Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

La ressaca, la vida i el concurs continuen

0

El dimarts 16 de juliol, em vaig llevar com cada dia per anar a la feina intentant d’arribar-hi d’hora per evitar els compliments que, probablement, m’esperaven.

Com era de preveure, gairebé tothom a l’empresa es va acostar al laboratori del segon pis per, cadascú la seva manera, comentar el programa de la nit anterior.

El director general i l’Albiol també ho van fer. Aquest, tot fent notar que, malgrat la imprudència que, segons ell, vaig cometre, me n’havia sortit prou bé.

Al laboratori, on havíem compartit durant les cinc setmanes el tema del concurs i totes les meves peripècies, van aprofitar per ficar-se amb mi, després de felicitar-me, pel suposat anunci de Coca Cola que havia fet el dia abans.

Jo vaig negar que fos res conscient i vaig sostenir que per inèrcia vaig demanar el popular refresc de cola, ja que havia pres una pastilla i m’havien dit que no era prudent que begués alcohol, amb la qual cosa les opcions, dins d’una sala de festes, quedaven reduïdes.

No obstant això, al final em vaig haver de convèncer que potser tenien una mica de raó en les seves afirmacions quan, a mig matí, va sonar el telèfon del laboratori.

A l’altre costat de la línia em van dir que hi havia un senyor que deia que era el cap del Departament de Relacions Públiques de COBEGA. De moment no vaig caure en el fet que aquesta empresa era la concessionària a Catalunya de la Coca Cola, però algú m’ho va dir i m’hi vaig posar.

El meu interlocutor em va explicar que l’empresa volia agrair-me el gest que havia tingut envers ells i em va invitar a visitar les seves instal·lacions del carrer de Guipúscoa, cosa que vaig fer aquella mateixa setmana.

L’endemà, Julio Iglesias guanyava a Benidorm el festival que duia el nom de la ciutat amb la cançó «La vida sigue igual».

Quan vaig arribar a les instal·lacions de COBEGA, al dia següent, em va atendre el mateix senyor amb qui havia parlat, que va insistir que em volien fer un obsequi per agrair-me que els hagués mencionat en un programa amb tanta audiència.

Sense concretar encara res, em va acompanyar a visitar les plantes d’embotellament, que aleshores es feia, només, en les tradicionals ampolles de vidre, i al departament d’expedició dels productes, on em va explicar que el xarop el rebien directament dels Estats Units, ja que la fórmula era el seu gran secret.

Tot seguit va insistir a dir-me que volien obsequiar-me amb una gran nevera plena de productes fabricats per ells. Jo li ho vaig agrair, però li vaig dir que no sabria què fer-ne, ja que els meus pares, amb els quals encara vivia, se n’acabaven de comprar una d’americana que, a més, feia glaçons. Evidentment, no els vaig dir que, malgrat haver-la demanat, no en prenia gaire.

Em va demanar, doncs, què era el que em faria il·lusió i, sense pensar-m’ho gaire ni valorar-ho, els vaig dir que el meu pròxim objectiu era comprar un petit veler tipus 420 o 470.

Passats uns quants dies, em van tornar a trucar i em van demanar si m’hi podia acostar per lliurar-me l’obsequi. Quan hi vaig anar em van acompanyar al despatx del Sr. Daurella, que em va saludar i, després d’una breu conversa, em va lliurar en nom de la companyia, de la qual era el màxim accionista, un magnífic rellotge d’or automàtic i extraplà de la marca Omega que encara utilitzo de tant en tant.

També vaig rebre, la mateixa setmana, una trucada de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar-hi uns dies per la Festa Major de Sant Roc, cosa que vaig agrair i acceptar.

A part d’aquestes dues circumstàncies, la meva vida va tornar a la monotonia laboral fins que, el divendres 19, tota l’empresa se’n va anar de vacances fins a mitjan agost.

Mentrestant, van anar apareixent a la premsa comentaris entre sorpresos i laudatoris en relació amb la meva actuació en el concurs. Curiosament, en cap d’ells no es deia que la meva actuació havia estat la pitjor, malgrat el resultat, però el cert és que no vaig esdevenir gens popular, cosa que d’altra banda vaig agrair.

Per la meva banda, vaig rebre algunes cartes i postals, no gaires, dividides en comentaris elogiosos i insults anònims per la meva gosadia d’haver parlat en català, cosa que els semblava d’allò més inacceptable.

Entre les cartes d’agraïment, n’hi havia una d’en Josep Maria Espinàs que ja vaig publicar el dia del seu vuitantè aniversari i podreu trobar aquí.

Dijous vaig rebre una trucada de Televisión Española per dir-me que ja podia passar a recollir les cinc-centes mil pessetes pel passeig de Gràcia, núm. 1, on a més de Radio Nacional de España hi havia les oficines de la tele.

Efectivament, hi vaig anar el dia següent i em van donar un taló per aquest import del Banco de Madrid, que va anar a parar directament a les mans del meu pare i els va ingressar en el meu compte al banc que dirigia.

Es tractava ara d’intentar gaudir d’unes merescudes vacances i per això vaig llogar, durant un parell de setmanes, un apartament als Sargazo de Castelldefels. Eren aquests uns apartaments dissenyats per en Ricard Bofill, arquitecte emergent, i on hi havia una petita discoteca que per la nit era millor visitar ja que l’enrenou no et deixava dormir. Allà, hi tenia un espai de, relatiu, descans estiuenc a prop de Barcelona, amb restaurants a la vora i al voltant d’una piscina. Hi volia passar uns dies de relax per oblidar el concurs abans d’anar-me’n a Palamós, com tenia projectat.

El dilluns següent a aquell en que jo vaig acabar, després de superar en la fase prèvia les dues noies que també optaven a participar en el concurs, hi va debutar un noi valencià: Heliodoro Pérez Carbonell, enginyer tècnic agrícola, que també lluïa un magnífic bigoti, aquest, però, totalment rectilini.

L’Heliodoro va tenir la mala sort de participar després de tres concursants guanyadors, potser sense l’advertència prèvia, que jo sí que vaig rebre, sobre la influència negativa per a un concurs de televisió —on tot està organitzat per mantenir un espectacle— del fet que hi hagi massa guanyadors i massa seguits.

Va participar-hi per primera vegada el 22 de juliol, just una setmana després que jo hagués acabat, i, com era previsible, la primera setmana, malgrat que se li va anul·lar una prova de les dotze habituals, li van caure cinc NO que el van deixar mig grogui.

La primera prova que va fallar va ser la sisena, en què havia de dir a quins episodis del Quixot corresponien les cèlebres il·lustracions de Gustavo Doré que li anaven mostrant. La majoria les va encertar, però el jurat, incomprensiblement, tal com havia fet amb mi setmanes abans en el cas de les caricatures, va dir que NO sense cap explicació, la qual cosa va generar un petit escàndol en la premsa de l’època. A partir d’aquí, com en el meu cas, es va produir una desestabilització del concursant i fins al final del programa el jurat va donar-li quatre NO més.

La setmana següent va semblar que remuntaria, ja que les dotze proves les va superar totes excepte una. Li quedaven encara trenta-set proves i només es podia permetre quatre errors.

Va ser aleshores quan el vaig trucar. El contacte me’l va proporcionar una de les noies de producció amb la qual, malgrat tot el que havia passat, vam mantenir una bona relació.

Em va venir a veure a Castelldefels el matí del dia del seu tercer programa i vam estar xerrant una bona estona sobre el concurs. En certa manera vaig advertir-lo del que m’havien dit al principi de la meva participació i de seguida va comprendre que la seva situació era compromesa.

Ell em va explicar el que després repetiria davant les càmeres en relació amb les cartes que havia rebut queixant-se de les proves que, segons ell, i els que li havien escrit, el jurat li havia donat per no superades.

Ens vam acomiadar cordialment, però el que no em podia figurar era el que aquell mateix vespre succeiria en el programa i que vaig presenciar per televisió.

Tot va començar en la segona prova, en què va haver de fer de jutge, i el jurat va dir que no l’havia superat. Però va ser en la cinquena prova —que el jurat, potser amb raó, va considerar que també l’havia fallat— quan va començar l’explosió de retrets per part del concursant, que va fer un espectacle al qual potser jo vaig, sense voler-ho, ajudar amb tot el que havíem parlat al matí. La penúltima prova va ser una que tothom que la va veure recorda, ja que havia de representar diferents personatges en funció dels barrets que li van proporcionar, i que es va convertir en un xou divertit, encara que tal vegada patètic. La setmana següent, però, les aigües van tornar a la seva llera i l’Heliodoro només va fallar una prova.

Per la meva part, el cap de setmana de la tercera setmana d’agost, la Colette i jo vam anar a Malgrat de Mar per acceptar la invitació de l’Ajuntament per visitar la seva població aprofitant la Festa Major, que allà celebren en honor de Sant Roc, dies després de la mare de Déu d’agost.

Vam ser allotjats a l’hotel Guillem, on el seu director, en Pablo, ens va tractar esplèndidament. En el temps que vam tenir per conversar, vam descobrir la seva faceta artística i fins i tot ens va regalar un disc que havia editat amb cançons sud-americanes que interpretava amb força gust. Dissabte, juntament amb l’alcalde i la seva senyora, vam assistir a alguns actes de la Festa Major i, finalment, al ball.

El bigoti seguia encara al seu lloc ja que em va semblar una certa manca de cortesia anar a un lloc on havia estat invitat i que no em reconeguessin.

Durant aquell cap de setmana es disputaven a Cleveland les semifinals de la Copa Davis entre Estats Units i Espanya. Diumenge a la tarda, malgrat que Espanya ja estava eliminada, tothom estava pendent de la ràdio, que transmetia l’últim punt de l’eliminatòria entre Manolo Santana i Arthur Ashe, que va arribar fins al cinquè set i va durar gairebé quatre hores. A la Colette allò no l’interessava gens, però jo, sense adonar-me’n, l’hi vaig fer escoltar, a l’habitació, fins al final. Crec sincerament que aquell fet va ser el que va precipitar el nostre trencament definitiu.

La cinquena setmana va ser nefasta per al concursant, ja que, a la tercera prova, va haver de signar el darrer xec de mig milió. Sorprenentment, va agrair a tothom l’oportunitat que havia tingut de participar i no se’n va sentir a dir res més. Suposo que hi devia haver contactes no revelats.

Com que això va succeir tan d’hora en el programa, els realitzadors van haver de començar un nou cicle de selecció i el concursant que en va sortir triomfador va ser Luciano Sánchez Reus, un advocat de Talavera de la Reina, lletrat de l’IRYDA, que vivia a Segòvia. Aquest senyor, que va participar en el concurs durant sis setmanes, en passar els anys va esdevenir més conegut per la seva activitat professional, ja que va ser alcalde franquista de la seva ciutat d’adopció i durant la transició va resultar elegit diputat a Corts, al costat d’Adolfo Suárez, primer amb la UCD i més tard amb el CDS, amb el qual va repetir posteriorment com a alcalde.

Com que el concursant anterior havia consumit una part del temps disponible del programa, el Sr. Sánchez únicament va poder efectuar set proves, de les quals tan sols en va fallar una i, per tant, es va acomiadar del programa d’aquell 19 d’agost amb bones perspectives .

En Joaquín Prat, en una entrevista que li van fer en acabar el programa a peu de plató, i després de les expectatives creades pel concursant eliminat, a la pregunta: «¿Cómo ha terminado todo?» va respondre: «Muy bien, Don Heliodoro se ha despedido como un caballero, lo que en realidad es, y Don Luciano da muestras de tener espíritu de gran concursante. Si sigue por este camino tendremos otras cinco semanas divertidas».

Dos dies després, el 21 d’agost, de matinada, les tropes del Pacte de Varsòvia, per ordre de Leonid Breznev, van entrar a Txecoslovàquia per sufocar l’experiment d’un comunisme obert cap a la democràcia impulsat per Alexander Dubcek. Amb la invasió, que va produir setanta-dos morts i uns set-cents ferits, alguns d’ells greus, es va posar fi a la il·lusionant Primavera de Praga.

Caldria esperar encara més de vint anys perquè poguessin retornar els aires de llibertat que els txecs anhelaven.

Una petita venjança amb Franco de testimoni (i un article del diari “Arriba”)

0

(continuació)

El programa s’estava acabant. Només quedava la darrera prova per superar i, com que havia calgut recuperar dues proves de setmanes anteriors, el temps es tirava a sobre dels realitzadors del programa.

Al plató es respirava un ambient especial, com d’incomoditat, ja que fins aquell moment ningú no havia previst un desenllaç positiu, com semblava que tindria el programa. En Prat em va fer passar a la zona on es donava cada dia la benvinguda al programa i on s’acomiadaven també els concursants i, assegut a la butaca en la qual vaig començar el concurs cinc setmanes abans, em va plantejar la darrera prova sota els següents termes: “Imagínese que ha ganado el premio y debe dar la noticia al ser más querido”.

Sempre he pensat que, sabent que sortia amb una noia francesa, potser van imaginar que aprofitaria per fer-ho saber i potser, fins i tot, que ho faria en francès, però jo en aquells moments no sintonitzava la mateixa ona.

Em semblava que havia arribat el moment que esperava. Era al·lucinant, m’oferien l’oportunitat de tornar-los les males estones que m’havien fet passar, sense cap mena de risc per la meva part.

Van desfilar pel meu cap les angúnies passades amb els pantalons no tallats, les caricatures mal jutjades, la impossible prova de la impremta i, encara, la darrera brometa dels abrics de pells, i em vaig anar convencent que, en certa manera, els ho podia i els ho havia de tornar.

Després de tot el que s’havia dit i fet al respecte de la meva participació en el concurs, sense oblidar les circumstàncies sota les quals, des del principi, havia participat, i en la situació d’eufòria en què em trobava, estava mentalment preparat per fer una petita entremaliadura. I quan en Prat em va plantejar la prova, en qüestió de segons se’m va ocórrer que segurament el que no els faria cap gràcia seria que, en lloc de fer-ho en francès, parlés en català.

Sabia, ja que en algun moment s’havia comentat, que el dictador cap de l’Estat, el general Franco, era seguidor assidu del concurs, i em va semblar que, en aquell món d’opressió en què vivíem, si buscava la forma que em permetés fer-ho, podria fer passar als realitzadors una estona desagradable per no haver previst que això pogués succeir.

No vaig tenir temps de reflexionar-ho gaire i tot d’una li vaig preguntar al presentador: “¿Se trata de hacerlo ver o lo que me pide usted es que, efectivamente, dé la noticia al ser más querido?”.

