Sovint trobem persones, sobretot a CiU i ICV-EUiA que afirmen que volen la independència però que no hi ha pressa, que val més fer les coses ben fetes i que no es pot fer un referèndum d'independència si no estem segurs que el guanyarem. Aleshores ens recorden que al Quebec han votat dues vegades i que això no pot ser, que no podem estar votant cada deu anys ni generar frustració. En realitat, no veig quin problema hi hauria a perdre un referèndum d'independència si considerem que, per damunt del resultat, el millor és la democràcia. Cap referèndum no es perd. Ni veig tampoc el motiu pel qual hauríem de sentir-nos frustrats si entenem l'exercici d'aquest dret des d'un punt de vista de maduresa democràtica. En qualsevol cas, l'argument que si féssim ara el referèndum el perdríem és fals i cada cop més fàcil de refutar perquè la majoria favorable a la independència és cada cop més clara i més difícil de negar.
No tot lliga a cal notari. La rèplica que Alfons López Tena va publicar a l'Indirecte dijous a quarts de sis després de l'apunt Parlem clar del president del Parlament Ernest Benach ha estat ben rebuda per moltes persones a la xarxa. Amb el títol
Credibilitat i enganys: rèplica a Ernest Benach, el notari entra en el terreny jurídic amb la contundència i la seguretat que el caracteritzen i porta la discussió cap al camp que coneix, en una rèplica amb un to molt ad hominem –"llàstima que el Sr. Benach, de raons, poques, i
de desqualificacions als promotors, moltes"– sense raó ni fonament.
Dijous a la una del migdia, els qui estem apuntats a la recollida de signatures de la IP que la Mesa del Parlament va admetre a tràmit el 8 de juny rebem un segon correu electrònic amb més aclariments sobre la controvertida decisió de revocar l'acord. Aquests aclariments, però, tenen tot un altre to que em sorprèn i em desagrada. Comencen remarcant el mateix que va dir Oriol Pujol a la compareixença de premsa sobre el Sr. Vernet –al cap i a la fi un jurista que constata allò que tots sabem: que l'estatut no dóna més de si– i acaben dient això: "La ILP va ser redactada per un jurista de prestigi com Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial, una persona que, evidentment, té bastant més credibilitat i formació que Ernest Benach, polític
sense formació coneguda." Tot plegat m'ha fet revisar unes quantes coses.
Dimarts. 8 del matí. Josep Cuní arrenca el seu programa a TV3 dient que la unitat es complica. En fa la pregunta del dia als oients i els demana: "els partits sabran mantenir la unitat de la manifestació de dissabte?" La resposta majoritària és que no. Com és que tothom ho té tan clar? És, com potser pensaríem a primer cop d'ull, pel descrèdit general dels polítics i per la famosa –tan famosa com qüestionable– desafecció política? O més aviat perquè sospitem que un dels partits que s'hi ha de posar d'acord, justament el mateix que va posar tants entrebancs a la capçalera, hi sortiria perdent? I si és així, no és precisament honestedat allò que demana la gent? No els demanem precisament que deixin de banda els interessos de partit? Amb tot, les coses evolucionen a un ritme trepidant i encara hi ha esperança que la unitat no es trenqui.
Els fets es precipiten. El debat a la xarxa, sobretot al twitter amb el #somunanacio que va engegar Òmnium, però també als blocs i al Facebook, és d'una intensitat gens adient a la calor que patim. Llegim, debatem, enviem missatges. I un servidor es veu abocat a escriure com a mínim dos apunts al dia perquè tot això s'està accelerant i la feina se m'acumula.
Què voleu que us digui un dia com avui? Val la pena dir res quan t'adones que tothom és perfectament conscient del que significa la sentència contra el darrer estatut d'autonomia? No. Avui callo, escolto i llegeixo.
De les dues cares visibles de la fita històrica del passat 8 de juny, un és d'ERC i l'altre, de CiU: Uriel Bertran i Alfons López Tena respectivament, com sabeu. Esquerra ja ha reaccionat. Diversos blocaires del partit i Puigcercós mateix en nom de la formació han mostrat ja la determinació d'abocar-s'hi i de fer-ne la columna vertebral de la propera legislatura en la mesura de les seves possibilitats. És el gir copernicà al qual em referia dimecres i que en Manel Bargalló va malinterpretar –o va fer veure, interessadament, que malinterpretava– en un comentari.
L'admissió a tràmit de la IP per part del Parlament de Catalunya
representa el punt de partida simbòlic que ens calia per encetar el tram
final del procés. A partir d'ara, tot canvia.
En prime time, és a dir, en horari de màxima audiència televisiva –i espero amb ganes les dades perquè quedi clar que el reportatge va arrasar d'èxit perquè el tema interessa de valent– ahir a TV3 es va plantejar un interrogant. Cap a les deu del vespre Dolors Genovès es va preguntar públicament: "Adéu, Espanya?"
L'entrevista al tinent coronel de Sabadell Antoni Vila Aliana que ahir va publicar Vilaweb té un altíssim valor exemplificador, il·lustratiu i simptomàtic. Dit d'una altra manera: no té preu. Molt probablement el Sr. Vila votarà a la consulta que diumenge es farà a Sabadell i el fet que sigui tinent coronel de l'exèrcit espanyol el converteix en un cas certament singular. Però més enllà d'aquesta anècdota, l'entrevista dóna una informació que val el seu pes en or.
Qui avui és president del govern espanyol ha assegurat que el model autonòmic ha arribat al seu punt de màxim desenvolupament i tot fa pensar que el PP no és precisament una alternativa que permeti continuar-lo desenvolupant. Ha parlat l'Estat espanyol i ha dit que fins aquí arriba el seu camí. A Catalunya tindrem eleccions al novembre vinent i fins ara, dels partits que actualment hi tenen representació, només un –Esquerra– fa una proposta per superar aquest problema. Tant PSOE-C com CiU fan la seva campanyeta i la seva guerreta bruteta al marge d'aquesta realitat política incontestable, cecs, sords, estúpids, babaus, amb posat de préssec i amb cara de bleda. És possible que tinguin la barra de continuar impertorbables la campanya que tenien prevista com si no passés res? És possible que pretenguin passar de puntetes, com si sentissin ploure, per damunt del principal problema polític que té plantejat el país que pretenen governar?
Fa uns mesos, els poders fàctics mediàtics ens van sorprendre amb un editorial conjunt que, recorrent al substantiu dignitat i al complement nominal de Catalunya venia a fer una defensa de l'estatut davant una probable retallada. Fa temps que aquests poders miren d'avisar els qui remenen les cireres espanyoles que, segons com es resolgui el tema del Tribunal Constitucional, es pot donar l'empenta final al procés sobiranista perquè arribi a una majoria social ja inqüestionable i que inclogui, fins i tot, els socialistes, la quimera federalista dels quals resultaria ja un acudit de mal gust que se'ls hauria girat en contra. Avui ens tornem a trobar un advertiment coordinat a la premsa signat per una seixantena d'articulistes. Sensiblement diferent en alguns aspectes, encara massa confús en d'altres.
Laporta continua marejant la perdiu i la data de les eleccions s'acosta. Avui podeu tornar a llegir a l'Avui que encara no sap si es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya, però que si ho fa serà amb una nova formació política. Joan Laporta és encara president del FC Barcelona i ho serà encara en funcions durant unes setmanes més. Amb tot, per molt que aquest marejar la perdiu sigui part d'una estratègia destinada a captar l'interès dels mitjans i de l'electorat potencial, ha de tenir en compte que la indefinició se li pot acabar girant en contra ben aviat i que, de fet, ara mateix ja està obligat a presentar candidatura.
No en sé prou per valorar si aquests rumors que ahir i avui estan fent baixar la borsa espanyola tenen fonament o no. Ignoro si Espanya serà la propera a seguir Grècia per contagi, tal com alguns diuen, o si som davant de moviments interessats que busquen únicament un afebliment econòmic del conjunt d'Europa a base de fer-los pagar rescats d'economies pretesament en bancarrota. Ara bé, per la part que em toca, és a dir, com a català que, al costat de tants altres, pateix la gestió econòmica dels governs espanyols, alguna cosa hi tinc a dir sense que hagi de ser cap entès en economia.
Ves per on, ara penso en el col·lectiu dels taxistes que treballen a Catalunya. No és un món que conegui especialment, però resulta que de sobte em crida l'atenció. D'una banda, em pregunto què deuen pensar de les repercussions que han tingut per a la seva imatge com a professionals les declaracions del gerent de l'Institut Metropolità del Taxi Miguel Ángel Martín a propòsit de la Sra. Mònica Terribas. De l'altra, tinc curiositat per saber com han rebut el posicionament d'en Justo Molinero respecte de les consultes. El 25 d'abril s'acosta i els taxistes també voten, no?
Us proposo dos vídeos que diuen coses diferents. El primer, el que s'ha fet amb la intenció d'aplegar-nos a Ginebra el proper 8 de maig. Hi apareixen diverses persones amb diversos missatges que reforcen la conveniència, l'encert i la necessitat d'anar a la seu de Nacions Unides com un pas més dins del procés, un procés el final del qual (per al Principat de moment) cada cop albirem més proper. Hi fem falta tots: suma d'individus. Cadascú té la seva circumstància personal i les seves dificultats o facilitats, però la suma de persones fa que una convocatòria sigui un tràmit superat o una injecció d'energia per encarar el tram final. Hi ha experiències que no s'entenen si no es viuen. Tots els qui vam ser a Brussel·les sabem de què parlem i segur que tots volem tornar a viure-ho; no ens ho perdrem per res del món. I els qui no van poder ser a Brussel·les ara no es voldran perdre aquesta ocasió. Quedem allà, doncs. Un cop més, m'emocionarà trobar-vos-hi.
A l'Avui coincideixen Anna Simó, que valora les males expectatives d'ERC, i David Madí, que dóna per tècnicament impossible una majoria absoluta de CiU. El contingut de les dues intervencions em sembla simptomàtic i esperançador. És bo que a Esquerra es faci aquest tipus d'anàlisi i que es posi com a condició "la convocatòria d'un referèndum sobre el futur de Catalunya": "Si bé tot porta a pensar que és altament improbable que els partits que
tindran opcions de formar govern vulguin acceptar aquesta condició, ha
subratllat que 'altres batalles ideològiques ha guanyat ERC', com les
balances fiscals o la mateixa reforma de l’Estatut", hi llegim. Entenc, doncs, que seria una irresponsabilitat històrica acabar formant govern amb algú que no accepti aquesta condició. Aquesta és una qüestió molt sensible per a l'electorat i les coses han de ser molt i molt clares. Esquerra compta que anirà a l'oposició i d'aquesta manera fa valer la condició. I Madí s'obre a la possibilitat d'un govern de coalició.
Avui coincideixo amb la manera com Vicent Partal valora el fet que Montilla hagi apartat PP Zaragoza de la primera línia de l'equip de campanya del PSOE-C. A mi també em cansava la cantarella hipòcrita d'aquell home que, de tant obsessionar-se amb el PP, li n'ha quedat el nom. En Montilla, que també es diu José, no deu voler que li passi el mateix. Amb tot, jo hi afegiria un parell de coses. La primera, que la cantarella de Zaragoza ha entrat més en joc quan es tractava d'eleccions espanyoles. Recordeu que a les del nostre Parlament es tractava d'esgrimir fets i no paraules. La segona, que el canvi cap a una actitud constructiva que ens vol vendre Montilla no resulta creïble si dies abans s'ha dedicat a titllar d'irresponsables les persones que han volgut dedicar dosis considerables del seu temps lliure, i de manera exemplarment desinteressada, a l'organització de les consultes. Es pot tenir una actitud constructiva i alhora anar contra el poble i contra milers de persones que són precisament un exemple de civisme i de compromís amb els valors democràrics?
