Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

10 de juliol de 2018
14 comentaris

Missatge per als socis i sòcies de l’ANC

L’ANC ha estat, al costat d’Òmnium i de l’AMI, un dels tres grans agents constructors de l’espai independentista transversal, apartidista. Aquest espai era del tot necessari perquè calia combinar l’acció parlamentària (acció imprescindible, perquè les independències es proclamen als parlaments i s’implementen a través de lleis) amb el suport social.

Ja hi havia entitats d’aquesta naturalesa que haurien pogut assumir aquest paper. Per exemple, avui que en fa exactament 8 anys, la manifestació del 10 de juliol de 2010 la va impulsar Òmnium i va tenir el suport de tots els partits polítics que havien defensat l’Estatut, inclòs el PSC, per increïble que avui pugui semblar. En tot cas, la constitució d’una nova entitat que tingués com a objectiu la independència va ser un encert i va arribar el 30 d’abril de 2011 amb la Conferència Nacional per l’Estat Propi. La unió d’una entitat com Òmnium, una entitat com l’ANC i una entitat com l’AMI ens ha permès tenir un gran poder de convocatòria i articular tota una xarxa territorial que ha donat lloc a les inoblidables i reeixidíssimes manifestacions dels darrers anys. I això ha estat possible perquè la gent identificava aquest espai de transversalitat i un objectiu senzill i clar. No feia cap mena de por fer-se’n soci i abocar-hi hores i energies.

Les consultes que van començar a Arenys de Munt van tenir l’efecte d’ajudar moltes persones a visualitzar que la independència era possible i que només depenia d’aconseguir que moltes persones arribéssim a fer aquell gest de votar sí en una urna, que la democràcia tenia una força enorme que potser no havíem tingut prou en compte. Moltes persones van passar del “m’agradaria, però no pot ser” al “què caram!, som-hi!” en el que seria un exemple claríssim d’apoderament democràtic. El cicle de les consultes no es va tancar fins que el 10 d’abril de 2011 es va fer la de Barcelona, però un cop s’havia produït aquest canvi mental era clar que el següent pas de l’estratègia era prendre consciència que n’érem molts i que, per tant, podíem guanyar. La sentència del Tribunal Constitucional va propiciar aquella primera “sortida de l’armari” col·lectiva i massiva que havia de ser el precedent de totes les manifestacions que la van seguir i que tenien aquest objectiu.

I això és el que s’ha estat fent tots aquests anys fins a l’octubre passat: l’ANC ha treballat intensament perquè la independència fos vista com el cavall guanyador, com la tendència mainstream, com la centralitat. L’objectiu era arrossegar la gent que encara no s’havia plantejat el tema, que l’un per l’altre, animats a assistir a les manifestacions cíviques, festives, reivindicatives, plenes de valors i d’emocions, acabéssim sumant en el corrent majoritari. Allò podia haver culminat el 9 de novembre de 2014, però va acabar allargant-se i ara ja hem passat l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i fins i tot el 21 de desembre. I, com tots sabem, malgrat tenir el mandat democràtic, no tenim la República Catalana.

En aquest context, l’ANC fa temps que es troba en una cruïlla important. Ja ho van ser les darreres eleccions, i crec que encara ho serà més aquesta consulta que s’ha proposat dur a terme entre el 22 i el 25 de juliol perquè els socis i sòcies diguem si validem el posicionament del Secretariat, que l’1 de juliol “va aprovar organitzar primàries obertes, a les principals ciutats del país, amb l’objectiu de construir llistes unitàries republicanes per a les eleccions municipals del 2019, una decisió que pretén aconseguir el màxim d’alcaldies independentistes i garantir la unitat d’acció per fer efectiva la República catalana”. I és precisament aquesta consulta la que motiva el meu missatge.