En Prat va quedar una mica desconcertat, ja que no va entendre per què li feia aquella pregunta. Al principi no va saber què dir, però de seguida va reaccionar i, mirant la fitxa on figuraven els termes de la prova, em va dir que, efectivament, havia de donar la notícia i, a continuació, per alleugerir el tema ja que el programa estava fora de temps, em va dir que disposava de tres minuts per fer-ho.

Aleshores, per clarificar-li el motiu de la meva pregunta, li vaig dir que una notícia de tanta importància per a mi, només la podia donar als meus pares i li vaig demanar permís per fer-ho en català, ja que, li vaig dir, no sabria fer-ho d’una altra manera.

L’ambient al plató es podia tallar amb un ganivet quan li vaig deixar anar: ¿Puedo?

Naturalment em va haver de dir que sí, ja que, altrament, l’escàndol que s’hagués organitzat als mitjans davant una negativa a una petició que semblava tan normal hauria estat monumental. Pensant-ho be, jo només li havia demanat de parlar amb els meus pares com sempre.

Després de la seva resposta afirmativa, vaig començar el meu discurs amb un: “Estimats pares” que va anar seguit d’uns arguments en què els deia que guanyar el premi no canviaria en res la meva vida i que m’hi havia presentat, malgrat que molts m’ho havien desaconsellat, per demostrar-me que era capaç de sortir-me’n tot sol d’allò que em proposés.

No vaig tenir gaire temps per esplaiar-me ja que, passada la meitat del temps que m’havien concedit, va sonar la sirena que habitualment marcava el final de les proves.

Em va sorprendre que el temps hagués passat tan de pressa, però ja m’anava bé no haver de fer una dissertació gaire llarga, perquè la cosa no donava per a gaire més.

Un cop acabat el meu petit discurs, en Prat, valencià d’origen, no va tenir cap dificultat per fer una breu traducció del que jo havia dit per tal que els telespectadors de la resta d’Espanya s’assabentessin del meu missatge als pares. Va ser breu, molt breu, i tot seguit el jurat va votar per darrera vegada. Després d’uns segons d’expectació, com suposava, tots els llums que es van il·luminar van ser els del SÍ.

Havia aconseguit el meu objectiu, que, vist com havien anat les coses, no era altre que no acabar eliminat.

En aquell moment, el cert és que vaig perdre una mica el món de vista, i quan en Joaquín Prat em va lliurar un maletí mig buit que suposadament contenia les 500.000 pessetes guanyades, però que en realitat contenia uns feixos de paper de diari amb unes fotocopies en blanc i negre de bitllets de mil pessetes posades a sobre, i em va demanar què pensava fer amb els diners, em vaig quedar curt de paraules, sobretot tenint en compte que el que volia dir i fer ja ho havia dit i fet durant la darrera prova.

Les seves felicitacions van ser breus, ja que s’havia sobrepassat el temps del programa, però en cap cas em van deixar donar cap opinió de res, al contrari del que havien fet amb els meus antecessors.

Amb aquelles concises paraules del presentador em va semblar que ja estava tot acabat, però no va ser així.

Un cop van haver endreçat les càmeres i els llums del plató van començar a apagar-se, vaig veure venir cap a mi uns quants personatges, alguns dels quals no havia vist mai al llarg del programa, que abraonant-se a sobre meu m’anaven dient: “¿Pero tu sabes lo que has hecho? ¡Has estado jugando con el pan de nuestros hijos!”.

L’endemà, per mirar de comprendre què havia passat a realització, vaig demanar a en Riverola que m’ho expliqués, ja que ell ho havia viscut en primera persona. Reprodueixo a continuació la narració que em va passar:

Pànic al plató

L’episodi més singular, pel moment històric en què es va produir, va ser aquell en què, a la Televisió Espanyola, un concursant es va posar a parlar en català.

Cap dels que érem allà no ens ho podíem creure.

El concursant es dirigeix als seus pares en el seu idioma domèstic i ho fa en català  (segurament va ser el primer cop en què molta gent va escoltar parlar en català per la televisió).

Al plató, el personal, amb cara de sorpresa, mirava cap a realització. A realització es miraven els uns als altres atònits. Els més eixelebrats proposaven tallar l’emissió, cosa que el realitzador, en tractar-se d’un programa en directe, deia que encara seria pitjor.

Van començar a sonar els telèfons. Trucaven des de Madrid: “Que hable el traductor”, deien.

Però quin traductor? Allò no estava, ni podia estar, previst…

Desconcert!  Llocs de treball a la fresca!  Represàlies!

En ple franquisme, i en moments políticament particularment conflictius, s’havia produït l’heretgia i aparegué l’amenaça.

Mai oblidaré les mirades que es creuaven i els gestos que es dirigien al presentador perquè tallés el discurs d’en Xavier. El presentador, visiblement desconcertat, no volia prendre cap decisió i mirava insistentment a realització sabent que estava en pantalla.

Enmig del batibull que s’havia produït a realització, ningú no sabia què fer, però tothom s’imaginava quina seria la reacció dels directius.

Quan a la fi el realitzador va dir: “Tallem la imatge del concursant i passem al presentador” i aquest donà per finalitzat el discurs amb forts agraïments, ja era tard. En Xavier ja havia acabat el seu discurs!

Després es produí un gran silenci, expectant!

Jo ja suposava que la jugada no els devia haver fet cap gracia, però, en aquell moment, no m’imaginava que la preocupació que els havia produït fos la que les seves paraules transmetien.

Em vaig fer el ximple dient-los que havia demanat permís per parlar en català i que me l’havien donat. I que, en tot cas, si alguna cosa havia fet malament, la culpa era seva per haver-me’l donat o, pitjor encara, per haver proposat aquesta mena de prova.

A més, no els vaig fer gaire cas, ja que em pensava que no els tornaria a veure mai més.

Així que, un cop retirat el maquillatge, cosa que feia jo mateix cada setmana, i amb la promesa que els de la televisió em trucarien per anar a recollir, de veritat, el mig milió que havia guanyat, vaig pujar al meu Simca 1300 vermell i me’n vaig anar a fer un volt per Barcelona per acabar de pair aquella nit farcida de sorpreses i d’emocions.

En engegar el cotxe, era ben conscient que, en aquells moments, els que em coneixien bé devien estar encara preguntant-se d’on havia tret jo el valor per dir que no podia comunicar-me amb els meus pares en una altra llengua que la que utilitzava normalment per fer-ho, ja que tots sabien que a casa meva el tema de la llengua era un veritable Cafarnaüm. Amb avis vinguts de Castella i de l’Aragó que mai van gosar, o voler, parlar en català i un altre originari de Tarragona que mai va dir un mot que no fos en català, i havent estat jo educat durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, a casa meva es parlava, amb tota naturalitat, en les dues llengües. No obstant això, el meu posat i la meva argumentació devien ser convincents, ja que, poc després, en Cristóbal Páez, que més tard seria director del diari falangista Arriba, va escriure això en aquest mateix diari.

Quina diferencia com es comprenia, per part d’alguns, l’ús de les llengües al final del franquisme en comparació amb com es fa ara!

Un cop ja més tranquil, després dels quatre mesos esgotadors que havien passat des del primer dia en què TVE em va trucar per proposar-me de participar en el concurs, em vaig posar a conduir per la meva ciutat.

Com cada cop que necessitava esbargir-me, vaig pujar per Montjuïc fins a Miramar, on, sense imaginar-m’ho, em vaig aturar molt a prop d’on, uns mesos després, tindria lloc el desenllaç d’aquella història que aleshores donava per acabada.

Vaig estar-hi una estona traient el cap pel mirador —a l’esquerra tenia les tres xemeneies i darrere seu la ciutat, i al davant tenia els llums del port— i em vaig anar deixant portar pel moviment dels vaixells que navegaven per la zona que ara ocupen el World Trade Center i el Maremagnum.

Respirant l’aire suau de la nit, vaig adonar-me que, encara que no ho volgués, a partir d’aquell dia hauria d’assumir que alguna cosa havia canviat per a mi i que, probablement, per a molts, a les cases que havien seguit el desenllaç del concurs, m’hauria convertit, si més no, en tema de conversa per a l’endemà i, qui sap si també, en una petita referència. D’altra banda, també pensava que, si volia recuperar del tot la intimitat, no podia trigar a afaitar-me el bigoti, tal com tenia previst des del principi. La qüestió era, ho volia realment?

Mentre tot això em passava pel cap, deixant anar una mica la imaginació sota aquell cel estelat d’estiu, també em va semblar que, sense pretendre-ho i tampoc havent-hi donat gaire importància, podria ser que aquella nit hagués aportat alguna cosa, potser petita, al meu país.

La darrera participació … de moment (2)

0

(continuació)

Tot seguit van reaparèixer les proves de pissarra. És cert que les primeres setmanes en què vaig concursar van ser aquesta mena de proves les que més se’m van ennuegar. Aquest cop, però, no va ser així.

La prova consistia a desxifrar en tres minuts un missatge encriptat. El codi no era difícil i el vaig descobrir de seguida: consistia a substituir per lletres els seus ordinals corresponents —en romà i àrab— a l’alfabet.

Aquí vaig estar a punt de cometre un error, ja que no vaig tenir en compte la lletra CH i el resultat no tenia sentit, però me’n vaig adonar molt aviat i vaig tenir temps de corregir-ho. Per cert, aquest detall no va passar desapercebut al Sr. Narcís-Jordi Aragó, que pocs dies després va publicar un editorial a Presència, setmanari que aleshores ell dirigia, fent notar que el fet de ser català —l’alfabet del català no conté aquesta lletra— havia estat a punt de fer-me perdre el concurs i comentant, també, els fets que es van produir al final del mateix programa.

Encara que sigui avançar-se una mica als esdeveniments, crec que, en dies com avui, val la pena de donar-hi una ullada.

Un cop corregit l’error, el missatge desxifrat deia: La cabellera de Berenice.

Era exactament la frase amagada i, conseqüentment, vaig obtenir un SÍ de tots els membres del jurat i prova superada.

Convertit, doncs, en agent secret, després de desxifrar el missatge, per superar l’obstacle següent havia d’amagar un microfilm a qualsevol lloc de l’escenari i en Joaquim Prat tenia un minut per trobar-lo. Si el trobava quedaria eliminat, i si no el trobava continuaria endavant en el concurs.

Li ho vaig posar difícil, ja que el vaig amagar entre el coll de la camisa i el clatell d’un dels de la sala de festes. Vull creure que el va buscar amb interès, però no ho podria assegurar. El fet és que, pel lloc on era, li va resultar impossible de trobar-lo, i d’aquesta manera vaig poder superar la prova.

Érem a l’equador del programa final i encara seguia viu en el concurs.

La vuitena prova va ser aquella que esperava des de feia força estona.

Un cop més sis noies, les mateixes que havien aparegut a l’inici amb les flors, van fer una desfilada amb abrics de pell. Com m’imaginava, tres eren de les pells dels felins que el pelleter m’havia mostrat advertint-me de la seva similitud.

N’hi havia, doncs, un de tigre, un de guepard i un d’ocelot, que havia après a diferenciar i, a més, un de castor, que vaig encertar per casualitat, un de visó —que duia la Marilys—, que vaig reconèixer fàcilment, i el darrer de foca, que també vaig reconèixer, i els tres ja esmentats.

No vaig cometre cap error i en aquell instant es va produir, em va semblar, un canvi de signe decisiu en la meva valoració com a concursant, ja que ningú no s’esperava —en primer lloc les models però tampoc el jurat— que fos capaç de superar aquella prova.

El jurat, per tant, no va tenir cap més remei que adjudicar-me els set SÍ un altre cop.

Per acabar-ho d’arrodonir, a continuació em van proposar una altra prova de pissarra en què, en tres minuts, a partir de l’enunciat d’una frase, havia de deduir si les tres afirmacions que la seguien eren correctes o no ho eren.

La frase començava per: “Si X es rojo Y será verde” i continuava donant pistes per endevinar els colors de les lletres.

No era gaire difícil però requeria una certa concentració que en aquell moment vaig poder recuperar.

Al final vaig respondre bé i vaig superar aquella novena prova. Tot era ja més a prop.

Abans del tercer dilluns de participació, quan ja havia perdut bous i esquelles i tothom em considerava pràcticament eliminat, el meu amic metge Amadeu em va aconsellar que, abans de participar en el programa, em prengués una pastilla per vèncer l’ansietat que la situació d’eliminació imminent em produïa. I, de fet, la va encertar de ple, ja que els meus resultats, des del dia en què la vaig començar a prendre, havien canviat de signe decisivament.

Segurament per aquest motiu, quan em van proposar que, sense pronunciar cap paraula i seguint les instruccions d’un artista de mim allà present, interpretés el fet de pujar unes escales, l’avarícia i, finalment, un titella, em trobava tan relaxat que em vaig permetre d’introduir-hi algun element còmic que va fer que el públic assistent es posés, per primera vegada, a aplaudir empenyent el jurat a concedir-me, altre cop, els set SÍ.

Després d’aquesta actuació només em quedaven quatre obstacles mes per superar.

Tot seguit, va aparèixer a la sala de festes un cambrer que ens va demanar a tots els presents què volíem prendre. Mentre anava recollint les comandes de la gent que m’acompanyava al plató, vaig recordar el que l’Amadeu m’havia dit: “Ni gota d’alcohol o corres el risc que es potenciï l’efecte de les pastilles i et quedis penjat”. Amb aquest consell ben present, no se’m va passar pel cap altra cosa que demanar una Coca Cola.

En aquell moment no me’n vaig adonar, però l’endemà vaig ser conscient que a gran part dels telespectadors els va semblar que feia un anunci. Més endavant explicaré quines en van ser les conseqüències.

Però continuem. Un cop tothom va haver demanat, el cambrer se’n va anar i no va trigar a reaparèixer amb les consumicions, que va anar servint a cadascú de nosaltres. El compte se’l va quedar el presentador i jo no veia de cap manera per on anaven les coses. Aviat vaig sortir de dubtes quan en Prat em va dir que, per superar la prova, havia de calcular el preu de tot allò que ens havien servit.

Jo no anava gaire sovint a sales de festes, entre altres coses perquè a Barcelona estava més sol que la una i, per tant, la petició em va agafar sense gaires eines per calcular-ho. Vaig pensar quant podia costar tot allò a la botiga, hi vaig afegir un marge raonable per a una sala de festes i em vaig aventurar a dir que l’import de les consumicions devia estar entre 750 i 800 pessetes. En Prat va mirar la nota i va dir que allà posava 700 pessetes, amb la qual cosa el jurat, d’acord amb l’opinió de tothom, va considerar que la desviació havia estat petita i va donar la prova per superada.

Anàvem arribant al final, ja teníem el resultat de la dolorosa, però figurava que jo no duia prou diners per pagar-la i, per tant, com si es tractés d’un mal acudit, em vaig veure en la necessitat de rentar els plats.

