Aquesta crònica es complau a constatar un nou indici de canvi. Tota la vida havíem pensat que el catalanisme ens aglutinava a tots i que l'independentisme era una petita part d'un fenomen més gran. Primer hem de ser catalanistes, i després cadascú pot triar si és nacionalista, regionalista, federalista o independentista. Si més no, aquest ha estat l'esquema durant una bona colla d'anys. Ja fa temps que ens ensumem que això canvia, que parlem de la sobiranització del catalanisme. Uns surten amb allò de la Casa Gran del Catalanisme i, immediatament, la resposta: el Bloc Gran del Sobiranisme. Però és possible que en algun moment arribem a posar el nostre independentisme per damunt del nostre catalanisme? És possible que els esquemes es capgirin d'una manera tan clara?
On estem anant? A molts llocs, però tots condueixen a un de sol i ja sabeu quin és. D'entrada, anem a Brussel·les. La roda de premsa d'aquest migdia al Col·legi de Periodistes de Barcelona ha estat un èxit i la immensa majoria de mitjans ja estan avisant la gent que la manifestació està convocada i que ja poden córrer a fer la reserva. A l'entorn d'això hi ha una efervescència imparable. No dónes abast a arreplegar tots els llocs on hi ha referències a la iniciativa. N'informen fins i tot al 3/24 i a Catalunya Informació; Crònica diu que anirà a Brussel·les i que cobrirà la manifestació in situ; i, en definitiva, tothom es posa a caminar. La mateixa gent que un 18 de febrer va sortir al carrer, afegint-hi les entitats i espais que s'han creat des d'aleshores, tots junts anirem a fer-nos sentir a Europa. I la premsa espanyola ja ho sap (Terra, Siglo XXI, El confidencial, El economista, etc.; altres no tenen més remei que silenciar-ho).
Aquest matí s'ha presentat, al Paranimf de la UPF de Barcelona, el Tercer Congrés Catalanista. El Congrés s'emmarca en una tradició de catalanisme polític que a finals del segle XIX ja va donar el primer i el segon. La transcendència històrica, doncs, és notable. A la taula, avui, hi havia personalalitats destacadíssimes com els Molt Honorables Jordi Pujol i Pasqual Maragall, però també Joan Rigol, Jaume Sobrequés, l'impulsor del projecte Josep Espar i, entre els assistents, també Moisès Broggi. Aquest catalanisme proposa un congrés de quatre àmbits, un dels quals és el polític, encarregat al Cercle d'Estudis Sobiranistes. El representant de cada àmbit ha fet la seva presentació i quan ha estat el torn d'Alfons López Tena el missatge ha estat clar: no és el què allò que es vol debatre, sinó el com. En el què ja hi estem d'acord: volem un estat. Anem a debatre el com. Per tant, tot i que la premsa no hagi reaccionat encara, aquest matí s'ha produït un fet històric: el catalanisme polític ha fet el pas definitiu cap a l'estat propi. Un nou pas que aquesta crònica es complau a relatar.
Continuem, amb gran plaer i satisfacció, aquesta crònica de la creació d'un estat propi. Avui amb una mirada al tercer front. Els amables lectors d'aquest bloc ja saben que, des del meu punt de vista, el projecte d'un estat propi passa per impulsar tres fronts i tenir en compte vuit perfils, tal com vaig escriure, fa temps, en una col·laboració a Socialcat.cat. Doncs bé: si ens hi aturem un moment veurem com aquest mes de gener s'està produint la concentració d'energies suficient perquè, quan arribi el catalitzador, tot plegat entri en la fase definitiva, que es caracteritza per la irreversibilitat manifesta. És aleshores quan tothom, fins i tot els més incrèduls, veuen finalment que allò de la independència, allò de què han sentit a parlar tota la vida, ha deixat de ser un somni o una il·lusió i s'ha convertit en una realitat de la qual estan cridats a ser protagonistes actius. A veure qui es resisteix a participar d'això quan ho vegi en plena embranzida. Qui no sigui independentista s'hi tornarà fins i tot per empatia, perquè ho farem encomanadís.
Un dels indicis de decadència irreversible del que en altres temps havia estat l'imperi espanyol, avui Regne d'Espanya i demà vés a saber, és la resistència a donar una resposta democràtica als problemes i, per contra, crear-ne de nous amb un estament judicial lliurat a la sacrosanta missió de sostenir un Estat en descomposició. Que un lehendakari democràticament elegit hagi de ser jutjat per haver dialogat és una cosa que cau pel seu propi pes i que no fa sinó engreixar el ridícul historial d'anacronismes d'aquest Estat que s'entossudeix a tenir-nos sotmesos.
