Blog d'en Xavier Mir

La cridòria de certs perfils a Twitter ha arribat a tal punt que Jordi Muñoz ha cregut que valia la pena referir-s’hi en un article a l’Ara. I deu haver burxat en alguna ferida, vista la sorprenent rèplica d’algú que en principi tenia per una persona més assenyada i intel·ligent com Josep Costa. En essència, tot plegat ve del contrast entre, d’una banda, un grup força nombrós de perfils que no para de defensar la Crida Nacional i/o les primàries republicanes i d’assegurar que ERC va camí d’esdevenir residual, i de l’altra, una enquesta que diu que ERC seria la força més votada. Calma, doncs. No cal creure’s cegament l’enquesta, però tampoc cal donar gaire crèdit a tota aquesta gent que fa tant de soroll a Twitter.

Sovint, tant si defenso que ERC no s’ha d’afegir a la Crida Nacional com si defenso que l’ANC no ha d’impulsar primàries republicanes, sento o llegeixo allò de “vosaltres, els d’ERC, aneu creient-vos les enquestes, que al final veureu que no us vota ni déu”. A les persones que em diuen això també els agrada recordar-me que el 21D també havíem de guanyat i que al final vam perdre. I em retreuen que per culpa d’ERC, que no va voler repetir Junts pel Sí, Arrimadas va guanyar les eleccions. A vegades els replicaria que si haguessin votat ERC en lloc de JuntsxCat segurament no hauria guanyat Arrimadas i s’hauria confirmat el que apuntaven les enquestes, però tothom és lliure de votar el que vulgui, naturalment.

No crec que les enquestes del 21D anessin tan desencaminades. El que passa és que hi havia un gruix d’indecisos important que al final es van decantar per JuntsxCat. Per què? Doncs segurament no hi deu haver una única raó, però hi devia tenir un pes important la percepció que la figura de Puigdemont com a representant legítim de la Generalitat era atacada i que calia defensar-lo a través del vot, perquè així es defensava tot el govern i tot el país. Davant d’això, Junqueras era a la presó i no va poder entrar en campanya en cap moment per contrastar aquest efecte Puigdemont. Sigui com sigui, passats uns quants mesos d’aquelles circumstàncies excepcionals, el BOP del CEO torna a donar unes dades semblants. Podem pensar que continua equivocant-se o podem pensar que senzillament no van ponderar prou l’efecte descrit.

El que crec que en tot cas s’ha de subratllar és que el 21D ERC no va perdre. Podem dir que va obtenir menys escons dels que hauríem volgut o dels que algunes enquestes apuntaven, i sobretot en relació amb els competidors directes, però els resultats electorals d’ERC fa anys que estan en línia ascendent a totes les eleccions. A les municipals de 2015 vam passar de 271.349 a 510.137 vots; a les espanyoles, de 599.289 el 2015 a 629.294 el 2016; i a les del Parlament, de 498.124 (el 2012)  a 929.407 el 21D de 2017. La progressió és, doncs, evident. A Catalunya hi ha prop d’un milió de persones que donen suport al projecte i als lideratges d’Esquerra Republicana. No crec que els 13.000 vots de diferència respecte del Junts per Catalunya de Carles Puigdemont puguin justificar el menyspreu que sovint ens trobem a les xarxes socials i al carrer.

I permeteu-me que subratlli una altra cosa: que aquests resultats darrers del 21D i la tendència a l’alça que apunta el darrer BOP del CEO es produeixen amb l’Oriol Junqueras a la presó i la Marta Rovira en un exili molt més discret que el de Carles Puigdemont. Crec, sincerament, que és fenomen remarcable. I això vol dir que, malgrat tot el soroll, el que aquest milió de persones volem i diem és sòlid, argumentat, reflexionat, compartit, matisat i esmenat quan convé, però és un projecte propi i diferenciat del de Junts per Catalunya i del de la CUP. Hi ha uns plantejaments socials, hi ha una ubicació en el republicanisme no nacionalista, hi ha uns lideratges molt ben valorats i hi ha ganes de continuar creixent porosament, anant a buscar el vot de la frontera, lluny de crides als convençuts i de propostes simbòliques. Hi pot haver un altre milió de catalans i catalanes que pensin que tot això són collonades i que s’enfadin amb ERC perquè no es vol sumar a la Crida Nacional ni vol participar en primàries republicanes per a les municipals. però si volem sortir-nos-en ens hem d’escoltar i de respectar una mica més. Puigdemont és un actiu evident. Junqueras n’és un altre. Estan en situacions diferents. Representen projectes diferents i tenen el suport de segments socials diferents. Del que no tinc cap dubte és que a ERC cada dia en som més. Si els altres projectes també aconsegueixen ser-ne cada dia més, no tingueu dubte que hi guanyarem tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!