Com deia abans, una de les claus de l’èxit de l’ANC a l’hora d’aconseguir les mobilitzacions massives dels darrers anys ha estat la senzillesa del plantejament: independència i prou. Com es deia sovint, primer fem la independència i després ja ens discutirem pel model de país. Els matisos polítics, les diverses sensibilitats i plantejaments socials, sempre poden ser la llavor de la discòrdia i és important que l’espai transversal se’n mantingui al marge. Tanmateix, amb aquest esquema hem arribat fins on hem arribat. Hem obtingut, com deia abans, el mandat democràtic i conservem la majoria republicana al Parlament després d’unes eleccions convocades per Rajoy i amb una participació rècord. En circumstàncies normals, aquest mandat hauria de ser suficient per implementar la República, però estem constatant que, pel motiu que sigui, no ho és. En circumstàncies normals, hi hauria d’haver una gran pressió de la comunitat internacional perquè el Regne d’Espanya acceptés aquest mandat, però aquesta pressió no hi és. Sens dubte, cal que el govern a l’exili continuï fent tot allò que pugui perquè aquesta pressió augmenti; i que el govern de Torra faci tot el que pugui també per la seva banda; i que la gent continuem pressionant com ho farem aquest dissabte i el proper 11 de Setembre i sempre que calgui, però és legítim demanar-nos si les coses serien diferents, si aquesta pressió internacional no seria més gran en cas que el passat 21 de desembre els vots a partits independentistes haguessin superat el 50%.

En aquest sentit, algunes persones fa temps que alertem de la necessitat de continuar eixamplant la base, de resituar-nos, tan de pressa com sigui possible, en la nova realitat posterior a la tardor de 2017. Si de les reunions entre Torra i Sánchez tot just començades ahir en surt algun dia el desllorigador que ens permeti implementar la República, seré el primer a celebrar-ho. Si el govern a l’exili aconsegueix que la pressió internacional tingui un punt d’inflexió a favor nostre, encara més. Mentrestant, però, no podem oblidar que tot plegat es basa en el suport social i en els vots de les persones, i que el maig de l’any vinent tenim aquestes eleccions municipals i europees que segurament tornaran a ser una cita clau amb les urnes. I arribem al moll de l’os de la qüestió.

Com que la senzillesa del missatge (independència i prou) ha estat la clau de l’èxit de l’ANC per a la fase 2010-2017, és realment difícil aturar aquesta inèrcia, però cal entendre que també l’ANC s’ha de resituar en la nova realitat. I resituar-se no vol dir ni deixar pas als partits, ni dissoldre’s ni res de tot això, sinó redefinir l’estratègia. Si realment la República de Catalunya ja té prou suport social i només cal desbloquejar l’oposició del Regne d’Espanya en una combinació d’acció externa i interna, l’objectiu ha de ser pressionar per aquest desbloqueig. Però si entenem que cal anar a buscar el vot de frontera, el missatge senzill d’independència i prou no arriba a qui ens volem adreçar. Sabem que el perfil d’aquest votant és majoritàriament d’esquerres i de la zona metropolitana, i l’ANC no pot entrar a fer campanya ideològica. Això ho han de fer els partits. Crec que el paper de l’ANC ha d’anar més en la línia del que ha fet Òmnium: reforçar el missatge de vulneració dels drets més bàsics: el “demà pots ser tu”.

Per acabar, doncs, voldria demanar a tots els socis i sòcies que, tenint en compte tot això, no valideu el posicionament del Secretariat i que deixeu les mans lliures a les formacions polítiques republicanes perquè a cada municipi facin el que considerin més adient, perquè ningú no coneix la situació millor que ells. Si els forcem a participar en unes primàries els farem recular al missatge de la senzillesa i regalarem a les altres formacions el debat complex sobre els problemes de cada municipi. És molt millor que hi hagi sana competència entre les formacions republicanes. Hi haurà llocs on es podran fer acords entre ERC i Junts, llocs on se’n podran fer entre ERC i CUP i llocs on se’n podran fer entre ERC i els Comuns. Penseu en casos com el de Badalona fins no fa gaire, o en Sabadell, perquè donen la clau per poder guanyar ciutats com Barcelona mateix.

