Blog d'en Xavier Mir

Uns pensareu que és una pèrdua
de temps. Altres llegireu atentament per saber si m’heu de col·locar
en un bàdol o en un altre. Tal com va dir en Víctor
Pàmies a les Jornades Catosfera de Granollers (us en podeu
descarregar àudio i vídeo aquí),
és bo que hi hagi debat, però potser tampoc és
bo que la cosa s’eternitzi. Els arguments en un o altre sentit tampoc
no són tants perquè ens hàgim de passar la vida
debatent-los, de manera que m’he decidit a fer la meva petita
aportació sense ànims de fer-me enemics. De fa temps he
anat rebent alguns correus (només alguns) que em convidaven a
repensar l’ús de bloc.
He escoltat força arguments i no dono pas el tema per tancat,
però potser és hora de dedicar-hi una estona.

D’entrada,
és important recordar que el criteri per manllevar un mot
estranger és fonètic i no pas gràfic. Si fem la
transcripció fonètica del mot anglès ens apareix
una oclusiva gutural sonora. Identifiquem, doncs, el fonema: /g/. Ara
bé, els fonemes es realitzen de manera diferent en funció
del context fonètic, i en posició final, la tendència
del català és a ensordir aquest fonema, de manera que
la transcripció catalanitzada (les o
serien obertes, però ara no trobo el caràcter) no seria
[blog] sinó [bloc]. És cert que hi ha alguns termes que
escrivim amb -g final per etimologia, com molt bé va dir
Dolors Montes (demagog,
pedagog, etc.), però
cal tenir en compte que blog és
un monosíl·lab, i que entre els monosíl·labs
és molt més freqüent la terminació en -c
que no pas en -g: foc,
poc, coc,
moc, etc.

Podem
resoldre, doncs, que el fonema és /g/, que a bloc es
realitza amb c, i que
això no treu que els derivats puguin reflectir el fonema, de
la mateixa manera que de foc fem
fogueig o de moc,
mogui (subjuntiu de
moure). De la qüestió dels derivats en va parlar
precisament Xavier Rull, inicialment defensor de blog,
per admetre que blog no
podria donar derivats amb c
i en canvi bloc sí
que podria donar derivats en g. Aquest
hauria de ser un argument important a l’hora de poder fer productius
els nostres sufixos, que aquí és on tenim la segona
part del debat. En Toni Ibanyes rebutjava la forma bloc
perquè l’obligava, deia,
a fer el derivat bloquejar,
cosa que no és certa; els derivats no han de ser forçosament
amb c. Sobre el cas de
l’original blogger,
però, deixeu-me apuntar que si l’hem de manllevar hauríem
de seguir el mateix criteri fonètic, i que per tant el
resultat hauria de ser blòguer.
A mi, personalment, m’agrada més blocaire,
però no rebutjo pas la forma blòguer.

El que
penso que cal evitar és que l’argument de la internacionalitat
ens porti a defensar solucions homogènies. Per dir-ho ben
clarament, que tothom escrigui bloc no
vol dir que nosaltres també ho hàgim de fer. Algú
va apuntar, fins i tot, que si un usuari no catalanòfon feia
servir un cercador per arribar als blocs catalans, la paraula que
buscaria seria blog i
no pas bloc. Això
és cert i fins a cert punt pot ser un problema, però
seguir aquest criteri ens porta a una homogeneïtzació que
seria, a la llarga, letal. És un criteri que va en el sentit
oposat al que teníem consensuat i que diu que si tenim un mot
autòcton hem d’evitar un manlleu. Que ningú no
s’esveri: ja sé que bloc
no és un mot autòcton en l’accepció que aquí
ens ocupa. Només adverteixo del risc d’aplicar aquest criteri.

Gabriel
Bibiloni ha tornat a tractar la qüestió després
de la Catosfera. En un moment donat escriu: “Els
defensors i usuaris de blog sostenen
la seva posició damunt arguments objectius —lingüístics—
i actuen amb la fermesa que la decisió de prescindir de la
font considerada d’autoritat fa necessària. En canvi, la
majoria de persones adherides a la grafia aïllacionista bloc
actuen per una simple temença —també comprensible—
de separar-se del que prescriu l’autoritat lingüística.
Però a la blogosfera catalana no hi ha gaire defensors de bloc
que utilitzin arguments d’una mínima consistència
lingüística, sinó únicament la necessitat
de practicar l’obediència.”
Val a dir que el mateix Rull va advertir a Granollers que a vegades
Bibiloni recorria a desqualificacions no del tot fonamentades, i
penso que aquí hi torna. Però no tindré mai un
sol mot de descrèdit per a Bibiloni, a qui admiro
profundament. Simplement, divergim.

Un
dels criteris que té en compte el Termcat és el
sociolingüístic, i en aquesta línia l’arrelament
del mot a través de Vilaweb
té un gran pes. Si en català tenim la peculiaritat que
aquest neologisme ens fa pensar, per proximitat fonètica, en
un bloc de notes, i si algú com Saül Gordillo, sens dubte
un dels més llegits i un referent de la catosfera, rebla la
metàfora intitulant el seu bloc com a Bloc sense
fulls, no veig per quin motiu
hem de rebutjar la polisèmia.

Aquests
són alguns dels arguments que puc apuntar. Amb tot, no crec
que sigui bo, com deia, que el debat s’eternitzi, i potser caldria
desactivar aquest resistencialisme tan combatiu de casos com el de
Bibiloni, que atribueix a l’obediència cega posicionaments com
el meu. Potser la millor solució seria la convivència,
que les formes blog i
blòguer fossin
tan admissibles com bloc i
blocaire. En qualsevol
cas, no sóc jo qui ho ha de decidir.

Uff!
Tenia pendent aquest apunt des de feia dos anys. Ja està fet.
Ja se’m podeu menjar amb patates.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!