Si voleu, les enquestes dels diaris no són més que un entreteniment o una estratègia per fidelitzar lectors, però a partir d'un cert nombre de respostes, crec que ens donen alguna informació a tenir en compte. Darrerament me n'he mirat algunes de prop. Fa temps, per exemple, que segueixo l'evolució del combat Guardans/Tena. El 26 de novembre l'Avui demanava qui faria millors resultats i el 53 % apostava per Alfons López Tena. Són dades que CiU hauria de tenir en compte i que els haurien d'ajudar a decidir-se. També he seguit les tres enquestes de La Vanguardia sobre el culebrot del finançament. Primer van preguntar si els diputats del PSOE-C haurien de votar a favor dels pressupostos. El 76 % de prop de 3.000 vots deia que no. Després demanaven si la gent veia creïble l'amenaça del PSOE-C, i el 96 % de més de 2.000 vots deia que no. I finalment, si ZP tancaria l'acord abans del 31, cosa que negava el 91 % de més de 4.000 votants.
Mentre el país va tornant a la realitat després de tancar-se en aquesta torre de vori que és el futbol (i que ja va bé als qui en poden fer un titular ben gros que deixi la resta de coses en segon terme o fins absents), va bé fer un repàs de les coses que hi ha hagut aquest cap de setmana i de les que portarà la setmana entrant. Perquè passen coses. I deuen ser grosses perquè fins i tot els més reticents en parlen. Dilluns és el dia D del PSC. D de decisió. Ells trien: o Zapatero o Catalunya. I la decisió, el fet d'haver de triar, ja els és un problema ineludible i una font de desgast, com escriu avui Vicenç Villatoro. Dilluns també tenim el judici a Marc Belzunces. Això, demà. Però ahir hi va haver més coses que el Barça-Madrid deu haver tapat. Qui es vagi reincorporant a la realitat les anirà trobant: al matí es va presentar a Barcelona el projecte Deu Mil. A la tarda, Miquel Català va ser a Arenys de Mar per parlar del català a Europa i d'altres coses. I també ahir es va concretar la proposta d'Esquerra a les eleccions europees. Això, ahir. I avui, què tenim? Doncs l'enquesta interna de CDC, que per cert també comenta algun blocaire. El procés continua. La crònica també. Som-hi, doncs.
Podria haver passat que l'independentisme hagués quedat al marge del fenomen bloc quan aquest va esclatar. La catosfera hauria pogut adoptar altres matisos, més centrada en la literatura, en els mitjans de comunicació, en les innovacions tecnològiques, etc. I tot això hi és, però existeix la percepció, ben certa, que la catosfera està altament polititzada i que ho està en un sentit clar: la voluntat de tenir un estat propi hi pesa, i molt. Així mateix, quan es deia que el 2008 podria ser l'any de la gran eclosió de xarxes socials com Facebook, tampoc no es pensava en gaire més que un espai on les persones poguessin mantenir el contacte, compartir fotografies, enllaços, informacions, etc., més o menys l'ús que fan els milions d'usuaris d'aquestes coses. Però resulta que l'independentisme també té una forta presència a les xarxes socials. Només cal fer una ullada a aplicacions com ara causes i grups per adonar-se'n. Fem-hi, doncs, aquesta ullada.
Avui fa sis mesos justos que començava la vaga de bloc per la sobirania. Han estat 183 apunts en què només he publicat enllaços amb algun comentari o, darrerament, el recordatori d'allò que escrivia fa un i dos anys. Passats aquests sis mesos, és hora de tornar a l'activitat. És cert que no s'ha acomplert cap de les condicions que posava per tornar a escriure al bloc, però han passat moltes coses que em porten a fer una valoració diferent, més positiva, de l'estat de les coses quant al procés de construcció d'un estat propi.
Ibarretxe no ha de ser un model a
seguir a cegues, no té la clau del nostre futur nacional sinó
que fa allò que pot (i no és poc) amb la seva nació.
Però és inevitable no tenir-hi un ull al damunt i veure
què passa aquí, quines simpaties o antipaties i, en
qualsevol cas, quines reaccions provoca. El vicepresident de la
Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira ha alertat
que l'estat
autonòmic perilla si el TC tomba l'Estatut i la consulta
basca. Aquesta és la filosofia a falta de concreció,
però la trobo molt diferent d'allò que diu Mas segons
el mateix article de Sergi Picazo a El Punt. Mas afirma que
Catalunya “ha de tenir la seva pròpia via en lloc d'imitar
un camí de resultats incerts”, i en això estem
d'acord, però no en la manera com acaba la frase: “que pot
conduir a l'enfrontament amb l'Estat”.