Gràcies per la paciència de llegir fins al final aquest missatge tan extens i potser pesat, però crec que val la pena que ens ho pensem bé i espero haver aportat alguna cosa al debat. Si creieu que és el cas, us agrairé que el feu córrer. No ens fallem.

El model de Sabadell, un model d’èxit que la proposta de primàries republicanes no valora prou.
  1. Fins el penultim paragraf no he sabut què demanava…
    Jo, per tot l’ anterior, en canvi, demano justament el que va acordar el Secretariat Nacional de ANC: FEM PRIMÀRIES , I SEGUIM !!!

    1. Doncs potser és que no m’he expressat prou bé, Olga. Hi ha hagut un canvi des de l’octubre passat. Hem tancat una etapa i n’hem obert una altra. Si volem superar el 50% de suport a la independència potser no serà suficient fer el mateix que hem fet fins ara com a Assemblea. Potser cal insistir en els continguts, concretar com serà la República i fer-ho creïble en les persones que en seran els representants polítics. Hi ha coses que l’ANC no pot fer perquè seria entrar en l’àmbit dels partits, però si més no pot permetre que els partits ho facin. Les primàries per la república que es proposen volen posar la independència al centre del debat tal com s’ha estat fent els darrers anys, però ara es tracta d’aconseguir sumar persones per a les quals la independència no és un valor central, sinó secundari, i això no vol dir que hi estiguin en contra. Si a Sabadell féssim el que es proposa, per exemple, potser molts electors defugirien una candidatura on hi ha Junts perquè els consideren de dretes, encara que la liderés la CUP o ERC com a conseqüència d’haver guanyat les primàries. Perquè hi hagi el màxim d’alcaldies republicanes hem de mirar com està el pati a cada municipi i no generalitzar ni pressionar per solucions generals, que és el que proposa el Secretariat.

    2. Ja en som dues! Hi ha moltes coses a discutir en el relat que fas Xavier. Accepto que és una visió, però n’hi pot haver d’altres, de fet hi són. Hi ha moltes coses que dones per fets objectius que no ho són i en canvi en passes per alt altres que els que hem estat al SN de l’assemblea hi donem molta importància i que hem viscut personalment. Un dia o altre haurem d’entrar a analitzar a fons els errors i els problemes de tot plegat. Fins ara ens ha semblat que no era el moment de però al final potser caldrà fer-ho perquè sinó només corre una versió. El que no entenc és perquè cal posar-se tan nerviós pel fet que es consulti als socis. També trobo els peròs vinguin sempre de la banda de gent de partit. Cada vegada que l’ANC s’ha proposat fer una consulta als socis hi ha hagut partits que s’han posat nerviosos i sempre els mateixos. Ens han arribat a dir, la primera vegada que en vam fer una, que fer-la trencaria l’ANC (sempre s’amenaça amb la mateixa cançoneta). Teniu dret a discrepar i a votar-hi en contra si sou socis de l’ANC però doneu les veritables raons no les maquilleu amb la cosa d’ampliar la base, de la transversalitat (mal entesa) o de la neutralitat de l’ANC.L’ANC no va neixer per ampliar la base. Va néixer per fer tot el que calgués per fer possible la independència. NO tenim cap altre objectiu ni interès polític. Els partits sí. I sabem que per aconseguir l’objectiu hem de tenir candidatures guanyadores, que tinguin possibilitats reals d’obtenir la majoria absoluta. I això a cada elecció, sigui del que sigui. No ens podem permetre el luxe de fer excepcions. Si això ho haguéssim entès tots, potser ja faria temps que podríem ser independents.

