Passive Resistance to the Incompetent Authority
|
|
Filosofant Benvolguts, benvolgudes, Enguany la meva felicitació de Nadal té un caire més poètic i melangiós, d'acord amb l'esperit del temps. Perdoneu que abusi de James Joyce i John Huston, Almenys ho deduireu en l'enllaç del youtube. Una abraçada... i que sobrevisquem a aquest llarg hivern. Xavier Migdia, poc abans de dinar. Com he fet des que vaig tenir dret (la primera vegada a les segones eleccions del Parlament de Catalunya de 1984) he anat a votar. Ja he perdut el compte de vots a les urnes al llarg d'una història electoral de 27 anys. No hi he cregut mai en l'abstenció, de la qual la classe política es lamenta... al voltant d'uns deu minuts i tal vegada farà un any. I, malgrat la meva escassa fe el el sistema d'intermediació democràtica (allò que en diuen "democràcia representativa"), considero que restar a casa sense expressar un consentiment, queixa o protesta, serveix per a menys que res. En aquests vin-i-set anys de participació electoral, he pogut percebre una certa evolució política. Des de l'esperança perquè l'esquerra canviés un país ordenat segons el model de 1939, fins al desig de posar fi al sectarisme d'una esquerra amb autocreença de possessió de la raó moral absoluta. He votat per castigar governs prepotents, per fer fora els franquistes disfressats de demòcrates o per, com he fet avui, oposar-me al cop d'estat neoliberal a nivell europeu. En aquest temps he vist il·lusió i desil·lusió, esperança i escepticisme, fe i resignació. Avui, mentre era al col·legi electoral, m'he trobat amb un parell de coneguts. Tinc la impressió que la desil·lusió, l'escepticisme i la resignació presideixen un dia trist i plujós, a la manera metafòrica dels signes dels temps actuals.  Quan un govern afavoreix les classes mitjanes i baixes és titllat de "populista". Quan afavoreix exclusivament els privilegis dels rics és lloat com a "valent". De la mateixa manera que la literatura pot
reflectir la dimensió profunda d’un país, la televisió exhibeix sovint
les virtuts i defectes d’una determinada societat. Em ve aquesta
reflexió quan, aquest estiu, miro la reposició del programa Afers Exteriors, de
Miquel Calzada. Un programa que utilitza el pretext de l’expatriació a
llunyanes geografies per viatjar endins la psicologia d’uns
protagonistes independents, amb una història profunda al darrere.
Plànols llargs, veu en off amb un discurs complex i autoirònic,
reflexions profundes, experiències que marquen. Com aquell català pied-noir que es retroba, per un instant, amb la casa de la seva infantesa a Algèria entre la mirada sorpresa del seu okupa.
El repàs a la trajectòria vital d’un corresponsal a Viena, entre la
guerra freda i el seu renaixement cristià. La modesta existència d’una
dona que viu en una cabana a Haití en una fugida de sí mateixa. Pura
literatura. Pura tradició d’un país que es passa la vida en
l’autoanàlisi, amb un fort component individualista i independent.
Radiografia dels holandesos errants en què hem esdevingut els catalans,
a partir de la nostra difícil història. Acabo de tornar d’uns dies de vacances a Londres. Feia setze anys de la meva darrera visita, i a més, poques setmanes abans havia passat una tarda tot escanejant les diapositives del meu darrer viatge a la capital de l’antic Imperi Britànic. Setze anys són una xifra considerable per comparar l’evolució d’una de les ciutats més transcendents de la història de la humanitat, i alhora, un termòmetre de l’evolució d’occident. Tal com més o menys constatava per amics o informacions, Londres és en plena ebullició preolímpica, amb una expansió urbanística a la zona dels Docklands i una significativa transformació d’alguns dels seus barris populars –com l’East End- en la direcció d’una “gentryficació”, és a dir, de substitució de classes populars. Fins aquí, res d’extraordinari que no haguem viscut en el nostre Cap i Casal vint anys enrere. També algunes incomoditats com obres i preus abusius, especialment en serveis privatitzats, aeroports controlats per companyies espanyoles, i pagament estratosfèric per connexions a internet.  Enguany farà cinc anys que tinc oberta aquesta bitàcola. Són 730 entrades, 1.075 comentaris, i molts mesos de feina. Ara que la portada acaba de superar una altra xifra rodona, suposo que cal aprofitar l'avinantesa per fer un mínim de reflexió.Un blog és una porta oberta personal, com tot, subjecte a evolució personal, intel·lectual, ideològica, estilística, emocional... Un testimoni de com va canviant la relació amb un mateix, i amb els lectors. En aquest sentit, representa una eina privilegiada de comunicació que ni els més grans dietaristes de la nostra literatura podien somiar. Com tot exercici d'escriptura quotidiana, té els seus riscos; sortides de to, judicis precipitats, errades gramaticals,... Tanmateix, també té les seves virtuts: comunicació amb qui et llegeix, immediatesa, capacitat d'arribar a qualsevol racó de món.  Pels afores de Trelew, Patagònia argentina, juliol de 1996.Els deserts són difícils d'oblidar. La primera impressió esclata als sentits. És una sensació estranya, de solitud i desolació, d'incitació a mirar endins, a la recerca dels elements que a l'exterior fan la vida més suportable. Ara que tinc una mica de tranquil·litat per escanejar antigues diapositives en vies de decoloració, les sensacions del passat em fan reviure antics moments. És difícil captar impressions ja oblidades d'una estança difícilment oblidable. Certament, hi ha gent que cerca experiències acadèmiques a Europa, o encara amb més pedigrí, a uns mitificats Estats Units. Jo no. La meva primera experiència com a docent en una universitat fou allà, entremig d'aquell desert i en un país que, malgrat deien que tot anava bé, naufragava. Tot i això, resulta difícil oblidar aquells alumnes tan brillants, crítics, espavilats. No vull dir que per aquí no n'hagi tingut de bons, al cap i a la fi, el talent abunda més que la mediocritat encara que es deixa veure menys, sinó perquè potser trobava en ells el desert reflectit als ulls.  Nota: Article publicat a la revista Barret Picat Albert Camus afirmà un cop, que tot allò que sabia de la vida, ho havia après en un camp de futbol. L’escriptor pied-noir, algerià sense pàtria d’orígens menorquins, sabia de què parlava. De molt jove, i ja des de l’escola havia destacat com a excel·lent futbolista, tot combinant –paradoxes de l’existència- la posició de porter amb la de davanter centre. «No saps mai per on vindrà la pilota», havia arribat a escriure, com mai no som capaços d’endevinar què ens durà l’atzar, com resulta recurrent a la seva obra literària, i en una tràgica mort en un accident d’automòbil en un viatge que no havia de fer. Pobres i rics, totxos i llestos, lletjos i apol·linis, no importa mai la condició en un joc d’onze contra onze amb una pilota. Tampoc no importava si hom era àrab, francès, menorquí, jueu o valencià. L’únic que definia la lleialtat eren els colors de la samarreta, els codis d’honor no escrits al camp o al vestidor. Malgrat tot, hi ha més justícia en el futbol que en qualsevol altre àmbit dels nostres respectius móns, on la pilota és rodona per a tots, i són onze contra onze. I, de nou la paradoxa, Camus, que finalment fou porter a punt de professionalitzar-se al Racing Universitari d’Alger, rebé els seus màxims elogis com a heroi tràgic i pírric, el dia en què el seu equip fou derrotat per 1-0 en una final èpica i apassionada. Tanmateix, la tuberculosi que atacà l’autor de L’étranger acabà per allunyar-lo del terreny de joc.  Estels communards sota un cel de maig, versos de Rimbaud encalcen la nit, les galàxies difuminades de la Plaça Catalunya s’allunyen amb la parsimònia de la velocitat de la llum. Ho confesso. Malgrat els grans esforços per impedir-ho, m'estic il·lusionant. Porto més un munt d'anys denunciant allò que tothom comparteix a la Plaça Catalunya, el que he publicat al llarg dels darrers quinze anys, i ara veig que són desenes de milers que ho repeteixen. El sistema ha tingut un error fatal i cal reiniciar-lo. Cal netejar de virus la placa base. Cal reclamar i practicar la democràcia, i no pas aquesta caricatura a què ens tenen acostumats. Cal posar a la pràctica allò que molts pensàvem i que fins ara ningú havia gosat fer. El que està passant aquests dies és el millor que li ha passat a aquest país en les darreres dècades. Qui sap si serà una primavera efímera, car ja sabem, com deia Vicinius de Moraes, "tristeza nao té fim, felicidade sim". Serem capaços d'articular i donar forma als anhels compartits? Aconseguirem que els fantasmes dels nostres avis ens ajudin a muntar una revolució? Col·lectivitzarem les grans fortunes? Assolirem mínimes fites? Fa temps que no somio en colors.  A quina empresa votaràs diumenge?Mai tant pocs han fet tant mal a tants! El banquer bo és el banquer entre reixes! Enfront les galtes de porc, bacallà d'Islàndia! Una cambrera de Nova York té més drets que deu milions de grecs! Muntem entre tots un banc, a veure si ens rescaten! Els banquers aniran a l'infern. Mentrestant, fem-los passar pel purgatori! Abans parlaven de "socialisme real". Nosaltres només hem conegut el "capitalisme real". Més que dret de vot, cal dret de vet!  Albert Camus afirmà un cop que "tot el que he après a la vida, ho he fet en un camp de futbol". L'escriptor pied-noir, d'orígens familiars menorquins, tenia una gran capacitat per llegir l'ànima profunda de la condició humana. I certament, jo que també hi he jugat a aquest esport, potser podria afegir que "tot el que sé de literatura, ho he aprés perseguint pilotes".Em ve aquesta íntima reflexió després d'obvervar un personatge tan shakespirià com el portuguès José Mourinho. No fóra difícil endevinar en ell els estralls causats per la seva pròpia personalitat. Com he vist en tantes altres persones, com en alguns dels alumnes que he tingut, sovint percebo aquesta capacitat d'esdevenir una víctima d'un mateix. Ara bé, la seva irada identitat no amaga també el fracàs col·lectiu d'un projecte i un tarannà que podríem qualificar del "capitalisme del pelotazo". Ahir, content que el Barça guanyés la lliga, no puc estar-me de sentir-me íntimament contrariat. Mentre ningú no surt al carrer pel cop d'estat a càmara lenta que estem visquent (crisi, retallades, desocupació,...) a ningú no li fa res celebrar el teatre d'actors milionaris. Tanmateix, pocs reflexionen que el gran derrotat, el Madrid de Mourinho expressa tot un sentit d'immoralitat que esquitxa a qualsevol altre equip.  Aquesta Setmana Santa vaig passar uns dies al sud, a la frontera entre Andalusia i Extremadura, per fer una mica de turisme i veure part de la meva extensa família política. Atès que el senyor Ryanair ens va cancel·lar el nostre vol a Sevilla, vaig decidir de travessar la Península Ibèrica en cotxe, aprofitar per visitar Toledo i Còrdova, i fer una mica de ruta. Sovint, per Setmana Santa acostumava a fer aquesta mena de llargs viatges per la geografia hispana. De fet, el primer gran trajecte que em portà d’extrem a extrem de la Península fou l’any 80, quan, amb un Renault 8 vaig anar de Barcelona a Gal·lícia. Després he conduït per pràcticament totes les regions i nacions que són dins l’estat espanyol, i ara que tinc una certa edat, i perspectiva històrica, aquest viatge m’ha anat estimulant unes quantes reflexions.  És ben curiós. Mentre ahir, en les imatges que els informatius emetien sobre el casament del príncep William d'Anglaterra, evocava el record de trenta anys abans del dels seus pares. Corria el juliol de 1981, i aquell dia ajudava el meu pare a fer regates i muntar la instal·lació elèctrica del pis que la tieta i l'àvia havien comprat al carrer Diputació. Entre baixar runa i pujar menjar i cerveses, anava seguint, amb itermitènies, el casament dels prínceps Charles i Diana al frankfurt de la cantonada. I a més, en color (la qual cosa, tampoc no era tan freqüent).Revisitar les imatges d'aquell dia em permet adonar-me que començo a tenir perspectiva històrica. Els vuitanta, viscuts en transció vers la joventut, ja queden enrere, i les creences de l'època semblen tan obsoletes com els principis polítics de Duran Lleida. Diana, casada als 19 anys, i crescuda entre les insulses novel·letes de la seva àvia, Barbara Cartlan, propicià, en certa mesura, el fracàs anunciat d'un matrimoni de convenviència guarnit amb romanticisme balder.  Hem passat les darreres setmanes intoxicats per les revoltes del nord d'Àfrica. Els mitjans han centrat les seves càmeres a observar manifestacions i protestes. Els analistes ens han parlat a bastament del malestar juvenil articulat a partir de les xarxes socials, de la xacra de la corrupció, i de la demanda d'eleccions. Ens han barrejat conflictes polítics, amb reivindicacions socials, religioses i econòmiques. Finalment, ens han mig embarcat en una guerra civil a Líbia on les coses no estan gens clares. Ens posen al mateix sac Tunis, Egipte, Iemen, Baihrein,Síria i Líbia, quan en realitat es tracta de situacions ben diferents. Finalment, sembla com si els nord-africans estiguessin fent una revolució delegada. És a dir, la revolta que nosaltres no tenim el coratge de fer. I, és clar, veure les imatges de revoltats ensanguinolats, amb les cares desorbitades, entremig de bombes i trets, no fan precisament venir ganes de manifestar-se contra el cop d'estat a càmara lenta que ens estan fent els banquers.La sobrealimentació d'imatges del món àrabo-musulmà contrata amb el cordó sanitari instaurat al voltant d'Islàndia. Allà no hi ha hagut trets, ni barricades, ni gent exigint democràcia o eleccions. Allà està passant una cosa molt més seriosa i perillosa.  Nota: Article publicat a l'Avui-El Punt a l'edició del 14 de març.La publicació de l'estudi Valors tous en temps durs, elaborat per la Fundació Carulla, descriu acadèmicament allò que es constata a peu de carrer. L'individualisme, i fins a cert punt l'hedonisme, guanyen terreny a les concepcions col·lectives tradicionals. Com els coordinadors constaten, es percep una progressiva liquiditat en els valors en què les antigues institucions sòlides, la família, el treball, la comunitat, accentuen el seu declivi vers el culte a la individualitat, el consum o l'oci. Aquest treball, dirigit per Javier Elzo i Ángel Castiñeira, assenyala, tanmateix, que la societat catalana avança en la mateixa direcció que Occident, perquè aquestes transformacions lentes i silencioses no es tracten d'un fenomen local, sinó global. Bon principi marxista (de Groucho). De fet, al nostre país ja fa massa temps que la productivitat està vinculada als salaris. Com es crida al Nord d'Àfrica (i se silencia aquí), el problema és que els diners estan en les mans equivocades. No hi ha cosa més improductiva que els rics!
Tot i que habitualment em fumo un paquet mensual de Captain Black Gold de tabac de pipa (que equival a dues-tres cigarretes diàries) mai no comparteixo el meu fum a cap bar, restaurant o espai públic. Considero la pipa com un espai íntim, personal, solitari, sovint lligat a la lectura o l'escriptura, tot emulant, per exemple, a Faulkner i la seva inseparable billiard o Brassens. En aquestes circumstàncies, no em considero afectat per la prohibició de fumar en bars i restaurants. Per tant, teòricament, tindria poques coses a objectar. He de confessar que el fum no em destorba, tret que sigui en un espai massa tancat o en concentracions massa altes. Que a més, sóc un adult informat sobre els riscos de l'activitat, tot i que els perills estan més lligats als additius químics (que curiosament són tolerats legalment) que a la pròpia planta en sí mateixa. Tanmateix, la prohibició, el fustigament, la persecució contra els fumadors... em sembla vergonyosa. Ho és perquè el bonisme-salvador-del-món prefereix combatre l'enemic fàcil del fumador a l'estil del més pur cap de turc.  Nota: Article publicat a Barret picatLa meva primera experiència com a professor universitari tingué lloc a la Patagònia. Pot semblar una extravagància exòtica i frívola, molt de l’estil de les que corren en l’exhibicionista espai de «españoles en el mundo», tanmateix, i potser amarat de les pròpies ganes de viure intensament una aventura acadèmica, aquells mesos passats en l’hivern austral figuraran entre els millors de la meva vida. Corria el 1996, i era un no-tan-jove estudiant de doctorat que compaginava la història amb la realitat d’un mestre de primària. Aleshores, el ministeri d’afers exteriors espanyol mantenia un programa d’intercanvi predoctoral en què s’enviava gent en situacions semblants a les meves (bé, de fet, majoritàriament es tractava d’estudiants professionals i més joves que jo) a les amèriques, en diversos jumbos. Des de Barajas, capital de la Madre Patria s’exportava un bon feix de becaris disposats, presumptament, a il•luminar els «fills» de l’altra banda de l’Atlàntic. En certa mesura, el projecte, generosament finançat des de Madrid, semblava la torna dels actes del Vè Centenari, en el qual jo mateix havia participat activament ... en contra! Cadascú de nosaltres s’apuntava a un projecte. El meu, sobre el qual vaig haver de fer una recerca i redactar una impecable memòria, girava a l’entorn de la «emigración española en Argentina», i m’assignaven a la Universidad Nacional de la Patagonia.  Nota: Article publicat aquesta setmana al Setmanari la Directa.Dinar de diumenge. Costellada d’antics companys d’un màster de direcció i administració d’empreses amb les respectives famílies. Un sociòleg podria parlar de classes mitjanes, encara que si ens limitéssim a les estadístiques caldria relativitzar l’anàlisi. Autònoms i assalariats que difícilment arriben als dos mil euros, i en el cas de les dones, per sota dels mil cinc-cents. Escola concertada, mútua privada, un munt d’hores de feina i consum generalitzat de tranquil•litzants o antidepressius per arribar a fi de setmana, mentre la visa permet arribar a fi de mes. Fragilitat financera i emocional. Un sentiment compartit d’estafa, car les expectatives propiciades pel curs de la prestigiosa escola de negocis –que encara paguen-, contrasten ambuna vida low-cost. |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosMITJANS DE COMUNICACIó INTEL·LIGENTS
SIGNATURES IMPRESCINDIBLES
SOCIETATS CIVILS
TALLERS D'IDEES I MEMòRIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