Diuen les enquestes que el PSC a
l'Ajuntament de Barcelona ja
cansa. Diu Antoni
Dalmau que “tant de poder dificulta el debat intern al PSC”.
Diu Antoni
Aira, director del Singular Digital, que “de
confirmar-se la paraula de tots els candidats republicans, guanyi qui
guanyi, tot apunta a què el tripartit té els dies
comptats”. Diu Benach
que és indispensable pel bé de Catalunya que ERC obri
ponts amb CiU. Diuen a ICV que es
qüestionen el Decret de sequera. I Montilla què diu?
Doncs no res. Deu ser que no té res a dir. Al PSC se li està
dibuixant un horitzó d'oposició. Tot el desgasta. Només
li queda el control de les enquestes del CEO per intentar
dissimular-ho.
La independència es jugarà,
els propers mesos, als mitjans de comunicació. Fins al punt
que a finals d'any, segons com hagi acabat la batalla de l'opinió
pública, sabrem si la majoria social que ja reflecteixen
enquestes com la de la UOC dóna pas a una majoria
parlamentària que escurci el camí cap a la creació
d'un nou estat a la Unió Europea. L'enquesta de la UOC (bona
feina, Strubell!) passarà a la història com un dels
catalitzadors d'aquest tram final del procés. Ho proven les
dues maneres de reaccionar que hem vist, oposades com la nit i el
dia, i que són i seran la cara i la creu del país. La
cara, articles com el d'Isabel-Clara Simó “I
serem lliures” o el “Fem-los
independents” de Sebastià Alzamora. La creu, el nou
intent de maniobra
de distracció de Joan Ferran de la Crosta (ho sento Joan,
però crec que n'estem aprenent) o els miratges que veu Joan
Tàpia, anticipant-se d'aquesta manera a la travessa del
desert que se li acosta.
El 9 de juny fa els dos mesos que va
prometre Zapatero per fer públiques les balances fiscals. La
data s'acosta. A un servidor l'enxamparà en plena vaga, però
val a dir que no m'espero cap sorpresa. Solbes serà
intel·ligent però no honest (com sempre, com la majoria
de socialistes) i donarà unes dades prou interpretables per
reconèixer l'esforç fiscal de Catalunya però
sense posar-ho massa fàcil a l'argumentari independentista
(que, amb tot, en sabrà treure el profit: seguiu el nou web
del CES). Però si per casualitat passa el 9 de juny i,
incomplint un cop més la paraula donada, no tenim balances
fiscals, caldrà un gest de força i de protesta per part
dels representants polítics. De tots. Perquè la
transparència en la gestió dels recursos públics
és exigible i aplicable a totes les ideologies, fins i tot al
nacionalisme espanyol, si se'm permet la ironia. I el tema de les
balances fiscals clama al cel i és objecte d'un consens
ben ampli.
Aquest podria ser el títol d'un
bloc, d'un espai que actués com a aglutinador d'idees i de
persones al voltant d'una qüestió concreta: què
preferiu? Una Barcelona capital de província o una Barcelona
capital d'estat? Què prefereix la gent de Barcelona? Els va bé
tenir les infraestructures pròpies d'una província
espanyola i que els diguin que estan millor que la resta de capitals
de província? O voldrien una Barcelona capital d'una República
Catalana, d'un nou estat a la Unió Europea i un referent
econòmic, cultural i social a la Mediterrània? El bloc
ofereix moltes possibilitats, ja ho sabeu, i és fàcil
d'emprar. Si es crea a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (recordeu que
hi ha servei de blocs via WordPress), el domini podria ser
http://bcncapitaldestat.catosferics.cat.
S'hi podrien penjar vídeos fets sortint al carrer i preguntant
l'opinió de la gent. Es podria demanar a personalitats de
diversos àmbits que col·laboressin amb petits escrits.
I fins i tot es podrien organitzar algunes xerrades presencials de
debat sobre la qüestió si a partir del bloc s'organitzés
un grup que mirés d'incidir també en els mitjans i en
l'opinió pública en general. Preguntem-ho a Jordi
Hereu: què prefereix? Ser alcalde d'una capital de província
o d'una capital d'estat? (Faria jo mateix el bloc, però no em
sembla adequat essent com sóc d'Arenys de Mar.)