    3. Gràcies pel comentari, Àngels. Miro de respondre tot el que pugui:
      1. Et convido a matisar el relat que proposo a l’apunt tant com vulguis si creus que ho has de fer. Segur que m’he deixat coses que poden ser importants i em resulta inevitable fer aquest relat des del meu punt de vista. Ja compto que qui ho necessiti el complementarà amb altres punts de vista.
      2. No em posa gens nerviós que es consulti els socis. Hauria preferit que no es fes aquesta consulta i, de fet, hauria preferit que el Secretariat no hagués pres la decisió que ara es demana ratificar, però l’ANC és sobirana i pren les decisions que creu que ha de prendre. Jo, com a soci, només expresso el meu punt de vista i miro de fer-lo arribar al màxim de gent possible perquè tenim pocs dies per reflexionar-hi. I perquè tal com s’ha plantejat no veig que es tracti d’una consulta sobre una pregunta neutra, sinó d’una validació d’una decisió presa. Els socis de l’ANC que no ho veiem clar, doncs, partim d’una situació d’inferioritat. Però insisteixo que això no em posa nerviós. I si la votació ratifica la decisió del Secretariat, doncs l’acceptaré com a demòcrata que soc i no tinc pensat donar-me de baixa per això, a diferència d’altres persones.
      3. Quan dius “Teniu dret a discrepar i a votar-hi en contra si sou socis de l’ANC però doneu les veritables raons no les maquilleu amb la cosa d’ampliar la base, de la transversalitat (mal entesa) o de la neutralitat de l’ANC”, et puc respondre que les raons que he escrit a l’apunt són honestes i que no pretenen maquillar res. És la meva opinió personal, que no he consultat amb ningú ni he demanat consell a ningú abans de publicar.
      4, Quan dius que “L’ANC no va neixer per ampliar la base” crec que, finalment, toques el punt on podríem centrar el debat si et ve de gust. El que intento explicar a l’apunt és que la funció de l’ANC en el període 2010-2017 s’ha acomplert. I segurament tens raó quan dius que aquesta funció no era “eixamplar” perquè la idea d’eixamplar implica ja algun gruix preexistent. La funció de l’ANC era forjar aquest corrent principal on el màxim nombre de catalanistes poguessin aterrar progressivament en l’independentisme. Això s’ha fet, s’ha fet molt bé i ens n’hem de felicitar i ho hem d’agrair a tothom que ho ha fet possible. Però hem arribat on hem arribat i ara comença una nova etapa. A ERC ho hem intentat plantejar a la Conferència Nacional. El partit ha fet aquesta reflexió, que evidentment no tothom ha de compartir per força. Hi ha una feina a fer en la qual partits, govern i entitats podem coincidir, i és en la denúncia de la vulneració dels drets més fonamentals per part del Regne d’Espanya. I això ens pot ajudar a sumar més gent al projecte. Però la dinàmica de les eleccions municipals és diferent i ens cal ser intel·ligents i valorar com és i com pensa un votant d’una de les grans ciutats del país i com pot reaccionar davant la proposta de l’ANC, molt especialment si no és un independentista convençut. Ajudarem a fer possible la independència si fem unes candidatures pensades només per als independentistes convençuts i que poden generar rebuig als qui encara no estan convençuts?

    4. Benvolgut Xavi,

      En primer lloc gràcies per la teva resposta sincera, raonada i enraonada . Te l’agraeixo de cor i vull respondre-te-la com es mereix. Avui no crec que tingui temps de fer-ho, no es pot pot respondre a córre-cuita. Deixa’m un dia o dos. Tinc la impressió que hi ha hagut un problema d’incomprensió de la proposta de l’ANC. Ara sé que es faran actes informatius pel territori com es van fer pel referèndum i confio que molts dubtes s’esvaeixin.

    5. Perfecte, Àngels. A veure si entre el teu comentari quan puguis i aquests actes informatius (que jo també espero per poder-hi participar) en traiem l’entrellat. Gràcies.

  2. Si deixem que els partits facin la seva tranquil·lament, d’aquí a 300 anys encara serem on som ara.
    Només s’ha avançat cap a la independència que el poble els ha apretat.
    O sigui que, endavant primàries !

    1. Pressionar els partits, si creus que és necessari, no em sembla una mala estratègia. El que demanaria és pressionar-los per allà on els fem avançar, no per allà on els fem recular. Si la pressió a un partit republicà li fa perdre votants, què en traiem? Si en guanya, en guanyem tots. No hi estàs d’acord?

  3. Benvolguts.
    Com a associat a l’anc, no només demanaré q es facin promàries a municipis de més de 25.000 habitants, sinó q es facin a tot el país. Des de l’1-O la societat ha evolucionat ràlidament, s’ha activiat i vol participar en el moviment político-social actual. I el q és més important, venen aires de canvi profund en el paradigme polític. El poble vol canvis reals, exigeix una nova manera de fer política que trenqui amb el model d partits dl 78. Volem participar acrivament i una dees maneres és amb democràcia directe. Les primàries ja no només han de servir per guanyar alcaldies republicanes sinó també per fer el primer passet cap a la nova manera de fer política. Mentres no tinguem un procés constituent que ens porti cap a una nova llei electoral q permeti la democràcia directe, l’ùnica manera de trencar amb la llei electoral general del 85 és fent primàries.
    La pregunta és: perquè els partits tradicionals teniu tanta por en les primàries?? Perquè no voleu perdre el control de les institucions supramunicipals com els consells comarcals i diputacions o vegueries. Perquè els calers que obtemiu per cada refidor, alcaldia, diputat o conseller és massa llaminer. El poble us emvia un missatge, escomteu o us passarà per sobre.
    Salut, república i democràcia

    1. Personalment no tinc cap problema de por. És únicament que ho considero un error. Si les primàries es fan perquè hi hagi noves candidatures que “escombrin” els partits republicans actuals, l’únic que s’aconseguirà és fragmentar encara més el vot republicà. Si es fan per forçar aquests partits a participar-hi, se’ls arrossegarà cap a posicions que els faran igual d’atractius per als qui ja els voten, però menys atractius per als qui els podrien votar per primer cop.

  4. Aquí estas suposant que la prioritat dels partits a cada municipi és la independència i no el propi partit. Suposar que el partidisme no existeix és molt suposar. Per exemple, la resistència a fer primàries a BCN és pur partidisme perquè em sembla què és clar que anant separats no governaran.

    El principal problema per la República és el partidisme dels nostres partits.

    1. Sí, dono per fer que la prioritat dels tres partits favorables a la república és la república. I et recordo que tots tres partits tenen gent empresonada o exiliada per haver defensat aquest objectiu. Dit això, en unes eleccions municipals també ha de ser prioritària cada ciutat o cada poble. És així per als qui aspiren a alcaldies i regidories, però també per a la immensa majoria de votants. No sabria dir-te si des d’un municipi és prioritària la independència o el municipi. Crec que són coses perfectament compatibles i que es pot treballar en tots dos objectius alhora, sense haver de triar. Quant a Barcelona, no és tan impossible que tinguem un alcalde republicà. L’Alfred Bosch no surt pas tan malament a les enquestes, més aviat al contrari. La tendència a l’alça d’ERC i la tendència a la baixa d’Ada Colau fa possible que, si concentrem el vot en Bosch, puguem tenir un republicà independentista a la capital del país. Ara bé, és clar que si ens dediquem a desgastar el candidat més ben posicionat o a desacreditar el seu partit li ho posarem una mica més difícil. Jo t’animaria a no generar tanta desconfiança i, en tot cas, a proposar solucions alternatives constructives, perquè l’única alternativa a un partit és un altre partit o coalició electoral.

