Des de fa uns quants anys, cada 12 d'octubre envio un correu electrònic amb el provocatiu assumpte que indica el títol del
post. La destinatària és la meva amiga, la doctora Susana Mabel López,
professora de la Universitat Nacional de la Patagònia, i una manera d’ironitzar
sobre el ridícul internacional espantós que suposa la festa nacional espanyola.
Recordo que al pocs minuts d'haver-nos presentat, l’hivern austral del 96,
desconfiada d’algú que provenia d’un país on manava un tipus tan ridícul com
Aznar, amb empreses tan piratesques com Repsol o Ibèria, em va preguntar què
pensava del Quinto Centenario.
Finals de juny de 1981.
Aparcats a la Plaça Garrigó de Barcelona, dins d’un Dos Cavalls vert i
atrotinat, el meu cunyat i jo parlàvem, crec recordar, dels plans de l’estiu,
mentre que des del cassette Supertramp encetava Fools Oberture.Assegut al seient de l’acompanyant,
descobreixo, astorat, que de la finestra oberta emergeix la boca d’una
metralleta que m’apunta directament al front...
Tenia quinze anys i em
tremolaven les cames. Dos guàrdies civils, un a cada cantó, ens fan baixar del
vehicle i ens exigeixen la documentació. Els meus cabells llargs, l’espessa
barba negra del meu cunyat i la nostra condició jove juga en contra nostra. A
més, jo no porto cap DNI a sobre. Només una fotocòpia estripada i descolorida.
Jo no cremaré mai la foto de ningú. Em sembla un acte lleig i de mal gust. Que respon, certament, a la llibertat d'expressió, i que puc entendre perfectament en les circumstàncies actuals. Tanmateix, si cremar fotos és lleig, l'article 491 del CP és obscè, i és en l'actual context que l'atac a la monarquia és quelcom més que un simple acte de desobediència civil. És la manifestació explícita que ens hem fet grans i que el conte de la Transició ja no serveix per assegurar-nos somnis dolços. Sé, i ho he escrit a El descrèdit de la monarquia que fins i tot el senyor Juan Carlos de Borbón acaba fent aquí de boc expiatori. Tanmateix, no em resigno a dir la veritat. En aquest moment, en què es persegueix a persones per cremar fotocòpies en mal estat, jo no em rebaixaré a fer un acte que no voldria per a mi. Tanmateix, no puc renunciar a dir la veritat. Us passo un text que havia estat redactat el gener de 2006, publicat en català a la revista Barret Picat, i en castellà a "Orto", on, tot parafrasejant Tahar Ben Jelloun, explico en termes crus, potser demagògics, encara que no menys reals, l'autèntica dimensió de la monarquia.
Aquí trobareu el text complet de la conferència pronunciada ahir, amb motiu de la Diada, al poble de La Cellera de Ter. Tenint en compte que el temps escassejava, vaig haver de fer-ne un resum ràpid.
Explicar a un estranger,
en poques paraules, el significat de l’11 de setembre, no és senzill. Per a un
ciutadà europeu o nord-americà que celebra la seva festa nacional el dia de la
seva independència, és difícil fer entendre que en aquest país se celebri el
contrari. La coneixença de Catalunya, evidentment, varia segons la víctima
destinatària. Habitualment qui disposa de coneixements històrics serà capaç de
comprendre l’existència d’una nació sense estat com la nostra, amb una cultura
ben diferenciada, plenament europea i occidental i de gran tradició i
trajectòria històrica, que viu incòmoda en una situació sense un paraigua
institucional que l’aixoplugui, en una permanent hipoteca política.
Malauradament, això resulta poc freqüent, de manera que el coneixement d’altres
estats ve condicionada per l’abundància de tòpics i simplificacions, implica
que l’absència d’un color diferenciat en els mapes polítics es tradueixi en la
ignorància, la sorpresa, i finalment, la confusió.
L'Ajuntament de la Cellera de Ter m'ha convidat a fer una conferència la propera Diada que penso fer sobre la història de l'11 de setembre com a espai de la memòria -que és com dir la genealogia d'aquesta commemoració. Ja fa alguns dies que la tinc preparada. Avui us en faig un petit tast. Quan l'hagi pronunciada, i si tot va bé, la penjaré al blog.
"Una història de l'Onze de setembre. De fets, símbols i representacions nacionals"
La dimissió voluntària de Xirinacs, com ha passat a molts, m'ha causat una gran impressió i m'ha incitat a pensar i reflexionar. Era una de les persones del país amb major coherència personal i independència política. I això, en una nació prostituïda com la nostra, es paga car.
