llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

diccionari ? normatiu ? valencià

Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.

En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.

Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.

 

Després de llegir a Vilaweb i Núvol els articles de Francesc Esteve, tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, i Felip Gumbau, professor de valencià a secundària, i també l’entrevista a Toni Mollà, lectures que per aquelles casualitats de la vida m’han coincidit amb la de Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba (Edicions Dau; Barcelona, 2013), la conclusió es clara: no hi pot haver un estàndard catalanovalencià si no hi ha un espai comunicatiu catalanovalencià. El 1931, la gran i ràpida acceptació que van tenir les Normes ortogràfiques de Fabra s’explica, en part, perquè existia un espai comunicatiu format per diaris, revistes i literatura que reclamava una ortografia clara. En aquest cas tenim un espai trencat, que només l’escola manté de manera més o menys artificial. Felip Gumbau assenyala l’IEC; jo assenyalo TV3, d’un cantó, i Canal 9, de l’altre, i els respectius governs, no cal dir-ho.

I una última conclusió, que recull el que reclamava ja fa anys Emili Casanova en un article a Serra d’Or, núm. 537, setembre del 2004 (p. 33-34). Potser que el DCVB no es converteixi en un diccionari fossilitzat, com el Marià Aguiló, potser que li traguem la pols i l’anem actualitzant, permanentment, perquè de la mateixa manera que és important tenir un diccionari que ens marqui per on passa la ratlla de la llengua estàndard, la que ha de servir de referència de tots els parlants, també ens cal un diccionari on trobem totes les paraules i tota la diversitat de la nostra llengua, de Fraga a Maó i l’Alguer i de Salses a Guardamar.

Teniu l’enllaç al DNV a la columna del costat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent