Una oportunitat recuperada
Van anar passant els dies i com que l’Albiol no em deia res començava a pensar que no havia tingut èxit, però cap a la meitat de la setmana següent, el dia 28, em va trucar i va dir-me que havia pogut parlar amb en Miravitlles, que li havia dit que em volia conèixer i li havia demanat si ens podíem trobar el dilluns següent al vespre, tots tres, als estudis del antic Teatre de l’Ópera de l’Hospitalet que el vuit de desembre de 1972 es va incendiar patint greus desperfectes.
Vet aquí que l’obstacle que m’havia semblat insalvable s’esvaïa per una conjunció astral amb la qual jo no comptava. Tot em tornava a anar de cara i, per celebrar-ho, em vaig disposar a passar un bon cap de setmana a França amb la meva xicota, la Colette, a la qual —mai no vaig saber per què— no li va fer gaire gràcia que, finalment, participés en el concurs. Crec que aquest fet i la llunyania van ser els elements decisius que van fer que amb la fi del programa arribés, també, la fi de la nostra relació.
De tornada del viatge a Tolosa de Llenguadoc, dilluns al matí vam quedar amb l’Albiol per anar plegats, al vespre, als estudis de l’Hospitalet.
Era el tercer dia que la noia basca participava i era evident que el programa havia pres un altre caire. La seva popularitat, conseqüència de la seva exitosa actuació, havia donat un tomb a les expectatives dels responsables del programa i, encara que a la noia se li notava que li havia pujat una mica al cap el seu èxit momentani, el concurs estava efectivament enlairant-se, si més no pels comentaris que es podien llegir a la premsa.
Quan vam arribar, poc abans de l’inici de l’emissió del programa, al Teatre de l’Opera —que era des d’on s’emetia el concurs— , ens esperava una persona de Televisión Española a Catalunya que ens va acomodar entre el públic. Allà va ser des d’on vam assistir a la tercera sessió de presència de la Zumárraga al concurs i la segona de la seva participació. Per aprofitar el temps, vaig anar fixant-me, durant la mitja hora llarga que durava el concurs, en tot allò que envoltava la realització d’un programa de televisió. Em va semblar que podria ser-me útil si a la fi arribava a poder concursar.
Quan es va acabar l’emissió del programa, que es feia en directe, i la concursant, l’equip de realització i el públic havien marxat de l’estudi, en Lluís Miravitlles es va acostar a parlar amb nosaltres.
Es va mostrar molt amable i ens va dir que, per part de Televisión Española, no hi havia cap inconvenient en que prengués part en la selecció per concursar a continuació de la noia basca, i que suposava que acabaria de fer-ho el dia 22 d’abril. Vaig dir-li que aniria seguint la seva actuació i que, quan es veiés que aquesta anava a acabar, tornaria als estudis de l’Hospitalet per concretar quan i com calia que em presentés. Ens vam donar la mà i ens vam acomiadar.
A partir d’aleshores em vaig convertir en l’espectador més atent del concurs. La Zumárraga tenia ganxo i va anar-se guanyant els espectadors i, el que era més important, els mitjans de comunicació escrits així com els realitzadors del concurs i el jurat, per la qual cosa es va anar estenent la sensació que seria la primera persona que aconseguiria no perdre la totalitat del milió i que es convertiria, per tant, en la primera guanyadora del concurs.
Va esdevenir, en certa manera, un símbol, i se la presentava com una dona jove, força preparada, soltera, saberuda i desimbolta, que donava bé a càmera i queia bé a tothom. Tota una troballa.
Després que els primers concursants ho haguessin perdut tot en poques setmanes, amb ella el concurs començava a guanyar l’interès del públic que li havia mancat fins aleshores. A més, necessitat de models, el règim franquista l’havia adoptat com a paradigma de la «nova dona espanyola» lluny de l’estereotip ranci del “sus labores” de la mestressa de casa.
En aquest sentit, fins i tot algun ministre no va dubtar a fer-se fotos amb ella. Tot un referent.
Els dilluns del mes d’abril van anar passant i l’interès i el seguiment del concurs per part del públic es van anar incrementant. El programa es va convertir en una cita obligada per als telespectadors i en una rutina per a mi mentre esperava que acabés de participar d’aquella noia.