  5. Com a sòcia de l’ANC (i no sempre estic d’acord amb el que decideix el SN) em sembla perfecte que es faci aquesta consulta.
    És més, s’hauria de fer a tot Catalunya, independentment dels habitants de cada municipi.
    Nosaltres (els catalans que sortim al carrer, no només els socis de l’ANC, és clar) som l’espurna, el motor i el combustible d’aquest procés.
    És evident que molts d’aquests catalans, militen a diferents partits polítics i per tant també fan força.
    Quan dius textualment
    “deixeu les mans lliures a les formacions polítiques republicanes perquè a cada municipi facin el que considerin més adient, perquè ningú no coneix la situació millor que ells” permet-me que et digui que no hi estic gaire d’acord, vull dir que el “partit” pesa massa, de vegades no es diu ben clar el que voldrien dir o tenen les mans lligades i no poden fer el que voldrien fer… I amb això no poso en dubte que vulguin aconseguir la República, Xavier, però hem de canviar la forma de fer la política.
    La gent del carrer, no tenim les mans lligades, no tenim por a dir o a fer res. som lliures en l’ampli sentit de la paraula.

    Agafo en préstec la frase de’n Joan Font:
    Escolteu a la gent, o us passarà per sobre.

    Salut i República.

    1. Gràcies també pel teu comentari, Gemma.
      Pot ser que hagis barrejat la consulta de l’ANC amb les primàries en sí? La consulta només es pot fer als socis i sòcies de l’ANC i, si no ho he entès malament, es fa als de tota Catalunya. Les primàries sí que serien obertes a tota la població, no?
      En tot cas, aclarit això (espero), no et nego pas el paper dels “catalans que sortim al carrer”. Hi estic d’acord i, a més, ho agraeixo. Aquí hi ha molts agents/actors que hi han posat molt. Inclosos els exiliats i empresonats. Per aquí, cap problema.
      Potser no m’he expressat prou bé en aquella frase que em cites. El que volia dir és que les persones que fan feina a través dels partits coneixen bé l’electorat, les tendències de vot, la possibilitat que un missatge determinat arribi o arreli en un col·lectiu específic, etc. Tot això, a cada municipi és diferent perquè les persones poden alterar molt aquest “ecosistema”. Si fem unes primàries per forçar una candidatura única, després ens podem trobar que, com que el vot és secret, algú que podria votar un partit republicà d’esquerres n’acabi votant un altre que també és d’esquerres però no tan republicà perquè resulta que el republicà i d’esquerres va a la mateixa llista que el republicà i neoliberal. I d’altra banda, estarem forçant la confecció d’unes llistes amb persones que obligarem a treballar juntes, que potser ho faran amb moltes dificultats i que al final podrien acabar generant crisis de govern que se’ns girarien en contra; potser estarem intentant unir allò que durant tot un mandat haurà estat govern i oposició, amb totes les ferides que a vegades deixen aquestes coses. Estic segur que hi ha candidats i candidates republicans que pensen que un acord de govern que inclogués els comuns (i, segons on, fins i tot el PSC) podria ajudar els representants i els votants d’aquells partits en aquell municipi a acostar-se al republicanisme i a fer pinya amb nosaltres. Això ho hem viscut a Arenys de Mar, on encara avui governem amb 2 regidors del PSC. Vam fer l’1 d’octubre AMB ELLS AL GOVERN i van ser en més d’una concentració dels dies intensos d’octubre. I la regidora d’ICV, al nucli organitzador! En canvi, a Alella l’Andreu Francisco va considerar més oportú trencar amb la Glòria Mans (PSC). Per això et dic que ells saben millor que ningú amb qui poden intentar arribar a acords i amb qui no, i que no ho podem tallar tot pel mateix patró preconcebut. Cada municipi és un món.
      Amb això espero haver-te aclarit una mica més la meva manera de veure aquesta qüestió, però si cal ja saps que estaré encantat de continuar-ho debatent al blog mateix o en persona, i més amb tu.
      Un petonet, companya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!