Blog d'en Xavier Mir

Llegit el nou article que publica avui Pere Cardús a Vilaweb, crec que bona part dels punts que recull comencen a estar superats després d’uns quants dies de debat a les xarxes. El principi d’Hondt, per exemple, era un dels arguments més reiterats tan bon punt van començar a sorgir un seguit de persones que exigien la llista única abans de saber què volíem fer, on volíem anar amb aquell vehicle. Ara ja hi ha hagut prou veus autoritzades que l’han desmentit com a punt clau i per tant podem centrar-nos en la resta, sempre buscant la fórmula que pugui donar el millor resultat a les properes eleccions constituents. La millor, sense apriorismes ni interessos espuris per part de ningú. I amb tota la informació que siguem capaços d’aplegar. En aquest sentit, Cardús també esmenta “el factor il·lusió” i diu que “és impossible de mesurar perquè no hi ha cap precedent des de la Solidaritat Catalana de principi de segle XX.”. Tanmateix, en aquest punt hauria anat bé una minúscula referència al cas de la llista única que va haver-hi el 2007 al País Valencià, que va contrastat amb els resultats doblats, anant per separat, del 2011. És bo tenir-ho en compte si volem el millor resultat.

També hi ha qui diu que Mas és el millor actiu del procés. No dic que no pugui ser un actiu important. El president d’un país sempre ho és. Ara bé, tampoc m’agradaria que aquesta concessió exclusiva acabés en injustícia, perquè de fet penso que el millor actiu del procés ha estat i és encara el poble, que des de 2006 s’ha mobilitzat d’una manera cada cop més massiva fins diumenge passat mateix, en què per primera vegada no ens ha calgut cap estimació aproximada de suports a la independència. Ara ja sabem que, com a mínim, i malgrat totes les dificultats, ja hi ha prop de dos milions de persones que volen la independència. Cada vegada que Mas ha demanat una mobilització de suport el poble ha respost: el 2010 (i Mas se’n va beneficiar per ser president), el 2012 (i Mas va basar-s’hi per demanar el pacte fiscal), el 2013 (i Mas va basar-s’hi per concretar la data i la pregunta a què s’havia compromès feia un any) i ara, el 9N de 2014 (que algunes veus intenten vendre com un èxit de Mas que el reforça i el converteix en el millor actiu del procés).

Insisteixo, doncs: el millor actiu del procés és el poble. I convé subratllar-ho perquè ja sabem que aquest és un dels pilars del discurs de l’Estat espanyol. Segons Rajoy, tot es redueix a Mas. Quan CiU va perdre escons el 2012 ja es va pensar que el procés s’havia acabat, pobre il·lús, però aquí sempre hem sabut que no era en Mas, sinó aquest poble alegre i combatiu que cada vegada supera les millors expectatives. I aquesta deu ser també, per força, la idea que el govern espanyol trasllada a la comunitat internacional. Per això és important per al procés desmentir-la, combatre-la. El procés no és només cosa de Mas, sinó de tot un poble i dels seus representants, que des de la CUP fins a CDC passant per ERC comparteixen i defensen un objectiu de país. I aquesta unitat en la diversitat, allò que durant anys i panys n’havíem dit la transversalitat i que ha estat l’element que ha fet possible un munt de coses, és el principal pilar de la nostra fortalesa.

Si, malgrat tot, en alguns àmbits és necessari que una única persona lideri el nostre procés i que en sigui l’interlocutor únic al món, que ningú no pateixi, que si Artur Mas és efectivament el millor actiu, la majoria ho entendrà i el votarà. Però deixem que ho decideixi la gent. El #volemvotar també passa per aquí, no?, per deixar que la gent decideixi si vol continuar amb el mateix president de la Generalitat o si en vol un altre, oi? I no ha de passar res de res.

No ha de passar res perquè, si ho haguéssim explicat com a ERC ens hauria agradat i com Junqueras explicava ara fa dos anys, “el millor missatge al món seria que el president i el cap de l’oposició expliquessin junts què volem fer”. Al final, passats aquests dos anys, no hem tingut gaire ocasió de veure aquesta imatge tan potent. I és una llàstima, perquè si ho haguéssim fet, si s’hagués visualitzat que a Catalunya la voluntat d’independència és tan forta que president i cap de l’oposició tenen una sola veu en aquest punt, ara la comunitat internacional no se sorprendria si finalment pogués haver-hi algun canvi d’ordre en la posició que ocupin aquests dos actius. Però és que al capdavall, passi el que passi, serà la voluntat dels catalans expressada a les properes eleccions constituents la que decidirà.

La comunitat internacional, fins ara, no ha anat gaire més enllà de considerar-nos un problema intern del Regne d’Espanya. En canvi, el resultat de les eleccions constituents marcarà el punt d’inflexió. No hi haurà, doncs, una continuïtat que convingui encarnar, tant sí com no, en una única persona. Amb això, crec, us ofereixo alguna idea per contrastar l’opinió de Ferran Requejo que recull en Pere Cardús a l’article i que diu: “Finalment, alguns opinadors, com Ferran Requejo i d’altres, han alertat sobre les conseqüències negatives d’un canvi de lideratge en la projecció internacional de l’independentisme. El món entendria com un suport a la independència que les eleccions convocades per a obtenir un mandat democràtic portessin a la derrota al president que ha estat la cara visible institucional del procés? Què passa quan en una negociació, a mitja partida, et canvien l’interlocutor?”

Que continuï el debat serè i constructiu, que és una de les coses que ens ha fet forts i ens ha dut on som.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!