Avui he enllestit la traducció d'alguns dels poemes de la poetessa sèrbia Zorica Sentic. Una dona amb una sensibilitat extraordinària que s'expressa poèticament tant en serbocroat com en francès, i amb qui comparteixo revista a Le Manoir des Poètes . Us en faig un petit tast
Devia ser a principis d'aquesta setmana, quan mentre anava en cotxe pel
passeig d'Olot, en un programa de ràdio algú recordava l'anècdota protagonitzada
per Mendelsson i que va possibilitar rescatar de l'oblit a un Johan Sebastian
Bach perdut en el fons de la història. El compositor alemany, popular i
respectat durant el primer terç del segle XIX va enviar al seu criat per comprar
la carn. Quan aquest va tornar, l'aleshores prestigiós Mendelsson va descobrir
que el paper amb què el carnisser havia embolicat els talls eren en realitat
restes d'una partitura. Abans de tastar la carn, va posar-se al piano a esbrinar
quina música antiga i perduda es trobava respecte a aquell antic manuscrit. Va
quedar impactat, i encara sense haver-se assegut a taula, va baixar escales
avall a la recerca de la carnisseria per suplicar el botiguer que li donés tots
aquells papers, probablement adquirits d'un drapaire.
La meva bona amiga Marianne Brüll va tenir l'amabilitat d'enviar-me per correu, aquesta setmana, una còpia del documental de Francesc Ríos "Ruedo Ibérico", emès el passat mes de juny a la 2 de TVE. No el vaig poder veure en el seu moment, i francament, lamentava no haver-ho fet. Ahir al vespre, el vaig poder visionar. Tot i que ja coneixia l'epopeia de Ruedo Ibérico, encara que fos a un nivell simplement parcial, i sobretot a partir del meu coneixement de Brüll, la companya de l'editor Pepe Martínez i l'ànima editorial de la col·lecció, a qui vaig entrevistar fa anys al programa de ràdio La Memòria Silenciada, el 2001, el visionat del film em va emocionar. No tant pel gran sentiment d'enveja d'un projecte romàntic i heroic com aquell, sinó per la indignació que em causa com Ruedo i Pepe Martínez van acabar essent també, víctimes de la Transició.
Nota Aquesta intervenció surt publicada en forma d'article a la revista Celobert
Una de les
escenes més modestes, i més significatives del film Match Point del
cineasta novaiorquès Woody Allen és quan, al principi, el protagonista de la
pel·lícula apareix en la solitud del seu modest apartament llegint Guerra i
Pau, de Tolstoi. Chris, un tennista d’orígens modestos, acabat de retirar
després que la mala sort hagués intervingut en el seu fracàs esportiu, tracta
de buscar segones oportunitats a la seva ambició mitjançant la infiltració en
l’impenetrable món de les classes altes britàniques. Tot i que el protagonista
sembla inspirar-se més en Maquiavel que en el novel·lista rus, no pot negar-se
que la lectura d’aquest clàssic de la literatura li està oferint tot el que
necessita, no només per penetrar en l’esfera hermètica de l’aristocràcia, sinó,
bàsicament, per arribar allà on vol.
Agost de 1996. El lloc, Trelew, una petita ciutat enmig del no-res, a la vora del riu Chubut, en ple desert patagònic. Una tarda de diumenge freda i assolellada de l'hivern austral. Bufa el vent, com sempre. Una modesta estació de ràdio municipal, en un primer pis que dóna a un carrer sense asfaltar,. De tard en tard algunes velles ranxeres destorben el silenci aixecant polseguera. Al micròfon, Marcelo Eckardt, o un cognom semblant, que no arribo a recordar amb precisió, joveníssim escriptor i editor d'una col·lecció de llibres d'assaig, literatura i poesia, comença a fer les presentacions i el sumari del seu programa setmanal.
Ara que ja he entrat en la quarentena, segueixo aquell consell que exigeix fer relectures de llibres antics, de clàssics. De fet, ja fa alguns anys que segueixo aquesta interessant pràctica, i reviso Conrad, Jack London, Ibsen, Tolstoi. Precisament ara sóc just a la meitat de Guerra i Pau, de l'escriptor rus. Llegint-lo -aquesta és la primera vegada que em miro aquest llibre- me n'adono de la suma estupidesa que inspira la renovació pedagògica dels anomenats MRP (Moviments de Renovació Pedagògica, que paradoxalment fa tres dècades que no es renoven), inspiradors dels fracassos educatius dels darrers anys. Penso en el meu nebot que fa segon de batxillerat i a qui li fan perdre el temps en un estúpid treball de recerca, que li absorveix hores sense més utilitat que pensar que un treball fet a corre-cuita, sense els instruments intel·lectuals per realitzar-lo pot servir per assolir un grau universitari. El meu nebot, i els seus companys ja fa anys que s'haurien de dedicar a llegir clàssics de la literatura. I no pas per esnobisme, sinó perquè són els millors llibres de text (després dels diaris generals) que existeixen. Parlen de la vida, la complexa psicologia interior, dels contextos històrics, dels complexos mecanismes socials, i també aprenen que, malgrat les aparences, en essència, malgrat internet i els gadgets no som tan diferents de fa un segle.