Ahir vaig anar a veure la pel·lícula "La dama de Ferro", en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l'historiador, i no en vaig quedar decebut. Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que precisament en la interpretació del personatge històric real, el talent de l'actriu fagocita el personatge real. És el que passa quan la brillantor d'un actor interpreta un personatge històric mediocre. En certa mesura, Streep, que imita fins al més mínim detall (especialment pel que fa a l'entonació i l'accent) la Tatcher veritable, acaba humanitzant a la persona real. Ja sé que la comparació pot ser odiosa, tanmateix em recorda quan Sergi Mas imita el buit i insuls president Montilla. La còpia millora l'original. La pel·lícula té aspectes criticables. Per exemple, no és apta per a aquells que no tinguin un coneixement apropiat de la història recent. El temps, el recurs abusiu al flashback de manera caòtica i desordenada confondrà a bona part dels espectadors, tanmateix, el conjunt és acceptablement bo, sempre i quan hem de tenir present que l'Streep es menja la pel·lícula tota soleta.
Desembre de 2010. Concentració espontània, a la Plaça del Vi, davant l’Ajuntament de Girona contra l’enèsima sentència judicial que qüestiona el model d’immersió lingüística. Com a representant a la Junta de Personal Docent, em demanen que m’adreci al mig miler de persones que m’envolten. No faig un discurs polític, sinó personal. Començo amb el recompte dels anys, mesos i dies que fa que faig classe, des de l’aleshores, parvulari, fins a la universitat. Unes xifres que aconsegueixen marejar-me. Tracto de transmetre la idea que en tot aquest fotiment de cursos, les coses, gràcies a la immersió, havien anat més o menys bé, amb llums i ombres, com tot en l’existència.
Ahir es va estrenar al cinema Truffaut el documental "Somnis atrapats" dirigit per Marc Faro i la meva col·lega, professora, història i periodista Anna Teixidó. "Somnis atrapats" ressegueix la trajectòria de quatre històries creuades d'immigrants a Salt al llarg dels darrers dos anys. Els protagonistes, dos germans marroquins, una parella brasilera que espera un fill, una adolescent gambiana a l'espera d'un matrimoni concertat, i un empresari sijh a l'espera del reagrupament familiar de la seva dona i dos fills, ens deixen penetrar a la seva quotidianitat. Visions de Salt i lleus incursions al Marroc, al Centre d'Internament d'estrangers, a Brusel·les són els escenaris de la pel·lícula, tot i que, potser hauríem d'indicar que el veritable espai filmat és la desesperança dels seus actors accidentals.
El 2002, la desaparició d’algunes col•leccions d’assaig en català motivaren un grup de joves intel•lectuals a crear un nucli editor disposat a fer una passa endavant en el camp del pensament i la reflexió. És aleshores quan neix el col•lectiu Argumenta, dedicat a autogestionar una col•lecció editada per una petita gran editorial de Vilanova, El Cep i la Nansa, amb dotze volums concebuts com a balanç dels diversos aspectes que configuren la societat i la cultura catalanes del principis del segle XXI. Des de 2005, quan apareixen els dos primers volums, fins aquest novembre, quan hi ha prevista la publicació del darrer, el col•lectiu ha editat dos llibres anuals sobre les més variades qüestions; teatre, periodisme, història, ciència, arts plàstiques, literatura,... amb voluntat d’establir un “estat de la qüestió” alhora que de fer prospectiva de futur, des de l’àmbit global dels Països Catalans.
