Blog d'en Xavier Mir

De tots els estats de la Unió Europea, segurament l’últim que preocupa moltes persones de cara a un futur reconeixement diplomàtic de la República Catalana és Romania. A més, d’entrada, no ho tindrem gens fàcil, i això pot fer que preferim dedicar els esforços diplomàtics a altres estats. Romania té un problema intern amb la minoria hongaresa que fa que es mirin el tema català amb força desconfiança. Precisament el fet que els veïns hagin estat dels primers a donar-nos suport pot acabar d’afermar aquesta desconfiança.

D’altra banda, i per si aquesta escassa predisposició no fos poc, a l’hora d’informar-se del que passa al nostre país solen tirar de les agències habituals (France Presse, Reuters, etc.) i, com a molt, accedeixen als mitjans espanyols. A Romania, el coneixement del castellà és, evidentment, molt superior al del català. No només per criteris demogràfics i de mercat, sinó perquè els culebrots sud-americans van despertar l’interès per la llengua. Tot plegat fa que costi de trobar un article que no repeteixi els tòpics previsibles: que si estem fent una cosa il·legal, que si els partidaris del “sí” som minoria, que si el 27 de setembre de 2015 van guanyar els partidaris de continuar dins l’Estat espanyol, etc. I a vegades les distorsions interessades arriben a convertir-se en veritables bestieses que no val la pena reproduir aquí.

Enmig d’aquest panorama, miro d’estar atent a opinions diferents, a periodistes que hagin estat capaços de buscar fonts d’informació alternatives, maneres diferents de veure les coses, i que publiquin articles una mica més imparcials, neutrals, objectius, etc. Ja no espero un posicionament favorable a la independència, però sí que crec que és possible que romanesos i romaneses (i moldaus i moldaves, a través de mitjans romanesos o del propi país) vagin tenint accés a una altra visió de la realitat del procés català.

En aquest context, el setmanari independent d’anàlisi política i d’actualitat cultural Revista22, un dels més prestigiosos del país, ha publicat avui un article de la periodista Eliza Francu que m’ha sorprès positivament per aquesta capacitat d’anàlisi que comentava. L’article conté un parell de detalls millorables, com ara confondre la llegenda d’Otger Cataló amb els orígens reals de la nació o parlar de populisme per part del govern català, un terme que aquí seria clarament rebutjat, però que allà serveix per entendre algunes coses, pel que sembla. En tot cas, m’ha semblat extremament interessant el darrer paràgraf, que amb permís de l’autora us tradueixo tot seguit:

“Des del punt de vista legal, Madrid té el dret constitucional de prendre les regnes del control de Catalunya i d’enviar-hi la policia perquè aturi les votacions. Si el vot “sí” acaba essent majoritari, amb tota seguretat provocarà una crisi política, perquè Madrid ja té decidit que no n’acceptarà el resultat. Tanmateix, la manera d’actuar del govern espanyol ha fet que una part de la població indecisa o contrària a la independència hagi passat a estar a favor d’un estat lliure anomenat Catalunya. Cada cop més catalans estan convençuts que no hi ha diàleg possible, sinó tan sols decisions imposades. Tot plegat té molt l’aparença d’una persecució política. Madrid ha reaccionat a la defensiva i amb repressió en lloc d’apel·lar al diàleg polític. Gestionant la crisi d’aquesta manera, el govern central ha perdut, ben segur, la batalla de la imatge.”

Això, el mateix dia que l’editorial del diari francòfon amb seu a Barcelona Equinox, signat per Nico Salvado, acaba afirmant que “Empêcher le référendum, c’est casser le thermomètre. Et cela ne fera pas tomber la fièvre” (impedir el referèndum és trencar el termòmetre, i això no farà pas que la febre baixi). L’article de Salvado inclou unes quantes observacions crítiques amb el govern espanyol i remarca l’esperit netament pacífic del moviment cívic català per la independència després que la publicació recollís, sense ponderar-ne prou el caràcter anecdòtic, la crema de banderes que va fer l’esquerra radical el mateix Onze de Setembre.

França és un país que històricament també ha tingut un gran pes a Romania. Per tant, és bo que també a través dels mitjans francòfons arribi a Romania una altra manera de veure les coses. No podem oblidar que ni França ni Romania es poden alegrar que els sacsegem qüestions de minories, però en tots dos casos hi ha aspectes que poden equilibrar la balança. De França, per la tradició que té, n’esperem el respecte escrupolós a la voluntat democràtica expressada a les urnes, tant al Parlament de Catalunya el 2015 (i el mandat que se’n va derivar) com al referèndum del proper 1 d’octubre. De Romania, a més d’això, se n’espera també la intel·ligència d’entendre que, essent un país que es beneficia molt dels fons europeus, una Catalunya independent (que seria un contribuent net a la Unió Europea i, per tant, a aquests fons) seria bona també per a ells.

Continuarem atents a la manera com els mitjans en llengua romanesa van tractant la qüestió catalana. Esperem que més periodistes vulguin superar els límits de la intermediació madrilenya. I esperem també que els catalans i catalanes d’origen romanès o moldau ajudin a fer present el punt de vista català perquè tota la ciutadania d’allà pugui formar-se, lliurement, la seva pròpia opinió. Perquè tard o d’hora els seus governs hauran de decidir si ens reconeixen o no, i la ciutadania haurà de dir si li sembla bé o no la decisió que el seu govern prengui. En aquest sentit, i per acabar, també avui mateix el Diari de Girona publica una entrevista amb una d’aquestes persones: Raluca Angelica Balan. Li pregunten si creu que es tancaran 700 alcaldes a la presó i ella respon: “Ho dubto, no crec que sigui possible. Les lleis es canvien per adaptar-les a la gent. S’ha d’escoltar la gent, no es pot empresonar ningú per votar. Algú hauria d’intervenir.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!