Jo no el vaig conèixer personalment, tot i que des de finals dels setanta -a partir del moment que comptava amb una certa perspectiva històrica- havia resseguit, més o menys, la seva trajectòria personal. Molts dels qui el tractaren, conegueren, menysprearen i bandejaren, enaltiran la seva figura. Tanmateix, a partir del que tot ha anat esdevenint, i sobretot d'una de les darreres i llargues entrevistes que va concedir fa un parell d'anys a la revista "El Contemporani", ja es veia venir que l'ombra de la Transició, i l'inseparable joc brut que l'acompanya, és allargada.
Fidels a la seva promesa de
diumenge anterior, la factoria Calpena-Junqueras, l’han feta grossa. Per acabar
la temporada, el programa d’història ficció “El Nas de Cleòpatra” van fer un
interessantíssim “Si Catalunya aconseguís la independència” en un gran exercici d’especulació intel·lectual.
Des de fa uns quants anys,
pràcticament no em perdo cap programa del tàndem Enric Calpena –Oriol
Junqueras. No l’escolto en directe. He agafat el costum que els dies que em
toca planxar, me’ls baixo per internet i els vaig seguint entre camises i
pantalons. També sovint me’ls baixo a l’MP3 i mentre vaig suant en els 10-12 km
que corro per les deveses de Salt dos o tres cops per setmana, vaig escoltant
els que crec que són dels programes d’història més interessants que es fan a la
ràdio.
La primera vegada que vaig
sentir el nom de Carme Chacón va ser en boca del seu avi, Francisco Piqueras
ara fa sis anys. El juliol de 2001, quan aleshores dirigia el programa La
Memòria Silenciada a Ràdio Contrabanda, vam dedicar-ne un a la
revolució del 19 de juliol de 1936. Aleshores tenia vuitanta-un anys, tot i que
va apujar els inacabables graons que donaven a un darrer pis que donava a la
Plaça Reial, esdevenia un conversador i polemista infatigable. Parlava amb
indissimulat orgull de la seva néta, la Carme Chacón, i en saber que jo vivia a
Girona, em va donar el telèfon del seu despatx a la universitat on ella havia
obtingut plaça com a jove professora –tenia trenta anys- a la Facultat de Dret
de la ciutat.
NOTA: La imatge conté la bandera de la Legión Cóndor. Fixeu-vos que, més enllà de la creu nazi, hi ha els inequívocs colors de la bandera espanyola, i a dalt, a la dreta, un escut que s'assembla al constitucional
Corria, si no m'equivoco, l'any 2000. Davant de casa, a uns cinquanta metres, van trobar una bomba de 500 kg. i van estar a punt de desallotjar els veïns. Almenys a mi no em van deixar entrar fins que no van arribar els artificiers. No era ETA. No era Al Qaida. Si hi havia una marca, duia una bandereta rojigualda. Es tractava d'una bomba llençada pels nazis espanyols en plena retirada de la legítima República, el febrer de 1939. Mentre més de quatre-cents mil civils tractaven d'arribar a la frontera i el que quedava de l'exècit de l'Ebre es retirava més ordenadament del que considera la historiografia actual, els nazis espanyols els metrallaven i bombardejaven des des dels caces arrendats per la Luftwaffe i l'aviació mussoliniana. Van matar centenars de dones i nens desarmats. En circumstàncies normals, si es troba una bomba a unes hortes...
Avui recupero un fragment de l'extens article que vaig publicar a la revista Idees, (núms 28-29), 2006, on faig una interessant descripció del que succeeix i succeïa amb la memòria històrica quan els qui pretenien indagar en les fosses, en teòrica plena democràcia, se'ls multava i empresonava. L'article es diu "Imaginaris contraposats. La doble memòria del franquisme i la transició. Ruptures catalanes respecte la història oficial"
Del magnífic llibre d’Andreu
Mayayo La ruptura catalana, Afers, Catarroja 2002, pp. 30-31 extrec
aquest fragment, quan se suposa que la democràcia avui tan lloada funcionava
tan i tan bé, i esdevenia tan modèlica.