Tot bon principi, hauria de tenir un bon final. Fa vuit anys, quan un col·lectiu de gent heterogeni, vagament generacional, i unit pel desig de sacsejar positivament la cultura ens vam aplegar, no n'érem conscients que algun dia tocaria posar punt ... i seguit! Van confluir sinèrgies en un projecte autogestionat d'engegar una col·lecció d'assaig, Argumenta, editada pel Cep i la Nansa, dotze volums de la més variada temàtica, on hem treballat colze a colze 22 coordinadors i més de 140 col·laboradors... per amor a l'art. Bé, si em permeteu la "cursilada", per amor al país, la seva llengua i cultura. Avui podem mirar enrere i sentir una íntima, social, immensa satisfacció. Tota mort anunciada d'un projecte fantàstic ha de tenir un funeral de primera (espero que em perdonin els meus companys pel meu excés metafòric). Tanmateix, els propers divendres 19 i dissabte 20, al Foment Vilanoví de Vilanova, celebrem les Jornades Argumenta en les quals reflexionarem col·lectivament sobre passat, present i futur. Tothom hi és convidat. I, de fet, els convidats a participar, les persones a les quals col·locarem darrere un micròfon, juguen a la Champions de la reflexió. En un temps en què Neil Postman podria reafermar-se en les tesis del seu llibre "Divertim-nos fins a morir" i Guy Débord se sorprendria de la seva capacitat profètica en l'actual "Societat de l'espectacle", aquest cap de setmana, el país pot reflexionar fins a morir des de l'espectacle de la raó. Un funeral que és una festa. Un final, que no deixa de ser un principi.
Nota: Text de la conferència exposada dissabte passat a la jornada del trentè aniversari de la revista Barret Picat.
«Cultura», segons la Gran Enciclopèdia Catalana podria definir-se com a «conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. No resulta massa diferent del que diu la versió anglesa de la Viquipèdia, que recorda les 164 diferents acepcions d’aquesta paraula, tot i que la que més ens convè d’acord amb les intencions de l’autor d’aquesta intervenció és la que la definiria com a «tradició integrada de coneixement, creença i comportament humà fonamentada en la capacitat del pensament simbòlic i aprenentatges socials». O, segons el Larousse francès; «conjunt de fenòmens materials o ideològics que caracteritzen un grup ètnic o una nació, una civilització per oposició a una altra». A tot això, i imaginant les dificultats de comprensió d’un concepte tan abstracte, si afegim adjectius com “local” o “global”, emboliquem més la troca en un laberint retòric que, sospitem, busca la confusió intel•lectual. A grans trets, i encomanats d’aquesta fal•lera enciclopèdica, podríem associar «local» a connotacions subtilment pejoratives, mentre «global» a una certa aurèola de prestigi segons la qual no resultaria difícil comparar al paternalisme ideològic que caracteritza la relació entre colonitzat i colonitzador.
Som un país amb una autoestima força malmesa, fruit de múltiples complexos i un estret marge de moviment. Som una nació, que veu qüestionada la seva existència dia sí, dia també, de manera que les injeccions de moral sempre són benvigudes i necessàries, per almenys anar tirant i fent allò tan català del qui dia passa, any empeny. Una d'aquestes darreres injeccions ha arribat en format televisiu. Tot i que hi ha aspectes millorables i que el poder montillesc ha fet esforços per erosionar-la, la Televisió de Catalunya té un gran nivell, del millor que es pot veure en analògic, digital terrestre o satèl·lit. És una cadena generalista força equilibrada, amb rigor i capacitat de risc. Tot i que els diktats polítics actuals fan el possible per desdibuixar aquesta televisió nacional, els professionals que hi treballen fan tot el possible per resistir. Més o menys com passa a l'escola. Davant la religió neoliberal dels nostres dirigents, a l'aula encara molts s'hi encaparren a mantenir el sentit comú per davant la conveniència política. Les veus del Panamo és un d'aquests productes fets amb ofici, amb què ens han sorprès gratament els programadors ...
