Si fossim una democràcia amb cultura democràtica, l'affaire Duran seria debatut amb apassionament i hauríem convertit el jove vilanoví en un personatge de referència. És clar, que si fossim un país normal, quan hi haguessin debats, es deixaria sentir la veu dels economistes no neoliberals. El seu gest, fruit d'un talent destacat, de deixar en evidència la banca per demostrar que l'economia financera s'esdevè com els homes grisos de la novel·la Momo, de Michael Ende. Aquests personatges sinistres, que esberlen l'harmonia d'una petita ciutat italiana transformen el temps de milions de persones en cendres. Cendres que vessen de les cigarretes que es fumen compulsivament, metàfora de com el capitalisme crema el temps i la identitat dels individus inútilment Aquests dies estic llegint el llibre Abolim la banca, signat per aquest jove economista i activista social, on exposa amb major deteniment allò que explicà a la seva revista Crisi, que a l'octubre de l'any passat sacsejà lleugerament les consciències ciutadanes i on posava en evidència el sistema. Des fe fa uns anys tinc una certa tendència a seguir l'actualitat econòmica i a llegir uns quants economistes. Tanmateix, aquella revista semiclandestina ha estat el més brillant que he llegit en els darrers temps, més que comparable a la lectura de Joseph Stiglitz o Naomi Klein. Sona a exagerat, tanmateix crec que l'experiment econòmic protagonitzat per aquest noi -on explica les maneres d'enganyar uns bancs que busquen l'engany dels clients- el fa mereixedor d'un Premi Nobel d'Economia. On he d'apuntar-me per donar suport a la seva candidatura?
Manifest d'autoria compartida, en la redacció del qual he participat.
Manifest del Primer de Maig de 2009 a Girona
REPARTIM EL TREBALL, SOCIALITZEM LA RIQUESA
Una onada de perplexitat recorre el món. La crisi financera i la
fallida del sistema econòmic del capitalisme mundial, encara d’abast i
dimensions desconegudes, ens ha posat en evidència que la causa del malestar
d’avui és el model equivocat de desenvolupament econòmic, i la conseqüència: un
Titànic amb salvavides exclusius per als passatgers de primera classe.
L'economista jubilat Leopoldo Abadía ha obtingut reconeixement mediàtic
mercès a l'anàlisi de la crisi actual des de l'encertada imatge del
NINJA (no incomes, no job, no assets). La repetida anècdota sobre el
pobre d'Alabama que, sense recursos ni avaladors, compra una casa
perquè un corredor sense escrúpols li concedeix una hipoteca, resulta
il·lustrativa, malgrat que sigui superficial. Per tranquil·litzar la
consciència de polítics i economistes, es culpa el treballador precari
endeutat i l'empleat del banc que deixa diners sense garanties.
Tanmateix, les causes són més profundes i les responsabilitats, més
elevades.
M'hauria d'haver sentit perplex, en escoltar les opinions de Salvador Cardús sobre Bolonya. "Amb Bolonya, estudiar serà més barat, i els universitaris es podran moure arreu d'Europa", comentava el tall de veu al Telenotícies. "I serem feliços, i menjarem anissos", i "los pajaritos cantan, las nubes se levantan", podria haver afegit. M'hauria d'haver sentit perplex, i en canvi, m'esperava una cosa així. M'hauria de resultar difícil entendre com una persona intel·ligent i culta és capaç d'articular bejenades d'aquest calibre. Els anys i l'evolució intel·lectual d'aquest país m'ha vacunat contra la sorpresa. Imagino que deu ser difícil assumir que t'escolten res-centes mil persones, o que les teves columnes són llegides per molta gent. Ha d'ésser una temptació sentir-se superior a la resta dels mortals i pontificar. Alhora, has d'esdevenir algú vulnerable a aquells que volen utilitzar el teu prestigi per donar cobertura intel·lectual a determinades qüestions. És clar,... la seducció del poder implica sovint creure les mateixes coses que altres et fan repetir.
Entre molts, aquest manifest que ahir es va llegir a Girona, em sembla especialment innovador.
El 25 de març de
1911, una vaga de treballadores a la Triangle Shirtwaist Company de Nova York,
acaba en tragèdia. Es declara un foc. 146 dones, la majoria joves immigrants
moren davant les portes que els empresaris havien tancat.
