Els esdeveniments actuals esdevinguts a l'antiga Pèrsia, sobre els quals plana una gran confusió em recorden un antic article sobre la revolució de 1979, que enderrocà el Sha i impulsà la República Islàmica liderada per Khomeini. Jaume Miravitlles, amic de Dalí, antic cenetista, marxista heterodox, artífex del comissariat de propaganda durant la guerra civil, un cop tornat de l'exili escrigué un article sobre la revolta khomeinista. Conservo una certa memòria sobre aquells esdeveniments de trenta anys enrere. Semblava com si el món fes marxa enrere amb aquelles dones tocades pel vel islàmic en primera línia de les manifestacions contra la titella col·locada per Washington al tro de Teheran. Aquelles masses malvestides, malpentinades i emprenyades semblaven contradir la imatge del glamour de Farah Dibah i l'exponerosa cort persa. Els analistes occidentals no comprenien res. Encara avui, costa de trobar explicacions raonables del perquè d'aquell presumpte salt enrere que representava el fervor religiós enfront la presumpta modernitat occidental. Miravitlles, com sempre brillant i provocador (no podia ser d'altra manera tenint en compte la llarga trajectòria del gran amic de joventut de Dalí) va explicar que allò de Teheran era com la revolució de juliol del 36 a Barcelona.
Aquest títol, certament provocatiu amb el que cau, no és pas meu. És la pregunta que es fa el periodista Robert Parry, a Le Grand Soir, tot citant la crònica de The Washington Post. De fet, se suggereix que, malgrat les irregularitats detectades, la victòria d'Ahmadinejad és clara, enfront del que sembla el candidat estimat per la UE i els principals diaris Moussavi. Una amiga francesa que va viure una temporada a Teheran em va alertar una vegada de la imatge excessivament estereotipada que tenim sobre un estat summament complex com l'Iran. No hauria de ser cap secret per als historiadors que ens estem trobant amb els hereus d'una de les civilitzacions més antigues, la persa, que mantenen una identitat diferenciada de l'Islam, d'orient i occident. Per tant, les categories que fem servir no ens serveixen. Les notícies presenten la República Islàmica com a un règim teocràtic, agressiu i perillós per a l'estabilitat, que oprimeix la seva població, especialment les dones. Probablement, no hi manquen arguments per arribar a aquestes conclusions, tanmateix, sospito que hi ha raons més profundes per muntar la història de bons i dolents que ens mostren els mitjans.
El titllen de demagog, de populista, de dictador i colpista, de no respectar els drets humans,... No nego que em resulti antipàtic el seu posat de culebrón venezolano, ni la seva capacitat d'expressar-se de maneres que produeixen vergonyes alienes. Això, imagino, són aspectes inherents a qualsevol que vulgui seduir les classes baixes llatinoamericanes, de la mateixa manera que l'ordinarietat de Berlusconi, el seu masclisme de barri baix, permet que el voti gent sense pensament propi. Ara bé,... qui el critica aquí? Els nostres periodistes burxen a la palla de l'ull aliè i no es queixen de la biga del propi. Al referèndum que permetia treure límits a la renovació de mandats presidencials, es va confondre de tal manera a l'opinió pública que la gent ja veia un nou dictador que es quedaria vitalíciament al tro. Mentre es critica el militar veneçolà,... aquí tenim un cap d'estat vitalici i hereditari posat a dit pel psicòpata sanguinari més brutal de la història d'Espanya. O prohibim partits totalment democràtics, il·legalitzats sota l'excusa de "no denunciar la violència", mentre que altres agrupacions partidistes presidides honoríficament per individus amb les mans tacades de sang, són govern, oposició, i ocupen el tradicional espai de cacis de poble o comunitat autònoma.
Més enllà del que hom pensi sobre el conflicte àrabo-israelià, l'esdevingut aquestes darreres setmanes és del tot inacceptable. Articulistes com l'historiador Jaume B. Culla, l'escriptor Vicenç Villatoro, el polític i jurista Jaume Renyer o Pilar Rahola han estat amenaçats per publicar un determinat posicionament personal al voltant de la delicada situació d'Orient Pròxim. El seu posicionament, agradi o no és irrellevant. Ens acabem de trobar amb una qüestió de censura tàcita, un condicionament contra la llibertat d'expressió que, a més, ens ve d'un afer internacional que, si bé ens pot atènyer des d'un punt de vista humanitari, no ens pertoca resoldre políticament. Ahir vaig fer bé de no anar a la manifestació que a les 12 es convocava a Girona contra la intervenció d'Israel a Gaza. És evident que sóc contrari a qualsevol ocupació i a l'ús de la violència desproporcionada, tanmateix, el que es va veure va ésser l'exhibició impúdica i intolerable d'antisemitisme, i es va insultar a ciutadans que viuen entre nosaltres, tinguin nacionalitat israeliana o no. També massa vels, massa alcorans i massa soroll histèric. I el pitjor de tot, el que m'advertia una amiga francesa: l'intent de traslladar un conflicte sagnant dins la nostra pròpia societat.