«La matinada del 12 de juliol del 1977, a Súria, moria Roc Peralta d’un
tret disparat per un guàrdia civil. Peralta,veí de Manresa, de 28 anys, casat i
amb tres fills, s’hi havia desplaçat amb motiu de la Festa Major. Malgrat les
eleccions, les coses nohavien canviat gaire al poble miner, i menys, la
concepció classista de la festa amb un ball de societat, en què s’obligava els
homes a anar-hi amb corbata i es demanava a les dones els vestits llargs de
nit.
En ple període d'intoxicació mediàtica on l'Espanya postfranquista rememora i enalteix la Transició, rescato una interessantíssima cançó de La Trinca (abans que fossin abduïts pel costat fosc de la força, altrament dit PSOE) que defineix a la perfecció com ha quedat tot plegat. Per cert, encara que sembli mentida, el text és de 1981. Quan parlen de l'Estatut, es refereixen al del 1979. Caram! Què poc que canvia la història. D'això en Fernand Braudel en deia Longue Durée. Un fragment de la cançó la podeu trobar al You Tube si punxeu aquí.
La nit de diumenge 27 de maig ha mort, a l’hospital de Sant
Pau de Barcelona, l’historiador llibertari Eduard Pons Prades. Nascut a
Barcelona el 1920 forma part de la generació d’historiadors militants que
conjuntament amb Antoni Téllez Solà (1921-2005) i Abel Paz (1921) han renovat
la història recent de l’anarquisme al llarg del segle XX.
M'acaba d'arribar la notícia de la persecució d'un historiador gallec especialitzat en la repressió franquista per part de la judicatura espanyola i els franquistes reconvertits, constituïts com a forces vives de Gal·lícia. El comunicat enviat per la CNT de Compostel·la descriu un panorama gens allunyat de les depriments novel·les d'Orham Pamuk. Un investigador és jutjat per denunciar crims (i criminals franquistes), per denunciar amb noms i cognoms el genocidi comès a Espanya. Per cert, aquí ni Déu demana perdó.
Us en transcric l'original en castellà i gallec.
"
Un historiador juzgado por denunciar la represión franquista.
CNT de Compostela
La familia del antiguo alcalde de Cerdedo y jefe local de Falange en los
días que siguieron al golpe militar de 1936, Manuel Gutiérrez Torres, ha
presentado una demanda de conciliación contra el historiador Dionisio
Pereira González. Dionisio Pereira, especializado en el movimiento obrero
en Galicia y en la represión durante y después de la guerra civil, fue
denunciado por publicar la siguiente frase:
Ahir vaig publicar aquest article a El Punt sobre la controvertida qüestió de les identitats nacionals. El debat identitari sembla aparcat, de moment per la implacable lògica del socialisme de partit. Ja veurem quant dura. L'enllaç directe el trobareu aquí.
En el fluctuant mercat de valors dels conceptes filosòfics, la idea de Bennedict
Anderson que explica la nació com a «comunitat imaginada» es troba actualment al
capdamunt del rànquing. Més enllà de les definicions amb què la comunitat
acadèmica tractava de descriure nació i nacionalismes a partir de concepcions
culturalistes, ètniques o jurídiques, la teoria d'Anderson posseeix la virtut
d'explicar satisfactòriament una qüestió complexa resistent a encaixar en
esquemes preestablerts. En poques paraules, la nació existeix a partir del
moment que un grup comparteix un imaginari a partir d'una consciència comuna i
referents acceptats col·lectivament.
Fa un any i mig, el meu convilatà Antoni Simon, professor de la UAB, després de coincidir en la presentació d'un llibre que havia coordinat sobre la Transició, em va eniar la seva recent obra Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l'estat modern espanyol, que porta el certificat de qualitat que atorguen les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Tenint en compte la feinada que tenia, aquest voluminós llibre va anar a petar al racó de les lectures pendents. Després de molt de temps, i en un breu període de treva entre les meves moltes obligacions, vaig encetar-lo. De vegades no sabem que tenim a les llibreries. L'obra d'aparença més modesta ens dóna sorpreses. Si no fos per l'extensió i el volum, diria que és una petita joia. Ara ja sé que puc dir que es tracta d'una obra majúscula, que inexplicablement (o no) ha passat desapercebuda.
Un dels
moments més emotius del discurs d’investidura de Zapatero va ser quan va
concloure amb unes paraules del seu avi republicà, afusellat pels feixistes.