No, no ens hem
equivocat amb la data. La crema de la fàbrica que dóna origen al mite no tingué
lloc un 8 de març. La història sovint serveix per confondre i per amagar la
veritat. Perquè avui no celebrem la passivitat femenina a l’hora d’afrontar la
mort. El moviment feminista domesticat pel capitalisme oculta que el 8 de març
de 1917 (23 de febrer en el calendari ortodox) fou la data en què milers
de dones russes inicien el primer motí de subsistències, culminat en revolta,
que donarà lloc a la Revolució Russa i capgirarà les bases del sistema
econòmic. No celebrem, doncs, la resignació femenina davant una mort lenta i
dolorosa, fruit de la lògica capitalista, sinó la capacitat combativa, capaç de
capgirar les bases d’un ordre social injust i donar un tomb a la història. Al
darrera els mites, sovint hi ha continguts subversius amagats que en dates com
aquestes hem de reivindicar.
A partir d'un correu enviat per la Marianne Brull, algunes informacions trameses per sindicats sanitaris, i l'assessorament d'alguns col·legues vinculats amb la sanitat, passaré a descriure com funciona la privatització de la sanitat pública a Madrid, de la manera més didàctica possible, per tal que tothom en pugui prendre nota. Els nous hospitals oberts a la Comunitat de Madrid, tots ells de gestió privada, han cobert les seves places amb professionals de la sanitat pública, els quals comencen a tenir dèficit de personal, que arriben a un 40% a l'Hospital de la Paz. Malgrat haver anat a treballar als privats, les nòmines del personal continuen a càrrec dels hospitals d'origen. En plata, els metges treballen per a un hospital privat, tot i que el salari surt del públic, és a dir, dels impostos de la ciutadania. Tres dels nous hospitals privats no han obert per manca de personal. Tot i això, aquests centres continuen cobrant de la comunitat una quota fixa, malgrat estiguin tancats. És el mateix que el tram de l'AVE Figueres-Perpinyà, ja acabat, i sense connexió al Barcelona - Figueres, i que cobra un car peatge diari sense que encara hagi passat cap tren. (Visca l'empresa privada!!!, que diria Barbanegra)
Llegir els llibres de Roberto Saviano permet estalviar unes quantes
àrees del currículum d'econòmiques. Amb un estil més literari que Marx,
es pot comprendre amb major claredat la lògica del capitalisme vigent.
Tot i que els crítics han presentat Gomorra, com un llibre
sobre les curiositats antropològiques de la sola de la bota italiana,
el coratjós napolità descriu amb detall el sistema hegemònic
d'explotació econòmica que caracteritza bona part del món occidental.
Des del moment en què el crim organitzat va decidir enviar la seva
descendència a les millors escoles de negocis, el règim de globalitarisme ha transformat les normes legals arreu. No és possible explicar el darrer període d'expansió econòmica sense les innovacions
de l'economia, que en circumstàncies normals serien més matèria
d'estudi dels criminòlegs que dels economistes. Aquest període es
caracteritzà pel desarmament impositiu de l'Estat: és a dir, rebaixes
fiscals als rics i les empreses, i l'exaltació social i moral de la
riquesa, alhora que una degradació del valor del treball i de qui
treballa. I, encara pitjor, per trencar les barreres invisibles (i
jurídiques) entre l'economia real i l'especulativa, la legal i la
submergida.
Poques vegades tantes paraules expliquen tan poc. Els mateixos experts que asseguraven una economia vacunada contra totes les crisis esdevenen avui profetes de l'apocal·lipsi. Llibres oportunistes, suplements de diaris, monogràfics de revistes tracten d'analitzar les causes i abast d'una crisi global, paradoxalment poc coneguda. Un dels elements que palesen aquesta situació de "fi de festa" és l'extrema precaució de les entitats financeres. Parlant en plata, bancs i caixes han tancat l'aixeta, la qual cosa, des del punt de vista de l'ortodòxia economicista implica una anormal escassa circulació de sang per les artèries, que pot significar un col·lapse en l'organisme social. Per què no deixen diners per a hipoteques, fins i tot per a persones notòriament solvents? A banda de la sospita generalitzada que les "innovacions" de croupier al casino global que fan sospitar que bona part dels diners circulants eren ficticis, que no tenien suport material (al cap i a la fi els diners són una abstracció que no té sentit sense el suport material de béns i serveis), hi ha un altre factor sobre el qual gairebé ningú no piula.
Les notícies sobre la caiguda de l'ocupació van desfilant com una processò fúnebre. Allò que es bastí precàriament, gràcies a ammisties i rebaixes fiscals per als rics, ha caigut d'una revolada. I el pitjor de tot és que la crisi s'instal·la definitivament, no a partir de la idea que es compri més o menys -al cap i a la fi, una qüestió de gregarisme i estat anímic- sinó que la desocupació rampant, cada vegada més àmplia, impediran qualsevol recuperació ràpida. Centenars de milers de drames es gesten aquests darrers mesos, mentre que els nostres responsables polítics només pensen quant de temps passaran agenollats davant els bancs. Només la lògica és capaç d'acabar amb l'exhuberància -i la destrucció- irracional de l'economia de mercat. Mantenir l'ocupació no ha d'ésser la principal preocupació, sinó l'única. I, en aquest cas, l'experiènca i la lògica diuen que és l'hora de les 30 hores. 30 hores setmanals de jornada màxima, sense possibilitat d'hores extraordinàries -en tot cas, només retribuïdes amb el doble de temps lliure-, que permeti repartir l'ocupació, per fer afluir a l'economia formal -i l'estabilitat laboral una majoria de persones. Unes trenta hores finançades per l'excés de beneficis empresarials dels darrers temps, i de la recol·locació a partir de la nacionalització de diversos sectors econòmics amb problemes de viabilitat, o que en el seu temps van ser privatitzats.
Les darreres xifres oficials (cada vegada menys fiables) indiquen que, en menys d'un any, la desocupació a Catalunya passa d'un 6 a un 12 per cent. Allò que havia costat anys, es dilapida en pocs mesos. Un vent fort ha acabat per emportar-se la precària estabilitat que havíem constuït. L'empresariat català, sempre tan prepotent, com un garrí mandrós havia construït una caseta de palla (encara que es venia a preu d'or), i el llop ferotge ha tingut prou amb estossegar perquè la falsa prosperitat se l'emportès el vent. Tot fent prospectiva, recordo els negocis i indústries que funcionaven raonablement i que van tancar perquè el totxo era tan atractiu que valia més la pena espectacular amb el terreny que dedicar-se a treballar. O la facilitat en què la majoria va acceptar amb resignació cristiana les deslocalitzacions. O el col·laboracionisme sindical a acceptar sense recances la precarietat laboral.
Article Publicat ahir a El Punt «La policia mexicana no és corrupta, és obertament
delinqüent», afirma Robert Kaplan en un llibre de viatges. Potser
exagera, tanmateix ajuda a reflexionar sobre el que passa quan es
confonen interessos privats amb públics, o com els abismes de
desigualtat es tradueixen en corrupció transversal. En una direcció
similar, estranya no sentir a parlar de màfia espanyola quan el conjunt
de l'economia submergida a l'Estat representa, segons un informe de la
Unió Europea del 2002, el 23% del PIB, només a quatre punts d'una
economia italiana on el crim organitzat ha estat retratat amb detall
pel cinema i la literatura. La diferència, en tot cas, és que la
diversitat de màfies italianes, centrades principalment en negocis
immobiliaris, representen un estat, paral·lel i en contra de l'oficial,
mentre que a Espanya costa de diferenciar entre grups enriquits de
manera opaca, i l'actuació legal de determinats grups econòmics,
emparats pel poder polític i mediàtic, l'actuació del qual sembla
dirigida a acumular els beneficis dels uns a costa del benestar comú.
Article publicat al núm. 122 del Setmanari La Directa
1985. El ministre
socialista Miguel Boyer publica un decret-llei que reforma la Llei
d’Arrendaments Urbans, i que té com a principal efecte que els contractes de
lloguer deixen d’ésser indefinits per passar a tenir un mínim de cinc anys. Al
cap d’aquest període, els propietaris, d’acord amb el principi de llibertat econòmica, poden dictar el
preu que considerin oportú. Aquesta
mesura del socialisme neoliberal dinamità el mercat.Si prenem com a referència
aquesta data, i establim un índex 100 (en diners constants) al preu de
l’habitatge a l’estat, i d’acord amb les xifres públiques de la Reserva
Federal, el 2005 arribava a 375, és a dir, s’havia gairebé quadriplicat el
valor d’acord amb el poder adquisitiu real.
