Bilbeny va començar la conferència parlant de la censura a l’època, de les lleis dictades per Ferran el Catòlic per controlar l’edició. Va situar també la problemàtica en el camp de la crítica textual servint-se del manual de Blecua, ben conegut per a qualsevol persona que s’hagi volgut iniciar en el tema. És ell, i no Bilbeny, qui parla del problema de les edicions falsificades al segle XVII. I és basant-se en les aportacions de persones com Blecua o Julio Cejador que Bilbeny exposa la problemàtica general de les edicions (àudio) de l’obra. És únicament llegint la “Carta a un su amigo” que trobem a les edicions que Bilbeny sospita de l’ocultació de l’autor. És servint-se d’altres estudis que apunta els aspectes de la figura de Fernando de Rojas (àudio) que no lliguen. I és també recorrent a altres estudiosos que ens condueix a l’original perdut.
Que hi hagué com a mínim una edició anterior (àudio) a la més reculada que conservem, de 1499, no ho diu Bilbeny sinó persones com Menéndez Pidal, Cejador, García Valdecasas o Víctor de Lama. Aquest darrer, a més, apunta que una d’aquestes edicions es va fer amb paper datable el 1795 (àudio), cosa que la deixa sota sospita. I si a més ens fixem en el fet que es tracta d’edicions de les quals s’ha conservat un únic exemplar, la sospita es fa encara més gran. Bilbeny, que ja ha remenat força casos com aquest, planteja la possibilitat que es tracti d’una edició d’estat (àudio).
A la conferència, Bilbeny va explicar els intents de Menéndez Pelayo a l’hora de localitzar l’obra (àudio), de dir on tenia lloc l’acció. L’estudiós se sorprenia, per exemple, d’unes naus que el pare de Melibea li ensenya des de dalt d’una torre, cosa difícil si no hi havia ni mar ni riu navegable. I acompanya també García Valdecasas quan conclou (àudio), gràcies als seus coneixements de dret aplicat a l’època, que l’acció havia de tenir lloc a la Corona d’Aragó i mai a la de Castella.
Amb tota aquesta informació, i servint-se d’un mapa de l’època, Bilbeny proposa València com la ciutat on té lloc l’acció i va resseguint els detalls i indicis que ho fan altament probable. A més, addueix una llarga llista de catalanismes significatius i un parell de testimonis bibliogràfics més. D’una banda, una referència en el volum Agudeza y arte de ingenio de Gracián en què es parla literalment de l’autor com “el encubierto aragonés” i un text en llatí de Joan Lluís Vives en què es pot llegir: “In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomediam“, en què s’entén que nostra ha de ser la catalana.
En definitiva, Arenys de Mar ha estat testimoni de l’obertura d’una nova línia d’investigació que s’afegeix a un cos cada dia més voluminós i que hauria de cridar l’atenció, com he dit abans, del món universitari i institucional per tal que s’hi dediquin els esforços necessaris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!