Que la via autonòmica és morta, ho sap tothom i és profecia, com diria Foix. Hi ha sectors de la societat que sempre ho han dit, que mai no haurien apostat ni pel segon estatut. Però calia cremar aquesta etapa per sumar adhesions. Ara ho diuen a Acte de Sobirania, que al juny van enterrar l'Estatut i van demanar un compromís als nostres parlamentaris per tirar pel dret, i es va dir també a Arenys de Munt, de manera que va quedar incorporat a l'esperit del moment. Això sol ja és un indici notable de col·lapse polític. La porta de sortida està bloquejada i a mesura que la gent s'hi acosta ho va veient i en va prenent consciència. Però alguns encara ens demanen que confiem en ells, que trucant a un número de telèfon que tenen ho poden resoldre. La gent ja té massa ganes de rebentar parets perquè els vinguem amb subtileses i qui no entengui això serà víctima del col·lapse. Per tirar d'una metàfora d'en Genís Roca (que ell aplicava un altre àmbit), s'acosta un tsunami. Alguns es quedaran mirant com s'acosta, impotents i babaus; altres tenen a punt la taula de surf per gaudir-ne; però alerta!, perquè si hi ha algú que intenti lligar-nos a la pota de la taula acabarà malament.
El passat 14 de maig feia una proposta als companys i lectors del Bloc Gran del Sobiranisme amb l'article "Bloc Gran: PIT (Partit Independentista Transversal) i fora!". Eren els inicis de la gestació de Reagrupament. S'havia vist clarament com molts sectors de CiU animaven Joan Carretero (comentaris, adhesions a grups de Facebook, etc.) a ser crític amb ERC o fins a marxar-ne. Un cop fet el pas existia per primer cop l'oportunitat de crear una nova llista realment transversal, però perquè fos així i perquè fos creïble i no semblés únicament una llista de rebotats d'ERC calia que valoressin d'afegir-s'hi persones de CiU. Altrament, el discurs de la unitat d'acció que havíem estat proposant des de la diversitat del BGS podia quedar en hipocresia barata. A dia d'avui, David Morgades continua militant a CDC. Enric Canela ja no, però no s'ha donat de baixa per entrar a Reagrupament sinó per fer d'enllaç a través del portal www.autodeterminació.cat, impulsat per Anna Arqué. La decisió d'Enric Canela va, doncs, en la línia d'allò que proposava: que el BGS no es quedés al marge de les noves possibilitats.
La consulta, en una tafanera portuguesa, a Barcelona Reporter, a Xornal de Galicia, a l'Expresso, a les piulades del twitter d'Autodeterminats (que va enllaçant a la premsa internacional que en parla i ja en porta més d'un centenar) i a una sèrie de mitjans internacionals, d'arreu, que Vilaweb detalla en aquest article i l'Avui en aquest altre. Per tant, s'ha aconseguit un pas més, i força contundent, en la internacionalització del conflicte. Segurament recollim ara també els fruits de la manifestació de Brussel·les. La decisió de cadascuna de les persones que s'hi van desplaçar va ser decisiva perquè els mitjans n'informessin i ara, que encara ho devien tenir fresc, han parlat d'Arenys de Munt. No serà pas el darrer cop, però qui pugui moure's en aquest sentit, sisplau, que ho faci. Ara que hem arribat a la premsa internacional, el que diguin els mitjans espanyols ja no té el mateix interès. Hem entrat en una altra fase.
Es respira a l'aire. Se sent en els comentaris. Es nota en els articles. Hi estem anant. I serà una cosa històrica no només per a nosaltres. Europa i el món sencer es fixarà en el nostre procés i estic segur "l'esperit de Catalunya" serà alguna cosa més que un llibre de Josep Trueta. El nostre aferrament als valors de la democràcia, la nostra resistència secular a la tirania de Castella i d'Espanya serà admirada i aplaudida arreu. No sé si ho tindrem tot pagat; potser no cal; però aviat començarem una nova etapa col·lectiva.
És pràcticament impossible donar compte de totes aquelles petites coses que aquests dies contribueixen a impulsar el procés de creació d'un estat propi. La densitat informativa, d'opinió i de debat és més alta que mai. Avui intento només apuntar unes quantes d'aquestes coses i aprofito per penjar els dos pdf amb la programació de la VIII Mostra d'Entitats dels Països Catalans. Esperem trobar-vos-hi. I a la tarda, tothom a la manifestació, que n'hem de fer una de les més sonades dels darrers anys.
"Coi, que ja està bé, que ja n'hi ha prou amb tant de referèndum i tanta independència. Que el debat no és aquest home, que la gent al carrer parla de la prostitució... No ho heu notat? Ets a la cua del supermercat i tothom parla de putes; entres al banc i tothom parla de putes; al restaurant, i tothom parla de putes. Fins i tot dissabte a la tarda es veu que en un municipi del Maresme es va fer una trobada de representants polítics per tractar el tema de la prostitució al carrer (ells no parlen de putes). I tu, Jordi Hereu, no dissimulis, que ja sabem que t'hàs conxorxat amb els del Moviment Arenyenc Per l'Autodeterminació perquè muntin alguna cosa per distreure la gent d'allò que realment els preocupa."
"Però... això de parlar de putes no era tabú...?"
"A callar! No em distreguis el personal, home! Aquí s'ha de parlar de putes perquè és el que preocupa la Catalunya real, l'home del carrer. Entesos?"
Des del moment que l'Estat espanyol ha tret els canons de l'advocacia, la portaveu, la Constitució i el Sant Cristo gros de la sacrosanta unidad de la patria per matar el mosquit d'una petita gran associació que vol saber l'opinió de la gent d'un petit gran poble, entrem en una nova fase. Ara és directament la democràcia i la llibertat d'expressió allò que ens neguen. El país és un clam en aquest sentit, sòmines i zombies a banda. És tan clar que no cal explicar-ho amb paraules. Es percep. El gest exagerat i patètic de l'Estat ha estat tan precís com l'agulla d'una brúixola que, després de sacsejar-la del dret i del revés, acaba marcant, impertèrrita, el nord. Així ha estat com la independència ha quedat definitivament instal·lada en la centralitat. Paradoxes de la vida, gràcies al govern de l'Estat del qual volem marxar.
Perquè es produeixin variacions importants en la percepció de la realitat política de cada moment calen fets, fets contundents, diàfans. Massa sovint l'habilitat dels representants polítics (els d'aquí i els de l'estat veí que encara ens subjecta) els situa en una ambigüitat desesperant que ens obliga a caure en el judici d'intencions, a no poder fer més que hipòtesis i conjectures. Avui, però, l'Estat espanyol ens ha obsequiat amb un gest ben clar que ha tornat a posar la bonica població d'Arenys de Munt al mapa (Ja ho saps, Ramon Vinyes: si vols posar Arenys al mapa, ja saps què has de fer). Ara el país en va ple, la xarxa bull d'indignació i el referèndum ha guanyat més protagonisme encara. Però el més important és que el dia, com diria Lluís Llach, comença a ser net i clar, sense ambigüitats. L'Estat espanyol ha dit, a través de les seves lleis, no a la democràcia. Nosaltres direm no a l'Estat espanyol.
Quan falten menys de tres hores perquè comenci l'Acte de Sobirania de manera simultània a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i a la plaça del Vi de Girona, al portal de notícies 3cat24 no en trobo ni rastre. Diuen que és el portal informatiu de Televisió de Catalunya i de Catalunya Ràdio. Estem parlant d'una concentració davant la Generalitat de Catalunya en què un grup de ciutadans (encara indeterminat perquè no som futuristes, però nombrós sens dubte) demanarem una solució als nostres representants polítics un cop constatat que la via autonomista s'ha acabat, que l'Estatut és mort. Estem parlant d'un mitjà de comunicació que aspira a informar de la realitat. Acte de Sobirania no és realitat?
Hi ha qui està cansat de comprovar que, malgrat diverses mobilitzacions i campanyes i actes i iniciatives a la xarxa i al carrer, encara no tenim l'estat que ens fa falta. Qui té aquesta visió potser considera que a cada mobilització tornem a sortir de zero i acabem allà on érem. Comencen amb il·lusió esperant que al final d'aquell impuls tindrem l'estat i hi van tot dient-se "aquest cop sí" com si fos una lliga del Barça. És cert que fem com una mena d'onades. En un moment donat s'acumulen un seguit de factors que creen la sensació que les coses es tornen a moure i això fa que més gent, per inèrcia, per mimetisme, per gregarisme o per simpatia, pel que sigui, s'hi apunti. Però és que al final de cada onada el nivell de l'aigua queda més amunt, i la següent onada és més forta i vigorosa. I entre onada i onada cada cop passa menys temps. Dit d'una altra manera: són a punt de pujar al carro els darrers a fer-ho, els que només veuen la punta de l'iceberg. Demà omplirem la plaça de Sant Jaume de Barcelona i la del Vi de Girona.
En la línia d'allò que escrivia Alfons López Tena diumenge passat a l'Avui i que també comentava a l'apunt d'aquest matí, Esperanza Aguirre ha intentat tranquil·litzar els espanyols que es podrien arribar a alarmar si veiessin que la realitat d'Espanya no és la que els han estat venent. Segons el que ha dit en el to característic d'aquelles persones que tenen tanta experiència de la vida que ja no els cal ni escoltar, ni pensar ni fer cap mena d'anàlisi, vol que el Barça guanyi aquest vespre perquè la copa vagi a Espanya, perquè diu que el Barça és un equip espanyol, que la lliga que va guanyar el Barça és una lliga espanyola i que Barcelona és Espanya. Perfecte. Així, tots tranquils, poden continuar vivint la seva ficció en el seu submón underground.
