Com a autor que rep (pocs) drets, i com a usuari de cultura, imagino que estic més que legitimat per emetre les meves opinions sobre la persecució a la lliure difusió de productes culturals. Al cap i a la fi, sospito que precisament els creadors som els únics privats de veu en aquest debat. És evident que qualsevol autor té dret de viure de la seva obra. Dret a professionalitzar-se com a artista, cineasta, autor,... (cosa que ara per ara passa en petits casos). I que fa falta una infraestructura de productores, editors, tècnics,... que permetin fer possible la creació i la difusió. A la vegada, com a ciutadà, considero un dret el lliure accés a la cultura de tota mena. Com a Xavier Diez, amb els seus principis morals, considero inacceptable que els diners siguin una barrera que impedeixi el coneixement o l'art. Com conjugar ambdues premisses? No és cap secret que l'obsessió per tancar planes web d'intercanvi de música, cinema o televisió no respon a les demandes dels creadors. Sinó, i bàsicament, dels especuladors, d'inversors financers que s'apropien de drets que no els corresponen. Al cap i a la fi, l'expressió cultural, la tradició, l'art, la llengua, pertanyen a la comunitat. La persecució de l'intercanvi lliure és per tant un delicte ètic, que respon a la voluntat de privatitzar el coneixement.
Una de les pel·lícules més brillants de la darrera dècada és la de Roman Polanski The Gost Writer (2010). Explica la història d’un escriptor a l’ombra (Ewan McGregor) encarregat de redactar les memòries d’un antic primer ministre laborista del Regne Unit (Pierce Brosnan). No cal ser un gran expert per adonar-se que el polític retirat, assetjat per diversos escàndols en la intervenció en una guerra recent és inspirat directament en Tony Blair i la seva deriva neoliberal dissimulada rere una retòrica de Tercera via. Tanmateix, el thriller polític que es planteja a l’inici del film gira bruscament en la direcció d’una bona història d’espionatge en la direcció de la literatura de Graham Greene o de John Lecarré. A partir dels diàlegs entre el guionista a sou amb la dona del biografiat (una Olivia Williams de sospitosa semblança a Cherie Blair), i de la certesa que el predecessor del biògraf fou trobat mort després d’haver descobert informació comprometedora, es descobreix una fosca trama que explica aquesta deriva reaccionària de l’esquerra britànica. De la mateixa manera que els comunistes tractaven de captar estudiants d’Oxford i Cambridge, poderosos grups d’inspiració reaccionària, finançats per grans fortunes i sostinguts ideològicament pel neoliberalisme més ortodox, utilitzen els joves brillants per aplanar-los el camí a fi de convertir-los en els líders laboristes, que després realitzaran la perversió dels principis ideològics de l’esquerra.
Convé recordar que a la dècada dels trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de naips. La raó? L'absoluta incapacitat del sistema polític a l'hora de gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència davant l'empobriment de milions de persones. L'aferrament a l'ortodòxia econòmica del capitalisme clàssic que condemnava una part de la població a la desocupació i la indigència. Un exemple inquietant, l'alemany Heinrich Brüning. Canceller entre 1930 i 1932, protagonitzà una política de dures retallades pressupostàries per equilibrar els comptes públics i pagar el deute. Resultat? Una desocupació que passà de tres a sis milions, un aprofundiment de la recessió i un empobriment generalitzat entre les classes mitjanes, les mateixes que esdevingueren, mesos després de la seva caiguda, les qui portaren Hitler al poder.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui de El Periódico
Un amic d’infantesa m’il·lustrà amb una brillant metàfora el que s’esdevé en el món del treball assalariat. Camioner des dels vuitanta, l’empresa que li paga canvia d’amos cada pocs mesos. «Amb nosaltres, el que fan és un canvi de cromos». En Pep, que sol fer les rutes i tasques de sempre, intueix que el món de l’empresa s’ha transformat més de pressa que l’activitat de transportista. Bé. Més que canviar, el món empresarial s’ha revolucionat. I no precisament vers una major eficiència.
Fa uns anys, en una classe d'història econòmica, el professor Jordi
Nadal ens il·lustrà sobre la facilitat amb què l'estupidesa esdevé dogma
de fe. Ens parlà de l'economista Walter Rostow, acadèmic influent qui,
durant els seixanta, actuà d'assessor dels presidents Kennedy i Johnson.
En plena guerra freda, i per justificar l'inútil esforç bèl·lic del
Vietnam, formulà una peculiar teoria del creixement econòmic que permetia passar des de la societat tradicional fins al consum en massa, passant per estadis batejats com a transició, take off i camí de la maduresa, que calia imposar als països subdesenvolupats,
un resum vulgaritzador de la Revolució Industrial que aparegué en més
d'un manual escolar de secundària de la meva generació. La realitat,
tanmateix, no sol encaixar amb la ideologia, i així les societats
extraeuropees evolucionarien d'una manera ben diferent a les seves
prediccions. Les polítiques que inspirà fracassaren. Crearen mort,
misèria i desestructuració. Arran dels seus errors com a teòric, cap
institució acadèmica no li volgué donar feina, i s'hagué de conformar
amb una plaça de bibliotecari en una universitat de tercera classe.
Al principi, vaig fer un esforç per seguir la campanya electoral. M'he mirat programes, he seguit declaracions, moviments, entrevistes, debats,... Arribo a la conclusió que ningú no vol guanyar les eleccions, sinó com a molt, ocupar l'esfera del poder i esperar temps millors. Cap idea interessant. Cap consigna creïble. Cap consideració brillant. Ho entenc. Conec gent dedicada a la política d'una honestedat indiscutible. Persones amb la millor de les intencions. Homes i dones brillants que realment creuen (o creien) el que diuen (o deien). Tanmateix, les estructures polítiques vigents (parlaments, governs, partits) són dissenyades per evitar que la voluntat ciutadana es materialitzi. En el darrer any, i molt especialment en les darreres setmanes hem assistit a un curset accelerat de com la plutocràcia imposa els seus interessos damunt l'interès general. Fins i tot han aconseguit tombar l'intombable Berlusconi. Un cop d'estat ja denunciat en aquesta mateixa bitàcola l'any passat. Una subversió de l'ordre democràtic al qual tots assistim impassibles.
Vaig ser, dissabte passat, a la manifestació
d’indignats de Girona. Unes 3.500 persones. Amb un ambient entre festiu i
crispat. De fet, més crispat que festiu, perquè és evident que vaig
copsar una certa frustració i impaciència. Frustració perquè, malgrat
que l’essència de les demandes populars són raonables i justes,
l’autoritat actua amb indiferència. Impaciència, perquè la situació és
pitjor que fa cinc mesos i molta gent deriva de la indignació retòrica a
la pràctica.
Redoblen les interpretacions interessades
sobre la crisi. És més, es confon a propòsit a l’opinió pública sobre els
orígens, principis, circumstàncies, responsables i conseqüències sobre la
situació actual en què, tot citant El
último de la fila, «la pobreza entra por la puerta / y el amor salta por la
ventana».
Se’ls veu, se’ls sent, se’ls llegeix arreu,
perquè arreu els posen càmeres, micros i diaris. Resum repetit fins a la
sacietat sobre la causa de la crisi. «És que hem viscut per sobre de les
nostres responsabilitats». A continuació, difícilment sento una rèplica que
digui; qui?. Una explicació d’aquestes característiques té la virtut d’obviar
les responsabilitats individuals, i encara pitjor, les responsabilitats de
classe. Sí que va haver persones i grups que van viure per sobre de les seves
possibilitats (i les de tots). Els qui van alimentar la bombolla immobiliària.
Els qui van veure incrementat el seu patrimoni a mesura que els polítics anaven
rebaixant els seus impostos. Els qui se’n beneficiaren de la laxitud del govern
amb el frau fiscal i l’economia submergida. Els polítics que van utilitzar el
pressupost per polítiques clientelars (amb AVEs per a mitja dotzena de
passatgers i aeroports sense avions). Els banquers que van jugar amb els diners
dels altres, i que un cop el van perdre, van agafar-lo de les partides per a
sanitat i educació.
Els pares franquistes del meu amic Manolo, amb qui jugava a futbol al mateix equip, em van acompanyar a casa una vegada per la Gran Via amb el seu SEAT 1.500. Aturats en un semàfor, a prop de la Monumental, una furgoneta portava uns quants toreros. Don Nicanor, el pare, antic combatent de la DivisiónAzul, els va saludar entusiàsticament i identificà tots i cadascun dels homes que aquella tarda componien el cartell. Per afició, sóc capaç de citar de memòria l’aliniació de diversos Barça dels setanta i vuitanta, en canvi, sóc incapaç de recordar toreros, tret, és clar, de Jesulín de Ubrique i Paquirri. Al pare del meu amic li agradava el toreig i complia tots els tòpics del aficionado, inclosa la capacitat polèmica i el puro a la boca.
Crec que ha estat la primera i l’única persona que he conegut que confessa obertament haver passat una tarda de toros. Bé, menteixo, la mare d’una companya de classe de la meva filla és guia turística i anys enrere, havia portat russos a la Plaça de toros de Lloret.
La meva capacitat de sorpresa no té límits. De què em van servir les classes de sociologia a l'autònoma, les meves lectures de Tourain, Sennet o Weber, si ara resulta que les classes mitjanes són les més perjudicades per la reactivació de l'impost de patrimoni. Perquè, com afirmava algun tertulià d'intereconomia, gent ben informada i documentada, "¿Quién no tiene un millón de euros? En fi. Jo que em pensava que la classe mitjana podia definir-se sota uns paràmetres més o menys característics (disposar de titulació universitària, o una renda mitjana (25.000-50.000 euros anuals), o un pis de propietat, i com a molt, un apartament a la platja... Doncs no, ara resulta que les 160.000 persones que sembla que pagaran l'impost són, classe mitjana.
Anem a pams. Jo que sóc molt cartesià, prefereixo les matemàtiques per cercar una definició més o menys clara. I prefereixo parlar de la classe mitjana aritmètica. Si a Espanya hi ha 45 milions de persones, i potser, uns 16 milions de declarants, 160.000 representen 1 de cada 100 persones. Per un 1% de la gent cal muntar un pollastre tan gros?
Un dels fenòmens més colpidors de la història recent fou el del naufragi del comunisme. La facilitat amb què es va dissoldre la Unió Soviètica va deixar sorprès tothom. Tampoc semblava fàcil imaginar la fallida ideològica d'un marxisme pel qual milions de persones havien lliurat les seves vides confiades en un món millor sorgit d'una revolució social. Dues dècades després, aquella poderosa organització internacional amb partits, sindicats, intel·lectuals i un discurs teòric detalladament elaborat sembla el somni d'una nit d'estiu. Fora d'uns quants irreductibles, la majoria van abandonar les seves creences, van provar, sense èxit, una reconversió ideològica o, simplement, van acabar reclosos en la pròpia privacitat.
Fa dos i tres anys, quan la fallida de Lehman Brothers certificava la fi de la bombolla, vaig saber de molta gent que havia perdut la feina. Principalment, paletes, treballadors industrials, dependents de botigues,... Gent del barri i la família que veia com s'ensorrava el castell de naips creat per la plutocràcia glocal i assistida per la classe política. La majoria no ha tornat a tenir una feina estable. Alguns "apaños", efímers contractes precaris o la immersió en l'economia submergida. Alguns desnonaments amb condemna a perpètua esclavitud als bancs. Tanmateix eren gent que, majoritàriament no tenien veus ni bons contactes, i que han anat trempejant la situació a base de solidaritat familiar, pensions dels pares o Pirmis. Aquest estiu tinc la impressió que hi ha hagut una altra tongada. A diferència dels primers, parlo de periodistes, economistes, professors d'univiersitat, quadres intermitjos, infermeres i algun metge. Gent que la sociologia podria qualificar de "classes mitjanes", amb recursos professionals i intel·lectuals. Alguns han marxat amb una indemnització que durarà un temps. Tanmateix, la seva situació en uns mesos mediàticament duríssims, on sembla clar que els propietaris de Bentleys i Lamborginis n'han restat indemnes, on veuen que el govern no triga ni cinc minuts a modificar la constitució per donar barra lliure als financers i potències estrangeres, on les tisores s'han administrat, no de manera indiscriminada, sinó tot discriminant a consciència, s'obre un període d'incertesa.
a alguns anys vaig cursar l’assignatura de Dret
Constitucional. A tal efecte, vaig llegir l’excel·lent manual
universitari de Francesc Carreras, de manera que es pot dir que tinc un
cert coneixement de com funciona l’arquitectura legal. És per això que
no puc deixar de pensar en el cinisme de Romanones, que enllaça amb la
tradició constitucional hispànica. Als seus enemics, els amenaçava amb
fer complir la llei. En èpoques de coalicions, etzibava aquella frase de
“ustedes hagan las leyes, que yo haré los reglamentos”. Tot
això dóna una certa idea de la credibilitat global de la classe política
hispànica, que va fer l’esforç de redactar una Constitució, la del
1978, que en quatre cinquenes parts és decorativa. L’única part efectiva
és aquella en la qual es deixa ben clar que el règim resultant de la
Transició, tot parafrassejant von Klausewitz, és la continuació del
franquisme per altres mitjans.
És una idea acceptada pels historiadors que la guerra del Vietnam fou al
darrere de la gran crisi econòmica dels setanta. Més enllà del detonant
de l'encariment del petroli, les despeses militars que suposà aquest
llarg conflicte van empènyer la Reserva Federal nord-americana a
abandonar el patró or, la qual cosa implicava que, entès el dòlar com a
divisa de referència, Washington podia imprimir bitllets sense control,
que inundava de crèdits impagables bona part del món (sovint, com és el
cas de Llatinoamèrica, mitjançant la imposició de dictadures militars),
amb conseqüències desastroses per a l'economia mundial. De fet, aparegué
un neologisme, estanflació (estancament econòmic + inflació) per
definir allò que caracteritzà l'economia mundial al llarg de dues
dècades.
Setze anys sense tornar a trepitjar Londres dóna perspectiva sobre
els canvis experimentats a una ciutat que es prepara per als Jocs
Olímpics de 2012. I com totes, tota evolució té les seves llums i les
seves ombres. L’historiador londinenc, recentment desaparegut, Tony
Judt, tot fent balanç de la seva biografia, enyorava una capital
anglesa, potser més sòrdida i gris de postguerra, enfront a la creixent
despersonalització d’una ciutat que, si bé acaparava creixentment els
recursos de tot el Regne Unit, havia anat deixant clapes de desigualtats
i fractures culturals creixents entre la lluïssor dels nous barris
luxosos als Docklands i la progressiva «gentrificació» de parts de
l’East End, White Chapel o Candem.
Article publicat aquesta setmana al Setmanari La Directa
El 15-M em va enganxar mentre impartia una assignatura on repassava allò tan espuri anomenat Transició. La casualitat, a més, feia que estigués preparant una edició d’un conjunt d’articles apareguts a la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico dels anys setanta on, des de la més absoluta dissidència, es denunciava els enganys i paranys del procés, tot exposant algunes profecies com la privatització de les Caixes o l’hegemonia de la banca en les decisions governamentals, o es deixava ben clar que un dels objectius de les transformacions polítiques vers una democràcia de baixa qualitat consistia a desarmar qualsevol indici de protecció laboral.
No és difícil lloar la política actual de la cervesera Moritz. Representa l’excepció catalana a la norma de l’empresariat acomplexat català que tracta de semblar bo per tal de no incomodar l’autoritat competent, que sol actuar amb una incompetència econòmica destacada. No es tracta només de la seva inequívoca defensa del català, des del primer moment de la seva resurrecció, de la qualitat del producte o de les seves creatives campanyes publicitàries de baix cost i extraordinari ressò. Hi ha molt més.
Una de les vergonyes històriques del nostre país fou la llarga tendència al col·laboracionisme (quan no protagonisme) amb el franquisme de la gran burgesia catalana.
És el que demana Mas Collell als treballadors públics. És el que vinc fent des de que fa més de vint anys, vaig entrar a la funció pública. Com la major part de docents, en els darrers anys se'ns han complexificat les tasques, se'ns exigeix molt més, se'ns diversifiquen tasques i funcions, se'ns augmenta el nombre d'alumnes, se'ns porta alumnes cada vegada menys educats de casa. Se'ns exposa a la primera línia de foc d'una societat creixentment desestructurada. Com a premi, se'ns llença sovint als peus dels cavalls. O les llopades mediàtiques, a partir de la sobredosi de tòpics sobre els funcionaris, no paren de mossegar-nos. Per descomptat, les crítiques, sovint molt injustes, sobre perquè no surten alumnes suecs amb recursos albanesos. I cobrar menys... En vint anys, com altres, he patit tres congelacions, una reducció de salari del 5,75%, i quatre anys consecutius de pujada de salari d'inflació prevista (2%) amb una pujada oficial del 3-4%, i d'un 5-8% de real. El nostre sacrifici era aleshores per tal de poder complir amb els criteris de l'euro.
