Nota. Aquest és un article acabat de publicar a la revista Barret Picat.

Sant Esteve de 2002 va ser un dia especialment trist. Vaig acompanyar el meu pare a traslladar els darrers objectes de l’àtic on havia crescut i viscut al llarg dels meus primers vint anys. No era res extraordinari, un simple pis que no arribava als cinquanta metres quadrats, amb una terrassa més àmplia en el record que en el sistema mètric, i des d’on es podia contemplar la Torre del Baró, en la distància, d’aparença wagneriana, de prop, poc més que la pretenciosa façana d’un edifici inacabat. Un cop enllestit l’encàrrec, vaig fer la darrera ullada al que havia estat la llar de la meva infància i adolescència, amb la certesa que mai més no hi tornaria.

Del meu llibre Cartografia de la desil·lusió

SOLSTICI
Una volta més
al voltant del sol
vora el solstici
damunt l’hemisferi
fred, en latituds
on els dies s’escurcen,
on es reprenen
lletanies d’antics Nadals.
Una volta més
en què vessem
melengies d’altres temps
potser no exemplars
ni exactament feliços
encara que
tossudament els nostres.

Després de gairebé dues setmanes d'inactivitat en el bloc, d'hiperactivitat en altres àmbits, és hora ja de posar fi a aquest parèntesi. Al país passen coses, i no precisament incitacions a l'optimisme, des d'una boira perpètua on el poder tracta de confondre'ns permanentment.
Dijous passat vaig berenar i sopar amb l'artista plàstica Eugenia Bekeris. És amiga d'una molt bona amiga meva, convidada per la càtedra de drets humans de la Universitat de Girona a fer conferències sobre el tema de la memòria, oblit i silencis. Aquesta argentina d'origen jueu i passaport lituà, provè d'una família que pràcticament quedà estingida per l'holocaust, per la shoah. La seva obra, impressionant i colpidora, és influenciada d'aquesta catàstrofe col·lectiva del passat, encara que adobada pel silenci còmplice del present.
Vam passar sis hores junts, que va incloure un berenar, un passeig pel barri vell i un sopar familiar...  

I, a diferència de l'usurpador, aquest ha estat triat democràticament, amb prop de 2.000 vots -l'oficial només en va rebre un, el de Franco-. Es diu Ariel Santamaria, tot i que tothom sap que és la reencarnació de The King, the real one. És de Reus -com la major part de catalans il·lustres Gaudí, Joan Montseny, García Oliver...- i, francament, té molta més gràcia que el doble de Toni Albà.
Mentre no siguem independents (aleshores ja decidirem si volem ser monarquia o república) proclamo la candidatura d'Ariel a Rei de Catalunya. Com a mínim, els discursos del dia de Nadal estaran més ben elaborats. I a més, sap cantar!
Visca Ariel I, rei de Catalunya.

Avui estic d'enhorabona. La meva bitàcola a Vilaweb compleix un any d'existència. Són 165 posts i una munió de comentaris que m'han permès contactar i intercanviar idees amb vosaltres. Moltes gràcies per les 20.576 visites que he pogut tenir, i que em permeten estar més a prop dels lectors. Espero, encara, complir algun més.
Ben cordialment,
Xavier Diez

Nota: Article publicat recentment al diari Segre"

Durant dos anys, la Marta Borrell i jo vam ser veïns d’escala. Una amiga va estar punt d’anar amb ella a Nicaragua en una brigada solidària, i aquell nexe d’unió va facilitar una relació més enllà dels comentaris educats d’ascensor. Era mestra a Banyoles i, com tota professió vocacional que tendeix a l’endogàmia, anàvem teixint una xarxa de coneguts comuns. Sempre duia dibuixat un somrís, d’aquests que assenyalen una actitud positiva i decidida enfront la vida, i com a aquestes heroïnes de la quotidianitat que són les mestres d’educació infantil, esdevenia una persona inquieta, solidària i generosa. Com que em vaig traslladar a un altre pis del mateix carrer, seguíem coincidint, i saludant-nos. La darrera vegada que la vaig trobar va ser a la seva darrera destinació, l’escola de Taialà. Jo duia uns papers per a la direcció, i ella tornava del pati amb els seus alumnes. Semblava contenta que després de molts anys trobés un centre on pogués arribar a peu, des de casa.

Primer de tot, unes disculpes. He tingut el blog inactiu des de mitjans de juliol per vacances. M’hagués agradat fer-hi alguna petita intervenció a qualsevol ordinador proper, tanmateix, el temps i les condicions no han estat possibles. Aquestes dues setmanes les he emprat per visitar un dels destins anhelats des de feia anys: Islàndia.

La primera impressió que em ve directament a l’inconscient per definir l’illa és; bellesa aclaparadora. Posteriorment, hauria d’afegir; natura extrema, solitud absoluta, silenci escruixidor. Es tracta d’un paisatge seductor, màgic, ple de matisos cromàtics on la tímida llum d’un sol d’estiu distant i omnipresent fa variar els colors a cada instant. Una geografia imprevista i canviant, on el clima varia de manera constant. Unes sensacions extremes, i uns elements seductorament incontrolables; glaceres, volcans, platges de sorra negra, icebergs surants en llacunes closes, fiords recòndits, esculls, penya-segats,...

Quan el meu estat anímic m’ho demana, em prenc unes quantes dosis de tangos. Ja sé que l’automedicació està mal vista, que han de ser els facultatius els encarregats de vetllar per la nostra salut mental. Ells, o altres gurús que tracten de vendre felicitat a terminis, i a còpia de llibres d’autoajuda. Pobre de mi, jo només tinc la literatura, la poesia i la música. I en droga concentrada, això es diu Tango.

Aquest matí m’he posat diverses vegades “Viejo Ciego”, amb música de Castillo / Piana, una antològica lletra de qui, per a mi, és el més poètic compositor, Homero Manzi, i amb una interpretació inigualable de Roberto “Polaco” Goyeneche acompanyat d’Antonio Agri. Posteriorment, m’he refregat una d’aquelles cançons amb la veu trencada i, diria, ressentida, d’Adriana Varela. Es tractava d’Afiche, amb música de Stampone i lletra d’Homero Expósito. Un dels versos diu clarament que “la verdad / es restregarse con arena el paladar. Hi estic clarament d’acord.

Després d’un silenci de gairebé dues setmanes, reprenc el bloc. Aquest lapse temporal ha estat motivat per una deliciosa estada a la Toscana, des de la qual no he tocat cap ordinador. El retorn, tanmateix, comporta el sobreesforç de posar-se al dia, respondre desenes de mails i tractar de reorganitzar una quotidianitat que les vacances, afortunadament, desestructuren.

Era aquesta la meva cinquena visita a Itàlia, i la primera vegada que trepitjava Florència i els seus voltants. Una experiència agradable i altament recomanable. Més enllà de pedres i paisatges (per a alguns, els millors del món), tot viatge sempre té uns elements de reflexió, que en el fons representen el millor bagatge que Kavafis sempre ens motivava a acumular.

Ara que les calçotades tornen a estar de moda, recupero un text que vaig publicar a Barret Picat ara fa dos anys. Nota: una calçotada molt semblant, amb les mateixes persones, va ser celebrada a Guimerà fa tres setmanes.

CALÇOTADA DE LA DIÀSPORA

Una calçotada en algun punt central del país. Ritual més o menys consolidat, en què la diàspora d’antics amics, que difícilment solen coincidir, es reuneixen amb una periodicitat irregular, en un format que recorda les trobades gastronòmiques d’excombatents. El correu electrònic ha possibilitat la data i el lloc. Els mòbils ajuden els despistats i excusen retards. Finalment, el nucli dur organitzador, que persisteix en el seu antic lideratge i capacitat d’iniciativa, pot donar-se per satisfet. L’assistència supera de poc al cinquanta per cent de la convocatòria i gent que feia massa temps que no es veia, se saluda i formula les clàssiques preguntes i afirmacions, intercanvia dades sobre els absents i abusa del pretèrit imperfecte.

Entre la matinada de diumenge i dilluns, el meu bloc ha rebut la visita número 10.000. És una satisfacció haver tingut tants lectors, quantitativament i qualitativa, des que vaig fer el meu primer post, a finals d'agost de l'any passat.
He observat que els meus comentaris de política catalana són els que arrosseguen més visites, i les meves reflexions més culturals i personals, les que comporten més comentaris. Sigui com sigui, saber que algú et llegeix representa sempre una sensació plaent.
Moltes gràciesa a tots i a tothom. Com que els escriptors som tots uns exhibicionistes, faré resum dels posts més llegits.

