Blog d'en Xavier Mir

Aquest matí m’ha sorprès molt la piulada de CDC que recullen els mitjans. I m’ha sorprès pel to, més propi dels moments més baixos d’una campanya electoral que no pas de la transcendència del moment. I segur que a CDC se n’han adonat, de moment que l’han esborrat. El mal, però, ja està fet. Ara segurament hi haurà qui dirà “oblidem-ho”, “són coses dels nervis”, “ha estat una patinada sense importància”, “ho sento molt i no tornarà a passar” o aneu a saber què més, però no crec que sigui una simple patinada i estic convençut que qualsevol persona que no vulgui tancar els ulls (cosa que puc entendre perfectament, però que no em sembla la millor actitud per guanyar-nos un país i per construir una República) avui deu haver notat un petit canvi en la manera de percebre el procés.

Si el 2014 va ser l’any de la consulta, ja cap a final d’any es va definir una de les idees que tindrien més pes aquest 2015: que ara és hora de pensar en el país i no en els partits. Aquesta idea, que al costat de moltes altres forma part del debat social i que tots compartim d’una manera o altra, va quedar instal·lada en un lloc destacat quan Artur Mas va fer la seva proposta de llista única. Des d’aleshores, les apel·lacions a la generositat han estat contínues. Per això trobo que la piulada d’avui és un error gravíssim, però potser també és indici d’alguna cosa més.

Si parlem de generositat i de posar el país per davant del partit, em sembla que per part d’Esquerra Republicana podem estar tranquils. Volíem una única pregunta i ben clara el 9N i vam avenir-nos a la que Mas va proposar. Volíem eleccions al Parlament abans de les municipals i vam avenir-nos a fer-les el 27 de setembre. Volíem que hi hagués diverses opcions de vot per la independència i finalment vam acceptar d’impulsar Junts pel Sí. Ara tenim el mandat que necessitàvem i ja no cal mirar enrere ni pensar en tota aquesta generositat ni en tantes altres coses, però el país pateix un bloqueig que torna a apel·lar a la generositat i a posar el país per davant del partit.

Encara que puguem viure aquests moments amb molta passió i fins amb partit pres i tot, que al capdavall es ben legítim, no hauríem de perdre de vista els fets. I els fets són, d’una banda, que continuem tenint 72 diputats disposats a executar el mandat que els hem donat, per la qual cosa no s’entendria que el procés no pogués avançar; de l’altra, però, no hi ha el mateix consens a l’hora de triar el president i el govern que ha de dur a terme el mandat.

Davant d’aquest bloqueig, més que no pas caure en piulades desafortunades, més que no pas continuar pressionant amb menyspreu i amb comentaris de molt mal gust per tornar a passar el rodet i que tornin a ser els altres els qui s’apliquin això de la generositat, crec que hauríem d’aprofitar i girar-ho tot plegat com un mitjó, convertir el problema en oportunitat.

Tenint en compte que al final del procés està previst que tornem a votar per aprovar la nostra constitució i que segons com vagi tot plegat encara haurem de cedir a un eventual compromís del govern espanyol de fer un referèndum pactat, podem fer entrar Mas amb calçador a la presidència de la Generalitat i passar aquests 18 mesos o més amb la tensió política mal resolta o podem aprofitar i trobar una altra persona que generi, fins i tot, més consens que la independència mateixa, és a dir, que tingui el suport de més de 72 diputats.

Si aquesta persona ha de ser Raül Romeva, que al cap i a la fi era el cap de llista de la formació que va guanyar, o si ha de ser algú altre, és una qüestió que no decidiré pas jo, per sort, però crec que la lògica en què plantejo aquest apunt no és una lògica de partit sinó de país, precisament el que des de CDC se’ns ha estat demanant tot aquest 2015. Si la generositat és un valor real i no una arma llancívola per poder aconseguir ni més ni menys que els objectius de partit, potser és hora de valorar solucions com aquesta.

En tot cas, com a simple espectador, continuaré esperant aquest acord que ens estalvïi d’anar novament a unes eleccions, no perquè tingui por que baixi el suport a la independència, sinó perquè no les veig necessàries si tothom té la generositat que ha estat exigint als altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!