La segona presencia davant les càmeres

Quan vaig arribar a la sala de maquillatge el dia 24 de Juny a les 9 del vespre, l’ambient no era precisament el més favorable. La constància del meu refús a acceptar qualsevol prova que considerés inadequada i el suport dels mitjans escrits semblava que havien fet forat entre els realitzadors del programa.

Jo tenia clar que allò que en Miravitlles m’havia dit continuava sent vàlid i era conscient que un concurs on tots els concursants guanyessin podia perdre interès, la qual cosa podria tenir efectes negatius en l’audiència.

La situació els plantejava, doncs, un dilema que, segons la meva opinió, podia afavorir la seva no intervenció deixant que l’atzar actués lliurement.

Un cop maquillat i ja sota els focus i davant les càmeres, després de les salutacions de rigor, aquest segon dia de concurs va començar amb una prova de les que em feien sentir francament còmode. Es tractava de relacionar unes melodies que l’orquestra del mestre Solà interpretava amb un conjunt d’objectes que es trobaven exposats: un vaixell, un tren, una bicicleta, un avió i un parell d’esquís. No vaig tenir cap dubte i el resultat va ser un ple de SÍ. Prova superada.

La segona prova va ser d’agilitat mental i serenitat, segons diuen els diaris de l’època. Es tractava de seguir les instruccions d’un escrit que es prestava a diverses interpretacions. El resultat va ser positiu i la prova també va ser superada.

La tercera tampoc tenia per a mi cap dificultat. Des de petit m’havia après de memòria i en ordre els dotze signes del Zodíac i, per tant, quan en van demanar que, per superar la prova, els ordenés cronològicament em vaig sentir tranquil i alliberat.

Set SÍ i, fins aleshores, cap xec signat en aquesta segona aparició davant les càmeres.

Però l’alegria no podia durar i el quart xec el vaig haver de signar quan no vaig poder extreure d’una petita biblioteca una sèrie de llibres d’autors guanyadors dels premis Planeta, Goncourt, Nobel, Ciutat de Barcelona i Pulitzer.

Segons sembla, pels retalls de premsa en els quals em baso quan no recordo bé el que va passar, només vaig ser capaç de reconèixer el Planeta i el Nobel i, en aquest cas, al jurat no li va semblar prou. Resultat, un nou xec, aquest cop de 5.000 pessetes.

M’havien proposat quinze proves de les seixanta i n’havia fallat quatre de les deu possibles per no perdre-ho tot. Encara no es tractava de cap drama però s’hi acostava. Continuàvem endavant.

La cinquena prova d’aquest segon dilluns va ser especial. Una turista estrangera arribava a una llibreria buscant un llibre de poesia en castellà i jo, convertit en llibreter, l’havia de convèncer, expressant-me en qualsevol idioma que no fos el castellà, perquè comprés Platero y yo, del premi Nobel Juan Ramón Jiménez —un dels llibres que havia triat en la prova que havia fallat anteriorment.

I com que em sentia més confortable en francès vaig intentar fer-ho en aquesta llengua; però, malgrat el seu marcat accent francès, em van demanar que ho fes en anglès, ja que, deia, no parlava francès i em vaig veure obligat a fer-ho així. No me’n vaig sortir malament, ja que el jurat em va donar una qualificació positiva.

Tot seguit, una prova senzilla però espectacular. S’havia declarat un petit foc en unes branques a l’exterior dels estudis i l’havia d’apagar amb tots els mitjans que tenia a la meva disposició.

Sense dubtar-ho, vaig triar la mànega d’aigua i en pocs segons el foc estava apagat. Com no podia ser d’altra manera, el jurat va haver d’il·luminar els set SÍ.

La setena prova que em van plantejar era un altre cop una de matemàtica. La insistència en aquesta mena de proves començava a resultar evident.

Es tractava de trobar l’element següent de la sèrie: 1, 2, 6, 21. I el temps de resolució concedit va ser d’un minut.

En tan poc temps no vaig poder trobar l’element següent —que era 88 (la sèrie es formava sumant 1 a l’element anterior i multiplicant-lo per l’ordinal d’aquest element)— i l’única cosa que vaig poder dir era que en un minut era impossible resoldre la prova. I encara n’estic convençut.

No hi va haver res a fer, el jurat va opinar que jo no tenia raó i vaig haver de signar un nou xec, aquest cop de 7.500 pessetes. El segon del dia.

Per passar la prova següent havia d’escoltar atentament una cançó sense dir-me què era el que havia de fer després. No sabia què em demanarien, per la qual cosa hi vaig parar molta atenció intentant memoritzar les paraules i la melodia.

Un cop acabada la interpretació, el presentador em va demanar el nombre de vegades que el cantant havia pronunciat la paraula «amigo», que era el títol de la cançó. M’ho vaig pensar una mica i vaig dir que quatre, i ho vaig encertar, ja que el jurat va dir que SÍ unànimement.

 

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *