La història és una
qüestió de perspectiva. Sovint emergeixen els fets, com a terratrèmols, sense
saber ben bé com ni perquè. I no s’entén res si ens dediquem a analitzar el
sotrac en sí si no entenem la tectònica de plaques, els moviments de fons que
porten a un canvi significatiu en la geografia. Certament, fa un any més d’un
milió de persones van exigir a la classe política moltes coses. La
independència potser fou la més espectacular, tanmateix la sobirania, és a dir
la idea que el present i el futur és de propietat col·lectiva (i sobre
això no hi ha tribunals constitucionals que valguin), fou l'essencial.
Els meus lectors habituals ja coneixen la meva nul·la transigència davant el neoliberalisme privatitzador. Sóc contrari a què els béns, serveis i recursos públics quedin a l'albir dels interessos privats. M'avalen els millors teòrics (almenys els únics que fan servir arguments) i les traumàtiques experiències del "capitalisme real". Ara bé, tota norma té una excepció. I, tot i les meves conviccions republicanes, sí estaria d'acord a privatitzar una cosa (i que mai ningú ha gosat plantejar) Per què no privatitzem la monarquia? De fet, resulta cara (entre 9-10 milions d'euros anuals amb altres que no ho sabem). Els empleats (funcionaris de naixement) no semblen els més preparats per al càrrec, i les tasques exercides demostren una nul·la productivitat. Com pot ser això de ser rei i cobrar? No seria millor subhastar el càrrec a qui aporti més diners? Hi ha molts milionaris cutres que no dubtarien a posar centenars de milions d'euros anuals per comprar el títol de rei d'Espanya (mola!) Fins i tot, la corona podria portar patrocinadors. "Missatge de Nadal de Sa Magestat. Patrocinat per Xoriços Campofrío i (mala) llet Pascual".
Comentari del llibre de Xavier Casals Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, 486 pp
Ja fa un temps que conec Xavier Casals, una de les ments més preclares del país, i que ja porta uns anys analitzant l’existència de grups, moviments i partits que, tot estalviant –nos un esforç intel•lectual, podríem anomenar d’ultradreta. I parlo d’estalvi, perquè és així com sovint s’encara un moviment de fons complex, que arreu d’occident, tracta de modificar les regles del joc de la democràcia convencional per imposar, per dir-ho d’alguna manera, un món més nietzscheà.
Fa algunes setmanes vam fer un intercanvi de llibres. Em va passar, entre altres, el seu «Ultrapatriotes», publicat per Crítica el 2003, i que esdevé un seriós esforç de sistematització del calidoscopi de moviments que fan una esmena a la totalitat de l’ordre democràtic vigent. Des dels supremacistes blancs anglosaxons fins als «Finlandesos autèntics» passant pel lepenisme, la Lliga Nord d’Umberto Bossi, la FPÖ de Haider, la xenofòbia danesa o els diversos grupúsculs ultres i populistes espanyols.
Pels afores de Trelew, Patagònia argentina, juliol de 1996.
Els deserts són difícils d'oblidar. La primera impressió esclata als sentits. És una sensació estranya, de solitud i desolació, d'incitació a mirar endins, a la recerca dels elements que a l'exterior fan la vida més suportable. Ara que tinc una mica de tranquil·litat per escanejar antigues diapositives en vies de decoloració, les sensacions del passat em fan reviure antics moments. És difícil captar impressions ja oblidades d'una estança difícilment oblidable. Certament, hi ha gent que cerca experiències acadèmiques a Europa, o encara amb més pedigrí, a uns mitificats Estats Units. Jo no. La meva primera experiència com a docent en una universitat fou allà, entremig d'aquell desert i en un país que, malgrat deien que tot anava bé, naufragava. Tot i això, resulta difícil oblidar aquells alumnes tan brillants, crítics, espavilats. No vull dir que per aquí no n'hagi tingut de bons, al cap i a la fi, el talent abunda més que la mediocritat encara que es deixa veure menys, sinó perquè potser trobava en ells el desert reflectit als ulls.
Certament, Dominique Strauss-Khan no sembla tenir una gran credibilitat política. Ni abans ni després del seu escàndol sexual. Tanmateix, la teoria del complot per neutralitzar la figura emergent del PSF resultava versemblant des dels primers moments. I l'erràtica actuació del fiscal de Manhatan, Cyrus Vance Jr., encara la reforça més. Tot i que aquesta teoria faria referència a l'intent de tallar la carrera política del dirigent socialista (i voldria veure així la intervenció de la dreta francesa), les coses no semblen tan simples. Pocs expliquen que, malgrat l'ortodòxia econòmica de Strauss-Khan, des de la direcció del FMI, es veia com a inevitable la imposició d'una taxa a les transaccions financeres globals, la coneguda Taxa Tobin, que tindria com a funció impedir bombolles financeres i recaptar diners de l'especulació monetària. La taxa Tobin és molt popular a França i té adeptes entre tots els colors polítics. Tanmateix, qualsevol intent de plantejar-la en un text legal ha estat combatuda durament pels poders financers internacionals a partir d'intervencions opaques, i diríem mafioses. Alguns exemples
Albert Camus afirmà
un cop, que tot allò que sabia de la vida, ho havia après en un camp de futbol.
L’escriptor pied-noir, algerià sense
pàtria d’orígens menorquins, sabia de què parlava. De molt jove, i ja des de
l’escola havia destacat com a excel·lent futbolista, tot combinant –paradoxes
de l’existència- la posició de porter amb la de davanter centre. «No saps mai
per on vindrà la pilota», havia arribat a escriure, com mai no som capaços
d’endevinar què ens durà l’atzar, com resulta recurrent a la seva obra
literària, i en una tràgica mort en un accident d’automòbil en un viatge que no
havia de fer. Pobres i rics, totxos i llestos, lletjos i apol·linis, no importa
mai la condició en un joc d’onze contra onze amb una pilota. Tampoc no
importava si hom era àrab, francès, menorquí, jueu o valencià. L’únic que
definia la lleialtat eren els colors de la samarreta, els codis d’honor no
escrits al camp o al vestidor. Malgrat tot, hi ha més justícia en el futbol que
en qualsevol altre àmbit dels nostres respectius móns, on la pilota és rodona
per a tots, i són onze contra onze. I, de nou la paradoxa, Camus, que finalment
fou porter a punt de professionalitzar-se al Racing Universitari d’Alger, rebé
els seus màxims elogis com a heroi tràgic i pírric, el dia en què el seu equip fou
derrotat per 1-0 en una final èpica i apassionada. Tanmateix, la tuberculosi
que atacà l’autor de L’étranger acabà
per allunyar-lo del terreny de joc.
Les grans revolucions són les silencioses. Les que segueixen corrents subterranis fins que a la fi afloren a l'exterior, quan ningú ja no pot deturar la força de l'aigua. Amb la qüestió nacional s'esdevé així. Certament, després de l'esclat del 10 de juliol de l'any passat, semblava com si la calma hagués tornat a imposar-se després de la tempesta. Tanmateix, les nevades de l'hivern fa que dels rius baixi aigua, fins al punt no no és descartable un desbordament. La publicació, aquesta setmana, del sondeig del CEO on s'indicava el triomf prou clar d'un sí en un hipotètic referèndum d'independència indica que les coses han canviat. Que allò que formava part de prudents converses privades, d'un sentiment difús i semiclandestí, s'ha passat a la possibilitat i el projecte. Si fins fa quatre dies alguns plantejaven escenaris nacionals, determinats assaigs ja exploren com seran els diversos aspectes d'una economia independent. Tot just aquesta setmana se celebren vint anys de l'inici de dissolució de l'antiga Iugoslàvia. Constatació que el millor que pot passar als antics imperis decadents és la seva dissolució. Valdria la pena que tothom en tragués conseqüències històriques. I ara per ara, el realisme és a la banda dels independentistes.
Comentari del llibre
de Dolors Marín, Anarquistas. Un siglo de
movimiento libertario en España. Ariel, Barcelona 2010, 490 pp.
El passat setembre,
la meva col·lega i historiadora Dolors Marín, una de les persones que més sap
sobre anarquisme al continent europeu, va publicar la que entenc és la seva
gran obra. Allò que es considera la culminació de tota una llarga trajectòria
de reflexió i recerca. El llibre definitiu que alguna vegada, tots els qui ens
dediquem a això, esperem algun dia assolir. I si no fos perquè ja fa anys que
estic familiaritzat amb bona part de les tesis que Marín sosté, diríem que
hauria de revolucionar el panorama de la història social del nostre país
(especialment pel que fa al concepte “Països Catalans”, falla tectònica de l’anarquisme
occidental.
En els darrers mesos, determinats mitjans de comunicació semblen haver-se conjurat per instaurar una creença. Davant la situació de crisi i manca d'oportunitats de la generació més ben formada de la història, cal fugir a l'estranger. Èxode de talents. Emigració d'excel·lència. Conquesta de presumptes eldorados. Un dels darrers reportatges el vaig llegir al suplement de La Vanguardia de dissabte, on un grup de joves professionals compartien les seves experiències laborals a Anglaterra, Alemanya, Dinamarca o Itàlia. Sóc plenament conscient que el poder real, els causants de la crisi, empren els mitjans per trobar en l'emigració del talent la vàlvula d'escapament que impedeixi el qüestionament de l'ordre social i econòmic. No crec que sigui cap sorpresa analitzar que rere aquesta mena d'informacions hi ha un interès d'expulsar persones que s'han format al nostre país, amb els diners de tothom, a fi que altres se n'aprofitin. Que d'una manera indecent, els nostres empresaris animen a marxar a gent a la qual no voldrien donar oportunitats (entre altres coses perquè estan més capacitats que els seus amos).Tanmateix, en l'esmentat reportatge es podien recollir algunes declaracions força interessants.
Els esdeveniments d'ahir requereixen una anàlisi molt delicada. Acabem
d'assistir a un xoc de legitimitats. D'una banda, les institucions
legalment constituïdes i un Parlament i un president que, d'acord amb
les regles de joc, representen la ciutadania. De l'altra, un sentiment
difús d'indignació, també legítim i força estès entre els catalans,
sobre com de desigualment cauen les conseqüències de la crisi. D'una
banda, és lamentable la manca de respecte exhibida contra els nostres
representants, de l'altra, seria un error desautoritzar un moviment en
què un sector important de la societat catalana s'hi sent identificat.
Tot i que soni a salomònic, sospito que institucions i indignats estan
condemnats a entendre's. A arribar a un mínim d'entesa, on siguem
capaços de reformar el sistema vigent vers la direcció d'una
democràcia que arribi al terreny social i econòmic. En cas contrari, correm
el risc d'una societat fracturada i una deriva d'imprevisibles
conseqüències.
Excel·lent, com sempre, l'editorial de Vicent Partal d'avui. Exposa un fet evident. La major part de protestes socials d'aquesta primavera ibèrica es concentren contra la classe política. I tanmateix, els veritables artífexs d'allò que en diuen crisi (jo prefereixo anomenar "cop d'estat") semblen indemnes. La meva percepció personal, en converses amb gent del meu entorn familiar (low class, de barri) és semblant; queixes sobre els "privilegis" dels polítics, i oblits de la cleptocràcia empresarial i financera. Moltes queixes contra Zapatero, i escasses al·lusions a Rossell, Botín, Fainé o González. I només quan exposo els seus veritables veritables privilegis d'aristocràcia pre-revolució francesa, la gent que m'envolta és capaç de derivar la seva ira a una classe molt més perillosa. He tingut l'oportunitat de tractar amb alguns polítics. Alguns, fins i tot de primera fila. Molts altres de la categoria tècnica dels "guionistes". En general, són gent intel·ligent i treballadora que ha triat la política com a professió. Que són conscient de la seva mala imatge pública. Que sol tenir uns horaris molt llargs i escasses compensacions morals i materials.
El 1979, mentre es desenvolupava la revolució iraniana, cap analista o expert internacional entenia allò que succeïa. Tret d'un. El figuerenc Jaume Miravitlles, periodista, escriptor, amic de Dalí i antic comissari de propaganda durant la Guerra Civil entenia aquella estranya situació com el que s'havia esdevingut quaranta-tres anys abans a Catalunya. En les mateixes paraules que l'anarquista reusenc Joan Garcia Oliver, s'havien fet amos del carrer “nosaltres, els qui no teníem nom”. Tot i que la comparació sembla inadequada, aquesta anècdota voldria il·lustrar la confusió actual sobre el moviment de protesta de maig i juny a les ciutats de l'Estat, d'ocupacions espontànies de l'espai públic i de l'expressió generalitzada del malestar social per part d'aquells qui, políticament, no existeixen sinó com a votants i pagadors de la crisi econòmica. Miravitlles, en la seva comparació iraniana, volia explicar que, sota el món oficial de la modernitat de Teheran, darrere la crònica rosa de la cort del xa, un grup de clergues fou capaç de teixir una xarxa paral·lela d'assistència social, de resoldre problemes concrets de milions de persones excloses del glamour, de lliurar la seva lleialtat a qui era capaç d'atorgar-los la ciutadania que l'Estat, de facto, els negava. Així, els qui no tenien nom van ser capaços d'enderrocar la ficció del país oficial, sense que ningú dels qui ignoraven aquella marginada realitat entengués què passava.
