta ben original que segurament recordareu: Ací estem! (bloc a MésVilaweb) I si no ho recordeu, mireu aquest vídeo o aquest altre o encara aquest que testimonien el seguiment del projecte; i el que segurament expressa millor l'emotivitat i el sentit del projecte, aquest altre. Aquest bloc es va fer ressò de la proposta, la va seguir i va mirar de contribuir-hi humilment. Aquell vespre ens vam concentrar a la plaça de l'Ajuntament i la majoria del Ple s'hi va afegir, inclosa la regidora del PP Rosa Zaragoza, cosa que van immortalitzar dos apunts (I i II). Abans, però, al migdia, s'havia presentat estatpropi.cat, una iniciativa que acumula ja més de 18.000 adhesions i que té presència també al Twitter i a Facebook (on s'apropa al miler de membres la causa que hi dóna suport).

Llegeixo al Directe! que Xavier Solano ha estat nomenat delegat del Govern al Regne Unit. És un nomenament que celebro perquè Solano és independentista i estic segur que farà molt bona feina. A més, les delegacions del Govern a l'estranger són una qüestió important per al nostre futur sobirà. I segur que els socialistes i la resta d'unionistes haurien preferit que aquestes delegacions no existissin. I el nomenament de Solano no és aïllat perquè, com recordareu, a primers de mes també es va fer públic a Vilaweb que Martí Estruch assumiria la delegació a Berlin. Estruch és col·laborador habitual de Vilaweb a través del Mail Obert. Un dels articles més memorables que li he llegit és aquell en què parlava de Joan Ferran de la Crosta i de les seves declaracions després de la manifestació de l'1 de desembre. Joan Ferran s'haurà d'empassar aquest nomenament i el de Xavier Solano. I el de tota la crosta que faci falta. No la nacionalista sinó la desinhibidament independentista.

Hi ha algú que basa la seva estratègia en el control dels mitjans, a aconseguir dominar allò que en diem l'opinió pública, a imposar una determinada visió de la realitat. I ara, des de fa un mes i mig, toca fer veure que l'independentisme està tocat; toca vendre el congrés d'ERC com una lluita fratricida pel poder, com una cosa d'irresponsables incapaços de governar. I sobretot, si pot ser, vincular-hi l'independentisme en conjunt, com si tot passés per un sol partit. Aquest algú no és el PP, que en aquest país continua sense tenir res a pelar. Tampoc no és CiU perquè cada cop són més les veus que hi aposten per la independència. I tampoc no és ICV. Algú està fent aquest gran esforç però la realitat és tossuda i per molt que s'intenti ocultar-la, estamordir-la o escamotejar-la, tard o d'hora brolla amb més força que mai. Fa temps que aquest país demana cada cop més la independència, i que alguns hagin tret pit creient-se uns resultats electorals més aviat enganyosos ha acabat produint un efecte contrari: l'ara més que mai. I per cert, des del gener que no tenim baròmetre d'opinió política. De tant cuinar-lo potser sortirà socarrimat.

En principi falten dos anys i mig per les properes eleccions al Parlament, però tot fa pensar que els canvis que es poden produir en el tauler polític s'estan gestant ara, i crec que quedaran encarrilats passat l'estiu. Les tendències dins d'ERC i CDC es van aclarint i ja podem anar aventurant probabilitats. Quan arribem al moment en qüestió, Esquerra haurà estat al govern durant dues legislatures. Haurà esmicolat la idea que alguns feien circular interessadament que són gent que no saben governar. Previsiblement hi haurà qui encara ho provarà, però en general la gent ja no s'ho creurà. La necessitat de ser al govern per formar quadres, teixir complicitats i orientar polítiques ja no serà tan forta, cosa que permetrà posar condicions clares.

A l'Estat comença una nova legislatura. El president del Congrés ha estat escollit en segona volta per falta de suports i el president del govern va pel mateix camí. Això, com ja he dit en algun altre apunt, és un indici de la crisi d'estat que es viurà durant aquesta legislatura. Però no us penseu pas que això els amoïna gaire.

Ara estem força entretinguts i entretingudes amb la informació que es genera a l'entorn dels congressos d'Esquerra i de CiU al juny i juliol respectivament. Des del meu punt de vista, la retirada de Carod és una prova més de la seva intel·ligència. El partit ha d'aconseguir superar el congrés amb dues idees clares: que hi ha hagut renovació i que hi ha unitat dins del partit per reprendre la tendència alcista cap al milió de vots i la majoria social per la independència. Avui ho explica a El Periódico, que torna a publicar un article sobre el tema i d'aquesta manera s'aconsegueix implicar més lectors en el debat sobiranista. Fa uns dies era Puigcercós qui publicava un article, on per cert vaig llegir que parlava de “més sobirania” d'una manera molt indeterminada.

