Un milió... de fa molt temps

el bloc de Xavier Mateu

Publicat el 25 de juny de 2017

L’hora de la veritat (2)

(continuació)

La prova següent era, en principi, molt senzilla de superar, però quan me la van proposar em va semblar que era una d’aquelles que podia condicionar el desenvolupament futur de la meva actuació. Tenia molt presents les consideracions d’en Miravitlles pel que feia a les poques possibilitats que tenia de continuar amb èxit en el concurs fins al final i, d’altra banda, sabia que els organitzadors del programa ho podien aconseguir per diferents camins, un dels quals era convertir el concurs en un espectacle on es plantegessin situacions que no fos capaç d’acceptar o, almenys, de controlar.

Potser aquesta no va ser la seva intenció, però com a setena prova em van posar davant d’un decorat on hi havia un grup de persones, algunes de raça negra, totes abillades amb pantalons curts.

En Prat em va dir que havia d’anar amb ells a fer un safari, i que, com que jo anava vestit de carrer, em va demanar que prengués una decisió; em va donar unes tisores i no recordo que em donés cap temps per realitzar-la.

Em vaig quedar atònit. Era conscient que no em podia permetre una acció que em posés en ridícul, ja que hauria donat peu a una possible situació in crescendo que convertís la meva participació en un espectacle d’un altre caire. Per tant, en qüestió de segons, i per tal d’aclarir les coses, li vaig preguntar si la prova consistia a tallar els pantalons o a prendre una decisió. Això el va atabalar una mica i, quan em va respondre que a la fitxa posava que es tractava de prendre una decisió, vaig tornar-li les tisores i li vaig dir que la meva decisió era que aniria al safari amb pantalons llargs, ja que no m’havia dit de quina mena de safari es tractava, ni amb què em trobaria, i que, en aquest supòsit, preferia dur les cames protegides.

La meva reacció va provocar una situació insòlita. El jurat, sense pensar-s’ho gaire, em va obsequiar amb set NO i, tot seguit, el presentador va intentar justificar aquesta mena de prova dient que no havien intentat ridiculitzar-me sinó descobrir la meva capacitat de reacció davant la necessitat de prendre una decisió ràpida, tot afegint que hi havia vestits de bona qualitat i de totes les mides per substituir el que, segons la seva opinió, hauria d’haver destruït. Per la meva banda vaig argumentar que jo havia pres una decisió, tal com m’havien demanat, encara que, potser no en el mateix sentit que esperaven, però aquest raonament no va servir de res i vaig haver de signar el primer xec de 250 pessetes.

D’aquesta manera vaig fallar una prova que, projectada al final, em va costar 250.000 pessetes però que, encara ho penso, va ser determinant perquè pogués arribar fins al final, ja que va tancar una porta que, a la curta o a la llarga, em podia conduir al fracàs.

Tot això, no obstant, em va desestabilitzar força i la meva actuació va transcórrer, aquella nit i a partir d’aquell moment, pel camí del pedregar, encara que a la prova següent, la vuitena, en que em van fer ballar, juntament amb una go-go girl, un ball modern en una mena de gàbia que tenien preparada a l’efecte, van posar-me davant d’una cosa que se’m donava força be; ballar.

 

El jurat deuria considerar que ho havia fet prou bé, ja que em va donar set SÍ.

Va ser un miratge, ja que a continuació no vaig poder-me’n sortir de la dificultat següent; resoldre en un minut un problema de càlcul matemàtic plantejat així:

Un agent de borsa va comprar 3 accions a 10 i les va vendre a 6 cadascuna, i va vendre a 6 cadascuna de les que va comprar a 5. Si el seu benefici total va ser 8, quantes accions va comprar a 5? La resposta era 20, però no vaig tenir la calma necessària, ja que encara estava atabalat per la maleïda prova dels pantalons i, a més, agitat pel ball, i no vaig aconseguir concentrar-me en tan poc temps, per la qual cosa vaig pensar, i dir, que el plantejament era incorrecte, quan la veritat és que no l’havia entès. Amb bon criteri, el jurat em va donar set NO i vaig signar el segon xec, aquest de 1.000 pessetes.

Tot seguit, la prova següent va consistir en fer desplaçar, rodant, un cilindre per terra ficant-m’hi a dintre, cosa que em va resultar relativament senzilla i em va valer els set SÍ del jurat.

Ja dúiem deu proves. Fins aleshores, a cada programa s’havien proposat als concursants dotze proves a cada sessió, de manera que les seixanta que cada concursant havia de superar fins a arribar al final es distribuïen durant cinc setmanes. No obstant això, aquella nit, segons el presentador per manca de temps, només me’n van plantejar onze i la darrera va tornar a ser una altra prova de pissarra, de les que resultaven odioses per als telespectadors, amb lletres i números, on calia trobar les lletres que corresponien als espais marcats.

El planteig era:                              

I el temps per resoldre-ho de tres minuts.

Vaig començar a rumiar, però la veritat és que, com en la prova anterior de les accions, no em trobava en les millors condicions mentals per concentrar-me, influenciat encara per la primera fallada, i tampoc me’n vaig sortir.

Això em va obligar a signar un tercer xec de 2.500 pessetes. Més tard, a casa ho vaig intentar resoldre amb calma i arribar a la solució em va costar més de cinc minuts. No crec que ho fessin expressament, però les queixes que van anar apareixent a la premsa considerant aquesta mena de proves com a poc encertades i la freqüència amb què me les van anar proposant em va fer pensar que, si els presagis d’en Miravitlles s’havien de complir, els trets anirien per aquesta via. A més, això els donaria una bona excusa davant de l’audiència, ja que, sense tenir en compte les circumstàncies de l’entorn, com que jo era físic, el normal hauria estat que les pogués resoldre amb facilitat.

Amb tot això, el temps es va acabar i el Sr. Prat, insistint en el fet que havia fallat tres proves, em va acomiadar fins a la setmana següent no sense abans haver complert amb l’absurd ritual d’extreure els sobres amb les proves a les què, presuntament, em sotmetrien a la setmana següent.

Aquella nit va quedar una prova pendent, i sempre vaig creure que això no va preocupar gaire als realitzadors del programa, ja que deurien pensar que no aconseguiria arribar viu al final. De fet, mirant-ho objectivament, no ho havia fet millor que alguns dels primers concursants que van ser eliminats.

En acabar, vaig anar a saludar-los a tots i a la sortida vaig estar parlant una estona amb els candidats amb els quals havia competit a l’inici de la nit i amb les seves famílies. Estic segur que, veient com m’havien anat les coses, devien pensar que ells ho podrien haver fet millor.

Després de recuperar el meu cotxe, me’n vaig anar a casa a mirar de dormir, ja que l’endemà havia d’anar a treballar com cada dia.

Mentre conduïa cap a casa vaig repassar mentalment el desenvolupament del programa, analitzant com havia estat la meva actuació, i em vaig adonar que eren molts els imponderables que podrien condicionar el futur com per creure que la meva actuació pogués acabar amb èxit.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El concurs per Jo mateix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent