Un milió... de fa molt temps

El dijous 15 de març vaig arribar a la feina, com qualsevol altre dia, a les 9 del matí, al segon pis del número 18 del carrer Balmes, a tocar de l’Instituto Nacional de Previsión. A mig matí va sonar el telèfon del laboratori on treballava. Demanaven per mi. El company que havia agafat la trucada em va dir que era de Televisión Española. No m’ho vaig creure, ja que, des que vaig comentar que havia escrit per participar en el concurs, els companys no deixaven de fer-me conyeta.

Però era veritat. M’hi vaig posar i una veu femenina molt amable em va dir que havia estat seleccionat per participar en el programa Un millón para el mejor i que m’esperaven el dilluns següent, a les 9 del vespre, als estudis que Televisión Española tenia al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, des d’on s’emetien els programes, per tal de tenir temps de passar per maquillatge abans de participar en el concurs cap a quarts d’onze de la nit.

Vaig quedar blanc. Mut. De seguida vaig adonar-me que havia comès una imprudència a causa de la meva manca de previsió. I tot això a causa de les poques esperances que tenia que em seleccionessin i, per tant, de no haver anticipat la possibilitat que fos convocat per participar en el concurs.

Feia pocs mesos que m’havia incorporat a l’empresa i desconeixia el tarannà del personal directiu. De fet, no sabia com s’ho prendria el director General, el Sr. Neissen, un holandès seriós amb qui no havia tingut gaire relació, si participava, sense haver-li-ho consultat prèviament, en un concurs de tant de ressò. Per dificultar-ho tot encara més, no podia explicar-li-ho, ja que en aquell moment es trobava a la central de l’empresa a Eindhoven, Holanda, i no hi havia manera de poder parlar amb ell, ja que tenia un programa dens de reunions i no se’l podia molestar, o almenys això és el que em va donar a entendre la seva secretària.

El dubte sobre quina podria ser la seva reacció em va impulsar a dir a la persona que pacientment esperava la meva resposta a l’altra banda del fil telefònic que no hi podria participar. No obstant això, vaig intentar negociar amb ella la possibilitat d’esperar fins al dilluns, dia en què en Neissen tornava del seu viatge.

Ho vaig intentar, encara que imaginava que em diria que no, ja que a ells els importava poc qui hi participés i, per contra, sí que els calia estar segurs, per al bon desenvolupament del programa, que comptaven amb els tres candidats a concursant que necessitaven. En definitiva, no s’arriscarien al fet que, el mateix dia que s’emetia el programa en directe, algú els digués que no hi aniria.

Així doncs, amb molta recança, vaig haver de dir-li que no hi aniria i ens vam acomiadar amablement, encara que vaig tenir la sensació que no ho entenia. Com em van explicar més endavant, era el primer cop que això els passava i no van entendre gaire bé els meus motius.

Em vaig quedar fotut i, com es lògic, ho vaig comentar amb els companys del laboratori, que em van donar tota mena d’opinions en sentits oposats: els uns dient que havia actuat amb prudència i els altres demanant-se per què condicionava una activitat que no tenia cap relació amb la feina a l’opinió del cap. Em va semblar que tots tenien raó i l’embolic mental se’m va fer encara més gran.

A l’hora de plegar vaig tornar a casa i ho vaig comentar amb els meus pares, que, en veure’m amoïnat, em van donar suport per la decisió presa. Mai no vaig saber, ni els ho vaig preguntar, si ho van fer perquè la creien correcta o perquè, d’aquesta manera, es treien un pes de sobre.

Vaig passar el cap de setmana empipat amb mi mateix.

El dilluns 18 de març, quan vaig tornar a la feina, vaig demanar a la secretària de direcció de poder parlar amb en Neissen. En els pocs mesos que feia que hi treballava, no se m’havia presentat l’oportunitat de mantenir una conversa llarga amb ell, fora de les salutacions formals en el moment de la meva incorporació, ja que amb prou feines va participar en el procés de selecció, almenys directament.

Va ser una reunió molt distesa. Li vaig explicar que havia escrit a Televisió per participar en el concurs, ja que creia que podia fer-hi un bon paper, i el que havia succeït posteriorment. Esperava amb delit la seva reacció i, per aquest motiu, la meva frustració es va incrementar quan em va dir que, tot i comprendre els meus motius, pensava que no hauria d’haver pres aquella decisió, ja que a l’empresa es valorava positivament que els seus empleats prenguessin part en activitats que poguessin donar-li projecció. Així doncs, tot agraint-me la deferència d’haver esperat a consultar-li-ho, va lamentar que les circumstàncies haguessin fet que renunciés a la meva participació.

Com és fàcil d’imaginar, vaig sortir del seu despatx encara més empipat. Havia escrit per anar a concursar amb el desig de fer-ho i, tot i que havia estat seleccionat de manera regular per participar-hi, ho havia engegat tot a rodar per un excés de prudència.

Ho vaig explicar als companys del laboratori i la notícia va córrer per l’empresa ràpidament.

Aquell mateix dilluns, cap a les onze de la nit, al primer canal de Televisión Española, començava la seva participació en el concurs una noia basca de trenta-un anys, Rosa Zumárraga Zunzunegui, que, sis dilluns més tard, el 22 d’abril, amb gran ressò mediàtic i convertida ja en «Miss Aplomo», seria la primera concursant que guanyaria un premi important a Un millón para el mejor, i es va convertir en el que ara denominaríem una celebrity, cosa que en aquella època era encara més excepcional per tractar-se d’una dona.

Un parell de dies després, el director de Relacions Públiques de l’empresa em va trucar. Em va dir que el Sr. Neissen li havia comentat el que havia passat i que em volia fer uns comentaris, per la qual cosa em va demanar si podia pujar al seu despatx.

Li vaig dir que sí però vaig pujar-hi intrigat. El departament de Relacions Públiques era al cinquè pis i el laboratori on jo treballava es trobava al segon.

Des que havia ingressat a l’empresa tampoc no havia tingut ocasió d’intercanviar amb en Josep Albiol més que unes poques paraules educades de salutació, un parell de vegades que havíem coincidit a l’ascensor. Era un home de mitjana edat, afable, molt proper, que lluïa un bigoti simpàtic i a qui els cabells l’havien començat a abandonar.

Vaig seure a l’altre costat de la seva taula i va anar directament al gra.

Em va preguntar si encara continuava estant interessat a participar en el concurs.

Això em va sorprendre perquè considerava que, en renunciar-hi, havia perdut definitivament la meva oportunitat. No obstant això, li vaig dir que sí, que estava penedit del que havia fet, ja que m’hauria agradat de participar-hi, i més després de saber que hauria estat ben valorat per l’empresa.

Aleshores em va dir que no em preocupés pel que havia fet, que li calia verificar-ho, però que li semblava que l’eminència gris, en definitiva, qui remenava les cireres en el concurs era el doctor Lluís Miravitlles, un professor de la Facultat de Farmàcia que s’havia fet popular a la televisió pels seus programes de divulgació científica. Si fos així, em va dir, suposava que no hi hauria cap dificultat a trobar la manera que pogués participar-hi més endavant, atès que la meva selecció havia estat feta d’una manera regular.

No vaig entendre res i li vaig preguntar com pensava aconseguir-ho. Em va explicar el següent: la major part de les pel·lícules que en Miravitlles utilitzava en els seus programes divulgatius eren produïdes per la nostra empresa i era ell qui les hi proporcionava. Em va semblar certament un argument poderós i li vaig demanar que, si no li havia de suposar cap problema, comencés les seves gestions, ja que em continuava fent il·lusió i li ho agrairia.

Quan vaig tornar al laboratori devia fer una cara molt diferent de la que feia quan vaig pujar a parlar amb en Albiol i tot van ser preguntes. Em feia una mica de vergonya pensar que potser em podria aprofitar d’aquella circumstància, però finalment ho vaig explicar tot i em va semblar que se’n van alegrar.

Al migdia vaig anar a dinar a casa. Aquell dia el meu pare tenia un compromís professional i no va s’hi va acostar. No li vaig dir res a la meva mare i al vespre els ho vaig comentar a tots dos durant el sopar. Encara que em va semblar que recuperaven un neguit que creien superat, el meu pare em va explicar que ell també tenia alguna relació professional amb el doctor Miravitlles i que, si creia que calia que li fes alguna trucada, li ho digués. Com que em semblava que el contacte per part de la mateixa empresa era més neutre, li vaig demanar que de moment no fes res. Li vaig preguntar, això sí, si es coneixien prou, i com que m’ho va confirmar, vaig pensar que era una carta que, si calia, es podia fer servir més endavant, i em vaig estimar més deixar-ho, per si de cas.

A partir d’aquell dia, vaig anar a la feina amb una altra perspectiva, tot esperant que les gestions fructifiquessin… o no.