Amb la normalitat més absoluta, després de fer història al costat de 10.000 persones més (i els que no s'han pogut desplaçar a Brussel·les), torno a casa i em connecto a la xarxa. Per començar, més de 150 missatges. Me n'esperava més i tot després d'estar desconnectat quatre dies. Això és el que em vaig trobant:
Ho reconec. Avui em resulta absolutament impossible dir en un únic apunt, i abans de marxar camí de Brussel·les demà, tot allò que m'interessa de l'actualitat. No puc fer gaire més que un llistat amb algun comentari:
1. El blocaire Marc Serena no és l'únic català amb projecció a la xarxa. El seu bloc La Volta dels 25, al qual em referia aquesta setmana, segurament guanyarà en la categoria en què està nominat, ja que porta un 71% de vots. No ens en refiem, però. Vilaweb informava també aquesta setmana de la nominació de Marc Arroyo al One Flag d'Adbusters. Es tracta d'una idea molt ben pensada i molt ben argumentada, i que resulta que ja és la segona més votada i amb possibilitats de quedar primera si tots plegats ens espavilem i votem abans del dia 17 de març. Per cert, tant en Marc Serena com en Marc Arroyo tenen, és clar, presència a Facebook. I no us perdeu els comentaris que deixa la gent quan vota per la bandera d'en Marc.
Sempre és fàcil parlar en nom dels altres, ho sé, però preneu-vos-ho com la meva manera de valorar la situació sorgida dels resultats d'ahir, dels quals cal remarcar, per damunt de cap altra cosa, que cent mil persones n'han estat excloses com a conseqüència directa d'una llei espanyola en mala hora aprovada. Si les deu mil persones que ens manifestarem aquest dissabte a Brussel·les hi anem per cridar l'atenció sobre les mancances democràtiques de l'Estat espanyol, quin pes no han de tenir aquests 100.000 vots declarats nuls?
Aquest matí, just abans de començar l'entrevista en directe a Ràdio Arenys i encara a micro tancat, el subdirector de La Vanguardia Digital, Enric Sierra, em comentava que la notícia que van publicar dissabte (han trigat, però ho han fet) havia rebut més de dos-cents comentaris. Ho diu amb veu baixa i a micro tancat. Jo l'animaria a reconèixer públicament que el procés de creació d'un estat propi per a Catalunya té interès, contra allò que molts mitjans volen fer veure. La independència ven perquè ja forma part, de ple, de la centralitat política. El tema ja és de rabiosa actualitat i ho serà cada cop més fins que tinguem el resultat de la consulta democràtica. La gent s'hi pot posar de cul o apuntar-se al projecte guanyador, però els mitjans ja no poden ocultar que és un tema que interessa.
L'any 2016 on serem? Si en tres anys hem vist el que hem vist, jo no m'atreveixo a pronosticar res del 2016. No sé si ja tindrem formalitzat i reconegut el nostre nou estat, si ens trobarem en ple repartiment d'actiu i passiu amb l'Estat espanyol o si encara serem en ple debat i en plena tensió. Posaria la mà al foc, però, que no estarem com ara. Si res no canvia, estarem molt pitjor. Una Generalitat sense finançament i un estatut d'autonomia pendent del TC no poden perpetuar-se fins a l'infinit. I com que tots sabem què hi ha després del final de l'autonomia i dels estatuts fracassats, és molt probable que el 2016 Madrid sigui, simplement, la capital de l'estat veí. Aleshores, ens hem d'amoïnar pel que facin o deixin de fer?
Cridava l'atenció sobre el tema a la meva col·laboració setmanal al digital Crònica: malgrat que existeixen algunes veus molt cridaneres que asseguren que ERC ha instrumentalitzat Oriol Junqueras i que és una llàstima perquè el partit tindrà molt mals resultats i es quedarà fora del Parlament Europeu, resulta que es creen dos grups de suport als candidats al Facebook i Junqueras gairebé dobla Tremosa. Al moment de penjar aquest apunt, Junqueras té 1.320 suports i Tremosa en té 688. Compte, doncs, perquè podria haver-hi sorpresa. Al mur del grup de Tremosa hi trobem missatges com aquests: "Avui en Tremosa m'ha decepcionat molt. Es veu que a l'ABC ha declarat
que no vol la independència. Ho sento, jo no el votaré, em dono de
baixa". "Em dono de baixa! He sabut aquest matí que l'Oriol
Junqueras es presenta per candidat, així que ja us dic ara que
l'Oriol em mereix molt més crèdit que en Tremosa... i per tant li donaré el meu suport."
