Ahir divendres, Alfons López-Tena publicava a l'Avui un article en què detallava un possible full de ruta a seguir a partir de la Llei de Consultes Populars aprovada fa poc malgrat els vots en contra -encara incomprensibles- de CiU. Hi deia que "obre el camí per poder votar directament la independència complint
estrictament la normativa constitucional i legal espanyola" i recordava les tres vies possibles. 27 diputats són suficients perquè es pugui proposar l'organització i convocatòria d'un referèndum. El Parlament ho ha d'aprovar per majoria absoluta (68 diputats) i la pregunta s'ha de formular en els termes que planteja López-Tena si es vol complir amb la legalitat per tal que l'Estat no pugui esgrimir aquest argument en una eventual denegació de l'autorització. Fixem-nos en la xifra, vint-i-set, i continuem.
Com ahir, abans de llegir l'apunt, vint segons per a la publicitat de recepció
voluntària (recordeu que si us agrada teniu plena llibertat per encastar-lo on vulgueu):
Fa uns anys hi havia la percepció que el moviment ciutadà que havia esclatat a la mort de Franco s'havia anat esllanguint. Hi havia desencís. Hi havia acomodament. Hi havia inèrcia i desinterès en la política. Va semblar que el moviment de la Crida trencava força aquella dinàmica, però la realitat tossuda d'un govern pujolista de peix al cove feia difícil foragitar aquella percepció. Ara vivim el procés d'independència molt de prop, molt dia a dia, i potser ens cal un exercici de mirar enrere a veure què sentim. La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som. No només en termes polítics, sinó també en termes emotius. Estem parlant d'un poble en moviment. El mateix poble (ja migpartit pel Tractat dels Pirineus el 1659) que va perdre una guerra entre el 1707 i el 1715. No hem deixat de resistir. No hem deixat de caminar. I ara que ens acostem al primer d'una sèrie de cims va bé mirar enrere i carregar les piles amb reportatges com aquest que us encasto. Mireu-lo fins al final, sisplau, i digueu-me en quin moment exacte se us posa la pell de gallina. Diu en Gutiérrez-Rubí que en la comunicació política la connexió emotiva és fonamental. Quin dia deixarem de fer campanyes per tenir anodins presidents de comunitat autònoma i començarem a fer-ne per impulsar aquest moviment fins al primer cim?
Des de l'any 2003 en què vam posar punt i final al pujolisme, la política catalana es troba en una fase de transició, d'interinatge. Venim d'una llum vella i caminem cap a una llum nova, però a l'entremig toca crepuscle. A vegades és una esplèndida posta de sol plena de bons auguris i a vegades és un vespre tenebrós amb llamps i trons, però sempre ens falta la llum. I fins que no enllestim aquest interinatge, fins que no retrobem la plena llum en tota la seva energia, totes les mirades seran tèrboles, totes les paraules sonaran com un murmuri indefinit. Sense llum, tot intent de cantar el país es quedarà a mitges perquè el país és a mig camí. Per això, les campanyes preelectorals que aquests darrers dies s'han
presentat són qualsevol cosa menys enlluernadores. Hi falta vida. Hi
falta espurna.
Avui, dia de Reis, es veu que un diari que es llegeix força al país veí ha publicat un article titulat "El problema español". El signava Juan-José López Burniol. Sembla que aquest senyor entona allò del "vostès tenen un problema", però no fa com el president Maragall, per al qual el problema era el 3 %; ni fa com un servidor, que veia que el problema és el PSC (ara PSOE-C). Per a López Burniol el problema és "el encaje de Cataluña en la España democrática". Coi!, penso jo. Aquests som nosaltres! I diu que som un problema? A veure, a veure què diuen els veïns...
Superat -i amb bona nota- el 13-D, ara encarem el 28-F com una nova oportunitat per tornar a fer màrqueting, tècnica i musculació independentista. Ja han anat apareixent apunts en què, més enllà de valorar positivament els resultats, es comença a explicar quins aspectes han funcionat millor i per tant convindria copiar. És evident que no hem de renunciar a un mètode més eficaç si ens ha d'escurçar el camí. En aquesta línia valguin, per exemple, els apunts de Miquel Martín [Sense treva] sobre el cas d'Osona o el que ha reproduït Carles Sants [Codi ç] sobre el cas de Sant Cugat. A banda d'això, però, hem de continuar potenciant dos aspectes en què dos col·lectius diferents ja treballen i no pas en solitari. L'un, les dades econòmiques que han de fer veure que els sentiments dels qui se senten espanyols són legítims, però que no han d'impedir tenir en compte altres factors; per a això tenim el Cercle Català de Negocis. L'altre, la (bona) internacionalització; per a això tenim el Col·lectiu Emma. La setmana passada Vilaweb ja hi va dedicar un article especial i convé tenir-ho molt present. Dels uns i dels altres, us en recordo un parell de mostres perquè continuïn corrent.
Permeteu-me aquest capgirament lingüístic, però a vegades no aconsegueixo entendre per quin motiu tenim expressions negatives com "anar de mal en pitjor" i no en tenim que expressin la idea simètricament oposada. Em resisteixo a creure que el nostre poble és secularment pessimista per molt que pugui tenir la mateixa experiència que qualsevol de vosaltres a l'hora de sentir mil i una vegades allò de "jo no ho veuré", "no ens la donaran mai", "Espanya no deixarà anar la mamella", "ens enviaran els tancs", "vols dir que ens en sortiríem?", etc., etc. A principis d'aquesta setmana semblava que tothom havia de tornar a recitar el lament de les baralles entre independentistes, però després els qui havien de seure i parlar han estat capaços de fer-ho. S'ha pogut reconèixer errors i encerts i trobar punts d'entesa. Com és? Pot ser l'indici d'alguna cosa? Canvia la dinàmica dels darrers anys? Hem passat d'anar de mal en pitjor a començar a anar "de bé en millor"? No tot està resolt i segurament tornaran a sortir diferències i tensions, però de tot plegat en surt reforçat un valor i un missatge: la unitat d'acció.
Com en un combat d'esgrima o de boxa, demà tindrem el primer de set assalts, al final dels quals ja tindrem l'estat que ens fa falta i que la majoria volem. Lògicament, hi ha hagut altres combats abans. No fem sinó prendre un relleu que ha perviscut al llarg de segles, més enllà de dictadures, repressions, prohibicions, amenaces, assassinats, etc. Hi ha hagut un caliu continu que s'ha mantingut durant molts anys des de la darrera cresta que van ser els anys de la Crida. Aquesta darrera etapa va començar quan vam sortir massivament al carrer el 18 de febrer de 2006. Hem avançat molt a la xarxa i hem avançat molt al carrer. Ara estem en condicions de programar aquests set assalts. Estan avisats: venim. I cada dia en som més. Que tremoli l'enemic, que demà fem el primer cop de falç.
El pensament unionista ens vol fer creure que la democràcia és allò que digui la constitució espanyola, quan en realitat (és trist haver de dir coses tan òbvies) la constitució és una concreció possible de la democràcia, una manera d'entendre-la com tantes altres. I justament perquè sigui un punt de partida per al desenvolupament polític de la societat i no una llosa s'hauria d'anar revisant. Jo, per exemple, no la vaig votar; i ningú no m'ha preguntat mai si ja em va bé de ser un súbdit d'un rei (és el que som) i si estic d'acord que el text no reconegui el dret d'autodeterminació o que doni a l'exèrcit i no a les urnes la funció de garantir-ne la integritat. De la mateixa manera, l'Estatut no és sinó un accident.
Fa unes setmanes, el debat era què havíem de fer si es convocava una manifestació de resposta a la sentència del TC. Si s'acaba fent, mantinc la meva posició personal: hi aniré i, al marge d'allò que digui la pancarta i qui hi hagi al darrere, jo cridaré ben fort el nom de l'única sortida possible a aquesta situació: INDEPENDÈNCIA. Via democràcia, és clar; com sempre. Resulta difícil poder evitar que la gent comenci a cridar això en una manifestació que alguns voldrien conduir cap a la defensa de l'Estatut d'autonomia. En canvi, publicar un editorial, aconseguir adhesions i obrir grups de Facebook on s'adhereixin milers de persones és molt més controlable. Compte, doncs, amb aquesta maquiavèl·lica jugada. Cada cop en som més els qui fem sentir la nostra veu per dir quina és l'única dignitat possible. Llegiu, per exemple, aquests tres articulistes del Singular Digital:
Ara que ja han publicat l'editorial conjunt, ara que ja han fet història i, diguem-ho tot, han protagonitzat un nou intent (quants en portem ja?) de distreure l'atenció de l'única cosa que realment els preocupa i que són les consultes del 13-D i posteriors; ara, doncs, seria bo que, així com ells demanen dignitat als altres, nosaltres els demanem honestedat a ells. No em fa res que celebrin que el seu editorial conjunt hagi estat aplaudit a primer cop d'ull, però també estaria bé que reconeguessin que no menys unitària ha estat una de les respostes.