Darrere de tot el devessall de resultats que aquests dies anirem analitzant i comentant hi ha un únic element. Diumenge passat, la gent no va anar a votar pensant si volia un Congrés amb més IU, amb més nacionalistes o amb més independentistes. Diumenge la pregunta era “a vostè què li semblaria que el PP tornés a governar a Espanya?” Aquesta pregunta té la virtut de mobilitzar encara moltes persones. I no només els votants habituals o ocasionals del PSC-PSOE, sinó també els d'altres formacions. És evident que hi havia més d'una llista que assegurava la continuïtat de Zapatero al govern: IU ho feia, ERC ho feia i CiU ho feia si el PSOE guanyava per majoria simple. Però si la gent va passar per damunt d'aquests matisos i va anar directament al vot socialista és perquè el rebuig al PP és encara molt gran. Si no és que el PP canvia molt i torna a presentar una llista semblant al que pretenia ser en temps de Piqué, el 2012 es tornarà a produir la dinàmica bipartidista. I si no passa això, serà que PP i PSOE han unit esforços per enfrontar-se a l'independentisme català i al basc en la defensa de l'Estat. Sigui com sigui, aquest empobriment de la democràcia espanyola, aquesta reducció a una pregunta en què el PP sempre és protagonista, hauria de fer reflexionar tant CiU com ICV, encara entestats a voler participar en una política que cada cop els exclou més.

Tret de l'Antoni Garcia, no he trobat gaires referències més al segon aniversari de la multitudinària manifestació del 18-F. És clar que l'agenda política del país té molts temes damunt la taula, però crec que el 18-F mereix un lloc especial en la nostra memòria. Algun dia tindrem ocasió d'analitzar-ho amb la distància suficient, però diria que va constituir el punt d'arrencada del procés, l'acceleració definitiva, el camí sense retorn. Avui, però, tenim massa temes damunt la taula i potser tenim més ganes de mirar endavant que no pas enrere. I en el fons això també és molt bon senyal.

Avui que Vilaweb entrevista Mario Dumont, i just l'endemà de la proclamació d'independència de Kosovë, aprofito per escriure sobre una altra comunitat a la recerca d'estat. Quebec ciutat celebra enguany els 400 anys de la seva fundació. Ens ho fa saber Luc Lefebvre a través d'un comentari al tauler del grup Together For Independence al Facebook. Gràcies a ell tenim coneixement d'una pila de grups i causes relacionades amb els sobiranistes del Quebec que sovint tenen el corresponent web fora del Facebook. Per exemple, el Conseil de la Souveraineté du Quebec, una mena de Cercle d'Estudis Sobiranistes. Està bé fer-hi una ullada per comparar i per agafar idess. També ens enllaça amb el Parti Québécois, amb el Bloc Québécois, amb el Mouvement Montréal Français, i amb el que seria l'homòleg de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, la Plume Souverainiste, tot i que no és un agregador automàtic sinó una simple relació d'enllaços des d'un bloc de Wordpress.

Vicenç Villatoro deia en un article dilluns a l'Avui: “Quin seria el meu resultat desitjat? Doncs que Zapatero i Rajoy tinguessin a Catalunya un fortíssim vot de càstig i que el conjunt de les forces catalanistes tinguessin un molt bon resultat i pugessin d'una manera visible.” Villatoro, doncs, rebutja vots en blanc o nuls i creu que el comportament electoral que pot anar millor al país és votar els partits catalanistes. El problema és que la seva crida difícilment serà secundada. Si ho aconsegueix ho trobaré fantàstic, i ell juga net en la mesura que no demana el vot per CiU sinó per les forces catalanistes, però el punt clau és aquest:

Ara fa quatre anys, l'Estat espanyol va viure un moviment de rebuig contra l'intent de manipulació informativa perpetrat pel govern del PP. Aquell moviment es va poder articular perquè una gran majoria de persones veien en una alternança de govern una sortida al problema. En qüestió d'hores, una onada d'indignació va mobilitzar la ciutadania en clau de rebuig, i la celeritat d'aquell procés va esdevenir notícia. El proper 9 de març torna a haver-hi eleccions. Els qui aleshores van promoure la mobilització o els qui no van dubtar a afegir-s'hi, ara no senten cap necessitat de fer res. En tot cas, i per inèrcia, es fomenta el record d'aquella situació per advertir del gran perill que seria que el PP recuperés el poder. Aquests, però, passen de puntetes sobre tot allò que ha passat i està passant a l'Estat espanyol durant la legislatura del PSOE. Per què? Doncs únicament perquè creuen que criticar el PSOE pot beneficiar el PP. I abans que assumir aquest risc, prefereixen envilir-se amb el silenci còmplice.