Però no d’una manera convencional. Davant meu va aparèixer un estri que no havia vist en la meva vida. Em van dir que era una rentaplats. A sobre hi havia una pila de plats i uns gots i, pel que semblava, l’aparell estava connectat a una presa d’aigua i a la xarxa elèctrica.

Col·locar-hi les peces de vaixella no va representar cap complicació, ja que de seguida vaig veure, a les dues safates que tenia l’aparell, els llocs on es podien situar plats i gots, així que aviat vaig aconseguir omplir i tancar la màquina. El problema consistia ara a posar-la en funcionament.

Vaig mirar els botons, que estaven retolats en alemany —ho sabia perquè n’havia estudiat durant dos mesos en acabar l’escola—, i sobre un botó vaig veure un signe que, d’acord amb els meus coneixements d’electrònica, vaig identificar com d’encesa. Sense dubtar-ho, el vaig prémer i, ignorant-ne el perquè, l’aparell es va engegar. Prova totalment superada i nous aplaudiments del públic assistent.

Semblava que la cosa anava de baixada; només em restaven per superar dues proves i, si tot succeïa com en els casos anteriors, la darrera seria una prova protocol·lària sense cap dificultat per superar-la. Diríem que seria una cosa així com l’última etapa del Tour de França, on gairebé mai ningú gosa desbancar el que guanya.

Però encara quedava una altra prova per arribar a la darrera.

I aquest cop l’orquestra del Mestre Solà va arrencar interpretant la cançó “Cuando me enamoro” sense que ningú m’advertís de res. Vaig creure que la cançó anticipava alguna prova fins que el saxo solista va fallar estrepitosament una nota i tots van seguir tocant com si res. Al cap de poc temps, una altra pífia, i així fins a quatre notes falses.

La prova resultava evident: em demanarien quantes eren les notes falses que havien sonat. La resposta era igualment evident: quatre. I com que eren aquestes, ni una més ni una menys, la tretzena prova de la nit va quedar resolta i ja podia dir que tenia el premi a tocar.

(continuarà)

 

La darrera participació … de moment

0

Per fi havia arribat allò que en termes taurins n’haurien dit el moment de la veritat.

Em restaven 750.000 pessetes al compte i tenia al davant catorze proves per superar si volia obtenir un resultat positiu que fos significatiu. I tot això sense oblidar que, si d’aquestes catorze el jurat em deia que NO a un parell, tornaria a casa amb la propina.

Mentre en Riverola, sense que jo el veiés, ocupava la seva posició a la peixera de realització dels estudis de l’Hospitalet, jo passava per darrer cop, creia, per les mans de les maquilladores de TVE que, en especial la Margarida Llompart, la seva cap, van tractar d’animar-me, com sempre.

A diferència del que havia succeït en els programes finals dels concursants anteriors, no estava cantat, ni molt menys, que jo fos capaç d’arribar fins al final, i encara que els vaig agrair els ànims que em donaven, no vaig poder evitar de creure que allò que feien era per mirar de que no m’encaparrés pensant en les dificultats a les què m’hauria d’enfrontar.

En tot cas, a l’hora prevista, ja eren al plató el jurat i en Joaquín Prat, que em va rebre, com les altres vegades, amb una gran professionalitat i fins i tot diria que amb afecte.

Se’m va fer estrany veure asseguda en un racó la secretària del programa, la senyoreta Montse, fent mitja amb unes agulles d’una mida desmesurada, tot teixint una gruixuda bufanda que vaig suposar que preparava per a l’hivern.

De seguida vaig descobrir en què consistiria la primera prova, ja que el presentador em va dir que, per superar-la, havia de continuar la seva tasca, per la qual cosa em va passar agulles, bufanda i cabdell, i em va voler explicar com es manegaven aquells estris.

Va ser aleshores que vaig donar el primer cop d’efecte de la nit, ja que vaig refusar l’ajut tot dient que de petit la meva àvia m’havia ensinistrat en la manera d’utilitzar les agulles de fer mitja. De fet, no era exactament així, ja que, a casa, quan era nano, per tenir-me entretingut, la mare em feia ajudar-la en les petites tasques domèstiques, com ara escombrar, fregar i el que calgués. I com que mai estava de més, aprofitava per fer-nos, al meu pare i a mi, jerseis, bufandes i altres peces de punt, motiu pel qual jo estava tip d’aguantar entre les mans les troques mentre ella cabdellava la llana i, de tant en tant, per fer-m’ho menys feixuc, em deixava fer anar les agulles i el ganxet. Suficient per sentir-me tranquil respecte del resultat de la prova.

Així doncs, amb aquest bagatge de coneixement, i malgrat que la mida de les agulles em feia la tasca complicada, vaig poder fer un parell de passades i fer pujar el primer SÍ, uníson, al marcador.

Tot seguit van aparèixer al plató sis noies molt maques amb aspecte de models que duien cadascuna una flor a la mà.

Després sabria que una d’elles era la Marilys, encara que, de flors, el meu cosí no me n’havia dit res.

La prova, com és fàcil d’endevinar, consistia a dir de quines flors es tractava.

Hi havia una margarida, un clavell, un gladiol, una dàlia i un parell més que no recordo.

Només vaig dubtar en una d’elles i el jurat va tornar a encendre més SÍ que NO.

Tot seguit vam passar a un altre escenari que reproduïa una estranya sala de festes decorada amb cotxes antics. La prova consistia a fer correspondre, en un minut i mig, les dates de fabricació que figuraven en uns cartells que em van donar i que havia de posar a sobre de cadascun dels cotxes.

Es tractava de vehicles d’inici de segle, dels voltants dels anys vint, i vaig fer el que vaig poder a partir dels coneixements que tenia sobre cotxes després d’haver estudiat l’automòbil —durant tot el curs pre-universitari— com a assignatura de física. Desgraciadament, en aquell curs, la cronologia dels vehicles no ens la van ensenyar i, segons el jurat, no vaig superar la prova.

Això va fer que hagués de signar el darrer xec que em podia permetre de 250.000 pessetes. El següent, si l’havia de signar, seria de 500.000 i suposaria el meu acomiadament del concurs.

Fent un incís he de dir que, si he de creure el senyor Joaquín Ciuró Gabarró, que va escriure una carta al director de La Vanguardia el diumenge següent, el resultat de la prova, que va donar l’expert que assessorava el jurat, no era correcte, ja que, entre altres coses, va dir que un dels cotxes, el de la marca Senechal, era de 1917, quan aquest fabricant d’automòbils, ara es pot verificar fàcilment a la Viquipèdia, va iniciar la seva activitat l’any 1921.

Però es tractava de no perdre el ritme del programa i tot seguit vam passar a la quarta prova amb l’espasa de Dàmocles penjant sobre el meu cap.

Per tirar endavant aquesta prova havia de convèncer un matrimoni “nacional” que, per les seves vacances, el millor era que viatgessin per Espanya en lloc de fer-ho per França o Itàlia, tal com ho tenien planejat, i, en aquest sentit, vaig desenvolupar un petit discurs on, amb intenció de fer país, els vaig recomanar que visitessin la Costa Brava.

Si he de ser sincer, no em va semblar que la meva argumentació fos tan pobra com certa premsa va dir, encara que sí que és cert que vaig cometre un error que, segurament per desconeixement, va passar desapercebut per al jurat, ja que vaig fer començar la Costa Brava una mica més al sud del que tocava, concretament a Malgrat de Mar.

Encara que, segons els diaris, no ho vaig fer gaire bé, aquesta era una d’aquelles proves en què no hi havia una resposta mesurable i tot depenia de l’opinió del jurat.

Ja fos perquè els vaig convèncer o perquè van pensar que donant-me l’últim NO tan aviat i tan seguit deixarien penjat el programa, em van permetre de continuar en el concurs i van donar per bons els meus arguments.

Uns dies després vaig rebre una amable invitació de l’Ajuntament de Malgrat de Mar convidant-me a passar uns dies en aquella localitat durant la seva Festa Major, però d’aquest assumpte ja en parlaré més endavant.

El dia era propici per als sis, i si a la prova de les flors havien sortit sis senyoretes, per a la prova següent que ara hauria de superar van aparèixer sis senyors pentinats de maneres peculiars. No vaig tenir cap dubte que darrere d’aquests pentinats hi havia, un cop més, la mà d’en Pasqual Iranzo.

La cosa anava de situar en el temps, durant dos minuts, els personatges que, a la seva època, els podien haver lluït.

No sé per quin motiu, quan estudiava història a l’escola van atreure la meva atenció els pentinats dels reis francesos i dels membres de les seves corts des del segle XVII fins al XVIII. Els successius Lluisos —XIV, XV i XVI— lluïen una mena de perruques ben característiques que vaig reconèixer en tres dels pentinats que duien els models que tenia davant meu. Els altres corresponien a èpoques més modernes. Un d’ells era el rei Amadeu de Savoia, tot rapat ell; l’altre, en Rodolfo Valentino, el cantant de tangos amic d’en Samitier, ben engominadet, i el darrer que em va semblar que havia de ser un torero, encara que no sabia de qui es tractava.

La veritat és que vaig encertar les tres perruques i el parell de pentinats que he descrit, amb la qual cosa vaig recollir un grapat de SÍ que em van permetre d’anar endavant.

Havia superat la cinquena i en restaven encara nou per endavant.

(continuarà)

 

 

La setmana abans del darrer programa

0

La situació havia evolucinat. No tothom estava segur de que al final quedaria eliminat. La pressió ambiental havia canviat de sentit. Ni tan sols la premsa ja no gosava predir que no podia arribar al final.

En aquell temps, en què els diaris no sortien els dilluns i l’únic que apareixia era La Hoja del Lunes, precisament el dilluns 15 de juliol, el mateix dia que jo havia de presentar-me a participar al concurs per darrer cop, va aparèixer en aquest diari setmanal un article en què l’autor, que no signava, reproduïa un article del crític Julio Fuertes, publicat el dijous anterior al diari Arriba.

Julio Fuertes havia començat criticant durament el concurs, que, deia, no havia aconseguit el nivell que, segons ell i d’altres crítics de televisió de tot l’Estat, aquest programa podia assolir si s’arribava a aconseguir que es donessin tres condicions que farien del Millón un espectacle de primer ordre.

En primer lloc, calia que la selecció dels concursants fos molt acurada per tal que aquests donessin al concurs un nivell que, com que no era un concurs per a especialistes, permetés que les proves fossin d’una mena tal que el fet de superar-les representés un increment del prestigi del concursant. No n’hi havia prou amb respondre un test i respondre unes preguntes de cultura general. Calia una selecció professional, presencial, tal vegada després de superar el primer filtre. És clar que això era costós i calia veure com es resolia aquest problema.

En segon lloc, calia que les proves tinguessin dues característiques ben diferenciades: que els espectadors poguessin sentir en tot moment que estaven participant en el concurs, encara que fos des de casa seva i amb l’únic premi de la satisfacció personal d’haver resolt la prova i, en certa manera, competint amb el concursant, que es convertia en el seu alter ego, i que les proves es plantegessin de forma clara i sense ambigüitats i amb interès des del punt de vista televisiu.

I en tercer lloc, calia que el presentador actués amb neutralitat respecte del concursant i que el jurat ho fes amb tots els elements argumentals per tal que les seves decisions no fossin en cap cas subjectives i, per tant, objectables.

L’altre element indispensable —que el concurs ja tenia— era un premi econòmic que en condicions normals representés, per a aquell que l’aconseguís, un increment patrimonial rellevant.

La fórmula actual en què el premi es lliurava a l’inici i el fet d’haver-lo de defensar davant d’una sèrie de proves que calia superar era, de vegades, objecte de crítiques, així com també el ritme creixent de les pèrdues, que feien que les últimes proves no superades suposessin disminucions dels resultats econòmics molt considerables. Aquest darrer element, tanmateix, no va ser mai qüestionat pels concursants, que ja sabien a què s’exposaven.

Però, un cop dit això, les consideracions de Julio Fuertes van anar evolucionant, pel que fa al meu cas, de la manca d’interès per la meva actuació fins a arribar a dir que, encara que ho perdés tot, hauria estat el millor concursant que havia passat fins aquell moment pel programa. No crec que fos veritat ni una cosa ni l’altra. No obstant això, el Sr. Fuertes era un crític l’autoritat del qual estava ben considerada, com es veurà més endavant, ja que va ser un dels triats per formar part del jurat de l’última fase del concurs.

La veritat és que, en aquell moment, a mi tot això em preocupava més aviat poc, ja que la feina al laboratori de COPRESA m’obligava a concentrar-me a resoldre un conjunt de problemes que no em permetien ocupar-me gaire del concurs.

Tanmateix, durant la setmana, un dels tècnics del laboratori de productes professionals de l’empresa, l’Enric Riverola, em va dir que tenia un amic entre el personal que portava la part tècnica de realització del programa i que el dilluns següent, amb tota probabilitat, seria present a la peixera de realització durant l’emissió del programa. Li vaig dir que a mi també m’agradaria poder-hi estar, però que naturalment era incompatible amb la meva presència com a concursant i li vaig demanar que, després del programa, m’expliqués com s’havia viscut tot des del lloc de realització, sense imaginar-nos la forma en que s’acabaria el concurs.

La participació en el concurs tenia un avantatge, que era que no tenia sentit preparar cap tema, ja que el desenvolupament de les proves ho feia totalment inútil.

Sí que era útil, per contra, tenir les antenes ben esteses per si alguna prova, com havia succeït amb la de la impremta, arribava a coneixement d’algú que, amb ànim d’ajudar, m’ho pogués comunicar.

I aquí la sort va tornar a estar de la meva banda.

Ja he parlat en un altre apunt del meu cosí, el fotògraf Joaquín Montaner.

El dijous d’aquella setmana, en Joaquín era al seu estudi treballant amb unes models per fer les fotografies d’una campanya publicitària que estava preparant. Va sonar el telèfon; demanaven per Marilys, una de les models que era allà i que més endavant seria parella d’en Joaquín.

Li trucaven de Televisión Española per demanar-li si el dilluns següent estaria disponible per anar a fer una desfilada d’abrics de pell dins del concurs. Ella va respondre afirmativament i ho va comentar amb els que eren allà sense saber quina era la meva relació amb en Joaquín.

Al vespre, en Joaquín em va trucar per explicar-me el que havia succeït i per dir-me que, amb tota probabilitat, una de les proves que em posarien el dilluns següent tindria alguna cosa a veure amb abrics de pells. Suposo que ho va fer amb discreció per no perjudicar la Marilys o, almenys, perquè ella no fos conscient que els seus comentaris a la feina haguessin pogut ajudar a un concursant que encara no coneixia.