Eulàlia Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo. Icaria, Barcelona, 2011, 389 pp.
La historiadora Eulàlia Vega, una de les més fines analistes de l'anarquisme català, ens ofereix un llibre diferent sobre el món llibertari català del segle XX. I quan dic diferent, em refereixo que és capaç d'obrir-nos les portes de la casa àcrata i endinsar-nos en la privacitat del moviment i la ideologia que més pes ha tingut en la configuració de l'inconcient col·lectiu més reprimit del nostre passat pròxim. Pioneras y revolucionarias ens ofereix un retrat coral d'onze dones nascudes entre 1915 i 1920 amb graus diferents de protagonisme dins l'anarquisme català, fonamentat en entrevistes en profunditat amb cadascuna d'elles. Es tracta, per tant, d'un retrat generacional, i en profunditat, del vessant més íntim de la rebotiga del pensament i l'acció llibertària. A partir de l'experiència individual d'onze dones, amb noms ben coneguts pels qui fa anys ens dediquem a investigar el moviment llibertari -en alguna ocasió he tingut l'oportunitat de conèixer alguna de les seves protagonistes- Vega té l'habilitat de construir un relat que ens ajuda a conèixer les interioritats, els mecanismes de construcció de la consciència, de reconstrucció dels espais de sociabilitat, que ens ajuden a explicar el perquè de moltes coses.
El Parlament de Catalunya està iniciant els tràmits d'una anomenada "llei òmnibus" que, en la línia de l'estatal "Ley de Economía Sostenible" es tracta d'allò que s'anomena llei comodí, derogatòria de legislació anterior i desregulatòria de drets i "tallafocs" legislatius. Aquesta mena de tril·lerisme legislatiu no és nou. De fet els darrers precedents en aquest sentit els podem trobar a Llatinoamèrica dels noranta i la Rússia de Ieltsin. Diversos becaris de la Universitat de Chicago, amb un bon grapat d'articles als seus arxius informàtics, es reunien amb secretaris i subsecretaris ministerials per, amb un retalla i enganxa, desmuntar l'entremat institucional dels diversos estats on apareixia l'FMI que exigia estats "captius i desarmats" davant la força d'uns mercats, malgrat tot, amb noms i cognoms (Carlos Slim, Rupert Murdock, Emilio Botín o la reialesa petrollera del Golf). El fet d'haver estudiat dret constitucional em fa ser conscient de la magnitud del perill. Amb una llei d'aquesta mena és possible retocar diversos aspectes de la bastida de l'estat del benestar a fi que aquest, quan hagi de suportar una determinada càrrega, s'enfonsi. Supressió de controls, entrada de l'empresa privada, desregulacions laborals, retocs en els organigrames de diverses estructures administratives. Amb mesures d'aquesta mena, en poc més de dos o tres anys, argentins, bolivians, peruans, mexicans, russos,... van veure com els seus estats es van ensorrar entre la joia de les seves elits cleptocràtiques.
Quan, a la primavera
de 1979, s’esdevenia la revolució
iraniana, els analistes europeus no van
entendre res. Teheran, una de les capitals més occidentalitzades, ocupades per
senyores amb xador i homes barbuts, que clamaven contra el glamour de la cort
de la xa de Pèrsia! Mentre que als
intel·lectuals oficials els va enxampar amb el peu canviat, Jaume Miravitlles
un vell figuerenc, amic d’infantesa de Dalí i antic comissari de propaganda de
la Generalitat, va descriure què passava i endevinà, amb clarividència, què
acabaria esdevenint. “És com el 36”, afirmà en una de les seves col·laboracions
periodístiques. Miravitlles creia que tant a la Barcelona com al Teheran
revolucionari, el país oficial havia obviat allò que silenciosament, s’havia
esdevingut a la perifèria social. En el cas iranià, joves islamistes havien generat
una xarxa de complicitats, amarades de religió, capaces de suscitar lleialtats
per alçar-se contra un règim corrupte i excloent. En el cas català, el qui no
existien per a la República, aquells “ qui no tenien nom”, en paraules textuals
de Joan Garcia Oliver, havien estat capaços de generar una contra-societat en
conflicte amb el capitalisme. Amb els seus mitjans de comunicació, la seva
xarxa escolar alternativa, de solidaritat, d’intercanvi d’informació, de
lleialtat, de supervivència. Aquella obra constructiva esclatà sota una fórmula
revolucionària, entre la incomprensió de la Catalunya oficial. Per a
periodistes com a Josep Maria Planes, només eren pollosos gàngsters,
anarquistes violents. Tanmateix, van ser capaços d’enderrocar, per sorpresa, un
ordre que semblava sòlid.
Fa uns dies vaig poder parlar amb uns alumnes, nord-americans i escandinaus, que en un programa d’intercanvi internacional estan completant un curs de secundària a Catalunya. Els vaig preguntar com els havia anat i què en pensaven del nostre sistema educatiu. En un perfecte català (la immersió és un dels èxits pedagògics dels quals els docents ens podem vanagloriar) m’explicaren que, en termes generals havien estat bé, amb companys i professors de gran qualitat professional i humana, encara que trobaven que el sistema era “rígid”, “inflexible”, “incòmode” i, en l’aspecte horari, “irracional”.
“Irracional” o “s’han begut l’enteniment”, també em deia escandalitzada una amiga alemanya, que porta el nen una l’escola de primària de Baviera -el land amb millors resultats- en explicar-li com funcionava l’horari dels alumnes catalans. Massa hores de classe, massa hores fora de casa, massa extraescolars, massa irracionalitat horària. De fet, la discussió sobre la jornada –com la recent experiència sobre la modificació del calendari escolar- susciten vives polèmiques on, paradoxalment els criteris pedagògics n’han restat exclosos, mentre que els interessos particulars (sempre diversos i contradictoris) se n’acaben imposant.
Ho confesso. Malgrat els grans esforços per impedir-ho, m'estic il·lusionant. Porto més un munt d'anys denunciant allò que tothom comparteix a la Plaça Catalunya, el que he publicat al llarg dels darrers quinze anys, i ara veig que són desenes de milers que ho repeteixen. El sistema ha tingut un error fatal i cal reiniciar-lo. Cal netejar de virus la placa base. Cal reclamar i practicar la democràcia, i no pas aquesta caricatura a què ens tenen acostumats. Cal posar a la pràctica allò que molts pensàvem i que fins ara ningú havia gosat fer. El que està passant aquests dies és el millor que li ha passat a aquest país en les darreres dècades. Qui sap si serà una primavera efímera, car ja sabem, com deia Vicinius de Moraes, "tristeza nao té fim, felicidade sim". Serem capaços d'articular i donar forma als anhels compartits? Aconseguirem que els fantasmes dels nostres avis ens ajudin a muntar una revolució? Col·lectivitzarem les grans fortunes? Assolirem mínimes fites? Fa temps que no somio en colors.
Vés per on, les coses es van animant. La majoria silenciada comença a parlar. Primer, amb eslogans enginyosos "Democràcia real, ja; Violència són 600 euros al mes; Massa xoriço per a poc pa; Poc pa, i pitjor circ,...". Ara toca concretar propostes, la majoria d'una racionalitat i seny que desconcerten els polítics (algú que no l'han ingressat encara en un psiquiàtric ha afirmat que darrere les manifestacions s'hi amaga l'ETA). Que el desnonament exhaureixi el deute, que es faci complir els principis constitucional de la progressivitat fiscal, el dret a l'habitatge digne o al treball digne, que es tregui poder als partits, i se'ls retorni als ciutadans, en forma d'una veritable democràcia participativa. En certa mesura, es reclama el poder per al poble (etimològicament "demos -kratia") i que se'l trequi als "xoriços" i als seus empleats polítics (Zapatero, Rajoy,...) Hi podria afegir alguns altres objectius que al llarg dels darrers anys he anat reclament. Un "salari màxim", lligat al mínim (per exemple, impedir que el més ric guanyi deu vegades més que el més pobre), la nacionalització de la banca, la creació d'un senat conformat per ciutadans triats per sorteig, amb capacitat de vetar les decisions del govern, una nova fiscalitat fonamentada en la col·lectivització de les grans fortunes (impedir que ningú no posseeixi més del que es pugui gastar, amb un patrimoni màxim, per exemple, del milió d'euros per persona) l'eliminació de la desocupació a partir d'una jornada màxima de 30 h. setmanals, i tot de mesures que beneficiarien al 90% de la població, i que tindria com a element contrari aquells que, o bé són com en Camps, o bé aspiren a ser-ho (molt més indesitjables que els xoriços de debò)
Els meus lectors habituals ja coneixen la meva nul·la transigència davant el neoliberalisme privatitzador. Sóc contrari a què els béns, serveis i recursos públics quedin a l'albir dels interessos privats. M'avalen els millors teòrics (almenys els únics que fan servir arguments) i les traumàtiques experiències del "capitalisme real". 
