El meu tercer programa (2)
(continuació)
La vuitena prova consistia a posar-me en el lloc del cap de secció d’una empresa que tenia treballant al seu departament el fill del president del Consell d’Administració de la mateixa empresa.
Havia de dictar una carta per enviar-li al seu pare dient-li, de manera rotunda, que el seu fill no servia per a res, tot i tenir present que el pare creia precisament tot el contrari. Vaig intentar ser tan diplomàtic com vaig poder —sense deixar de ser contundent— i el jurat va estimar que ho havia fet bé i em va concedir els set SÍ.
Aprofitant l’embranzida i l’ànim recuperat, vaig atacar la prova següent, en què havia d’ordenar cronològicament un conjunt de vuit màquines d’escriure relativament antigues. Vaig començar per les més modernes, que coneixia millor, i després, segons les seves característiques — teclats, martells i cintes—, vaig anar situant la resta. En vaig intercanviar un parell però l’opinió del jurat em va tornar a ser favorable.
La desena prova em va dur a fer de terrissaire. Un professional em va explicar la teoria de la seva feina i en va fer una demostració per, tot seguit, posar-me una bata grisa i dir-me que disposava de tot el temps que desitgés per fer un gerro d’argila.
Vaig provar-ho amb un primer pot, però el sincronisme de peu i mans no s’adquireix fàcilment i el pot se’m va desfer a les mans empastifades.
Vaig intentar-ho una altra vegada i, quan gairebé ja ho havia aconseguit, la direcció del programa va decidir que ja havia transcorregut massa temps i que ja n’hi havia prou.
Em vaig témer el pitjor, però el jurat, veient la dificultat de la sincronització dels moviments per algú que no hi està avesat, va decidir, vull pensar que amb bon criteri, donar la prova com a superada il·luminant més SÍ que NO, i els ho vaig agrair.
Em restaven dues proves per poder donar continuïtat a la meva participació en el concurs.
Feia temps que els mitjans no parlaven d’altra cosa. Els èxits internacionals espanyols eren per aquella època escassos.
Quan el dilluns 25 de març en Joan Manuel Serrat va renunciar a representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió, si no podia fer-ho en català, va haver de ser substituït, a corre-cuita, per la cantant madrilenya Massiel com a intèrpret de la cançó «La La La», de Ramón Arcusa i Manuel de la Calva, el Duo Dinámico. Dotze dies després, el 6 d’abril, feia d’això menys de tres mesos, aquesta cantant, lluint un magnífic i curt vestit del dissenyador francès André Courreges, va guanyar el Festival i va esdevenir molt popular.
Segurament aquest va ser el motiu pel qual la prova següent consistia a dissenyar-li un escut nobiliari. La prova em va semblar una bestiesa, i encara més pels motius pels quals havia guanyat el Festival, però no em podia permetre cap alegria. Em van donar un marc en forma d’escut on havia de fer-ho i jo, que no sóc gaire bon dibuixant, em vaig imaginar un tema heràldic en el qual, sobre un fons vermell, hi aniria un lleó que ocuparia quasi tot l’escut i reservaria un quarter inferior, com el que ocupava la magrana a l’escut d’Espanya de l’època, on aniria, com a lema, el títol de la cançó: «La La La». El color vermell representaria el valor de la cantant en la defensa de la cançó en les condicions en què ho va haver de fer; el lleó, la seva empenta, i el lema, el motiu del seu ennobliment. Aquesta va ser la meva hipòtesi heràldica, però el que va resultar gràficament va ser un nyap més que considerable, que va necessitar, per part meva, una extensa explicació. Els meus arguments degueren ser convincents i, encara que a la premsa no els ho van semblar gaire, aquest cop també em van adjudicar un SÍ coral.
El programa s’acabava i com que jo, encara que fallés la darrera prova del dia, continuaria viu, per posar-hi un colofó, va aparèixer sobre el plató la tuna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona fent sonar els seus instruments i cantant «Clavelitos», una de les cançons més típiques d’aquesta mena de formacions.
Hi feia de veu solista un estudiant que, amb el temps, tindria ressò mediàtic i polític: es deia Ricard Fernández Deu i, a mesura que van anar passant els anys, va anar derivant de Convergència al PP.
Segons crec recordar, juntament amb el seu company d’estudis i de tuna, Ignasi Capell —a la foto, a en Ricard se’l veu entre en Prat i jo, i l’Ignasi és el primer per l’esquerra—, es van fer càrrec de les relacions públiques de la campanya de CDC a les eleccions municipals de l’any 1979 i, vint anys més tard, va resultar elegit diputat al Parlament de Catalunya a les llistes del PP.
Sense distreure’m massa, vaig observar atentament l’actuació de tots els components, ja que, com ja havia succeït en altres ocasions, estava segur que la prova hi tindria relació i, efectivament, va ser així. Un cop van acabar de tocar, Joaquín Prat em va revelar el que em demanaven de fer: substituir l’estudiant que tocava la pandereta durant la interpretació de la peça que tocarien a continuació. El tuno me la va cedir amablement i van començar a tocar un altre cop.
No sabré mai del cert si es tractava de la pandereta que ell feia servir habitualment o bé en va dur una fora d’ús per si passava alguna cosa; en tot cas, ell l’havia utilitzada eficaçment, però, sigui per l’entusiasme que hi vaig posar, sigui pel seu estat d’ús, el cert és que, cap al final de l’actuació, amb gran sorpresa per a tots, la meva mà va travessar el cuiro pel mig del cercle i vaig continuar fent sonar els platerets que en formaven part picant al cercle de fusta amb el palmell de la mà.
Un cop acabada la interpretació de la peça i havent-se produït aquest accident, estava convençut que jo els havia ofert una ocasió magnífica perquè em donessin un NO gran com una casa.
Però no va ser així. El jurat va considerar que la meva actuació havia estat correcta i que un accident el podia patir qualsevol i, per a alegria meva, van decidir proporcionar-me oxigen perquè pogués participar en un nou programa la setmana següent. No recordo el nombre de SÍ que em van atorgar, però, en tot cas, la prova es va donar per superada.
Imagino que van considerar que no era una bona idea posar-me al peu del barranc per un simple accident; segurament pensaven que ja ho faria jo tot solet al llarg de les vint-i-sis proves que encara em quedaven fins a la fi de la meva participació.
Vaig respirar alleujat, encara que era conscient que les meves perspectives eren més aviat magres, i més tenint present allò que en Miravitlles m’havia dit i que no em podia treure del cap.
A aquelles alçades del programa em semblava començar a comprendre la lògica dels realitzadors del concurs: després de dos guanyadors no gaire convincents malgrat la seva popularitat —les millors virtuts dels quals havien estat l’aplom i la gràcia—, els calien concursants que donessin l’aparença de ser mereixedors de guanyar i que, per incrementar l’interès del concurs, arribessin al més a prop possible de les darreres proves, però que, si era possible, al final, no el guanyessin. Aquesta era una obsessió que s’anava apoderant de mi, i com que em feia sentir manipulat, em generava un sentiment de refús envers els responsables del programa, que, naturalment, no podia manifestar, però que anava fent aparèixer en mi un cert desig de revenja que, n’estava segur, si mai se’m presentava l’ocasió, em semblava que no podria deixar de dur-la a terme, això sí, tenint sempre en compte que aquest fet no empitjorés encara més la meva situació.
Després d’acomiadar-me de tothom i ja amb la cara neta de maquillatge, vaig tornar cap a casa molt tranquil pensant que, com cada dimarts, l’endemà tindria tema de conversa sobre el Millón a la feina, i durant la setmana… a tot arreu.