Finalment s'ha fet públic el
Baròmetre d'Opinió Política del CEO corresponent
al maig. No en teníem cap des de gener i de tant cuinar-lo ha
sortit recremat. Es pot entrar al detall i comentar moltes coses,
però n'hi ha un parell que continuen tossudes, que surten cada
vegada i que no provoquen cap mena de reacció. En primer lloc,
i des de fa temps, més de la meitat de la població
enquestada considera que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La
darrera dada ens parla d'un 61,4%. Això no seria cap problema
si no tinguéssim un flamant Estatut d'autonomia que no té
ni dos anyets. Si amb l'Estatut aprovat i al TC la gent vol més
autonomia, què hem de fer? Un altre estatut? Oi que no? Doncs
no sembla que el missatge arribi al president Montilla. Però
això no és tot.
Els empresaris catalans demanen
a l'Estat espanyol que compleixi la llei en matèria de
finançament segons allò que preveu l'Estatut. Hi ha
gaire estats al món amb tanta mandra a l'hora d'aplicar les
lleis que ells mateixos fan? Zapatero
demana a Montilla unitat mentre pren el pèl (també)
a Ibarretxe dient-li que està disposat a dialogar, però
no sobre aventures al marge de la Constitució. L'autèntica
aventura és no reaccionar davant d'aquest estat-sangonera
encegat amb constitucions que s'han fet velles i que han perdut fins
i tot el tren de la revisió. Si Montilla i Zapatero i els
socialistes espanyols en general no s'entenen entre ells, jo tinc la
solució: l'optimisme.
No fa pas gaire que m'indignava (i no
era l'únic) amb les pretensions del socialista mataroní
Manuel Mas de demanar el cap de Mònica Terribas per una
collonada, per veure manipulacions on no n'hi havia i per veure-les
precisament algú d'un partit que en això de les
manipulacions hi té la mà trencada. Avui Vilaweb
em dóna una gran alegria quan llegeixo que la Mònica
(si em permet aquest to familiar guanyat a pols amb la seva
combinació de professionalitat i complicitat nacional) ha
estat nomenada nova directora de TV3. És una satisfacció
personal immensa saber que Mas s'haurà d'empassar aquest
gripau. Ja se'l pot amanir com vulgui, que té la indigestió
assegurada. Si vol, pot abandonar el seu escó. I en Joan
Ferran de la Crosta també es deu estar estirant els cabells.
Que s'hi vagin acostumant, a aquesta crosta; i em sap greu per ells
però no és nacionalista sinó independentista.
Tot i que encara falten unes quatre
hores perquè s'acabi el termini (segons quin sigui el fus
horari dels organitzadors) i que l'últim que es perd és
l'esperança, sembla que la candidatura d'estatpropi.cat es
quedarà a les portes de poder participar en la final del 21 de
maig a Barcelona. Al moment de redactar aquest apunt és a la
posició 17, però sembla difícil que pugui
avançar les posicions que té per davant. En qualsevol
cas, quedar dissetens entre prop de dues-centes propostes de tot
Europa no és res que es pugui menysprear. Esperem que la
notícia
publicada per Vilaweb ajudi els qui encara no sou usuaris
de Facebook a fer-vos-en i
votar per estatpropi.cat. A Facebook la posició és molt
més destacada: entre tercers i quarts.
Ahir dimarts a L'oracle d'en
Graset (Catalunya Ràdio) es va parlar del llibre de Carod i es
van citar alguns fragments en què el vicepresident del Govern
considera la possibilitat d'una declaració unilateral
d'independència o afirma que un referèndum no és
imprescindible. Ambdues idees són lògiques i
previsibles dins el debat que tenim damunt la taula, i no haurien de
provocar respostes plenes d'ironia i sarcasme com les que vaig
sentir. Un dels convidats va fer un comentari que em sembla indignant
i que el retrata quan va preguntar retòricament si el llibre
aniria a la secció d'assaig o a la de ficció. Però
no va ser l'únic comentari fora de lloc. En el debat del dret
de decidir cal una mica més de seny i d'intel·ligència.
Si ens dediquem a desqualificar les propostes per partidisme o per
manies personals continurarem administrant una trista autonomia amb
permís de Madrid. És clar que potser alguns prefereixen
això.
Segueixo atentament l'evolució
que fa la llei de referèndums. M'interessa molt més que
no pas la mort de Calvo Sotelo (més enllà de l'estricte
sentiment humà, no em diu res), el congrés del PP o la
retirada d'Acebes o de Zaplana o tantes altres coses que alguns
mitjans s'entesten a fer passar per importants. M'interessa perquè
crec que serà una eina útil tant per orientar el debat
que ja tenim obert com per arribar a l'expressió democràtica
que ha de donar un mandat contundent al Parlament i a la Generalitat:
aquest país vol i necessita ser consultat sobre el seu futur
institucional.