Nota: article publicat a l'edició d'avui d'El Punt
En recordar l’onada d’autoritarismes imposats a
Llatinoamèrica als setanta, Naomi Klein recordava la falsedat de les premisses
que els colpistes feien servir per justificar la repressió. Malgrat l’apel·lacció
al suposat perill marxista, els pocs i mal avinguts moviments guerrillers a
l’Argentina, Xile o Uruguai no representaven cap alternativa seriosa. I malgrat
que les dictadures ja es van encarregar d’assassinar insurgents, el gruix de la
violència es va perpetrar contra un ampli espectre de sindicalistes, líders
veïnals, intel·lectuals o simplement ciutadans crítics amb allò que estaven
contemplant, i que no tenien res a veure amb el comunisme. En realitat, els
Pinochet, Videla o Demicheli s’havien instal·lat violentament al poder per
instaurar sense oposició les polítiques dictades per un equip d’economistes de
l’Escola de Chicago, encapçalats per Milton Friedman, i que feia contents tant
les empreses americanes, com les neoliberals elits patrícies indígenes: privatització
total de l’economia, desmantellament de l’incipient estat del benestar,
extinció de classes mitges. Per assolir la seva utopia econòmica, van fer de Llatinoamèrica
una gran presó i cementiri clandestí.
Febrer de 1987. Una plataforma més o menys espontània d’estudiants
s’organitza a l’Autònoma. Eleven un conjunt de reivindicacions al rectorat, la
major part de les quals, més que moderades, semblen innocents: millora del
servei d’autobusos, rebaixa dels preus dels menjadors escolars, cadires per a
esquerrans,… És clar, que entre aquestes, també la més essencial: la supressió
de les taxes universitàries i la gratuïtat total dels estudis. Tenia la seva
lògica. Segons l’OCDE, el 40% dels progenitors dels llicenciats catalans tenen
una baixa qualificació professional, el percentatge més alt del continent
europeu, i anomalia que el procés de Bolonya pretén corregir.
Acabo de seguir el debat a l’Àgora sobre el debat de Bolonya. Com en el cas
de la LEC, dels plans de rescat bancaris, les reformes laborals, la proposta de
copagament sanitari o qualsevol altra decisió de trascendència, les normes
venen dictades des de dalt. I no parlo dels governs, sinó d’aquells nuclis de
poder fàctic que determinen quines són les polítiques que els polítics triats
per maquinàries electorals complexes han d’aplicar.
Al llarg de les darreres setmanes no han parat de ploure expedients de
regulació d’ocupació. Aquesta darrera perífrasi no fa sinó amagar el fet que
moltes empreses es desfan de gent que ha treballat per a ells, sovint bona part
de la seva vida, simplement perquè, o bé hi fan nosa, o per aprofitar el moment
de la crisi i optimitzar beneficis. En aquest cas, l’espantada busca (qualsevol
expert en gestió de recursos humans ho sap) la submissió incondicional de la
resta de treballadors. De fet, no s’acomiada sempre el més penques, o el més
inexpert, o aquell qui sembla més protegit per l’entorn familiar. En absolut.
Trien les persones arbitràriament. Sovint els més competents, experts o aquells
qui la desocupació col·loca en una posició especialment dramàtica. Precisament
aquesta manca de criteris clars aconsegueix l’efecte de terroritzar i
paralitzar la voluntat dels qui resten.
La multiplicació dels atacs contra vaixells de tota mena a les aigües de Somàlia ha fet revifar tota la iconografia relacionada amb els pirates. Antics pescadors, camperols, guerrillers en el que Robert Kaplan ve tipificant com a "estats fallits" han canviat d'activitat, i ara han entrat en el lucratiu negoci de la delinqüència. Més enllà de l'anècdota, i de la veritable dimensió d'un seriós problema de la seguretat marítima, tant a Somàlia com a altres zones, aquest fenomen creixent constitueix una constatació, amb valor de símbol, del que han resultat les conseqüències del neoliberalisme a gran escala, creença de fanatisme religiós amb adeptes com Esperanza Aguirre, Xavier Sala-Martín, i pràcticament tots els ministres d'economia que ha tingut Espanya.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui del diari El Punt
Un conegut acudit
de l’antic bloc oriental explica que Marx, Engels i Lenin decideixen construir
l’autopista que ha de dur a la societat socialista. L’obra és àmplia i
complexa, i el conjunt de ciutadans la inicien amb entusiasme. Mesos després,
alguns dels voluntaristes treballadors alerten Engels que les excavadores s’han
avariat, i sense recanvis ni benzina no és possible continuar. L’alemany resta
importància a la notícia i els commina a continuar a pic i pala. Al cap d’una
setmana, un home, amb entusiasme minvant, es presenta davant Marx i informa que
les eines s’han fet malbé, i cal deturar l’obra. El filòsof, amb un discurs
encès, anima tothom a prosseguir amb les pròpies mans. Passades poques hores,
l’únic incondicional que resta sense defallir, confessa a Lenin que ja no pot
més. Sense màquines ni estris, i amb gana, qui ha sobreviscut se n’ha tornat a
casa. El revolucionari, satisfet, anuncia: “això vol dir que per fi hem arribat
al socialisme”.