Comentari del llibre de Xavier Casals Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, 486 pp
Pels afores de Trelew, Patagònia argentina, juliol de 1996.
Certament, Dominique Strauss-Khan no sembla tenir una gran credibilitat política. Ni abans ni després del seu escàndol sexual. Tanmateix, la teoria del complot per neutralitzar la figura emergent del PSF resultava versemblant des dels primers moments. I l'erràtica actuació del fiscal de Manhatan, Cyrus Vance Jr., encara la reforça més.
Les grans revolucions són les silencioses. Les que segueixen corrents subterranis fins que a la fi afloren a l'exterior, quan ningú ja no pot deturar la força de l'aigua. Amb la qüestió nacional s'esdevé així. Certament, després de l'esclat del 10 de juliol de l'any passat, semblava com si la calma hagués tornat a imposar-se després de la tempesta. Tanmateix, les nevades de l'hivern fa que dels rius baixi aigua, fins al punt no no és descartable un desbordament.
En els darrers mesos, determinats mitjans de comunicació semblen haver-se conjurat per instaurar una creença. Davant la situació de crisi i manca d'oportunitats de la generació més ben formada de la història, cal fugir a l'estranger. Èxode de talents. Emigració d'excel·lència. Conquesta de presumptes eldorados. Un dels darrers reportatges el vaig llegir al suplement de La Vanguardia de dissabte, on un grup de joves professionals compartien les seves experiències laborals a Anglaterra, Alemanya, Dinamarca o Itàlia.
Els esdeveniments d'ahir requereixen una anàlisi molt delicada. Acabem
d'assistir a un xoc de legitimitats. D'una banda, les institucions
legalment constituïdes i un Parlament i un president que, d'acord amb
les regles de joc, representen la ciutadania. De l'altra, un sentiment
difús d'indignació, també legítim i força estès entre els catalans,
sobre com de desigualment cauen les conseqüències de la crisi. D'una
banda, és lamentable la manca de respecte exhibida contra els nostres
representants, de l'altra, seria un error desautoritzar un moviment en
què un sector important de la societat catalana s'hi sent identificat.
Tot i que soni a salomònic, sospito que institucions i indignats estan
condemnats a entendre's. A arribar a un mínim d'entesa, on siguem
capaços de reformar el sistema vigent vers la direcció d'una
democràcia que arribi al terreny social i econòmic. En cas contrari, correm
el risc d'una societat fracturada i una deriva d'imprevisibles
conseqüències.
Excel·lent, com sempre, l'
Nota. Article publicat en l'edició d'
Eulàlia Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo. Icaria, Barcelona, 2011, 389 pp.
El Parlament de Catalunya està iniciant els tràmits d'una anomenada "llei òmnibus" que, en la línia de l'estatal "Ley de Economía Sostenible" es tracta d'allò que s'anomena llei comodí, derogatòria de legislació anterior i desregulatòria de drets i "tallafocs" legislatius.
A quina empresa votaràs diumenge?
Vés per on, les coses es van animant. La majoria silenciada comença a parlar. Primer, amb eslogans enginyosos "Democràcia real, ja; Violència són 600 euros al mes; Massa xoriço per a poc pa; Poc pa, i pitjor circ,...". Ara toca concretar propostes, la majoria d'una racionalitat i seny que desconcerten els polítics (algú que no l'han ingressat encara en un psiquiàtric ha afirmat que darrere les manifestacions s'hi amaga l'ETA). Que el desnonament exhaureixi el deute, que es faci complir els principis constitucional de la progressivitat fiscal, el dret a l'habitatge digne o al treball digne, que es tregui poder als partits, i se'ls retorni als ciutadans, en forma d'una veritable democràcia participativa. En certa mesura, es reclama el poder per al poble (etimològicament "demos -kratia") i que se'l trequi als "xoriços" i als seus empleats polítics (Zapatero, Rajoy,...) 
