Arran de les primeres respostes a l'apunt d'aquest matí i de l'opinió expressada per en Vicent Partal al Mail Obert, observo una cosa que em preocupa profundament. L'article de Vicent Partal diu al darrer paràgraf: “recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus?” I acabava preguntant: “I ara què president Montilla?”, però també “I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?” Respecte dels comentaris a l'apunt, l'Òscar Alegret em diu: “Tot aquest drama de la recepció de TV-3 al País Valencià va començar, si no m'erro, per una decisió d'en Montilla, i aquest home i tots els seus adlàters manen a la Generalitat de Catalunya ben tranquils gràcies al partit en què milito i amb què simpatitzes, per la qual cosa, des del meu punt de vista, ERC, si no fa intents seriosos per capgirar-la, en serà coresponsable.” I en Manel Bargalló: “ja vaig dir el mateix el 23 de Març amb Per mi ERC ha creuat la Línia Vermella amb el tancament de TV3 al País Valencià i després de 9 mesos els nostres súper espavilats i eficients dirigents d'ERC han estat incapaços de impedir-ho. Si amb això no son capaços de fer res, com collons poden pretendre liderar l'alliberament nacional?”
És possible que aquestes siguin,
ara com ara, les quatre possibilitats que contempli el món
polític català. La primera seria l'aposta d'Artur Mas
(i així mateix ho titulava Directe.cat);
la segona, la de Joan Ridao (que explica en un llibre del mateix nom,
el
pla B); la tercera, la desobediència en la línia
que explica
Arzallus i que pot tenir una aplicació transversal. I la
quarta l'explica avui Juli Cuéllar en un apunt
que cal llegir.
Tot i els meus esforços per
lluitar contra l'abstenció des d'aquest bloc proposant un vot
nul organitzat, la veritat és que la primera línia
política del país no m'ho posa fàcil. D'una
banda, el president de la Generalitat entra en lamentables disputes
de pati d'escola dient a Artur Mas que ell ha intentat dues vegades
ser president i no se n'ha sortit, i que en canvi el socialista ho
ha aconseguit a la primera. Francament, els socialistes ja poden anar
buscant un altre candidat perquè Montilla no hagi de repetir.
Si prefereixen forçar la màquina i el tornen a
proposar, la continuïtat de la pèrdua de vots està
assegurada. D'altra banda, precisament Artur Mas, que com a líder
d'un partit suposadament nacionalista hauria de tenir una gran
ambició nacional, no té altra pensada que proposar una
refundació del catalanisme. Potser quinze o vint anys enrere
hauria tingut sentit, però ara que tenim sobre la taula el
debat de la independència, ara que Carod ha deixat caure allò
del 2014, ara que Ibarretxe posa un referèndum damunt la taula
per l'any vinent mateix..., francament, quanta gent de CiU està
il·lusionada amb això tan vague de refundar el
catalanisme?
Mentre l'alcaldable per Girona per CiU Carles Puigdemont publica un article en què parla de convergenticidi (sic!) i el cupaire Xavier Monge s'emprenya amb el nounat corrent d'ERC Esquerra Independentista perquè els prenen el nom, estatpropi.cat continua esperant l'entesa d'un independentisme encaboriat en aquest joc dels disbarats de diàleg impossible. És lògic que cada partit tingui les seves estratègies i que es vulguin prendre els vots els uns als altres, però precisament quan es donen aquestes situacions és quan resulta fonamental consensuar uns mínims per evitar que tots plegats acabem perdent el nord. Si el nostre objectiu és tenir un estat propi, estatpropi.cat és un eina que ens ha de permetre saber quants en som i pressionar perquè hi hagi una consulta real i vinculant. Serem capaços de posar-nos d'acord?
La societat civil polititzada està més pendent de l'evolució del tram final de la campanya per les municipals (i autonòmiques a bona part del país) que de cap altra cosa, però malgrat aquesta capitalització, estatpropi.cat i decideixodecidir.cat continuen estenent-se. En tots dos casos s'han superat ja els 10.000 adherits, bé en forma de signatura real (cas de Decideixo Decidir) o bé en forma de signatura electrònica (cas d'estatpropi.cat). Els mitjans continuen fent-se'n ressò, i el bo del cas és que no es tracta de campanyes de curta durada o amb data de caducitat. Si tenir 10.000 adhesions a estatpropi.cat o decideixodecidir.cat ha estat notícia, com no ho ha de ser, i més sonada encara, arribar als 50.000? A banda de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que està destinada a ser un gran mitjà de difusió i territorialització d'aquestes campanyes, altres webs com socialcat.cat també s'hi han referit.
Ja ho deia dilluns mateix: les declaracions de Xavier Vendrell haurien de ser el punt de partida perquè la via sobiranista deixi de ser una exclusiva d'Esquerra. Montilla ha dit avui al Ple que el govern serà exigent en el desplegament de l'estatut. Com a declaració d'intencions està molt bé, és previsible i no podia ser d'altra manera. Però si una cosa tenim clara tots plegats és que aquesta exigència ja no és gaire més que declaració d'intencions. Si es planteja la via sobiranista és, precisament, perquè hem constatat massa vegades que l'Estat té l'última paraula, i que si volen congelar el desplegament fins després de les eleccions, poca cosa podrem fer a banda de protestar. I si volen continuar ocultant les balances fiscals, poc hi podrem fer igualment. El president de la Generalitat no és honest quan amaga el debat de fons. Tenim un problema, unes necessitats per cobrir, i no tenim la sobirania necessària perquè les resolucions adoptades com a col·lectiu prenguin forma i es concretin. I davant d'aquest problema es nega a admetre l'alternativa: preguntar a la gent si li sembla bé que tinguem cedida la sobirania a l'Estat o si prefereix recuperar-la. És democràcia en estat pur i el president de la Generalitat, precisament ell, no s'hi pot negar. Si CiU accepta formar una Taula per l'Autodeterminació; i si ICV, com a partit autodeterminista, s'hi afegeix, el PSC quedarà al costat, únicament, de Ciutadans i PP. És això el que volen?
Socialcat.cat continua proporcionant excel·lents eines per al debat. Avui apareix publicat un article d'Uriel Bertran que val la pena tenir en compte. D'entrada, l'article situa el debat en les coordenades adequades per a ERC: com seguir creixent per esdevenir majoritaris. Evidentment, aquesta és la qüestió, i no la poltrona. Parlar de poltrones no forma part del debat sobiranista sinó del partidista, que no és el mateix.
Avui apareix publicat el text que, atenent a una cordial invitació de Cesc Poch, he enviat a Socialcat.cat. Es tracta de discutir, en el si del sobiranisme, quina hauria de ser l'estratègia. Des d'aquest bloc ja n'havia donat alguns elements. Els lectors sabeu que sempre em refereixo als tres fronts (Esquerra, CiU i societat civil), i en alguna ocasió vaig detallar els que em semblava que havien de ser els vuit perfils a tenir en compte. A partir del que exposo en aquest breu article es poden elaborar estratègies concretes, perquè segurament no es pot parlar d'una única estratègia, sinó de diversificació i intensificació de les estratègies. I se'n pot fer el seguiment cada dia.
Un pla que tingui com a objectiu l'assoliment d'un estat propi passa per diversos elements entre els quals hi ha els mitjans de comunicació, els partits polítics amb representació al Parlament i la societat civil. De tant en tant, a la blogosfera apareix algun article en què es demana que posem una mica d'ordre, que planifiquem una mica. És evident que no sóc la persona més adequada per fer aquesta feina, però sens dubte hi tinc alguna cosa a dir. D'altra banda, sempre és recomanable fer un tomb per la Xarxa de Blocs Sobiranistes, on el debat és intens i enriquidor, com es veu als blocs de Joan Arnera (en debat amb Miquel Roman, que entre altres coses li respon: "En el nostre País, hi ha un grup de persones que creu que el Govern
es tan catalanista per culpa d'Esquerra que s'han organitzat i han
tret 3 diputats al Parlament."), Marcús, Juli Cuéllar o, un cop més, Jordi Eduard.
Per cert, tinc la sensació que les primeres reaccions als articles de Carretero van ser de suport, però que les que s'estan publicant al cap d'uns dies no li són tan favorables. De moment només és una impressió. Però anem per allò que volia plantejar.