Inspirat en el poema homònim de Léo Ferré; Les anarchistes.
Del meu llibre Cartografia de la desolació. L'Emboscall, Vic, 2006


ELS ANARQUISTES

Perdudes totes les batalles...

El vent de l'hivern
agita la solitud
dels plàtans urbans.
Escorrialles
de l'estació suau baten
l'escullera llunyana

Dijous passat vaig conèixer la notícia de la mort de Madeleine Z. El cas semblava un d'aquells en què es posava debat la qüestió de l'eutanàsia, perquè tot indica que Madeleine, a qui feia anys se li havia declarat una malaltia degenerativa, havia rebut ajut extern per presentar la seva dimissió en aquest món.
Tanmateix, el cas em va cridar l'atenció pel propi personatge. La protagonista d'una de les primeres cançons, Madeleine que vaig aprendre de Jacques Brel.
Va ser quan feia el tercer de BUP nocturn. La professora, una noia jove intel·ligent i decidida ens feia classes de francès.

Nota: Aquest article surt publicat al número de desembre de la revista Barret Picat

El meu avi patern era un actiu militant de la CNT. La meva àvia, en canvi, va ser una catòlica practicant i sincera, que va anar a missa fins que la salut li ho impedí. Pel que sé, mentre ell vivia, l’acompanyava cada diumenge a la porta de l’església, i la venia a buscar quan aquesta acabava. Probablement devia ser a la parròquia de Sant Ponç o la de Sant Andreu, les mateixes que van cremar el curt estiu del 36, poc després que els anarquistes del barri assaltessin, el 20 de juliol, les casernes d’artilleria , prenent els trenta mil màusers que van servir per aturar l’exèrcit feixista davant Saragossa.

És curiós. Al cap de pocs dies de la mort de la meva àvia, a principis dels noranta, la meva tieta em va donar la bíblia que feia servir i que volia que em quedés jo. Era la que el meu avi li va regalar pocs dies abans que un cop d’estat frustrat desfermés la tragèdia. Aleshores, en el moment de comprar-la, es devia col·locar entre els llibres que tot bon anarquista posseïa; les obres de Kropotkin, Proudhon, Víctor Hugo, Tolstoi o els poemes èpics d’Homer, que encara recordo haver fullejat quan era nen.

Ara que hi ha polèmica de banderes, us ofereixo un poema que podreu trobar en el meu recull A la via morta (L'Emboscall, Vic 2003) i que descriu el que em suggereixen aquesta mena de draps virolats.

NOTA: Basada en un fet real.

BANDERES

Vaig portar la meva filla
a una manifestació
contra rics i poderosos
que tenyien de carbó
belles platges de Gal·lícia
i els nostres horitzons.
Amb pancartes virolades
entre draps multicolors
va veure que un nen portava
un estendard, orgullós.
-Jo en vull una, de bandera!,
i la vull tant sí com no!-
va exigir-me com qui frisa
per un cavall de cartró.
Quin problema, una bandera,
un escut o un pendó,
jo voldria explicar-l’hi
que la tela i els canons
de la mà sempre passegen
perquè són germans bessons.
-Per què vols una bandera
la penses penjar al balcó?
Potser ansies disfressar-te,
o t’urgeix un tovalló?
No t’està millor un globus,
la baldufa o un io-io?-
Mes com sempre persevera
perquè és del morro fort
vaig cedir i concedir-l’hi
el desig heterodox
-Com t’agrada la bandera,
digue’m, filla, quina vols?
Que potser la vols del Barça,
de la Juve o l’Espanyol?,
o potser, com molt em temo
de països i nacions,
repúbliques bananeres
o d’estats-corporació,
o potser de monarquies
amb corones de llautó?
-Jo la vull de moltes formes,
moltes mides i colors
amb daurats, vermells i negres
liles roses i marrons,
amb barres i mitges llunes,
amb creus, estrelles i grops,
que tingui lletres brodades
arbres, sabres i lleons,
amb sols-solets de l’Argentina
o rodones del Japó.
-Què vols la republicana
amb la insignia de l’honor?
la d’Espanya, Catalunya,
la d’Europa o el Marroc?,
o potser una pirata
amb el mapa del tresor?
Saps què et dic, filleta meva?
i si et compro aquell camió?
-Jo ja sé que les banderes
són per reis i reietons
per a grans que com nens juguen
i per esplai de bufons.
Jo la vull per enlairar-la
i com solen fer nens bons
quan ja m’hagi cansat d’ella
desar-la sobre fogons.