Ahir, diuen, fou un
dilluns negre per a les finances d’Espanya i Itàlia. Els especuladors van
atacar el deute sobirà d’aquests estats, i el diferencial respecte del bo
alemany traspassà la barrera psicològica dels 300 punts. En l’economia, com en
la vida, poques coses passen per casualitat. I tot plegat, hi ha un seguit de
circumstàncies que ens porten a interpretar una causalitat diversa.
Primer factor. El
que sembla una conxorxa, aparta Dominique Strauss-Khan del FMI i de la cursa
presidencial francesa. Malgrat ser un personatge prou impresentable, DSK era
partidari de taxes a les transaccions financeres (que és com se sentiria la
Camorra napolitana en cas que la república els fes pagar l’IVA). Sembla que
allò que anomenen inversors, volien enviar un missatge a la classe política
(que ve molt pressionada per una opinió pública cada vegada més “indignada”.
Nota: Article publicat a l'edició d'El Punt - Avui d'aquest matí. En els darrers mesos, diversos mitjans semblen haver-se posat d'acord a l'hora de lloar els joves professionals que decideixen fer les maletes a la recerca d'oportunitats aquí negades. Des de productes audiovisuals sensacionalistes fins a informes de la premsa “seriosa” s'enalteix la figura d'una joventut que emigra vers economies més desenvolupades. Amb un estil narratiu de “publireportatge” es destaca el perfil aventurer de qui marxa i s'esmenten els avantatges del desarrelament laboral de desenes de milers de connacionals. Tanmateix, un mínim de reflexió assenyada sobre aquest afer ens indica que es propicia així una acció contra tota lògica econòmica i moral.
Article publicat a l'edició d'
La meva capacitat de sorpresa no té límits. De què em van servir les classes de sociologia a l'autònoma, les meves lectures de Tourain, Sennet o Weber, si ara resulta que les classes mitjanes són les més perjudicades per la reactivació de l'impost de patrimoni. Perquè, com afirmava algun tertulià d'intereconomia, gent ben informada i documentada, "¿Quién no tiene un millón de euros?
Nota: Article publicat a 
Fa dos i tres anys, quan la fallida de Lehman Brothers certificava la fi de la bombolla, vaig saber de molta gent que havia perdut la feina. Principalment, paletes, treballadors industrials, dependents de botigues,... Gent del barri i la família que veia com s'ensorrava el castell de naips creat per la plutocràcia glocal i assistida per la classe política. La majoria no ha tornat a tenir una feina estable. Alguns "apaños", efímers contractes precaris o la immersió en l'economia submergida. Alguns desnonaments amb condemna a perpètua esclavitud als bancs. Tanmateix eren gent que, majoritàriament no tenien veus ni bons contactes, i que han anat trempejant la situació a base de solidaritat familiar, pensions dels pares o Pirmis.
És una idea acceptada pels historiadors que la guerra del Vietnam fou al
darrere de la gran crisi econòmica dels setanta. Més enllà del detonant
de l'encariment del petroli, les despeses militars que suposà aquest
llarg conflicte van empènyer la Reserva Federal nord-americana a
abandonar el patró or, la qual cosa implicava que, entès el dòlar com a
divisa de referència, Washington podia imprimir bitllets sense control,
que inundava de crèdits impagables bona part del món (sovint, com és el
cas de Llatinoamèrica, mitjançant la imposició de dictadures militars),
amb conseqüències desastroses per a l'economia mundial. De fet, aparegué
un neologisme, estanflació (estancament econòmic + inflació) per
definir allò que caracteritzà l'economia mundial al llarg de dues
dècades.
És el que demana Mas Collell als treballadors públics. És el que vinc fent des de que fa més de vint anys, vaig entrar a la funció pública. Com la major part de docents, en els darrers anys se'ns han complexificat les tasques, se'ns exigeix molt més, se'ns diversifiquen tasques i funcions, se'ns augmenta el nombre d'alumnes, se'ns porta alumnes cada vegada menys educats de casa. Se'ns exposa a la primera línia de foc d'una societat creixentment desestructurada. 
Nota: Article publicat a l'edició d'
