La primera setmana de juliol
La setmana que va transcórrer entre l’1 i el 8 de juliol va resultar sorprenent.
El cert és que gairebé no vaig rebre trucades de periodistes.
El cap de setmana anterior, per esbargir-me una mica i aprofitant que la Colette començava a fer, a partir de l’1 de juliol, una estada a l’oficina de Banca Catalana a Palamós, el diumenge abans, invitat per un dels càrrecs de l’oficina, amic del meu pare, havia estat amb ella tirant al plat per l’Empordà.
No ho havia fet mai i va resultar prou distret. Era una activitat molt estimulant, ja que requeria atenció, calma i encert en la presa de decisions, així com també bona punteria, i em va semblar una forma de relax que alhora em permetia ampliar les meves habilitats.
Així ho vaig explicar al periodista Agustí Rafel, que va ser l’únic que aquella setmana va tenir interès a entrevistar-me. També vaig explicar, davant la seva insistència, el secret que envoltava el meu mostatxo «mongol» —segons va dir ell. En efecte, durant tot el temps que va passar des del moment en què vaig saber que podria concursar fins a aquell en què vaig poder fer-ho efectivament, i per tal que, un cop ho hagués fet, m’alliberés de la pressió de la popularitat sobre la meva persona, em vaig deixar créixer un bigoti, que mai no havia portat, amb la intenció d’afaitar-me’l quan acabés la meva participació. Per demostrar-ho, li vaig proporcionar una foto de la tardor anterior en què no el duia i la va publicar per complementar la seva columna. Entre les preguntes que em va fer, n’hi havia una sobre com em semblava que em tractava el jurat, i la veritat és que vaig ser sincer quan li vaig respondre que, sobretot la setmana anterior, m’havia tractat amb una certa simpatia. Després d’unes afirmacions relatives als concursants que em van precedir i que no comentaré, i de repassar les proves que no havia superat, em va demanar si li venia la meva sort per 75.000 pessetes, vist que només podia fallar una de les 26 proves que em faltaven, si era que no ho volia perdre tot. Jo li vaig respondre que no i el «Ben fet, Xavier, i sort» amb què va acabar l’entrevista em va deixar un bon regust de boca i em va donar ànims per afrontar les dues setmanes que, si tot anava bé, em quedaven.
No hi va haver més trucades de periodistes.
Per contra, el dijous sí que vaig rebre la trucada d’un amic de joventut de l’estiu, l’Eloi, amb qui jugava a l’època en què els pares em van dur a Sant Quintí de Mediona perquè el doctor Joaquim Xalabarder i Puig, expert en el tractament de la tuberculosi, els va suggerir que un clima de muntanya seria beneficiós per a la meva salut, ja que, com escoltava que deien, tenia uns ganglis calcificats als pulmons.
Mai no vaig saber què volia dir allò, però a partir d’aleshores vam deixar d’anar a passar els estius a l’Aragó, a la vora del riu Jalón, on ens banyàvem, per anar a passar-los a muntanya a l’Alt Penedès.
La nostra primera destinació estival va ser Alagón, un poble a prop de Saragossa —a tocar d’on ara es troba la factoria espanyola de la General Motors— situat on el Jalón vessa les aigües a l’Ebre.
A Alagón hi van néixer la meva àvia i el seus germans. La casa pairal, força àmplia, era del germà gran, en Pascual, i la família, els meus avis i nosaltres, ens hi instal·làvem a estiuejar. Aquest oncle Pascual, més tard ho vaig saber, a la primeria del segle havia estat president del Centre Aragonés de Barcelona i va ser l’impulsor de la construcció, l’any 1914, sobre les runes del que havia estat el convent de Valldonzella, de l’edifici social que es troba ara al carrer de Joaquim Costa de la Ciutat Comtal, a sota del qual hi ha el cinema Goya. Al peu de l’escala que dona accés als locals del primer pis, just al vestíbul de l’entrada, encara es conserva un pedestal amb un bust en record seu.