Difícilment em deixo enganxar per una sèrie de televisió. Crec que això només m'ha passat amb Doctor en Alaska (Northern Exposure) i de "Els Soprano" (a banda de notables sèries catalanes com Jet Lag o Porca Misèria. Tanmateix aquest estiu, i de manera inesperada, m'ha succeït amb una sèrie britànica, Skins. Skins és un producte televisiu que produeix una falsa primera impressió. Tracta d'un grup d'adolescents en transició vers la joventut, allarats en una existència hedonista, superficial, despreocupada, i fins a cert punt, hostatges d'una indolència flaubertiana i, fins a cert punt, amoral. Tanmateix, allò que podria haver estat la típica sèrie costumista, que presenta amb superficialitat i tòpic el món adolescent, va gratant per la superfície dels personatges i s'endinsa en el viarany de l'ànima humana. Així doncs, cada capítol se centra en cadascun dels personatges, tot presentant-nos llurs misèries i absència de grandeses. No cau en el determinisme, sinó en l'anàlisi. Trobem, per exemple, Tony, l'atractiu, seductor, manipulador i despreocupat que manté una absoluta incomunicació amb uns pares del tot dominats per les seves habilitats personals, capaç de viure la sexualitat nihilísticament, com un joc intrascendent, sense grans capacitats empàtiques (...)
En la recent exposició El somni republicà i l'extraordinari catàleg que l'acompanyava, una part destacava per damunt les altres. El republicanisme, sempre esmunyedís per a l'anàlisi històrica, resultava indestriable d'una cultura política que esdevenia més cultura que política. Com a projecte civilitzador, objectius i mitjans es confonien en la recerca d'una ciutadania amarada d'alta cultura en tots els àmbits possibles, d'aquí la seva obsessió educativa. Contra la inferioritat estamental condicionada per un abisme d'instrucció, en la República tots els individus havien de romandre en plànol d'igualtat. Si republicans i anarquistes van mantenir estreta relació fou perquè també els llibertaris, davant l'exclusió de les classes baixes, havien d'anar «a la revolució per la cultura», com recorda un llibre de l'historiador Javier Navarro. Ens ho corrobora el fet que el bo i millor dels escriptors modernistes van publicar a revistes i editorials llibertàries, que aquestes no dubtaven a traduir les novetats científiques i literàries de l'efervescència cultural europea, que als ateneus obrers il·lustrats representaven Ibsen, a les biblioteques no faltava mai Tolstoi i era freqüent trobar cenetistes amb un llibre de Nietzsche.
Ahir es va fer pública la notícia de la desaparició de Baltasar Porcel. És evident, com comentava el magnífic post d'avui de Jordi Martí Font que es tractava d'un personatge polèmic amb una obra sòlida i de difícil classificació. Com en gairebé tot, faríem bé de malfiar-nos d'elogis encesos i desqualificacions prejudiciàries. Tot i que la seva narrativa no m'entusiasmava gaire (he llegit La Lluna i el Cala-Llamp, Cavalls cap a la Fosca, i molts dels seus articles i reportatges) cal reconèixer una escriptura solvent, de la inductivitat d'allò pròxim vers a la universalitat clàssica. A banda d'això, com sol passar amb els literats de casa bona, escrivia amb una seguretat envejable. Pel que fa a la qüestió personal, tot plegat se'm fa ambigu. El vaig tractar una vegada, quan fa dos cursos, pocs mesos després de Frankfurt, la factultat de Filologia Catalana em va convidar a fer un diàleg amb l'escriptor d'Andratx. Se suposava que els organitzadors cercaven el contrast entre un escriptor gran i un de jove, entre una literatura més "literària" i una altra de més "política". Potser el problema era que en Porcel no era tan gran i jo no sóc tan jove, mentre que ell també n'era escriptor política mentre que jo també intento ser literari. Tot i això, he de confessar que fou una experiència intensa i agradable.