Aquesta setmana ens ha sorprès força l'editorial conjunt apel·lant a la dignitat. Sempre és bo que s'obri un altre front en què l'esperit unitari, com a Arenys de Munt el 13 de setembre, faci passes endavant. És un altre petit avenç. Però no és pas suficient. També l'Estatut semblava un avenç respecte de l'anterior i ara ja veiem on som. Felicito les persones que han mogut els fils perquè aquest impacte mediàtic sigui possible, però demano també que estiguem atents i que, ara que es comença a forjar aquesta unitat, ningú no la utilitzi per fer-nos fer coses estranyes. Res de defensar l'Estatut. L'Estatut és mort i el model autonòmic també. El vam enterrar l'11 de juny i després, el 27 de juny, vam anar al Parlament per saber qui es comprometia a fer un Acte de Sobirania. I encara menys hem de ser tan petulants de plantejar-nos una reforma de la constitució espanyola. Si no ens agrada que ens imposin res a nosaltres, amb quina barra hem d'anar a dir-los que reformin la seva constitució?
La campanya que es va presentar el passat dia 11 de l'11 a les 11 va tenir un primer impacte mediàtic en diversos mitjans nacionals i estatals, però ja sabeu que només és el punt de partida. L'agenda de la independència és força atapeïda d'aquí a final d'any i fins i tot més enllà. Tant, que ja diuen que esperaran a donar-nos la sentència del TC després de les eleccions.
Fa temps que algú ens ha d'agredir com a societat i està esperant el moment més adequat per als seus interessos. Fa temps que esperem que un grupet de persones en nom de les lleis nacionalistes espanyoles ens diguin que, malgrat que vam fer els deures com a bons nens i nenes que som, ens continuen suspenent. Ens preparen la darrera estocada: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. I fa molt de temps que ens diuen que és imminent, però no acaba de sortir. Ara, aparentment, amb l'atenció de la societat desviada cap als casos de corrupció, podria ser un bon moment. Altres veus diuen que el gol ja ens l'han marcat per una altra banda, sense que es notés, i per fer-ho tot plegat més confús i digerible. Perquè la cosa fonamental és desarmar-nos, neutralitzar tota mena de reacció, evitar que aquesta sentència que ells mateixos ens serveixen sigui el detonant que activi la nostra ona expansiva.
Joan Fonollosa protagonitza la que probablement és la notícia del vespre de dilluns però que hauria d'ocupar les notícies i tertúlies de dimarts. Les d'aquells espais mediàtics, és clar, que no estiguin disposats a combregar amb rodes de molí en forma de Millet o espionatge a can Barça o prostitució o el que es treguin de la màniga. (No patiu, que se'ls estan acabant els recursos.) Al bloc que Conferències Democràtiques de Catalunya té a l'Avui, Fonollosa hi ha escrit aquest dilluns: "Coherents amb aquesta decisió, diversos companys ens hem apuntat al
Reagrupament i, seguint la petició dels companys que han participat en
aquest debat, he presentat la meva candidatura a la Comissió Executiva
que s’ha de votar en la propera Assemblea que es celebrarà a Barcelona
dissabte que ve dia 3 d’octubre."
Continuo glossant l'esperit d'Arenys de Munt. Aquell dia van passar moltes coses. Va haver-hi moments màgics. Cal recordar-los, reflexionar-hi i explicar-los perquè són història i són futur. Mireu, si us plau, quina era la reacció de la gent quan s'acostava a votar una persona d'edat. La senyora que apareix en aquest vídeo encara va prou lleugera amb el seu bastonet, però hi va haver persones més grans, que anaven a votar de bracet dels seus fills. Malgrat la magresa de llurs cossos envellits pel pas dels anys, el seu vot tenia una força còsmica. Els aplaudiments eren sentits, emotius. Guaiteu.
Potser tenia pendent de fer un aclariment. No voldria que cap lector o lectora d'aquest bloc s'hagués confós. En cap moment he tingut més vinculació amb la comissió organitzadora de la consulta d'Arenys de Munt que la d'una persona encantada amb el projecte, que ha intentat fer-ne difusió i que ha tingut el privilegi de viure la festa en persona, encara que fos arribant cap al migdia. Com és lògic, moltes persones em tenen encara ubicat a Arenys de Mar. La xarxa no necessita localitzacions, però a tots ens situen en un lloc o altre per un motiu o altre. Jo he estat vivint aquests darrers anys a Arenys de Mar, però per motius que no ve al cas d'explicar aquí ja no hi visc. Conec amb més o menys proximitat moltes de les persones que han organitzat la consulta, però en cap cas no se'm pot atribuir a mi cap mèrit com potser algú s'ha pensat en algun moment. A cadascú allò que li correspongui.