Si pogués, m'hi plantaria directament. Pot semblar paradoxal, però quan la majoria de les persones pensen que durant la precampanya i la campanya creix l'interès per la política, a mi em succeeix que tancaria la paradeta i me n'aniria de vacances. La saturació d'informació política d'escassa credibilitat ja havia estat una realitat sempre, darrerament accentuada per l'efecte ressonador de la blogosfera. Però resulta que quan això ha coincidit amb unes eleccions al Congrés dels Diputats, ha culminat. No és que no es llegeixin coses interessants i que no valgui la pena seguir el debat. Ara mateix he rebut el missatge que m'anuncia tema i convidats de l'Àgora de dilluns a TV3, i és una bona notícia que hi sigui Saül Gordillo (llàstima d'alguns dels acompanyants). Però és que del proper 9 de març no en podem esperar res de bo per al país. Som en un final d'etapa, en un punt del procés en què sabem quines coses estan en crisi però encara no sabem quines funcionaran.

Marc Vidal, autor del bloc més llegit en català, és la persona a la qual hem d'agrair l'impuls principal de les Jornades Catosfera, unes jornades que han estat de gran profit per a tota la catosfera, que han reforçat les relacions internes dels membres de la xarxa, que l'han posada al nivell d'altres blogosferes i li han donat una projecció mai assolida fins ara. Encara que fos amb un reportatge políticament injust, fins i tot TV3 va parlar de la catosfera, cosa que els o les blocaires, aïlladament, no hauríem aconseguit. Penso que el perfil de Marc Vidal és paradigmàtic. El fet que hagi evolucionat des de la militància en el PP fins a dir que votaria sí en un referèndum que preguntés si vol que Catalunya sigui independent demostra el poder d'atracció del projecte independentista.

La blogosfera continua essent un espai de llibertat per a l'opinió política sense límits, o amb els límits que tots coneixem: la insuficient implantació d'Internet, un hàbit encara no prou consolidat a l'hora de contrastar les informacions i opinions que trobem a la premsa, certa inèrcia en el prestigi del format paper, etc. Però res millor que els blocs per saber per on es mou el debat polític entre les capes de població de formació mitjana-alta. I permeteu-me que ara adscrigui a les capes de formació baixa les persones més influenciables per discursos xenòfobs i simplistes. Al costat d'aquest espai de llibertat, però, els mitjans impresos continuen arribant als quioscos i es continuen comprant i llegint. I aquí encara hi ha diferències i interessos. Aquí encara hi ha control de l'opinió i manipulació en la tria i el tractament de les notícies. No dic res de nou, però si avui llegiu El Punt, per exemple en l'edició del Maresme, hi trobareu un editorial referit a Ibarretxe i a les plataformes sobiranistes. Cap al final de l'article hi podem llegir que “resulta molt interessant la proposta del Centre d'Estudis Sobiranistes per impulsar una consulta de tipus sobiranista que tingui el suport d'una iniciativa popular en forma de recollida massiva de firmes i que posteriorment dificultaria la negativa del govern espanyol al rebuig d'una petició de referèndum. Un element, aquest de la iniciativa popular, que, per exemple, el projecte que impulsa Ibarretxe no inclou”.

Vilaweb ha iniciat una enquesta en què demana si ja tenim decidit si votarem el 9 de març. La mostra és encara petita, però més d'un 20% té decidit que no anirà a votar i s'ha pres la molèstia de manifestar-ho. Això vol dir que no són indiferents sinó insatisfets. A tots ells precisament va dirigida la meva proposta d'un vot nul organitzat sota el lema “No t'abstinguis: planta't”. Són decisions preses. Són persones que es quedaran a casa, que cap partit no arrossegarà. També és clar en aquest sentit Miquel Pairolí, que en un nou article afirma que “No hi ha res a discutir sobre Espanya” i que “heus aquí una altra raó per anar a prendre el sol el 9 de març”. També a ell li demanaria que valori la possibilitat d'acostar-se a l'urna i dipositar-hi un sobre amb un paper on digui “Jo em planto”.