El fenomen literari "Els homes que no estimaven les dones" no hauria de tenir cap secret. Una bona història, uns personatges ben construïts, un tema potent i una intriga que va molt més enllà que una simple anècdota. Torpedes dirigits vers una societat benpensant i malactuant. L'adaptació cinematogràfica arribada la passada setmana a les pantalles fa honor a una excel·lent novel·la. Tothom coneix la dificultat de traduir a llenguatge cinematogràfic una narració literària. Tanmateix, quan hom es troba amb quelcom interessant a explicar per personatges poc convencionals, i una mínima eficàcia descriptiva, els resultats són òptims. Dues hores i mitja capaços de mantenir l'espectador enganxat a la seva cadira. Una altra cosa, ben diferent, és l'anàlisi que en poguem fer d'una història realment atractiva. El misteri que comporta la desaparició d'un dels personatges, i el rastre de sang que deixa una família de negocis sospito que és la metàfora del que va succeint en una societat com la sueca, i per extensió, l'europea.
La revista "La Lluna en un cove", on es publiquen relats de ficció, m'ha publicat el meu conte "Sàhara". Us faig un petit tast i us convido a fer-vos amb un exemplar de la revista, que val molt més que els 7,5 € que declara com a preu. El conte, com veureu, tot i que escrit fa un parell d'anys, manté actualitat colpidora. Com li descrivia a un col·lega, històries de perdedors taciturns, que, debades, assoleixen una improbable redenció mitjançant petites revenges.
Ja m’ho deia la tieta: «No et facis venedor. La Caixa, fa més per tu». Aquesta frase ressona dins meu des que s’ha encès el llumet groc de la reserva. I no només això. Malgrat que intento concentrar-me per a mantenir baixes les revolucions en una conducció el màxim d’econòmica possible, de seguir una trajectòria suau tot defugint unes dunes deleroses d’ensorrar les rodes, aquestes paraules, i tones de records remots no deixen de sotjar-me.
Vaig sentir un gran disgust en veure com tancaven “Cicles Vendrell”. La
botiga i taller de bicicletes estava regentada per un antic corredor
professional, extrovertit i gran conversador, i amb una sensibilitat
inigualable per endevinar el consell més adient per a l’art de les dues rodes.
Sense ni tan sols veure com cavalcàvem, ja sabia quina mena de ciclista èrem, i
per tant, coneixia quina resultava la millor goma, la relació que necessitàvem
o l’estil de les botes d’acord amb la pedalada. Tot i això, dubto que aquell
comerç de la carretera de Santa Eugènia fos un gran negoci. Els preus eren
raonables, i el tracte, de valor incalculable. A més, sempre ens delectava amb
alguna de les aventures i anècdotes que el seu germà, alt funcionari de les
Nacions Unides, l’home que va haver de tractar amb els talibans en els dies
previs a la invasió de l’Afganistan, li relatava en les seves visites.
Tanmateix, farà uns cinc anys que el vell corredor es va jubilar. Avui, en el
seu lloc hi ha un locutori telefònic. Dolgut i desorientat per la pèrdua, des
d’aleshores, pràcticament no he tornat a muntar, i la meva vella Rieju de
carreres tunejada pel senyor Vendrell, es va rovellant en la foscor del
traster. Sorprès de mi mateix, penso que només anava en bici pel plaer que em
reparès les punxades o em canviès l’eix.
Del meu llibre Cartografia de la desolació (L'Emboscall, Vic, 2006) En homenatge a Abel Paz
ELS ANARQUISTES Perdudes totes les batalles, ferits i astats per cavallers d'heràldiques prepotents i submisos rapsodes ignorats amb desdeny per princeses de pits de silicona i corones de llautó emprenen, un cop més, el camí de l'exili. Emboscats a les catacumbes aquells dracs vegetarians i esperantistes,
Sovint tinc necessitat d'aïllar-me, per trobar-me amb mi mateix i fer volar lliurement els pensaments. Sortir a córrer a la vora del Ter, o passejar entre les fulles daurades de la Devesa entre les ventades de novembre, m'ordena les idees. L'estimulant més eficaç no és químic ni vegetal, es diu Johann Sebastian Bach. No sé si la inspiració s'encomana, tanmateix, la inimitable música de l'alemany ajuda a convertir la melangia en un sentiment positiu. A això ajuda un dels grans invents de la humanitat, els petits aparells d'mp3, incitadors d'una comunió amb la consciència, estupefaents d'una solitud creadora. Fa alguns mesos m'he enamorat de les Variacions Goldberg. Crec que poques peces assoleixen tan elevat grau de perfecció. I, tocades per Glenn Gould, encara s'eleven per sobre de la materialitat quotidiana per aixecar-nos, com en un globus aerostàtic, vers la trascendència. Sobre pressumptes divinitats, tinc sempre en ment aquella escena de l'Amadeus de Paul Schaffer, en què un Salieri amb prou talent per valorar la música de Mozart, veu en l'insolent jovenet l'intèrpret d'un Déu arbitrari. Glenn Gould és un personatge singular. És difícil oblidar les seves extravagàncies, impost, imagino, de la seva genialitat.
