La segona presencia davant les càmeres (2)

(continuació)

I vam passar a la prova número nou de la nit.

Era una prova simpàtica i no gaire difícil. En un panell hi havia nou caricatures fetes per Enrique Rubio, un periodista i caricaturista que en aquell temps tenia un programa d’investigació policial a TVE i col·laborava amb el Noticiero Universal. Més tard seria l’impulsor del setmanari de successos Por Qué.

Les caricatures eren força aconseguides. Vaig reconèixer de seguida el torero el Cordobés, la cantant Massiel, el noble bonvivant Jaime de Mora i Aragón germà de la reina Fabiola dels belgues, l’humorista Gila, la ventríloqua Hertha Frankel, la còmica Mary Santpere i la flamenca Lola Flores. La que van dir que era Montserrat Caballé jo vaig dir que era Victoria dels Àngels, o a l’inrevés, i no vaig saber reconèixer l’escriptor Bartolomé Soler en el senyor que estava estès en una hamaca. Jo estava satisfet, ja que de nou n’havia reconegut set amb seguretat, però el jurat no ho va considerar així i, d’una manera que sempre he considerat inexplicable, em va donar més NO que SÍ, amb la qual cosa va caldre signar un nou xec, aquest cop de 15.000 pessetes.

En acabar de signar el xec, i per que no fos tot negatiu, en Prat em va fer obsequi d’una caricatura meva feta per en Rubio.

Crec que no s’hi va escarrassar gaire i, com que feia cara de pomes agres, no la vaig conservar massa temps. Suposo que, veient com m’estaven anant les coses, va imaginar que aquesta seria la cara que em quedaria al final de la actuació.

També durant aquesta prova els responsables del programa van voler donar una sensació de serietat i, com que el presentador es va equivocar quan va dir que el personatge de l’hamaca era José María Pemán, li van fer signar un xec simbòlic pel seu error. Tota una gracieta.

La prova següent, la desena del dia, tenia el seu què. Consistia a ordenar per pes, sense cap instrument de mesura, únicament utilitzant les mans, sis paquets —més tard vaig saber que pesaven al voltant de dos quilograms i les diferències de pes eren de prop de cent grams.
Era una prova aparentment senzilla però francament compromesa ja que, si no es tenia la precaució de comparar el pes dels paquets «amb la mateixa mà», es podia esguerrar tot. M’ho havien explicat feia temps. En aquell moment em va venir a la memòria i ho vaig fer així. Resultat, un encert, prova superada, i gran sorpresa entre els membres del jurat. Em va semblar que no s’ho esperaven.

I vam passar a l’onzena prova, que consistia a extreure conclusions d’una frase escrita, un cop més, en una pissarra i, a partir del seu enunciat, dir si les frases que hi havia a sota eren veritat o no. Vaig dir que les dues primeres eren veritat i que la tercera no, però segons el jurat no devia ser així, ja que em van obsequiar amb molts més NO que SÍ.

Nou xec, aquesta vegada de 31.250 pessetes.

Ja n’havia signat set i, de cara al resultat final, la meva situació s’estava tornant mes que perillosa. Semblava que les prediccions d’en Miravilles finalment es complirien.

La darrera dificultat que vaig haver de superar aquest segon dilluns va ser una prova més aviat folklòrica: tallar-li els cabells a un «melenut» i, per fer-ho, posaven a la meva disposició tota mena d’estris de perruqueria que, pel que vaig saber més tard, procedien de la perruqueria Iranzo del carrer Tuset. Per cert, molt temps mes tard vaig saber que en Tomàs Nicolau, cunyat d’en Pasqual Iranzo, era un dels ajudants de producció del programa.

La prova no havia de representar cap dificultat llevat que em posés a tallar més del compte, cosa que naturalment no vaig fer; en primer lloc, per respecte a la persona que hi havia aportat la seva cabellera, però sobretot per no ficar-me en problemes tècnics. En definitiva, un SÍ generalitzat, a continuació el ritual de triar les preguntes del programa següent. Bona nit i fins al proper dilluns.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*