El meu tercer programa
A les 9 de la nit del primer dia de juliol, vaig arribar, com els dilluns anteriors, a la sala de maquillatge. Era conscient que no podia fallar gaires més proves si volia allargar la meva presència en el concurs, ja que em quedaven encara, en principi, tres aparicions i un munt de proves per superar. L’ambient entre l’equip de realització era fàcilment descriptible: gairebé em donaven per mort i enterrat, encara que alguns d’ells, em sembla que sincerament, m’intentaven animar dient-me que encara ho podia aconseguir.
Amb el meu optimisme característic, ja que no m’ho podia prendre d’una altra manera tal com estaven les coses, vaig sortir a competir al plató.
Sorprenentment, aquella nit no hi va haver cap prova de pissarra. No crec que això fos degut a un canvi de plantejament per part dels responsables del concurs, ja que la darrera actuació en va estar plena, però el cert és que el resultat d’aquest canvi va ser que el programa va resultar més distret tant per als espectadors com per a mi, i així ho va recollir la premsa.
La primera prova va consistir a parlar durant un minut sobre un bitllet de mil pessetes des del punt de vista estètic, filosòfic i econòmic. En un moment vaig bastir un petit discurs sobre les filigranes del gravat y sobre l’obra d’art que reproduïa, sobre el valor que tenia com a símbol del seu poder com a eina d’intercanvi del treball de l’home i com a representació de l’esforç de tota la societat d’un país.
Aquesta argumentació, una mica agafada pels pèls, degué convèncer els membres del jurat, ja que em van concedir un SÍ unànime.
Per superar la segona prova havia de reconèixer, per l’olor, unes quantes substàncies aromàtiques que em van lliurar en sis petits flascons. Feia temps que havia llegit que les papil·les olfactives se saturaven si s’exposaven en petits intervals de temps a olors molt potents, i els flascons contenien essències d’aquella mena de substàncies; per tant, era conscient de la dificultat, almenys per a mi, de la prova a la qual m’enfrontava.
El risc de no poder-les identificar era elevat, per la qual cosa, i aprofitant que aquell dia mostrava símptomes evidents d’estar constipat, vaig manifestar que no estava en condicions físiques de resoldre aquella prova a causa del meu estat i, encara que ho vaig intentar, no vaig ser capaç d’identificar-ne cap. El presentador, un cop esgotat el temps, va dir que es tractava d’espígol, marduix, menta, romaní, sàlvia i farigola. El meu estat físic va suscitar un debat entre els membres del jurat, que, encara que ja devien tenir assumit que no arribaria fins al final, suposo que, condicionats pel fet que si la donaven per no resolta, després del soroll que havia aixecat la prova dels pantalons, el públic se’ls tiraria a sobre, van decidir anul·lar-la.
Vam passar, doncs, a la prova següent, que consistia a analitzar la meva capacitat de percepció múltiple. Així doncs, mentre llegia un llibre, havia d’escoltar un programa de ràdio i una conversa i, després, respondre a sis preguntes relacionades amb tot el que havia escoltat. Les vaig respondre bé totes menys una, per la qual cosa, segons el veredicte del jurat, vaig passar la prova amb un SÍ unànime.
Tot seguit, per tirar endavant amb el concurs, em vaig haver de convertir en maquillador. En cinc minuts havia de transformar una noia força maca —per cert, la mateixa a la qual la setmana anterior havia venut en anglès Platero y yo— en un personatge de pel·lícula de terror. Un monstre, vaja.
Sembla que en aquest cas també ho vaig aconseguir, ja que la decisió del jurat va ser donar-me sis SÍ davant d’un sol NO.
De moment anàvem bé, però…
En cada un dels dos programes anteriors havia superat sense gaires dificultats les primeres proves, però, igual com havia succeït en els dos casos, com una maledicció que pesava sobre meu, en aquell moment van començar a arribar les proves que em crearien dificultats insalvables.
Efectivament, com si m’hagués llegit el pensament, en Joaquin Prat em va proposar una prova aparentment inofensiva. Es tractava de practicar l’origami i fer un ocell de paper en un minut i mig.
Vaig pensar que ho sabia fer. Vaig començar tallant, en forma de quadrat, el full de paper que em van donar i tot seguit vaig començar a fer-hi plecs. No sé com m’ho vaig fer, però el resultat va ser que, quan s’acostava el final del temps concedit, no me n’anava sortint. Els segons passaven inexorablement i el que tenia entre les mans ho semblava tot menys l’ocell que m’havien demanat. No van valer excuses; definitivament, la papiroflèxia no era el meu fort, almenys en aquelles condicions, i el jurat, amb bon criteri, va dir que NO. L’ocellet de paper em va costar 62.500 pessetes… i l’endemà, l’escarni dels meus coneguts i saludats.
Continuàvem endavant i vam anar continuant malament. Per resoldre la sisena prova m’havia de situar a una distància considerable i d’esquena a vuit despertadors, per no poder veure com els manipulaven, arrenglerats sobre una taula separats per uns 30 cm, i havia de determinar quin era el que sonava.
Em va semblar que era el quart, però el presentador va dir que no era així, ja que es tractava del tercer. La majoria dels que ho estaven veient em van dir que va pensar que el meu sentit de l’orientació era força bo, però l’opinió del jurat no va ser la mateixa i van considerar que la desviació era prou important per no donar-me la prova per superada i em van atorgar més NO que SÍ, per la qual cosa em vaig veure obligat a signar el meu novè xec, aquesta vegada de 125.000 pessetes.
Si abans ja em trobava a prop de l’abisme, acabava de fer un parell de passes en la seva direcció. Un parell més i me’n tornava a casa amb les mans buides… o gairebé.
Però no era el moment de fer-me enrere. Calia continuar i, per fer-ho, em van demanar que durant dos minuts, en una bicicleta estàtica, recorregués mil metres, que serien mesurats pel comptaquilòmetres de la bicicleta.
Ho vaig aconseguir, esbufegant, en un minut i mig, i el jurat no va tenir més remei que donar la prova per superada atorgant-me un SÍ rotund.
Per distendre l’ambient i alhora mirant de recuperar l’alè, vaig comentar que l’aparell m’era familiar, ja que l’havia utilitzat per recuperar-me d’un greu accident de trànsit que havia patit feia cinc anys, del qual m’havien quedat algunes seqüeles. Tot i que era cert, vaig aprofitar l’ocasió per mirar de posar-me el jurat del meu costat i, d’altra banda, tractar d’evitar que, coneixent les meves limitacions físiques, em proposessin, més endavant, proves que no estigués en condicions de superar.