Va néixer a la platja d’Argelers / entre la sorra humida i el vent /cru i eixordidor de la derrota. / Va créixer sense pàtria. Només / aquella que exigia esclaus / per servir sota banderes enemigues. / Va viure en aquest immens silenci /patria común e
indivisible / de todos los
españoles. / Avui ha mort en l’oblit glaçat, / sense que mai ningú / quequegés res semblant a una disculpa.
Ahir per fi vaig poder veure la pel·lícula de Miquel Huerga, i produïda per
Jaume Roures, Salvador. Quan fou
estrenada, fa dos anys, el fim va causar una certa polèmica. Com és lògic, atès
que no vaig poder veure la pel·lícula, no em vaig pronunciar en el seu moment.
Entenc que en alguns mitjans anarquistes hi hagués crítiques al projecte
cinematogràfic, perquè, sovint, a parer seu, la història individual no permetia
oferir una imatge més en profunditat de la lluita, no antifranquista, sinó
bàsicament anticapitalisme. En el camp oposat, alguns pseudoprogres, que en el
seu moment es van rentar les mans en l’assassinat del jove barceloní, pensavan
que enaltia la violència i que el “pobret” policia de la Brigada Político
Social hauria d’ésser l’únic mereixedor de l’homenatge.
ARGUMENTA L'any 2003, un grup d'artistes, músics, crítics, historiadors, periodistes, escriptors, professors d'universitat i altres oficis, més o menys joves i absolutament independents, vam decidir crear el grup Argumenta. Aquesta es tracta d'una denominació oberta i flexible, que oscil·laria entre el grup d'agitació, laboratori d'idees i espai d'afinitat que ens vam proposar reflexionar al voltant de la cultura i la societat als Països Catalans. De tota manera, de parlar, més aviat poc. En aquests més de cinc anys el que hem fet, sobretot, és treballar. De resultes de la iniciativa trobem ja vuit volums al carrer i dos més en procés d'edició, que es dediquen a analitzar la cultura, la societat, la traducció, la literatura, les arts plàstiques, el periodisme, les arts escèniques o la ciència. Ara que arribem a la fi del projecte editorial, tractem d'obrir nous camins de reflexió. Acabem d'inaugurar el nostre bloc vilaweb on alguns dels seus components insertarem les nostres reflexions sobre societat i cultura als Països Catalans. Espero que aviat sigui una referència http://blocs.mesvilaweb.cat/Argumenta
Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar. La primera crítica destructiva la penso fer, no contra el cineata de Nova York, sinó contra el criticisme papanata que ha envoltat la pel·lícula des d'abans del rodatge. Hi ha una patologia identitària que fa carregar contra tot allò que no s'adigui del país idelitzat, i per tant poc visible, a una ciutat cada vegada menys catalana, menys espanyola, i més desdibuixada. És evident que a l'espectador internacional li interessen tan poc els detalls locals d'una ciutat europea com a mi les peculiaritats de l'estat de, posem per cas, Seatle, en una comèdia de Ben Stiller.