Les proves que va haver de superar semblaven menys complexes si es comparaven amb les que s’havien plantejant als primers participants, però no hi feia res. Feia la impressió que els realitzadors del concurs, Fernando Garcia de la Vega i Enrique de las Casas, desitjaven que hi hagués un guanyador, en aquest cas una guanyadora, ja que, des de l’inici del concurs, havien estat eliminats tres candidats que, amb aptituds personals suficients, no havien pogut superar les proves que els van proposar, bé a causa de la seva dificultat o pel poc temps que els van concedir per superar-les. No es estrany doncs el que deia sobre la concursant en Garcia de la Vega en la entrevista que li van fer el 12 de Gener del 2016.
La previsió d’en Miravitlles va ser correcta. Al final de la seva quarta setmana com a concursant, la Zumárraga tenia una renda suficient que permetia suposar que s’enduria un bon pessic.
Un diari de l’època va començar a anomenar-la Miss Aplomo, sobrenom amb el qual se la va acabar coneixent a tots els mitjans. Tanmateix, es va arribar a dir que va ser proposada Mujer ideal del 1968 per part del règim. Potser s’ho va creure, ja que a les darreres setmanes del programa es va permetre de posar en dubte davant de les càmeres alguna de les decisions del jurat, enfrontant-s’hi, o de jutjar displicentment un dels concursants que l’havien precedit.
Potser va tenir una mica de mala sort, ja que, durant la seva participació en el concurs, van succeir al món diversos esdeveniments que li van prendre una mica de protagonisme. En efecte, el 4 d’abril, a Memphis, va ser assassinat Martin Luther King, i al cap d’un parell de dies Massiel va guanyar el Festival d’Eurovisió després que en Joan Manuel Serrat es negués a participar-hi si no el deixaven cantar el La La La del Duo Dinámico en català. D’altra banda, van morir dos esportistes coneguts: el defensa uruguaià del Barça Julio César Benítez, que va morir intoxicat el 6 d’abril, i el pilot Jim Clark, que ho va fer un dia després en un accident de cotxe en una cursa a Hockenheim.
Així doncs, com preveiem, el dia 22 d’abril en Josep Albiol i jo vam tornar als estudis de l’Hospitalet i, un altre cop, ens vam asseure entre el públic per seguir el desenvolupament del programa.
Com calia preveure, Rosa Zumárraga no ho va perdre tot; ans al contrari, es va endur 875.000 pessetes, la qual cosa era una quantitat important. Per que serveixi de referencia un pis de cent metres quadrats, a l’eixample de Barcelona, es venia per unes 700.000.
En la festa final va manifestar que una part dels diners la destinaria a ajudar les excavacions que no sé quina universitat estava fent a Namíbia, segons va dir Julio Fuertes, periodista del diari Arriba que més endavant va formar part del jurat en la fase final. Després, Joaquín Prat li va lliurar un maletí on suposadament hi havia els diners que havia conservat, i allà va acabar la seva participació, encara que no pas la seva projecció mediàtica i la seva popularitat, que es van estendre més enllà de la durada del concurs, fins al punt que va continuar protagonitzant actes promocionals i fins i tot va enregistrar espots publicitaris. En aquest sentit, el diari El País va publicar, l’any 1994, un article titulat «La chica del millón», que podeu trobar aquí, on explica amb perspectiva la seva peripècia.
Aquella nit, quan es van apagar els focus i els tècnics van anar enretirant les càmeres, en Lluís Miravitlles ens va venir a veure. Portava preparat un argument que, a mi, em va convèncer. Ens va dir que un concurs deixava de ser atractiu per al públic tant si no el guanyava ningú com si el guanyaven massa concursants seguits. Que si volia tenir oportunitat de tenir algun èxit, seria millor que esperés una mica més. També ens va dir que la setmana següent hi participaria l’alcalde d’un poble andalús i que sabia que s’havien rebut algunes trucades, encara que, si ho volia, podia participar en la següent selecció prèvia.
Com que, després de tot el que havia succeït, no tenia cap pressa, vaig pensar que potser tenia raó i vam quedar que ens veuríem la setmana en què el concursant següent estigués a punt d’acabar i ens en vam anar.
Efectivament, la setmana següent, el 29 d’abril, pocs dies abans que comencés la revolució d’estudiants a França, que juntament amb les vagues dels obrers de la Regie Renault de Billancourt, prop de París, va constituir el que se’n va dir el Maig francès, el concursant que va superar la prova inicial per participar en el concurs va ser l’excelentissim senyor Rafael Canalejo Cantero, l’alcalde de Belmez.
Molt bé! M’encanten, a més a més, aquestes acotacions que fas als esdeveniments que passaven al món durant aquelles mateixes dates. Una manera molt encertada de contextualitzar el relat de les teves peripècies.
A seguir sense defallences!