Molts esperàvem que allò fos un senyal inequívoc que el silenci oficial sobre
els crims del franquisme hagués arribat a la seva fi, i que l’esperit de
llibertat de la República permetès encarar amb força i ambició els problemes
endèmics d’Espanya que el sistema de segona restauració no ha fet més que
ocultar al congelador. Més de dos anys després, el president espanyol recorda
cada vegada més a un Tony Blair pragmàtic, brillant i amb capacitat
d’il·lusionisme polític que pren les seves decisions motivat per la raó d’estat
i que no fa cap concessió als compromisos adquirits o a l’ètica. Zapatero havia
aixecat nombroses expectatives sobre la resolució de l’encaix nacional o la
millora notable pel que fa a polítiques socials i econòmiques. Tanmateix, vist
el procés que va dur a la deconstrucció del nou estatut, la reforma fiscal
regressiva, i l’absència de mesures que poguessin aturar l’especulació
immobiliària, la progressiva precarització del mercat laboral o l’estancament
dels salaris, el president ha acabat per retornar-nos la imatge del PSOE dels
vuitanta. La controvertida qüestió de la memòria, que havia de fer justícia en
un estat basat en el genocidi dels antifeixistes, havia d’ésser també un gran
repte que permetès unir un estat transversalment dividit. El projecte inicial,
tanmateix, sembla abandonat per la immediatesa dels interesos polítics
socialistes –bàsicament, satisfer a uns poders fàctics que es posen nerviosos
quan algú els recorda el passat-.
Torna a estar d'actualitat. No es torna el castell de Montjuïc, monument de la infàmia, sense condicions. El passat mes de març, un episodi més en la ignominiosa història d'aquesta inacabable Transició enlloc vaig publicar, a El Punt sobre aquesta qüestió, que reprodueixo aquí.
Jo no cremaré mai la foto de ningú. Em sembla un acte lleig i de mal gust. Que respon, certament, a la llibertat d'expressió, i que puc entendre perfectament en les circumstàncies actuals. Tanmateix, si cremar fotos és lleig, l'article 491 del CP és obscè, i és en l'actual context que l'atac a la monarquia és quelcom més que un simple acte de desobediència civil. És la manifestació explícita que ens hem fet grans i que el conte de la Transició ja no serveix per assegurar-nos somnis dolços. Sé, i ho he escrit a 
Aquí trobareu el text complet de la conferència pronunciada ahir, amb motiu de la Diada, al poble de La Cellera de Ter. Tenint en compte que el temps escassejava, vaig haver de fer-ne un resum ràpid. 
L'Ajuntament de la Cellera de Ter m'ha convidat a fer una conferència la propera Diada que penso fer sobre la història de l'11 de setembre com a espai de la memòria -que és com dir la genealogia d'aquesta commemoració. Ja fa alguns dies que la tinc preparada. Avui us en faig un petit tast. Quan l'hagi pronunciada, i si tot va bé, la penjaré al blog.
NOTA: La imatge conté la bandera de la 
Avui recupero un fragment de l'extens article que vaig publicar a la revista Idees, (núms 28-29), 2006, on faig una interessant descripció del que succeeix i succeïa amb la memòria històrica quan els qui pretenien indagar en les fosses, en teòrica plena democràcia, se'ls multava i empresonava.
En ple període d'intoxicació mediàtica on l'Espanya postfranquista rememora i enalteix la Transició, rescato una interessantíssima cançó de La Trinca (abans que fossin abduïts pel costat fosc de la força, altrament dit PSOE) que defineix a la perfecció com ha quedat tot plegat. 
M'acaba d'arribar la notícia de la persecució d'un historiador gallec especialitzat en la repressió franquista per part de la judicatura espanyola i els franquistes reconvertits, constituïts com a forces vives de Gal·lícia. El comunicat enviat per la CNT de Compostel·la descriu un panorama gens allunyat de les depriments novel·les d'Orham Pamuk. Un investigador és jutjat per denunciar crims (i criminals franquistes), per denunciar amb noms i cognoms el genocidi comès a Espanya. Per cert, aquí ni Déu demana perdó.
Ahir vaig publicar aquest article a 
Fa un any i mig, el meu convilatà Antoni Simon, professor de la UAB, després de coincidir en la presentació d'un llibre que havia coordinat sobre la Transició, em va eniar la seva recent obra 
Torna a estar d'actualitat. No es torna el castell de Montjuïc, monument de la infàmia, sense condicions. El passat mes de març, un episodi més en la ignominiosa història d'aquesta inacabable Transició enlloc vaig publicar, a El Punt sobre aquesta qüestió, que reprodueixo aquí.
