Com diu Jordi Grau al seu article d’avui a El Punt, que els partits catalans siguin capaços d’animar la campanya de les eleccions amb arguments que mobilitzin l’electorat serà “un repte complicat”. Grau troba “cada vegada més gent que s’apunta al ja s’ho faran”, és a dir, a l’abstenció. I és que d’aquestes eleccions no en sortirà res de bo. Hi ha molt a perdre i res a guanyar. Des del meu punt de vista, i com deia en un apunt el 2 de gener, a Madrid hi hauria d’haver Zapatero perquè l’alternativa continuï essent pitjor que el mal menor, perquè en un horitzó de quatre anys no hi hagi millora possible. Altres, però, consideren que tots els independentistes hauríem de votar el PP per afavorir l’estratègia de la confrontació. Com que amb el PP tenim la confrontació garantida, penso que és millor reservar aquesta estratègia per al tram final.
El més enllà del títol
de l’apunt no és l’altre món sinó tot allò
que pugui passar després del 9 de març, ja que costa
que hi hagi informació relacionada amb una data més
llunyana quan l’Estat es troba en plena precampanya. La informació,
però, hi és. Carod s’ha entrevistat amb Alex Salmond.
Llegiu la notícia d’El Punt La
butlleta del referèndum, on ens diuen que “els nats
defensen que amb el 50% més un dels vots emesos el sí
ja seria vàlid, perquè el contrari seria un mecanisme
arbitrari que semblaria un obstacle per evitar la victòria
independentista, com ja va passar a Escòcia amb el referèndum
d’autonomia de 1979”.
I ara, un parell de notícies de
l’Avui. La primera fa referència a la reunió
d’ERC, PSC i ICV. Diuen que “el
tripartit es blinda davant un possible pacte PSOE-CiU”, i a mi
em ve al cap la reforma de govern que va dur a terme Pasqual Maragall
després d’aquell primer intent fallit. Carod va sortir a dir
públicament que s’entenia que aquella reforma representava un
reforçament fins al final de la legislatura al marge de la
posició adoptada respecte de l’Estatut. I Maragall, amb tot,
va expulsar els consellers d’ERC. Tinguem memòria, perquè
el titular pot fer-nos pensar que un acord PSOE-CiU després
del 9 de març no afectarà el govern de Catalunya, però
les coses no són així. El PSC farà allò
que convingui al PSOE per molt que els posin contra les cordes. I si
no, m’encantarà equivocar-me.
L’altra notícia diu que “El
PSC tem que un retrocés d’ERC el 9-M afecti el govern”.
Aquesta és una línia argumental que s’ha posat en joc
des que Joan Ferran va sortir amb l’estirabot de la crosta
nacionalista perquè tots plegats oblidéssim la
manifestació de l’1 de desembre. Ja m’hi he referit en algun
altre apunt.
La idea és que ERC traurà uns mals resultats i els
socialistes s’aferraran a la idea que tot gest d’ERC, per mínim
que sigui, obeeix a les pressions internes derivades d’aquests mals
resultats. En realitat, tot plegat és l’excusa que tenen
preparada per si els convé trencar, un cop més, un
acord de govern. La sociovergència continua essent una
alternativa versemblant. Menys de dos mesos i començarem a
tenir respostes sobre l’evolució política del país
el 2008.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si ERC, un cop expulsada del govern, recupera la claretat del discurs, perdrà tota credibilitat. Tothom entendrà que la rotunditat està en funció de la cadira i del tracte dels adversaris. No valdrà dir que el discurs sempre ha estat el mateix. El que la gent valora més en el polític és l’actitud, el to, la forma. El to d’ERC ha estat posat en sordina des del segon tripartit. La seva credibilitat per terra i la gent s’ha sentit orfe d’altaveu de la seva frustració i ràbia. I jo, dubtant entre tornar a votar el partit de tota la vida (ERC) o passar-me al vot en blanc d’H. Barrera.
No perdem la perspectiva de les coses. Podem discutir dies i dies sobre si als independentistes convé més que guanyi a Espanya el PSOE o el PP. A mi, se me’n ben refot. Una cosa és important, però: que guanyi qui vulgui, però NO amb els vots dels catalans! No fem l’animal! Si de cop el PP pugés a Catalunya, se sentirien legitimats per fer qualsevol rucada, i la nostra moral, no ens enganyem, estaria per terra.
Els vots en blanc o nuls organitzats, o com en vulgueu dir, (i molt menys l’abstenció) no em convencen. Serà massa fàcil per als mitjans de comunicació espanyolistes ignorar olímpicament qualsevol d’aquests estadístics, o interpretar-los a favor seu.
L’únic que no es pot esquivar en unes eleccions és la suma dels vots per a partits d’obediència no espanyola. I és aquí on ens hem de mobilitzar. I tots ho tenim difícil. Ens queixem dels d’Esquerra, perquè potser no han encertat amb l’estratègia, però almenys de paraula diuen clarament que el seu objectiu és la independència. Els de CiU han de votar un espanyol de pedra picada com en Duran. A mi, mentre no posin en López Tena, que no m’hi esperin.
La política, sobretot en minoria, comporta renúncies puntuals, que es poden veure com una traïció; bé, els exigents desencantats de CiU i d’Esquerra poden votar qualsevol altra opció: potser el PRC (tot i que a les circumscripcions de fora Barcelona serà gairebé impossible que treguin representació): qualsevol cosa, menys un vot sobiranista perdut!