Em va trucar cap a dos quarts de nou. Jo estava veient a la tele el resum del final de l’etapa del Tour de França, que aquell dia havia acabat a la Seu d’Urgell, i estava esperant per veure a TVE la final de la Copa de S. E. el Generalísimo Franco a l’Estadi Santiago Bernabéu entre el propietari de l’Estadi i el Barça.

Aquella va ser una final que ha quedat a la memòria com «la final de les ampolles» a causa dels aldarulls que s’hi van produir. En efecte, fins aquell dia, als estadis de futbol espanyols es permetia entrar i consumir begudes en envàs de vidre. Aquell dia, els afeccionats del Real Madrid, que per cert eren majoria, ja que sempre la final de la  Copa es jugava a Madrid i al seu estadi, van veure com al minut 7 de la primera part el defensa Zunzunegui va ficar la pilota a la porteria del seu equip, que defensava el porter Bethancor, i les ampolles de vidre, que Horacio Seguí  va immortalitzar, van començar a viatjar cap a la gespa, sobretot dirigides a la porteria visitant, on, malgrat els esforços dels madrilenys, aquests van ser incapaços de fer-li un gol a Sadurní, que va fer un dels partits de la seva vida. Al final el Generalísimo no va tenir més remei que lliurar la copa al capità del Futbol Club Barcelona, Zaldua. Durant la volta al camp, una de les ampolles que continuaven caient va topar contra el trofeu i el va abonyegar.

A partir d’aquell dia, per qüestions de seguretat, mai més no es va permetre entrar ampolles de vidre als estadis espanyols.

Durant el sopar li havia comentat al meu pare la trucada i em va dir que tenia un client i amic que era pelleter. Per tant, quan la retransmissió va acabar me’n vaig anar a dormir, ja que, a partir del que havia parlat amb el meu cosí, se m’havia girat feina.

L’endemà, un cop concertada pel meu pare la visita, a prop del migdia, vaig anar a fer, un altre cop, l’assignatura, aquest cop sobre pells d’animals utilitzats en pelleteria.

No recordo on es trobava la botiga, però el que sí que recordo és que hi havia una habitació molt gran amb una quantitat espectacular d’abrics de pell penjats i classificats per tipus d’animal.

No sabia per on començar i, com en el cas de la impremta, calia anar al gra. Al pelleter li vaig fer la mateixa pregunta que a l’impressor: si volguessis confondre algú que no tingués gaire idea de tipus de pells, quina mena d’abrics li faries reconèixer. S’ho va pensar una mica però no gaire, i al cap d’un moment ja no va tenir cap dubte. Se’n va anar i va tornar amb tres abrics que a mi em van semblar gairebé iguals. Però no ho eren i ell m’ho va explicar amb detall. Eren de tigre, lleopard i ocelot, encara que per a mi, a primera vista, no presentaven gaires diferències, ja que tots eren d’un color de fons terrós amb taques negres. No obstant això, el pelleter em va fer notar que les taques negres en el cas del tigre eren allargades, les de lleopard eren més aviat puntuals, i les d’ocelot tenien una forma com a circular amb una taca a l’interior. I ho vaig deixar enregistrat a la meva memòria.

Per acabar la visita, vaig donar una ullada a uns altres abrics més diferenciats i que, en molts casos, podia distingir, com ara visons, astracans, castors i d’altres, per tenir una idea general, però bàsicament el meu objectiu va quedar cobert pel fet de saber diferenciar aquells que, per la seva similitud, podien representar per a mi la dificultat més gran.

Vaig sortir de la botiga plenament convençut que si la prova consistia a reconèixer abrics d’aquella mena de pells donaria una resposta immillorable. Aquest fet, això sí, demostraria que, com que només podia fallar una pregunta per no perdre-ho tot, si em posaven aquesta prova seria perquè encara estarien intentant que no arribés al final.

De tota manera, em va tranquil·litzar estar segur que aquesta prova ja no representaria una dificultat insalvable i el fet de que tampoc podrien posar-se en evidencia plantejant-me massa proves d’una dificultat similar sense que els espectadors, que als diaris ja s’estaven expressant queixant-se de la dificultat de les proves que em posaven, no hi trobessin una doble intenció que ja seria evident.

 

Nota de l’Autor: Com que la setmana que comença avui em sembla molt adient per fer-la coincidir amb la narració del que va succeir en el desenllaç del concurs, he pensat que em podria permetre aprofitar els dies que s’acosten per explicar-vos com va ser que el dictador, sense poder-ho evitar, va haver d’escoltar parlar per la televisió que controlava, —Televisión Española, la mejor televisión de España— en català.

Així doncs fins a dimarts

El quart programa (2)

0
Publicat el 27 d'agost de 2017

(continuació)

Però el concurs anava continuant i, per superar la vuitena prova de la nit, havia de respondre als dubtes que els mateixos alumnes em van plantejar: quants anys farem llatí?, Vull ser enginyer, quins són els millors?, Ens faran fer molts deures a casa? i Quina és l’assignatura més difícil del batxillerat? Segons la periodista Mayte Mancebo: «En todas las respuestas el concursante se manifestó como un magnífico pedagogo, conocedor de los niños, de sus problemes y de la manera en que hay que llegar a su espíritu y el jurado así lo estimó.»

La veritat era que, encara que jo no tenia fills, el meu germà —que té tretze anys menys que jo— estava en aquell moment acabant el quart curs de batxillerat i, per tant, tenia recents a la memòria tots aquells dubtes que em plantejaven. Dedueixo que les meves respostes van resultar força documentades, encara que no ho puc recordar.

Per cert que, en relació amb la periodista que signava la ressenya a la qual he fet referència, Mayte Mancebo, i per retratar millor l’època que vivíem i la que aviat viuríem, va ser protagonista d’un fet insòlit. En primer lloc, va ser multada, el 19 de novembre de 1975, per la Dirección General de Régimen Jurídico de la Prensa, per unes fotografies aparegudes a la revista Stop, que dirigia. Menys d’un any després, el març de 1976, en ple postfranquisme va ser jutjada per escàndol públic, aquest cop com a conseqüència d’unes altres fotografies publicades a la revista Play Lady, que també dirigia. La condemna a trenta-dos anys d’inhabilitació professional es va produir l’any 1977, basant-se en una llei que procedia encara del règim franquista, en considerar el tribunal que les esmentades fotografies podien considerar-se pornogràfiques. Prenent aquesta condemna com a base, el 9 d’abril de 1978 el diari El País va publicar un polèmic editorial: «Prensa y democràcia», que el seu director, Juan Luis Cebrián, va assumir i que pretenia posar en relleu la situació d’indefensió que els periodistes tenien en aquells moments a causa de la gran quantitat de judicis que hi havia oberts contra ells. El mateix Cebrián va ser denunciat per injúries contra la institució judicial i processat. La resposta popular a aquesta denúncia es va produir en l’apartat de cartes al director del mateix diari i procedia d’un jove progressista resident a Barcelona que defensava la pornografia. Aquest personatge que amb els anys faria parlar d’ell era, ves per on, Federico Jiménez Losantos.

Però tornem al concurs, ja que calia mantenir la meva ratxa d’encerts.

Per superar la novena prova, se’m va demanar que, en cinc minuts, posés un vidre en una finestra. Per fer-ho em van proporcionar un marc de fusta i diversos vidres, així com totes les eines necessàries per dur a terme la tasca. Mentalment em vaig fixar un pla de treball. En primer lloc calia prendre mides del galze de la finestra i tallar el vidre de manera que hi cabés per després poder posar-hi els quarts de canya per subjectar el vidre dins del galze.

La teoria era clara, ara calia dur-la a la pràctica.

Vaig agafar el primer vidre amb cura per tal de no trencar-lo, però no em vaig posar els guants per manipular-lo i em vaig fer un petit tall en un dit abans de posar-lo pla sobre una manta que havien preparat a aquest efecte. L’operació es va aturar allà, ja que va caldre que els serveis sanitaris de la televisió m’aturessin la petita hemorràgia que es va produir. Finalment ens en vam sortir amb una tireta que em van aplicar al dit i vaig continuar concursant. Després de prendre mides vaig agafar un regle i el diamant per fer el primer tall longitudinal.

Entre que la mà encara no estava plenament recuperada i que no vaig fer el tall bé, o no vaig aplicar la pressió necessària per trencar tota la tira de vidre sobrant amb un únic gest, la qüestió va ser que el vidre es va partir per la meitat. No em vaig desanimar i vaig intentar repetir l’operació per segon cop; però, un cop vaig haver marcat el segon vidre amb el diamant, el temps es va esgotar. Va influir-hi sens dubte el temps perdut amb la ferida, però la qüestió va ser que va sonar el senyal i en Prat em va dir que ja n’hi havia prou.

Va ser un moment de suspens important. En pura llei, jo no havia superat la prova, però també és cert que havia deixat clar que sabia com s’havia de fer.

Així ho degué considerar el jurat, ja que, també aquest cop, va decidir que la prova estava superada.

Ja faltava menys per acabar el meu quart programa i, com a desena prova, en Prat havia de llegir durant un minut la informació taurina d’un diari. Jo n’havia de prendre apunts en uns fulls per després mirar de reproduir-la amb la màxima precisió possible i, a més, dir fins on havia llegit.

El presentador va declamar amb veu clara i precisa, la qual cosa em va permetre de prendre notes gairebé literals del text malgrat la velocitat a la qual llegia.

Quan era petit, el meu oncle Delfín, germà de la meva àvia paterna, fuster de professió i germà d’en Pascual, del qual ja he parlat en un altre lloc, em duia cada diumenge als toros. Recordo que anàvem primer al bar Sol y Sombra, al costat de la Monumental, a prendre alguna cosa i comentar amb els amics la corrida, i després sortíem cap a la plaça. Tenia una localitat de barrera i el coneixia tothom, per la qual cosa no tenia cap dificultat per «colar-me» cada diumenge. Amb ell vaig aprendre a gaudir, que Deu i els anti-taurins m’ho perdonin, de l’art de Cúchares tot veient torejar Manolete, Carlos Arruza, Antonio Ordóñez, Pepe Luis Vázquez, els Dominguín i en particular en Luis Miguel. Un dia que aquest torejava, per cert amb gran èxit, em vaig adonar de l’ascendent que el meu oncle tenia a la plaça. Després d’una “faena” prou lluïda, la presidència li va concedir les dues orelles i va començar a donar la “vuelta al ruedo“. En passar davant de nosaltres, el meu oncle, que considerava que no havia mort l’animal d’acord amb els cànons, li va dir que amb una orella en tenia prou i, per a la meva sorpresa, el matador, irat, va llençar una de les orelles al terra tot dient-li: «¿Está bien así, guapo?». El meu oncle, que estava força excitat, no es va tallar i va respondre-li: «Sí, però a mí me dicen guapo las mujeres». Anys després vaig comprendre que la conversa estava farcida de segones intencions.

Era normal, doncs, que l’argot taurí no em fos desconegut, i aquest fet em va ajudar a seguir la narració d’en Prat i, conseqüentment, em va facilitar la resolució de la prova.

Reproduir-lo no va tenir, en aquelles circumstàncies, gaire dificultat i els SÍ van fluir amb tota naturalitat. Estava començant a creure que el meu destí en el concurs havia canviat de signe de forma substancial. Només faltaven dues proves per acabar el quart programa i encara no havien aparegut les proves d’impremta. Vaig pensar que ja començava a ser hora que traguessin el cap.

I així va ser.

L’onzena prova consistia a recollir tres notícies rebudes d’una agència informativa i maquetar-les en una pàgina de diari tot incorporant-hi els titulars corresponents, que no venien amb les notícies. Ho vaig fer instintivament, de la manera que em va semblar que aniria millor, posant-hi en joc únicament la meva experiència com a lector freqüent de diaris.

Les notícies estaven relacionades amb la moneda anglesa, els accidents als EUA durant el seu dia de la Independència i l’estat de salut d’un metge sud-africà que havia estat objecte d’un trasplantament de cor pel Dr. Barnard.

Vaig titular: Diez años de respiro para la libra, 933 muertos en USA, balance del Dia de la Independencia, i finalment Blaiberg reacciona.

Suposo que això devia complaure els prestigiosos periodistes de l’època que formaven part del jurat i que el devien assessorar, ja que van atorgar tots els seus SÍ.

A continuació i per acabar la nit, va arribar la prova que esperava. Es tractava de compondre en cinc minuts un dels titulars anteriors en tipus de caixa i treure’n una prova.

Per això van posar sobre una taula una caixa de tipus mòbils, com aquella amb la què havia estat practicat uns dies abans, un componedor lineal amb els seus dos topalls, que també havia manegat, un pot de tinta i un corró per estendre-la sobre els tipus, i, finalment, un dispositiu per transferir al paper la tinta que hi havia sobre les lletres.

Vaig triar, evidentment, el titular més curt: Blaiberg reacciona, vaig muntar els tipus de dreta a esquerra sobre el componedor, vaig treure la prova, que afortunadament va resultar molt clara, i la hi vaig mostrar a en Prat, al jurat i als telespectadors, i tot això en tres minuts i mig. Tothom va quedar bocabadat davant de la meva destresa amb aquella mena d’aparells i no van poder fer altra cosa que mostrar la seva sorpresa.

Per relaxar l’ambient em vaig inventar un oncle impressor que m’havia ensenyat les beceroles de l’ofici i el jurat no va tenir altra opció que donar-me un altre cop set SÍ.

Acabades les dotze proves del dia, el presentador, que em va recordar que la setmana següent només podia fallar una prova si volia guanyar algun premi important, i després de complir amb el ritual de treure els sobres de les proves de la setmana següent, que excepcionalment havien de ser catorze, ja que la primera i la tercera setmana només me’n van poder plantejar onze a cada una, va donar el programa per acabat.

Vaig recollir les meves coses, vaig saludar tothom i, amb una mica més d’esperança, me’n vaig anar cap a casa a intentar dormir i veure si podia pair amb calma les emocions que havia experimentat durant el programa d’aquella nit.

El quart programa

0
Publicat el 20 d'agost de 2017

El dilluns 8 de juliol al vespre, vaig arribar d’hora als estudis i, després de passar per les mans de les noies de la Sra. Llopart, em van dur al plató del programa.

L’ambient que es respirava als estudis que TVE tenia al Teatre de l’Òpera de l’Hospitalet era semblant al d’una vetlla d’aquelles que havia viscut després de la defunció d’algun familiar llunyà, on els parents s’apropaven resignats però sense cap aparença de dol, com si, en el fons, donessin per descomptat que aquella, potser, seria la darrera vegada que es veurien.

Jo em sentia, per què no dir-ho, d’acord amb aquells presagis, però tractava de dissimular-ho tant com podia, ja que em calia estar concentrat si volia superar les proves que m’anirien proposant.

La veritat és que ni tan sols era conscient de quin era el dia en què ens trobàvem, per la qual cosa no em va estranyar que la primera prova consistís a trucar per conferència telefònica al restaurant “Las Pocholas” de Pamplona i aconseguir una reserva per a vint persones per a un dinar l’endemà.

Em van donar un temps generós i m’hi vaig posar de seguida.

En primer lloc, havia de contactar amb una operadora de Telefònica i demanar-li que em poses amb el restaurant. En aquella època, les conferències s’havien de demanar amb força antelació per aconseguir que s’establissin a temps els circuits necessaris.

No vaig pensar que el concurs, per la seva popularitat, l’estarien veient fins i tot les operadores telefòniques, que, a més, es van mostrar molt generoses amb mi, ja que, i això tampoc ho sabia, el restaurant “Las Pocholas”, com era conegut localment, figurava a l’anuari telefònic amb el seu veritable nom: Hostal del Rey Noble. Molt eficientment les operadores navarreses, que n’estaven al corrent, em van evitar de fer el ridícul.

Com que aconseguir la connexió va necessitar, malgrat tot, una bona estona, la prova va quedar en suspens fins que s’establís i, mentrestant, vam anar resolent fins a tres proves més.

Un cop acabades aquestes, em van avisar que la connexió s’havia establert i el telèfon del restaurant va començar a sonar.

El van despenjar i a l’altra banda del fil va sonar una veu amabilíssima. Naturalment, allà també estaven veient el programa, malgrat la feinada que tenien. Els vaig demanar, com si es tractés d’una cosa normal, una taula per a vint persones per al dia 9 al migdia, i molt amablement van acceptar la petició.

Ni me’n vaig adonar. Tot m’havia semblat força normal, el jurat va pensar que ho havia fet molt bé i no van tenir en compte les ajudes de tota mena que havia rebut en directe de manera espontània.

Mentre esperàvem que ens posessin amb Pamplona, en Prat em va lliurar el plànol d’un pis d’uns noranta metres quadrats, molt malgirbat, fruit d’una imaginació perversa, on, per exemple, per anar a l’habitació de convidats calia passar pel dormitori principal i després sortir al balcó per entrar-hi. Per superar la prova havia de vendre el pis, per dos milions i mig de pessetes, a un comprador que no hi estava interessat. I que no podia estar-hi.

En primer lloc, val a dir que aquella monstruositat arquitectònica era inhabitable i, conseqüentment, invendible i menys pel preu que en demanaven. Ho sabia perquè en aquell moment estava negociant la compra d’un pis d’unes mides similars en un lloc similar per menys d’un terç d’aquesta quantitat.

De tota manera ho vaig intentar. Usant tota mena d’arguments, que naturalment jo no em creia, vaig omplir el temps disponible sense gairebé deixar parlar el comprador i, com era lògic, no vaig aconseguir vendre-l’hi, però el jurat sí que es va deixar convèncer, conscient potser de la papereta que m’havien plantejat, i van decidir que passés la prova.

La tercera prova, tot esperant encara la trucada, s’ajustava perfectament a les meves habilitats curriculars, ja que es tractava de pesar, amb una balança de precisió, una quantitat molt petita d’un producte, en principi tòxic, que pesava al voltant de tres grams. El producte va trigar a arribar al plató —semblava que la gent de producció s’havia oblidat de preparar-lo—, amb la qual cosa vam perdre una mica de temps, però tan aviat com el vaig tenir vaig tarar la balança i amb les peses que em van proporcionar vaig fer una pesada impecable, com aquelles que em feien fer durant la carrera als laboratoris de la Central, a la plaça de la Universitat. No van poder dir que NO i la tercera prova del dia es va donar per superada.

La quarta consistia a observar una escena en un telecine i, posteriorment, explicar-la amb el màxim luxe de detalls. La narració es va enregistrar i en acabat es van emetre conjuntament el vídeo i la meva narració davant del jurat i els espectadors. No em va resultar gaire complicada; amb el temps havia desenvolupat una habilitat de retentiva que em permetia superar sense angúnies aquesta mena de proves. No era aquesta la primera de les dificultats similars que em proposaven, i de totes me’n vaig sortir prou bé.

Resultat, més SÍ que no pas NO, i endavant les atxes.

En acabar va ser quan em van informar que s’havia establert la comunicació amb Pamplona i vaig passar al telèfon per mirar de superar la primera de les proves.

Com ja he dit, també la vaig tirar endavant.

Tot seguit en Prat em van proposar la cinquena prova. Havia de triar un d’entre tres joves que es trobaven arrenglerats en una mena de tarima per disputar amb ell un pols i, naturalment, guanyar-lo.

Els tres candidats presentaven unes morfologies corporals ben diferenciades. El primer era un noi de la meva mida, potser amb una massa corporal una mica inferior a la meva; el següent tenia un aspecte més escanyolit, i el tercer era un jove cepat, una mica grassonet, que podia amagar un perill potencial. Jo tenia força confiança en mi mateix, ja que habitualment, quan feia un pols amb els companys, acostumava a guanyar-los.

Vaig descartar immediatament el tercer i dels dos restants vaig triar el que em va semblar més feble.

En Prat ens va fixar les mans al centre i vam començar a fer força. No em va durar gaire i al cap de poc temps el dors de la seva mà tocava la taula. Havia superar la prova. El jurat va encendre els set SÍ i vam passar a la sisena prova.

Per superar-la havia de reconèixer quatre personatges històrics a partir de les seves indumentàries, les frases que deien i els seus posats.

Es tractava d’un Felip II que anava vestit de Felip II, cap dubte respecte d’això; després venia l’almirall Méndez Núñez pronunciant la famosa frase dels vaixells i de l’honra; tot seguit hi havia un Cid Campeador amb una Tizona com una casa de pagès i el llibre per a la jura de Santa Gadea, i finalment un escriptor vestit d’època al qual li mancava un braç i que no podia ser ningú més que l’autor del Quixot.

Un altre cop profusió de SÍ i prova superada.

Per continuar endavant, m’havia de convertir en professor i explicar durant dos minuts, a uns nens de deu anys que anaven a començar el batxillerat, la importància, per a ells, d’aquest fet. Els vaig dir que es tractava d’un pas important de la seva formació en què deixaven enrere la infància i que calia que es prenguessin aquell cicle que començaven amb interès per la importància, per al seu futur, del camí que emprenien.

A la premsa van dir que vaig acabar la meva lliçó una mica abans del temps concedit, però devia fer-ho prou bé, ja que em van atorgar novament set SÍ.

Ja havia resolt set proves i encara no havia signat cap xec. Semblava estrany, però, a diferència de les setmanes anteriors, el meu estat d’ànim era excel·lent, i més tenint en compte que el més probable era que alguna de les proves que encara m’havien de proposar podria estar relacionada amb la impremta, per a la qual anava, creia, ben preparat.

(continuarà)

La primera setmana de juliol

0
Publicat el 13 d'agost de 2017

La setmana que va transcórrer entre l’1 i el 8 de juliol va resultar sorprenent.

El cert és que gairebé no vaig rebre trucades de periodistes.

El cap de setmana anterior, per esbargir-me una mica i aprofitant que la Colette començava a fer, a partir de l’1 de juliol, una estada a l’oficina de Banca Catalana a Palamós, el diumenge abans, invitat per un dels càrrecs de l’oficina, amic del meu pare, havia estat amb ella tirant al plat per l’Empordà.

No ho havia fet mai i va resultar prou distret. Era una activitat molt estimulant, ja que requeria atenció, calma i encert en la presa de decisions, així com també bona punteria, i em va semblar una forma de relax que alhora em permetia ampliar les meves habilitats.

Així ho vaig explicar al periodista Agustí Rafel, que va ser l’únic que aquella setmana va tenir interès a entrevistar-me. També vaig explicar, davant la seva insistència, el secret que envoltava el meu mostatxo «mongol» —segons va dir ell. En efecte, durant tot el temps que va passar des del moment en què vaig saber que podria concursar fins a aquell en què vaig poder fer-ho efectivament, i per tal que, un cop ho hagués fet, m’alliberés de la pressió de la popularitat sobre la meva persona, em vaig deixar créixer un bigoti, que mai no havia portat, amb la intenció d’afaitar-me’l quan acabés la meva participació. Per demostrar-ho, li vaig proporcionar una foto de la tardor anterior en què no el duia i la va publicar per complementar la seva columna. Entre les preguntes que em va fer, n’hi havia una sobre com em semblava que em tractava el jurat, i la veritat és que vaig ser sincer quan li vaig respondre que, sobretot la setmana anterior, m’havia tractat amb una certa simpatia. Després d’unes afirmacions relatives als concursants que em van precedir i que no comentaré, i de repassar les proves que no havia superat, em va demanar si li venia la meva sort per 75.000 pessetes, vist que només podia fallar una de les 26 proves que em faltaven, si era que no ho volia perdre tot. Jo li vaig respondre que no i el «Ben fet, Xavier, i sort» amb què va acabar l’entrevista em va deixar un bon regust de boca i em va donar ànims per afrontar les dues setmanes que, si tot anava bé, em quedaven.

No hi va haver més trucades de periodistes.

Per contra, el dijous sí que vaig rebre la trucada d’un amic de joventut de l’estiu, l’Eloi, amb qui jugava a l’època en què els pares em van dur a Sant Quintí de Mediona perquè el doctor Joaquim Xalabarder i Puig, expert en el tractament de la tuberculosi, els va suggerir que un clima de muntanya seria beneficiós per a la meva salut, ja que, com escoltava que deien, tenia uns ganglis calcificats als pulmons.

Mai no vaig saber què volia dir allò, però a partir d’aleshores vam deixar d’anar a passar els estius a l’Aragó, a la vora del riu Jalón, on ens banyàvem, per anar a passar-los a muntanya a l’Alt Penedès.

La nostra primera destinació estival va ser Alagón, un poble a prop de Saragossa —a tocar d’on ara es troba la factoria espanyola de la General Motors— situat on el Jalón vessa les aigües a l’Ebre.

A Alagón hi van néixer la meva àvia i el seus germans. La casa pairal, força àmplia, era del germà gran, en Pascual, i la família, els meus avis i nosaltres, ens hi instal·làvem a estiuejar. Aquest oncle Pascual, més tard ho vaig saber, a la primeria del segle havia estat president del Centre Aragonés de Barcelona i va ser l’impulsor de la construcció, l’any 1914, sobre les runes del que havia estat el convent de Valldonzella, de l’edifici social que es troba ara al carrer de Joaquim Costa de la Ciutat Comtal, a sota del qual hi ha el cinema Goya. Al peu de l’escala que dona accés als locals del primer pis, just al vestíbul de l’entrada, encara es conserva un pedestal amb un bust en record seu.

A Sant Quintí de Mediona, hi vam anar a passar els tres mesos d’estiu des de l’any 1947 fins a l’any 1960, en què els meus pares van canviar l’Alt Penedès per les illes Balears. Jo tenia aleshores dinou anys i ja no hi pujava, i l’interès dels pares se centrava en el meu germà, que en tenia set i no tenia més remei que seguir-los.

Aquest amic, doncs, al qual feia ja molts anys que no veia, em va localitzar no sé pas encara com, per dir-me que els de la tele havien convocat el dilluns següent un company seu impressor perquè anés als estudis de l’Hospitalet a participar en una de les proves que em posarien. Li vaig preguntar si sabia de què es tractava i em va dir que no li ho havien dit, per la qual cosa l’endemà vaig demanar ajut al meu pare per si tenia algun amic o client impressor, i en dir-me que sí, cap allà que me’n vaig anar per mirar d’aprendre l’ofici.

Jo no havia estat mai en una impremta i, en veure tots els instruments que hi feien servir, em vaig adonar que seria impossible en tan poc temps saber com fer anar tot el que hi havia. Aleshores, malpensat com m’estava tornant, els vaig demanar que em diguessin, segons ells, què seria el més difícil que em podrien demanar que fes davant d’una càmera. Després de rumiar-s’ho una mica, la persona que ens acompanyava va arribar a la conclusió que el més probable era que em fessin compondre alguna cosa amb tipus mòbils, ja que l’instrumental necessari era fàcilment transportable i la cosa no era pas evident. Vaig recordar el poc que sabia de Guttemberg i allà mateix, en una mena de curset accelerat, em van acostar una caixa de tipus mòbils amb els seus cent vint-i-tants caixetins, em van mostrar on es trobava cada lletra i em van explicar el perquè de les diferents mides i de la situació de cada caixetí en funció del seu ús. També em van portar un componedor amb els seus dos topalls, un de fix i un de mòbil, i em van ajudar a compondre un text i a imprimir-lo. El que em va sobtar més era que els textos s’havien de compondre de dreta a esquerra, de manera que, un cop entintats i passats al paper, es poguessin llegir correctament. Tot va quedar arxivat en la meva memòria i he de confessar que, molt probablement, sense aquesta ajuda el més segur és que no hagués superat la prova que, sobre aquest tema, aquella setmana em van proposar i, per tant, m’haurien eliminat allí mateix de forma immediata.

El dissabte, la Colette va pujar a Barcelona i vam anar a veure un cosí meu fotògraf a casa seva, on també tenia l’estudi. Es deia Joaquín Montaner, era de la branca aragonesa de la família i jo havia reprès el contacte amb ell un dia, feia ja uns quants anys, quan va venir a casa per demanar al meu pare que li deixés una serra de vogir per fer uns treballs delicats de fusteria. El meu pare la hi va deixar i, com que es tractava d’un personatge singular, no la va veure mai més. En un moment de crisi econòmica, segons em va dir després, se la va polir, cosa que el meu pare no li va perdonar mai.

Jo, però, sense que el meu pare ho sabés, l’anava a veure de tant en tant. Era un tipus extremadament simpàtic i social i s’havia fet un nom en el ram de la fotografia publicitaria. Aquell dissabte se li va ocórrer de fer-nos una fotografia a la Colette i a mi i ens vam passar el dia al seu estudi preparant-la i dinant plegats.

Per casa seva passaven moltes noies models que contractava per als seus treballs fotogràfics, adreçats principalment a la publicitat.

Aquella va ser la darrera foto que la Colette i jo ens vam fer junts.

Més endavant, la darrera setmana de la meva participació, aquest contacte amb en Joaquín, com explicaré més endavant, va ser també decisiu per al desenvolupament dels resultats del programa.

La veritat és que em calia una injecció d’optimisme, ja que, resseguint atentament el que deia la premsa, en general tothom em donava ja per mort i enterrat. Bona prova del que dic era el fet que, referint-se a la meva actuació, el titular més freqüent era: «Solo le quedan dos fallos», quan, de fet, per poder guanyar alguna cosa, només me’n podia permetre un. Era evident que aquest titular era dictat, conscientment o inconscientment, per la certesa de la meva desaparició com a concursant.

 

El meu tercer programa (2)

0
Publicat el 6 d'agost de 2017

(continuació)

La vuitena prova consistia a posar-me en el lloc del cap de secció d’una empresa que tenia treballant al seu departament el fill del president del Consell d’Administració de la mateixa empresa.

Havia de dictar una carta per enviar-li al seu pare dient-li, de manera rotunda, que el seu fill no servia per a res, tot i tenir present que el pare creia precisament tot el contrari. Vaig intentar ser tan diplomàtic com vaig poder —sense deixar de ser contundent—  i el jurat va estimar que ho havia fet bé i em va concedir els set SÍ.

Aprofitant l’embranzida i l’ànim recuperat, vaig atacar la prova següent, en què havia d’ordenar cronològicament un conjunt de vuit màquines d’escriure relativament antigues. Vaig començar per les més modernes, que coneixia millor, i després, segons les seves característiques — teclats, martells i cintes—, vaig anar situant la resta. En vaig intercanviar un parell però l’opinió del jurat em va tornar a ser favorable.

La desena prova em va dur a fer de terrissaire. Un professional em va explicar la teoria de la seva feina i en va fer una demostració per, tot seguit, posar-me una bata grisa i dir-me que disposava de tot el temps que desitgés per fer un gerro d’argila.

Vaig provar-ho amb un primer pot, però el sincronisme de peu i mans no s’adquireix fàcilment i el pot se’m va desfer a les mans empastifades.

Vaig intentar-ho una altra vegada i, quan gairebé ja ho havia aconseguit, la direcció del programa va decidir que ja havia transcorregut massa temps i que ja n’hi havia prou.

Em vaig témer el pitjor, però el jurat, veient la dificultat de la sincronització dels moviments per algú que no hi està avesat, va decidir, vull pensar que amb bon criteri, donar la prova com a superada il·luminant més SÍ que NO, i els ho vaig agrair.

Em restaven dues proves per poder donar continuïtat a la meva participació en el concurs.

Feia temps que els mitjans no parlaven d’altra cosa. Els èxits internacionals espanyols eren per aquella època escassos.

Quan el dilluns 25 de març en Joan Manuel Serrat va renunciar a representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió, si no podia fer-ho en català, va haver de ser substituït, a corre-cuita, per la cantant madrilenya Massiel com a intèrpret de la cançó «La La La», de Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, el Duo Dinámico. Dotze dies després, el 6 d’abril, feia d’això menys de tres mesos, aquesta cantant, lluint un magnífic i curt vestit del dissenyador francès André Courreges, va guanyar el Festival i va esdevenir molt popular.

Segurament aquest va ser el motiu pel qual la prova següent consistia a dissenyar-li un escut nobiliari. La prova em va semblar una bestiesa, i encara més pels motius pels quals havia guanyat el Festival, però no em podia permetre cap alegria. Em van donar un marc en forma d’escut on havia de fer-ho i jo, que no sóc gaire bon dibuixant, em vaig imaginar un tema heràldic en el qual, sobre un fons vermell, hi aniria un lleó que ocuparia quasi tot l’escut i reservaria un quarter inferior, com el que ocupava la magrana a l’escut d’Espanya de l’època, on aniria, com a lema, el títol de la cançó: «La La La». El color vermell representaria el valor de la cantant en la defensa de la cançó en les condicions en què ho va haver de fer; el lleó, la seva empenta, i el lema, el motiu del seu ennobliment. Aquesta va ser la meva hipòtesi heràldica, però el que va resultar gràficament va ser un nyap més que considerable, que va necessitar, per part meva, una extensa explicació. Els meus arguments degueren ser convincents i, encara que a la premsa no els ho van semblar gaire, aquest cop també em van adjudicar un SÍ coral.

El programa s’acabava i com que jo, encara que fallés la darrera prova del dia, continuaria viu, per posar-hi un colofó, va aparèixer sobre el plató la tuna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona fent sonar els seus instruments i cantant «Clavelitos», una de les cançons més típiques d’aquesta mena de formacions.

Hi feia de veu solista un estudiant que, amb el temps, tindria ressò mediàtic i polític: es deia Ricard Fernández Deu i, a mesura que van anar passant els anys, va anar derivant de Convergència al PP.

Segons crec recordar, juntament amb el seu company d’estudis i de tuna, Ignasi Capell —a la foto, a en Ricard se’l veu entre en Prat i jo, i l’Ignasi és el primer per l’esquerra—, es van fer càrrec de les relacions públiques de la campanya de CDC a les eleccions municipals de l’any 1979 i, vint anys més tard, va resultar elegit diputat al Parlament de Catalunya a les llistes del PP.

Sense distreure’m massa, vaig observar atentament l’actuació de tots els components, ja que, com ja havia succeït en altres ocasions, estava segur que la prova hi tindria relació i, efectivament, va ser així. Un cop van acabar de tocar, Joaquín Prat em va revelar el que em demanaven de fer: substituir l’estudiant que tocava la pandereta durant la interpretació de la peça que tocarien a continuació. El tuno me la va cedir amablement i van començar a tocar un altre cop.

No sabré mai del cert si es tractava de la pandereta que ell feia servir habitualment o bé en va dur una fora d’ús per si passava alguna cosa; en tot cas, ell l’havia utilitzada eficaçment, però, sigui per l’entusiasme que hi vaig posar, sigui pel seu estat d’ús, el cert és que, cap al final de l’actuació, amb gran sorpresa per a tots, la meva mà va travessar el cuiro pel mig del cercle i vaig continuar fent sonar els platerets que en formaven part picant al cercle de fusta amb el palmell de la mà.

Un cop acabada la interpretació de la peça i havent-se produït aquest accident, estava convençut que jo els havia ofert una ocasió magnífica perquè em donessin un NO gran com una casa.

Però no va ser així. El jurat va considerar que la meva actuació havia estat correcta i que un accident el podia patir qualsevol i, per a alegria meva, van decidir proporcionar-me oxigen perquè pogués participar en un nou programa la setmana següent. No recordo el nombre de SÍ que em van atorgar, però, en tot cas, la prova es va donar per superada.

Imagino que van considerar que no era una bona idea posar-me al peu del barranc per un simple accident; segurament pensaven que ja ho faria jo tot solet al llarg de les vint-i-sis proves que encara em quedaven fins a la fi de la meva participació.

Vaig respirar alleujat, encara que era conscient que les meves perspectives eren més aviat magres, i més tenint present allò que en Miravitlles m’havia dit i que no em podia treure del cap.

A aquelles alçades del programa em semblava començar a comprendre la lògica dels realitzadors del concurs: després de dos guanyadors no gaire convincents malgrat la seva popularitat —les millors virtuts dels quals havien estat l’aplom i la gràcia—, els calien concursants que donessin l’aparença de ser mereixedors de guanyar i que, per incrementar l’interès del concurs, arribessin al més a prop possible de les darreres proves, però que, si era possible, al final, no el guanyessin. Aquesta era una obsessió que s’anava apoderant de mi, i com que em feia sentir manipulat, em generava un sentiment de refús envers els responsables del programa, que, naturalment, no podia manifestar, però que anava fent aparèixer en mi un cert desig de revenja que, n’estava segur, si mai se’m presentava l’ocasió, em semblava que no podria deixar de dur-la a terme, això sí, tenint sempre en compte que aquest fet no empitjorés encara més la meva situació.

Després d’acomiadar-me de tothom i ja amb la cara neta de maquillatge, vaig tornar cap a casa molt tranquil pensant que, com cada dimarts, l’endemà tindria tema de conversa sobre el Millón a la feina, i durant la setmana… a tot arreu.

El meu tercer programa

0

A les 9 de la nit del primer dia de juliol, vaig arribar, com els dilluns anteriors, a la sala de maquillatge. Era conscient que no podia fallar gaires més proves si volia allargar la meva presència en el concurs, ja que em quedaven encara, en principi, tres aparicions i un munt de proves per superar. L’ambient entre l’equip de realització era fàcilment descriptible: gairebé em donaven per mort i enterrat, encara que alguns d’ells, em sembla que sincerament, m’intentaven animar dient-me que encara ho podia aconseguir.

Amb el meu optimisme característic, ja que no m’ho podia prendre d’una altra manera tal com estaven les coses, vaig sortir a competir al plató.

Sorprenentment, aquella nit no hi va haver cap prova de pissarra. No crec que això fos degut a un canvi de plantejament per part dels responsables del concurs, ja que la darrera actuació en va estar plena, però el cert és que el resultat d’aquest canvi va ser que el programa va resultar més distret tant per als espectadors com per a mi, i així ho va recollir la premsa.

La primera prova va consistir a parlar durant un minut sobre un bitllet de mil pessetes des del punt de vista estètic, filosòfic i econòmic. En un moment vaig bastir un petit discurs sobre les filigranes del gravat y sobre l’obra d’art que reproduïa, sobre el valor que tenia com a símbol del seu poder com a eina d’intercanvi del treball de l’home i com a representació de l’esforç de tota la societat d’un país.

Aquesta argumentació, una mica agafada pels pèls, degué convèncer els membres del jurat, ja que em van concedir un SÍ unànime.

Per superar la segona prova havia de reconèixer, per l’olor, unes quantes substàncies aromàtiques que em van lliurar en sis petits flascons. Feia temps que havia llegit que les papil·les olfactives se saturaven si s’exposaven en petits intervals de temps a olors molt potents, i els flascons contenien essències d’aquella mena de substàncies; per tant, era conscient de la dificultat, almenys per a mi, de la prova a la qual m’enfrontava.

El risc de no poder-les identificar era elevat, per la qual cosa, i aprofitant que aquell dia mostrava símptomes evidents d’estar constipat, vaig manifestar que no estava en condicions físiques de resoldre aquella prova a causa del meu estat i, encara que ho vaig intentar, no vaig ser capaç d’identificar-ne cap. El presentador, un cop esgotat el temps, va dir que es tractava d’espígol, marduix, menta, romaní, sàlvia i farigola. El meu estat físic va suscitar un debat entre els membres del jurat, que, encara que ja devien tenir assumit que no arribaria fins al final, suposo que, condicionats pel fet que si la donaven per no resolta, després del soroll que havia aixecat la prova dels pantalons, el públic se’ls tiraria a sobre, van decidir anul·lar-la.

Vam passar, doncs, a la prova següent, que consistia a analitzar la meva capacitat de percepció múltiple. Així doncs, mentre llegia un llibre, havia d’escoltar un programa de ràdio i una conversa i, després, respondre a sis preguntes relacionades amb tot el que havia escoltat. Les vaig respondre bé totes menys una, per la qual cosa, segons el veredicte del jurat, vaig passar la prova amb un SÍ unànime.

Tot seguit, per tirar endavant amb el concurs, em vaig haver de convertir en maquillador. En cinc minuts havia de transformar una noia força maca —per cert, la mateixa a la qual la setmana anterior havia venut en anglès Platero y yo— en un personatge de pel·lícula de terror. Un monstre, vaja.

Sembla que en aquest cas també ho vaig aconseguir, ja que la decisió del jurat va ser donar-me sis SÍ davant d’un sol NO.

De moment anàvem bé, però…

En cada un dels dos programes anteriors havia superat sense gaires dificultats les primeres proves, però, igual com havia succeït en els dos casos, com una maledicció que pesava sobre meu, en aquell moment van començar a arribar les proves que em crearien dificultats insalvables.

Efectivament, com si m’hagués llegit el pensament, en Joaquin Prat em va proposar una prova aparentment inofensiva. Es tractava de practicar l’origami i fer un ocell de paper en un minut i mig.

Vaig pensar que ho sabia fer. Vaig començar tallant, en forma de quadrat, el full de paper que em van donar i tot seguit vaig començar a fer-hi plecs. No sé com m’ho vaig fer, però el resultat va ser que, quan s’acostava el final del temps concedit, no me n’anava sortint. Els segons passaven inexorablement i el que tenia entre les mans ho semblava tot menys l’ocell que m’havien demanat. No van valer excuses; definitivament, la papiroflèxia no era el meu fort, almenys en aquelles condicions, i el jurat, amb bon criteri, va dir que NO. L’ocellet de paper em va costar 62.500 pessetes… i l’endemà, l’escarni dels meus coneguts i saludats.

Continuàvem endavant i vam anar continuant  malament. Per resoldre la sisena prova m’havia de situar a una distància considerable i d’esquena a vuit despertadors, per no poder veure com els manipulaven, arrenglerats sobre una taula separats per uns 30 cm, i havia de determinar quin era el que sonava.

Em va semblar que era el quart, però el presentador va dir que no era així, ja que es tractava del tercer. La majoria dels que ho estaven veient em van dir que va pensar que el meu sentit de l’orientació era força bo, però l’opinió del jurat no va ser la mateixa i van considerar que la desviació era prou important per no donar-me la prova per superada i em van atorgar més NO que SÍ, per la qual cosa em vaig veure obligat a signar el meu novè xec, aquesta vegada de 125.000 pessetes.

Si abans ja em trobava a prop de l’abisme, acabava de fer un parell de passes en la seva direcció. Un parell més i me’n tornava a casa amb les mans buides… o gairebé.

Però no era el moment de fer-me enrere. Calia continuar i, per fer-ho, em van demanar que durant dos minuts, en una bicicleta estàtica, recorregués mil metres, que serien mesurats pel comptaquilòmetres de la bicicleta.

Ho vaig aconseguir, esbufegant, en un minut i mig, i el jurat no va tenir més remei que donar la prova per superada atorgant-me un SÍ rotund.

Per distendre l’ambient i alhora mirant de recuperar l’alè, vaig comentar que l’aparell m’era familiar, ja que l’havia utilitzat per recuperar-me d’un greu accident de trànsit que havia patit feia cinc anys, del qual m’havien quedat algunes seqüeles. Tot i que era cert, vaig aprofitar l’ocasió per mirar de posar-me el jurat del meu costat i, d’altra banda, tractar d’evitar que, coneixent les meves limitacions físiques, em proposessin, més endavant, proves que no estigués en condicions de superar.

El segon espai inter-setmanal

2

Havien passat només dues setmanes i ja em començaven a cantar les absoltes.

Duia 23 proves de 60 i només podia permetre’m, en les 37 que em restaven, fallar-ne tres si volia endur-me algun import significatiu. Per tant, no em va estranyar gens que els diaris que seguien el desenvolupament del concurs titulessin, els dies següents, i amb certa raó: «El licenciado en Ciencias Físicas, al borde del KO».

La situació s’havia complicat més del que ja ho estava. Gairebé tothom del meu entorn i dels mitjans, sobretot els de la resta d’Espanya, excepte comptades excepcions, no donaven un duro per la meva sort, encara que el públic català no pensava el mateix i van començar a aparèixer a diferents diaris, i en particular a El Correo Catalán, cartes al director on els signants, espectadors corrents, expressaven la seva disconformitat pel, deien, tracte discriminatori per part de la Televisió tot fent comparances entre les proves que em proposaven i les que havien hagut de resoldre els dos concursants anteriors, que s’havien endut quantitats respectables

El cert és que jo també hi estava una mica d’acord, però no em semblava que em correspongués opinar respecte d’aquesta qüestió. Tan sols ho vaig fer quan el mateix El Correo Catalán, després de la segona setmana, va enviar per entrevistar-me un periodista que signava J. Fabre  —imagino que la J. amagava el nom de Jaume—, el qual va subtitular l’entrevista amb una frase que, segons ell, jo havia dit: «Si el millor home de l’últim terç del segle xx hauria d’estar disposat a abaixar-se —o tallar-se— els pantalons per diners». En aquell moment em va molestar, ja que estava segur que jo no ho havia dit de la mateixa manera. Això, i el meu desconeixement del funcionament dels mitjans, em van fer cometre l’error d’enviar una rèplica al diari. Em vaig equivocar, perquè, en lloc de corregir allò que pensava que, a més de no ser exacte, em podia perjudicar davant dels de la tele i potser del públic, no va servir per a res més que perquè, amb el suport del diari, en Fabre em respongués i mirés de posar-me en evidència. Ara, amb la perspectiva del temps, admeto que no vaig estar encertat i ell va fer-ho professionalment bé. La polèmica va durar tres dies, i així va ser com vaig aprendre la lliçó de com calia parlar amb els representants dels mitjans i de la premsa en particular.

El mateix dilluns dia 24, abans de la meva tercera participació, Josep Maria Lladó Figueras va publicar a Tele/eXpres una entrevista que també m’havia fet la setmana abans. El contingut i l’afecte que em demostrava em van animar força. Més endavant, malgrat la diferència d’edat, va sorgir una bona amistat, fins al punt que em va convidar al casament del seu fill.

Reprodueixo el final d’aquesta entrevista:

  • ¿Le reconocen por la calle, después de dos semanas de intervención en el programa?
  • Sí; bastantes personas. Algunas me saludan o se vuelven a mi paso. Otras se me acercan para hablarme.
  • Y, generalmente , ¿qué le dicen?
  • Pues, que me lo están poniendo difícil.
  • ¡Que lo de esta noche sea más leve, amigo Mateu!

Si hem de creure els comentaris que apareixien a la major part dels diaris que s’ocupaven del desenvolupament del concurs, el programa anava decaient, ja que ni les proves ni la meva actuació despertaven el més mínim interès i els retalls que conservo de la premsa espanyola de l’època així ho demostren.

El concurs del Millón, com en deien, no va tenir mai bones crítiques, ja que, malgrat l’evident interès que despertava entre els espectadors i el fet que els dimarts prengués a les converses el protagonisme que els dilluns acaparava el futbol, per als crítics de televisió no arribava a la qualitat que suposaven que podia assolir: uns cops, a causa del procés de selecció de les proves, que, segons ells, no tenien el nivell necessari, o de les decisions suposadament incoherents del jurat, o encara de la baixa qualitat dels concursants. Era una pràctica freqüent als mitjans la crítica al concurs, malgrat l’èxit i la popularitat que els concursants anaven adquirint entre els que es reunien per veure el programa.

Però, a partir de la tercera setmana, aquesta percepció va començar a canviar. Si hem de creure el que va escriure Miguel Ángel Nieto a Nuevo Diario el 2 de juliol, les proves de la meva tercera participació van ser d’aquelles que encara podien mantenir l’interès d’aquest programa, ja que «a més de difícils i perilloses per al concursant, eren divertides per als espectadors».

La segona presencia davant les càmeres (2)

0

(continuació)

I vam passar a la prova número nou de la nit.

Era una prova simpàtica i no gaire difícil. En un panell hi havia nou caricatures fetes per Enrique Rubio, un periodista i caricaturista que en aquell temps tenia un programa d’investigació policial a TVE i col·laborava amb el Noticiero Universal. Més tard seria l’impulsor del setmanari de successos Por Qué.

Les caricatures eren força aconseguides. Vaig reconèixer de seguida el torero el Cordobés, la cantant Massiel, el noble bonvivant Jaime de Mora i Aragón germà de la reina Fabiola dels belgues, l’humorista Gila, la ventríloqua Hertha Frankel, la còmica Mary Santpere i la flamenca Lola Flores. La que van dir que era Montserrat Caballé jo vaig dir que era Victoria dels Àngels, o a l’inrevés, i no vaig saber reconèixer l’escriptor Bartolomé Soler en el senyor que estava estès en una hamaca. Jo estava satisfet, ja que de nou n’havia reconegut set amb seguretat, però el jurat no ho va considerar així i, d’una manera que sempre he considerat inexplicable, em va donar més NO que SÍ, amb la qual cosa va caldre signar un nou xec, aquest cop de 15.000 pessetes.

En acabar de signar el xec, i per que no fos tot negatiu, en Prat em va fer obsequi d’una caricatura meva feta per en Rubio.

Crec que no s’hi va escarrassar gaire i, com que feia cara de pomes agres, no la vaig conservar massa temps. Suposo que, veient com m’estaven anant les coses, va imaginar que aquesta seria la cara que em quedaria al final de la actuació.

També durant aquesta prova els responsables del programa van voler donar una sensació de serietat i, com que el presentador es va equivocar quan va dir que el personatge de l’hamaca era José María Pemán, li van fer signar un xec simbòlic pel seu error. Tota una gracieta.

La prova següent, la desena del dia, tenia el seu què. Consistia a ordenar per pes, sense cap instrument de mesura, únicament utilitzant les mans, sis paquets —més tard vaig saber que pesaven al voltant de dos quilograms i les diferències de pes eren de prop de cent grams.
Era una prova aparentment senzilla però francament compromesa ja que, si no es tenia la precaució de comparar el pes dels paquets «amb la mateixa mà», es podia esguerrar tot. M’ho havien explicat feia temps. En aquell moment em va venir a la memòria i ho vaig fer així. Resultat, un encert, prova superada, i gran sorpresa entre els membres del jurat. Em va semblar que no s’ho esperaven.

I vam passar a l’onzena prova, que consistia a extreure conclusions d’una frase escrita, un cop més, en una pissarra i, a partir del seu enunciat, dir si les frases que hi havia a sota eren veritat o no. Vaig dir que les dues primeres eren veritat i que la tercera no, però segons el jurat no devia ser així, ja que em van obsequiar amb molts més NO que SÍ.

Nou xec, aquesta vegada de 31.250 pessetes.

Ja n’havia signat set i, de cara al resultat final, la meva situació s’estava tornant mes que perillosa. Semblava que les prediccions d’en Miravilles finalment es complirien.

La darrera dificultat que vaig haver de superar aquest segon dilluns va ser una prova més aviat folklòrica: tallar-li els cabells a un «melenut» i, per fer-ho, posaven a la meva disposició tota mena d’estris de perruqueria que, pel que vaig saber més tard, procedien de la perruqueria Iranzo del carrer Tuset. Per cert, molt temps mes tard vaig saber que en Tomàs Nicolau, cunyat d’en Pasqual Iranzo, era un dels ajudants de producció del programa.

La prova no havia de representar cap dificultat llevat que em posés a tallar més del compte, cosa que naturalment no vaig fer; en primer lloc, per respecte a la persona que hi havia aportat la seva cabellera, però sobretot per no ficar-me en problemes tècnics. En definitiva, un SÍ generalitzat, a continuació el ritual de triar les preguntes del programa següent. Bona nit i fins al proper dilluns.

 

La segona presencia davant les càmeres

0

Quan vaig arribar a la sala de maquillatge el dia 24 de Juny a les 9 del vespre, l’ambient no era precisament el més favorable. La constància del meu refús a acceptar qualsevol prova que considerés inadequada i el suport dels mitjans escrits semblava que havien fet forat entre els realitzadors del programa.

Jo tenia clar que allò que en Miravitlles m’havia dit continuava sent vàlid i era conscient que un concurs on tots els concursants guanyessin podia perdre interès, la qual cosa podria tenir efectes negatius en l’audiència.

La situació els plantejava, doncs, un dilema que, segons la meva opinió, podia afavorir la seva no intervenció deixant que l’atzar actués lliurement.

Un cop maquillat i ja sota els focus i davant les càmeres, després de les salutacions de rigor, aquest segon dia de concurs va començar amb una prova de les que em feien sentir francament còmode. Es tractava de relacionar unes melodies que l’orquestra del mestre Solà interpretava amb un conjunt d’objectes que es trobaven exposats: un vaixell, un tren, una bicicleta, un avió i un parell d’esquís. No vaig tenir cap dubte i el resultat va ser un ple de SÍ. Prova superada.

La segona prova va ser d’agilitat mental i serenitat, segons diuen els diaris de l’època. Es tractava de seguir les instruccions d’un escrit que es prestava a diverses interpretacions. El resultat va ser positiu i la prova també va ser superada.

La tercera tampoc tenia per a mi cap dificultat. Des de petit m’havia après de memòria i en ordre els dotze signes del Zodíac i, per tant, quan en van demanar que, per superar la prova, els ordenés cronològicament em vaig sentir tranquil i alliberat.

Set SÍ i, fins aleshores, cap xec signat en aquesta segona aparició davant les càmeres.

Però l’alegria no podia durar i el quart xec el vaig haver de signar quan no vaig poder extreure d’una petita biblioteca una sèrie de llibres d’autors guanyadors dels premis Planeta, Goncourt, Nobel, Ciutat de Barcelona i Pulitzer.

Segons sembla, pels retalls de premsa en els quals em baso quan no recordo bé el que va passar, només vaig ser capaç de reconèixer el Planeta i el Nobel i, en aquest cas, al jurat no li va semblar prou. Resultat, un nou xec, aquest cop de 5.000 pessetes.

M’havien proposat quinze proves de les seixanta i n’havia fallat quatre de les deu possibles per no perdre-ho tot. Encara no es tractava de cap drama però s’hi acostava. Continuàvem endavant.

La cinquena prova d’aquest segon dilluns va ser especial. Una turista estrangera arribava a una llibreria buscant un llibre de poesia en castellà i jo, convertit en llibreter, l’havia de convèncer, expressant-me en qualsevol idioma que no fos el castellà, perquè comprés Platero y yo, del premi Nobel Juan Ramón Jiménez —un dels llibres que havia triat en la prova que havia fallat anteriorment.

I com que em sentia més confortable en francès vaig intentar fer-ho en aquesta llengua; però, malgrat el seu marcat accent francès, em van demanar que ho fes en anglès, ja que, deia, no parlava francès i em vaig veure obligat a fer-ho així. No me’n vaig sortir malament, ja que el jurat em va donar una qualificació positiva.

Tot seguit, una prova senzilla però espectacular. S’havia declarat un petit foc en unes branques a l’exterior dels estudis i l’havia d’apagar amb tots els mitjans que tenia a la meva disposició.

Sense dubtar-ho, vaig triar la mànega d’aigua i en pocs segons el foc estava apagat. Com no podia ser d’altra manera, el jurat va haver d’il·luminar els set SÍ.

La setena prova que em van plantejar era un altre cop una de matemàtica. La insistència en aquesta mena de proves començava a resultar evident.

Es tractava de trobar l’element següent de la sèrie: 1, 2, 6, 21. I el temps de resolució concedit va ser d’un minut.

En tan poc temps no vaig poder trobar l’element següent —que era 88 (la sèrie es formava sumant 1 a l’element anterior i multiplicant-lo per l’ordinal d’aquest element)— i l’única cosa que vaig poder dir era que en un minut era impossible resoldre la prova. I encara n’estic convençut.

No hi va haver res a fer, el jurat va opinar que jo no tenia raó i vaig haver de signar un nou xec, aquest cop de 7.500 pessetes. El segon del dia.

Per passar la prova següent havia d’escoltar atentament una cançó sense dir-me què era el que havia de fer després. No sabia què em demanarien, per la qual cosa hi vaig parar molta atenció intentant memoritzar les paraules i la melodia.

Un cop acabada la interpretació, el presentador em va demanar el nombre de vegades que el cantant havia pronunciat la paraula «amigo», que era el títol de la cançó. M’ho vaig pensar una mica i vaig dir que quatre, i ho vaig encertar, ja que el jurat va dir que SÍ unànimement.

 

(continuarà)

Una setmana agitada

0
Publicat el 30 de juny de 2017

Durant l’interval setmanal entre les meves primera i segona actuació, el tema més freqüent de les converses al voltant del concurs consistia a valorar si m’hauria d’haver tallat els pantalons o no.

Hi va haver opinions en tots els sentits, tant en xerrades de cafè com en els comentaris que van anar aparèixent en els mitjans de comunicació.

Els uns pensaven que no havia tingut nassos per tallar-me’ls utilitzant tota mena d’arguments: por al ridícul, gasiveria, manca de decisió… i d’altres, per contra, aplaudien la meva decisió afirmant que havia actuat amb la dignitat necessària o objectant que els responsables del programa haurien d’haver prescindit d’aquesta mena de proves.

Aquesta darrera opinió la resumia molt bé una nota breu que va aparèixer al diari de Barcelona el diumenge 23 de juny, signada amb la sigla F. Z., i que em va fer pensar que la decisió que vaig prendre era l’adient i que, d’aquesta manera, potser havia tancat una via que em preocupava de cara al resultat final de la meva participació en el concurs: que miressin de convertir el programa en una xarlotada.

Més tard, al llarg del concurs, em vaig adonar que la meva determinació a no acceptar cap prova que considerés inadequada i els comentaris favorables a aquesta actitud apareguts en els mitjans podrien haver influït en l’ànim dels realitzadors del programa.

En particular, crec que va ajudar positivament l’opinió del periodista i dramaturg José María Rodríguez Méndez, que el 1972 va escriure la peça teatral Flor de Otoño, estrenada a València el 1982, encara que el 1978 Pedro Olea la va dur al cinema, protagonitzada per José Sacristán, amb el títol d’Un hombre llamado Flor de Otoño.