A Sant Quintí de Mediona, hi vam anar a passar els tres mesos d’estiu des de l’any 1947 fins a l’any 1960, en què els meus pares van canviar l’Alt Penedès per les illes Balears. Jo tenia aleshores dinou anys i ja no hi pujava, i l’interès dels pares se centrava en el meu germà, que en tenia set i no tenia més remei que seguir-los.
Aquest amic, doncs, al qual feia ja molts anys que no veia, em va localitzar no sé pas encara com, per dir-me que els de la tele havien convocat el dilluns següent un company seu impressor perquè anés als estudis de l’Hospitalet a participar en una de les proves que em posarien. Li vaig preguntar si sabia de què es tractava i em va dir que no li ho havien dit, per la qual cosa l’endemà vaig demanar ajut al meu pare per si tenia algun amic o client impressor, i en dir-me que sí, cap allà que me’n vaig anar per mirar d’aprendre l’ofici.
Jo no havia estat mai en una impremta i, en veure tots els instruments que hi feien servir, em vaig adonar que seria impossible en tan poc temps saber com fer anar tot el que hi havia. Aleshores, malpensat com m’estava tornant, els vaig demanar que em diguessin, segons ells, què seria el més difícil que em podrien demanar que fes davant d’una càmera. Després de rumiar-s’ho una mica, la persona que ens acompanyava va arribar a la conclusió que el més probable era que em fessin compondre alguna cosa amb tipus mòbils, ja que l’instrumental necessari era fàcilment transportable i la cosa no era pas evident. Vaig recordar el poc que sabia de Guttemberg i allà mateix, en una mena de curset accelerat, em van acostar una caixa de tipus mòbils amb els seus cent vint-i-tants caixetins, em van mostrar on es trobava cada lletra i em van explicar el perquè de les diferents mides i de la situació de cada caixetí en funció del seu ús. També em van portar un componedor amb els seus dos topalls, un de fix i un de mòbil, i em van ajudar a compondre un text i a imprimir-lo. El que em va sobtar més era que els textos s’havien de compondre de dreta a esquerra, de manera que, un cop entintats i passats al paper, es poguessin llegir correctament. Tot va quedar arxivat en la meva memòria i he de confessar que, molt probablement, sense aquesta ajuda el més segur és que no hagués superat la prova que, sobre aquest tema, aquella setmana em van proposar i, per tant, m’haurien eliminat allí mateix de forma immediata.
El dissabte, la Colette va pujar a Barcelona i vam anar a veure un cosí meu fotògraf a casa seva, on també tenia l’estudi. Es deia Joaquín Montaner, era de la branca aragonesa de la família i jo havia reprès el contacte amb ell un dia, feia ja uns quants anys, quan va venir a casa per demanar al meu pare que li deixés una serra de vogir per fer uns treballs delicats de fusteria. El meu pare la hi va deixar i, com que es tractava d’un personatge singular, no la va veure mai més. En un moment de crisi econòmica, segons em va dir després, se la va polir, cosa que el meu pare no li va perdonar mai.
Jo, però, sense que el meu pare ho sabés, l’anava a veure de tant en tant. Era un tipus extremadament simpàtic i social i s’havia fet un nom en el ram de la fotografia publicitaria. Aquell dissabte se li va ocórrer de fer-nos una fotografia a la Colette i a mi i ens vam passar el dia al seu estudi preparant-la i dinant plegats.
Per casa seva passaven moltes noies models que contractava per als seus treballs fotogràfics, adreçats principalment a la publicitat.
Aquella va ser la darrera foto que la Colette i jo ens vam fer junts.
Més endavant, la darrera setmana de la meva participació, aquest contacte amb en Joaquín, com explicaré més endavant, va ser també decisiu per al desenvolupament dels resultats del programa.
La veritat és que em calia una injecció d’optimisme, ja que, resseguint atentament el que deia la premsa, en general tothom em donava ja per mort i enterrat. Bona prova del que dic era el fet que, referint-se a la meva actuació, el titular més freqüent era: «Solo le quedan dos fallos», quan, de fet, per poder guanyar alguna cosa, només me’n podia permetre un. Era evident que aquest titular era dictat, conscientment o inconscientment, per la certesa de la meva desaparició com a concursant.