Fa alguns anys, vaig descobrir, astorat, com "cicles Vendrell", la botiga i taller de reparacions de bicicletes del carrer Santa Eugènia havia plegat. Vaig tenir un disgust tan gran que, des d'aleshores, pràcticament no agafo la bicicleta. El propietari, un antic ciclista professional, germà d'un conegut diplomàtic de les Nacions Unides s'havia jubilat. El recordo com un personatge afable, amic de les converses i un excel·lent conseller. El tipus de botiguer amb qui es pot mantenir una relació molt per sobre de l'estrictament comercial. La baixada de persiana em va desanimar, tenint en compte la perspectiva d'haver d'arreglar la meva Rieju de 1986 al taller del Decathlon. Aquesta setmana, he tingut un altre disgust. M'he assebentat que a final de mes, "La Llibreria Cafè", del carrer Ciutadans de Girona plega. O, amb major exactitud, la fan plegar. No diré que des d'ara deixaré de comprar llibres, tanmateix, hauré perdut l'estímul de deixar-me aconsellar amb l'Israel, llibreter tímid i improvisat fa deu anys, i un expert professional avui...
El 2002, la desaparició d’algunes col•leccions d’assaig en català motivaren un grup de joves intel•lectuals a crear un nucli editor disposat a fer una passa endavant en el camp del pensament i la reflexió. És aleshores quan neix el col•lectiu Argumenta, dedicat a autogestionar una col•lecció editada per una petita gran editorial de Vilanova, El Cep i la Nansa, amb dotze volums concebuts com a balanç dels diversos aspectes que configuren la societat i la cultura catalanes del principis del segle XXI. Des de 2005, quan apareixen els dos primers volums, fins aquest novembre, quan hi ha prevista la publicació del darrer, el col•lectiu ha editat dos llibres anuals sobre les més variades qüestions; teatre, periodisme, història, ciència, arts plàstiques, literatura,... amb voluntat d’establir un “estat de la qüestió” alhora que de fer prospectiva de futur, des de l’àmbit global dels Països Catalans.
Tot bon principi, hauria de tenir un bon final. Fa vuit anys, quan un col·lectiu de gent heterogeni, vagament generacional, i unit pel desig de sacsejar positivament la cultura ens vam aplegar, no n'érem conscients que algun dia tocaria posar punt ... i seguit! Van confluir sinèrgies en un projecte autogestionat d'engegar una 
Nota: Text de la conferència exposada dissabte passat a la jornada del trentè aniversari de la revista Barret Picat.
Som un país amb una autoestima força malmesa, fruit de múltiples complexos i un estret marge de moviment. Som una nació, que veu qüestionada la seva existència dia sí, dia també, de manera que les injeccions de moral sempre són benvigudes i necessàries, per almenys anar tirant i fent allò tan català del qui dia passa, any empeny.
Nota: Article publicat avui a 
Ahir es va fer pública la notícia de la desaparició de Baltasar Porcel. És evident, com comentava el magnífic post 
El fenomen literari "Els homes que no estimaven les dones" no hauria de tenir cap secret. Una bona història, uns personatges ben construïts, un tema potent i una intriga que va molt més enllà que una simple anècdota. Torpedes dirigits vers una societat benpensant i malactuant.
La revista "
Del meu llibre Cartografia de la desolació (L'Emboscall, Vic, 2006)
Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar.
Fa alguns anys, vaig descobrir, astorat, com "cicles Vendrell", la botiga i taller de reparacions de bicicletes del carrer Santa Eugènia havia plegat. Vaig tenir un disgust tan gran que, des d'aleshores, pràcticament no agafo la bicicleta. El propietari, un antic ciclista professional, germà d'un conegut diplomàtic de les Nacions Unides s'havia jubilat. El recordo com un personatge afable, amic de les converses i un excel·lent conseller. El tipus de botiguer amb qui es pot mantenir una relació molt per sobre de l'estrictament comercial. La baixada de persiana em va desanimar, tenint en compte la perspectiva d'haver d'arreglar la meva Rieju de 1986 al taller del Decathlon.