Uns dies després, en la seva columna titulada «El mundo de la televisión» del Noticiero Universal, que reprodueixo aquí, ja que la lectura de l’original resulta complicada, aquest polifacètic personatge deia el següent:

ACTITUDES DIGNAS

Habrá que tener muy en cuenta algunos casos aislados en que el hombre, frente al gran espejo de las multitudes, enajenante espejo de la publicidad, se revuelve inesperadamente para adoptar una position digna. El mantener, o intentar mantener la dignidad en un espectáculo de masas no es cosa fácil. Por el contrario, es algo muy difícil. El influjo poderoso de las masas prende en su vorágine devoradora al hombre que está en frente, convirtiéndolo en un muñeco, un resorte vacío y atento únicamente a producir satisfacción a esas masas. Porque las masas acogen a ese hombre que es «espectáculo» como una especie de representante de sus propias apetencias y en él se reflejan y justifican. Mantener, en semejante trance, una postura independiente y negarse al capricho espontáneo de esas masas es altamente difícil, porque la actitud contraria hay que tomarla en fracciones de segundo; se precisa tener una mente ágil y una fortaleza grande.

Es en el mundo de la torería donde se puede experimentar esta lucha contra el influjo de las masas: este revolverse hacia el reducto de la propia dignidad a costa de innumerables pérdidas. Y bien pueden ilustrar estas actitudes ambivalentes toreros del tipo de Manuel Benítez —totalmente dispuesto siempre a dimitir de su condición de hombre digno— y Paco Camino, el inteligentísimo torero, que preferirá siempre enfrentarse a las masas a cambio de la conservación de su propia dignidad (lo que también puede decirse de «El Viti»). Y estas actitudes dignas en una época de destructiva masificación deben aquilatarse en su justa medida por resultar desusadas y, además, como un posible camino que nos lleve a la esperanza: la esperanza de que el hombre todavía, a pesar del destructivo consumismo, no se resigna a ser un simple manjar del animal colectivo.

Pues bien, todo este largo prólogo viene a situar la actitud del nuevo concursante de ese nefasto concurso titulado «Un millón para el mejor», en su primer día de actuación ante las cámaras. Muchos de ustedes asistirían a la rebelión digna de ese concursante, licenciado en Ciencias Físicas. Hubo una prueba —prueba «happening», casera, broma clásica de reunión de señoritos borrachos— según la cual el concursante tenía que cortarse los pantalones más arriba de la rodilla, para lo cual se le entregaron unas tijeras. El concursante se negó rotundamente y muy rápidamente a semejante pretensión. Y si fueron poco convincentes las palabras del dicho concursante (¿para qué pedir explicaciones a lo que era absurdo?) se nos antojó muy clara y convincente la postura de ese señor que no quiere, con muy buen acierto, plegarse a una prueba verdaderamente denigratoria que consistía en destruir sus pantalones y exhibir sus peludas piernas ante la gran masa de telespectadores. Y prefirió —volvemos a aplaudirle— firmar el consabido cheque. He aquí —repito— una actitud digna que hay que aplaudir sin reservas. Como polo ambivalente tendremos que reseñar la actitud, a todas luces poco digna, del presentador del programa, en primer lugar. Porque dicho presentador aludió a que «si el concursante hubiera accedido a cortar sus pantalones había una buena cantidad de trajes, de la misma calidad, capaces de sustituir al que graciosamente hubiera podido destruir el personaje apremiado» y a continuación se extendió sobre lo que él y el jurado entendían como «decisión repentina», etc. etc. Ante nuestra sorpresa el jurado también calificó negativamente una postura indudablemente digna de elogio como es el evitar, por cualquier medio, un ridículo sin sentido. Se aludió inconscientemente al sentido materialista de la rapiña: a la necesidad de hacerlo todo por un millón de pesetas. Nos importa hacer hincapié en la actitud del presentador y del jurado. La actitud del presentador posiblemente sea disculpable, habida cuenta de que se trata —lo podemos comprobar todos los lunes por la noche— de persona de escasa formación; no podemos disculpar, sin embargo, a un jurado cuyas distintas profesiones liberales exigirían una reflexión moral mucho más ponderada de la que gratuitamente se dio al denegar la prueba antedicha.

Posiblemente una buena parte de culpa en lo que está sucediendo en este programa la tengan los anteriores concursantes que no retrocedieron ante pruebas atentatorias contra la dignidad humana. Al fin y al cabo, los creadores de ese programa también están impulsados por el deseo de dar satisfacción a las masas y consideran que las bromas no tienen ningún límite cuando existe quien se pliegue de buena fe a las pruebas del mayor mal gusto. Si la gran mayoría hubiera visto con agrado al concursante exhibir sus piernas peludas, después del corte de pantalones, ¿para qué tener en cuenta la presencia de una minoría a quien repugnara semejante exhibición? (aparte de que esa minoría puede desconectar el televisor). Pero el razonamiento no es correcto; porque tanto respeto merece la minoría a quien molesta el espectáculo de la indignidad del hombre, como la mayoría que, por embotamiento de la sensibilidad, no puede reparar en semejante indignidad. Para colmo, el jurado abunda en las ideas de los creadores y seleccionadores de ese malhadado programa, que puede llegar a divertir insanamente a gentes de vaga mentalidad.

Por fortuna, el concursante, en fracciones de segundo, dentro de la vorágine enajenadora de las cámaras, del jurado, del presentador, de la presencia invisible de los telespectadores, dijo que «no» rotundamente. Este «no» lo elogiamos sin reservas como uno de los mejores momentos televisivos que hemos contemplado últimamente. Esperemos que otros «no» vayan jalonando un camino de esperanza frente a la brutal masificación de la persona humana.

Ambdues opinions em van asserenar una mica, encara que era ben conscient que, si la voluntat dels realitzadors era que no guanyés, ho tenien igualment de fàcil, encara que, això sí, ho haurien de provar per una altra via.

L’assumpte dels pantalons havia tingut un altre efecte, que era el d’haver posat una bona part del públic al meu costat, cosa que haurien de tenir en compte els realitzadors si no volien que el programa se’ls escapés de les mans, i més quan als mitjans seriosos, amb aquella sortida de to, s’havia instal·lat la idea que el programa, per aquella via, s’allunyava del que pretenien ser els seus objectius, és a dir, trobar una persona apta per viure la darrera part del segle xx.

Així doncs, anava a abordar la segona setmana de participació amb un cert suport popular i mediàtic, sobretot pel que feia a Catalunya, que, com que era aquí on es realitzava el programa, va tenir, vull creure, una certa influència en el seu desenvolupament posterior del concurs.

Un altre aspecte que calia tenir en compte era que l’any 1968 el preu d’un spot publicitari a TVE de 15 segons en qualsevol programa era, per l’anunciant, de 30.000 pessetes mentre que, degut a l’èxit d’audiència en aquell moment, aquest preu havia pujat, pel concurs, a les 120.000 pessetes per la mateixa durada. Per tant, si l’interès dequeia els ingressos es veurien afectats.

Estàvem doncs jugant una partida d’escacs, per una banda no podien ni eliminar-me de seguida; ja que aleshores la premsa i el públic se’ls hi tirarien a sobre, ni deixar que guanyés fàcilment ja que, en aquest cas, l’interès es perdria per excés de guanyadors. La situació esdevenia interessant.

La solució per a ells era incrementar la dificultat de les proves i esperar que no fos capaç de superar-les. I efectivament, així es com va anar. Comparativament amb el que havia estat pels concursants anteriors, el concurs va anant progressant per aquest camí.

A mi la veritat era que tot això no em preocupava massa, ja que no hi podia fer res per lluitar-hi, i m’ho mirava amb un esperit mes aviat esportiu. De fet, en aquell moment el que em tenia impressionat era el fet que per primera vegada tres atletes americans de raça negre, Jim Hines, Roonie Ray Smith i Charles Greene, al Hugues Stadium de Sacramento a California, durant la que es va anomenar “La Nit de la Velocitat” haguessin estat capaços de baixar dels 10 segons en una prova de 100 metres el dia 20 de juny.

Uns mesos mes tard als Jocs Olimpics de Mexico els tres hi varen tenir papers rellevants.

L’hora de la veritat (2)

0
Publicat el 25 de juny de 2017

(continuació)

La prova següent era, en principi, molt senzilla de superar, però quan me la van proposar em va semblar que era una d’aquelles que podia condicionar el desenvolupament futur de la meva actuació. Tenia molt presents les consideracions d’en Miravitlles pel que feia a les poques possibilitats que tenia de continuar amb èxit en el concurs fins al final i, d’altra banda, sabia que els organitzadors del programa ho podien aconseguir per diferents camins, un dels quals era convertir el concurs en un espectacle on es plantegessin situacions que no fos capaç d’acceptar o, almenys, de controlar.

Potser aquesta no va ser la seva intenció, però com a setena prova em van posar davant d’un decorat on hi havia un grup de persones, algunes de raça negra, totes abillades amb pantalons curts.

En Prat em va dir que havia d’anar amb ells a fer un safari, i que, com que jo anava vestit de carrer, em va demanar que prengués una decisió; em va donar unes tisores i no recordo que em donés cap temps per realitzar-la.

Em vaig quedar atònit. Era conscient que no em podia permetre una acció que em posés en ridícul, ja que hauria donat peu a una possible situació in crescendo que convertís la meva participació en un espectacle d’un altre caire. Per tant, en qüestió de segons, i per tal d’aclarir les coses, li vaig preguntar si la prova consistia a tallar els pantalons o a prendre una decisió. Això el va atabalar una mica i, quan em va respondre que a la fitxa posava que es tractava de prendre una decisió, vaig tornar-li les tisores i li vaig dir que la meva decisió era que aniria al safari amb pantalons llargs, ja que no m’havia dit de quina mena de safari es tractava, ni amb què em trobaria, i que, en aquest supòsit, preferia dur les cames protegides.

La meva reacció va provocar una situació insòlita. El jurat, sense pensar-s’ho gaire, em va obsequiar amb set NO i, tot seguit, el presentador va intentar justificar aquesta mena de prova dient que no havien intentat ridiculitzar-me sinó descobrir la meva capacitat de reacció davant la necessitat de prendre una decisió ràpida, tot afegint que hi havia vestits de bona qualitat i de totes les mides per substituir el que, segons la seva opinió, hauria d’haver destruït. Per la meva banda vaig argumentar que jo havia pres una decisió, tal com m’havien demanat, encara que, potser no en el mateix sentit que esperaven, però aquest raonament no va servir de res i vaig haver de signar el primer xec de 250 pessetes.

D’aquesta manera vaig fallar una prova que, projectada al final, em va costar 250.000 pessetes però que, encara ho penso, va ser determinant perquè pogués arribar fins al final, ja que va tancar una porta que, a la curta o a la llarga, em podia conduir al fracàs.

Tot això, no obstant, em va desestabilitzar força i la meva actuació va transcórrer, aquella nit i a partir d’aquell moment, pel camí del pedregar, encara que a la prova següent, la vuitena, en que em van fer ballar, juntament amb una go-go girl, un ball modern en una mena de gàbia que tenien preparada a l’efecte, van posar-me davant d’una cosa que se’m donava força be; ballar.

 

El jurat deuria considerar que ho havia fet prou bé, ja que em va donar set SÍ.

Va ser un miratge, ja que a continuació no vaig poder-me’n sortir de la dificultat següent; resoldre en un minut un problema de càlcul matemàtic plantejat així:

Un agent de borsa va comprar 3 accions a 10 i les va vendre a 6 cadascuna, i va vendre a 6 cadascuna de les que va comprar a 5. Si el seu benefici total va ser 8, quantes accions va comprar a 5? La resposta era 20, però no vaig tenir la calma necessària, ja que encara estava atabalat per la maleïda prova dels pantalons i, a més, agitat pel ball, i no vaig aconseguir concentrar-me en tan poc temps, per la qual cosa vaig pensar, i dir, que el plantejament era incorrecte, quan la veritat és que no l’havia entès. Amb bon criteri, el jurat em va donar set NO i vaig signar el segon xec, aquest de 1.000 pessetes.

Tot seguit, la prova següent va consistir en fer desplaçar, rodant, un cilindre per terra ficant-m’hi a dintre, cosa que em va resultar relativament senzilla i em va valer els set SÍ del jurat.

Ja dúiem deu proves. Fins aleshores, a cada programa s’havien proposat als concursants dotze proves a cada sessió, de manera que les seixanta que cada concursant havia de superar fins a arribar al final es distribuïen durant cinc setmanes. No obstant això, aquella nit, segons el presentador per manca de temps, només me’n van plantejar onze i la darrera va tornar a ser una altra prova de pissarra, de les que resultaven odioses per als telespectadors, amb lletres i números, on calia trobar les lletres que corresponien als espais marcats.

El planteig era:                              

I el temps per resoldre-ho de tres minuts.

Vaig començar a rumiar, però la veritat és que, com en la prova anterior de les accions, no em trobava en les millors condicions mentals per concentrar-me, influenciat encara per la primera fallada, i tampoc me’n vaig sortir.

Això em va obligar a signar un tercer xec de 2.500 pessetes. Més tard, a casa ho vaig intentar resoldre amb calma i arribar a la solució em va costar més de cinc minuts. No crec que ho fessin expressament, però les queixes que van anar apareixent a la premsa considerant aquesta mena de proves com a poc encertades i la freqüència amb què me les van anar proposant em va fer pensar que, si els presagis d’en Miravitlles s’havien de complir, els trets anirien per aquesta via. A més, això els donaria una bona excusa davant de l’audiència, ja que, sense tenir en compte les circumstàncies de l’entorn, com que jo era físic, el normal hauria estat que les pogués resoldre amb facilitat.

Amb tot això, el temps es va acabar i el Sr. Prat, insistint en el fet que havia fallat tres proves, em va acomiadar fins a la setmana següent no sense abans haver complert amb l’absurd ritual d’extreure els sobres amb les proves a les què, presuntament, em sotmetrien a la setmana següent.

Aquella nit va quedar una prova pendent, i sempre vaig creure que això no va preocupar gaire als realitzadors del programa, ja que deurien pensar que no aconseguiria arribar viu al final. De fet, mirant-ho objectivament, no ho havia fet millor que alguns dels primers concursants que van ser eliminats.

En acabar, vaig anar a saludar-los a tots i a la sortida vaig estar parlant una estona amb els candidats amb els quals havia competit a l’inici de la nit i amb les seves famílies. Estic segur que, veient com m’havien anat les coses, devien pensar que ells ho podrien haver fet millor.

Després de recuperar el meu cotxe, me’n vaig anar a casa a mirar de dormir, ja que l’endemà havia d’anar a treballar com cada dia.

Mentre conduïa cap a casa vaig repassar mentalment el desenvolupament del programa, analitzant com havia estat la meva actuació, i em vaig adonar que eren molts els imponderables que podrien condicionar el futur com per creure que la meva actuació pogués acabar amb èxit.