"El col·lapse del mercat seria un esdeveniment traumàtic de conseqüències inimaginables. Tanmateix, em resulta més fàcil d'imaginar que la continuació del règim actual".
Nota: article aparegut recentment al Setmanari La Directa. 6
d’octubre. El programa Àgora, del canal 33, debat sobre la crisi econòmica i
financera. Pedro Schwartz, malgrat l’evident fallida provocada per la
desregulació inspirada per la ideologia de Milton Friedman i l’escola de
Chicago, defensa el neoliberalisme sense manies. La resta de convidats resten
desconcertats davant la impassibilitat de l’economista i conferenciant freelance.Alhora, tant els missatges que desfilen per
la pantalla com els comentaris escrits i telefònics d’espectadors emprenyats presenten
unanimitat total. Ja fa anys, des dels temps daurats de la pressumpta
prosperitat, que no arriben a final de mes. Schwartz, insensible i frívol canta
les excel·lències dels ajustos econòmics amb terribles danys col·laterals.
Si fossim una democràcia amb cultura democràtica, l'affaire Duran seria debatut amb apassionament i hauríem convertit el jove vilanoví en un personatge de referència. És clar, que si fossim un país normal, quan hi haguessin debats, es deixaria sentir la veu dels economistes no neoliberals. El seu gest, fruit d'un talent destacat, de deixar en evidència la banca per demostrar que l'economia financera s'esdevè com els homes grisos de la novel·la Momo, de Michael Ende. Aquests personatges sinistres, que esberlen l'harmonia d'una petita ciutat italiana transformen el temps de milions de persones en cendres. Cendres que vessen de les cigarretes que es fumen compulsivament, metàfora de com el capitalisme crema el temps i la identitat dels individus inútilment
L'economista jubilat Leopoldo Abadía ha obtingut reconeixement mediàtic
mercès a l'anàlisi de la crisi actual des de l'encertada imatge del
NINJA (no incomes, no job, no assets). La repetida anècdota sobre el
pobre d'Alabama que, sense recursos ni avaladors, compra una casa
perquè un corredor sense escrúpols li concedeix una hipoteca, resulta
il·lustrativa, malgrat que sigui superficial. Per tranquil·litzar la
consciència de polítics i economistes, es culpa el treballador precari
endeutat i l'empleat del banc que deixa diners sense garanties.
Tanmateix, les causes són més profundes i les responsabilitats, més
elevades.
M'hauria d'haver sentit perplex, en escoltar les opinions de Salvador Cardús sobre Bolonya. "Amb Bolonya, estudiar serà més barat, i els universitaris es podran moure arreu d'Europa", comentava el tall de veu al Telenotícies. "I serem feliços, i menjarem anissos", i "los pajaritos cantan, las nubes se levantan", podria haver afegit. M'hauria d'haver sentit perplex, i en canvi, m'esperava una cosa així.
Poques vegades tantes paraules expliquen tan poc. Els mateixos experts que asseguraven una economia vacunada contra totes les crisis esdevenen avui profetes de l'apocal·lipsi. Llibres oportunistes, suplements de diaris, monogràfics de revistes tracten d'analitzar les causes i abast d'una crisi global, paradoxalment poc coneguda.
Les darreres xifres oficials (cada vegada menys fiables) indiquen que, en menys d'un any, la desocupació a Catalunya passa d'un 6 a un 12 per cent. Allò que havia costat anys, es dilapida en pocs mesos. Un vent fort ha acabat per emportar-se la precària estabilitat que havíem constuït. L'empresariat català, sempre tan prepotent, com un garrí mandrós havia construït una caseta de palla (encara que es venia a preu d'or), i el llop ferotge ha tingut prou amb estossegar perquè la falsa prosperitat se l'emportès el vent.
Article Publicat ahir a 
Article publicat al núm. 122 del Setmanari La Directa
Nota: article publicat a l'edició d'avui d'
La multiplicació dels atacs contra vaixells de tota mena a les aigües de Somàlia ha fet revifar tota la iconografia relacionada amb els pirates. Antics pescadors, camperols, guerrillers en el que Robert Kaplan ve tipificant com a "estats fallits" han canviat d'activitat, i ara han entrat en el lucratiu negoci de la delinqüència.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui del diari 
"El col·lapse del mercat seria un esdeveniment traumàtic de conseqüències inimaginables. Tanmateix, em resulta més fàcil d'imaginar que la continuació del règim actual".