Poques vegades he gosat parlar del vesper d'Orient Mitjà. Quantes més dades i experiències acumulo, més difícil resulta posar-me d'acord amb mi mateix. D'una banda, sempre he defensat el dret a l'existència d'Israel. No es tracta únicament dels meus amics jueus, sinó que, malgrat que l'estat sionista n'ha abusat, la tragèdia de la shoa justifica la creació d'una nació on viure. De l'altra, és del tot injust el tractament a la població àrab originària del territori, i que ha propiciat una munió de refugiats de tres i quatre generacions. Les solucions més lògiques haurien de venir per una partició amb dos estats sobirans (la més realista) o un estat únic del tot laic i democràtic (la més ingènua). Tanmateix, un alè de tragèdia grega s'ha instaurat en una terra que, paradoxalment, sembla ser víctima d'una maledicció bíblica. De vegades, tant Israel, com els territoris autònoms de Palestina semblen dues dictadures teocràtiques que tenen a la majoria de la població civil com a ostatges involuntaris en un enfrontament d'ortodòxies intolerants.
Nota; article aparegut a El Punt el passat 11 d'octubre Analitzar el passat sol ser tan complicat com
llegir el present. Les polèmiques historiogràfiques són equiparables a les
controvèrsies sobre fenòmens actuals. Bona mostra d’això és l’absència de
consens al voltant de les decadències dels grans imperis. Encara que és fàcil
atribuir a la desastrosa errada estratègia de la democràcia atenenca d’enviar
l’exèrcit a Sicília com a punt de no retorn de la seva hegemonia, ja els
historiadors coetanis atribuïen a causes més profundes, vinculades als excessos
d’ambició, la guerra civil que va acabar amb l’era daurada de Grècia
Tres notícies recents ens posen de manifest l'estranya relació entre política, opinió pública i vida privada. La primera, a la qual es va donar una cobertura exagerada, mentre em trobava a Nord-Amèrica, fou la revelació d'una relació extramatrimonial de l'antic candidat demòcrata a la presidència John Edwards. La segona, el cul·lebrot familiar de l'alaskiana candidata republicana a la vicepresidència Sarah Palin. La darrera, aquesta setmana, els interrogants al voltant de l'embaràs de la ministra de justícia francesa Rachida Dati. La primera de les notícies esdevenia la clàssica maniobra de neutralització d'un candidat que fa nosa. Els fets s'esdevingueren poc abans que Barak Obama designés la seva parella electoral, i Edwards, pel seu perfil polític era un dels homes que més se sentia a les travesses. El fet, confirmat pel mateix perjudicat, el va posar fora de circulació, en un país d'arrel protestant on les famílies personals esdevenen un territori exhibicionista.
Nota: Aquest és un article publicat al darrer número de la revista La Directa
A la seva extensa La doctrina del xoc, Naomi Klein,
amb una voluntat d’establir una primera gran història de la globalització,
estudia a consciència l’evolució política i social de Polònia com a paradigma
de les falses esperances aportades per la caiguda del mur de Berlín. Els qui
tenim una certa edat, recordem encara com els obrers de les drassanes de Gdansk
van posar contra les cordes el bloc comunista. Corrien principis dels vuitanta,
i a la banda oriental del teló d’acer la inoperància de la burocràcia de partit
i l’absorció de recursos vitals en l’espiral de la cursa armamentística havia
propiciat una situació d’esgotament moral derivada d’endèmiques carències
materials. Occident va saludar la rebelió obrera com un èxit de la llibertat
contra els mals del socialisme i obviava el component laboral i el
nacionalista, d’aparença religiosa, d’uns polonesos que reclamaven una
sobirania de debò enfront la supeditació a l’imperi rus reconvertit en
dictadura soviètica del proletariat.
Amigues
argentines m’envien les seves opinions, com sempre ben fonamentades, del que
succeeix en l’actualitat a l’Argentina. Els grups de comunicació internacionals
en general, i els espanyols en particular, pràcticament donen a entendre que el
país austral no existeix, i si no tenen més remei que explicar alguna cosa, es
dediquen a reafirmar els consabuts tòpics que sobre el país han contribuit a
formar; els argentins són ingovernables, el caciquisme polític és al darrere de
les protestes socials, els seus polítics són uns demagogs populistes, i els
pobres empresaris es llencen al carrer perquè creuen que, amb la política
fiscal del govern, dubten si és Moscou o Caracas qui dissenya la política
econòmica de la Casa Rosada.
Visionat el pressumptament
controvertit documental“Fitna”, del
polític holandès Geert Wilders, una de les conclusions pròpies indicaria un no
n’hi ha per tant que hauria de definir tant la forma com el fons del
reportatge.
El
documental, molt breu, la versió del qual es pot descarregar a google video o
youtube, té l’objectiu de presentar l’islam, en genèric, com una ideologia
violenta, tot basant-se en versicles de l’Alcorà. Tanmateix, es fa necessari
considerar que aquests versicles més polèmics formen part de la ahahdiz,
és a dir, dites atribuïdes al profeta, que molts especialistes consideren
alienes a Maoma, o de la Sunnah, tradicions religioses prèvies o
posteriors a la seva predicació. Cal afegir, que dins d’aquestes dites, també
hi ha les que fan referència al “hijab”, aquesta penyora que es considera ha de
tapar les dones, i que alguns experts filòlegs consideren que defineix a la “cortina”
que separa l’àmbit privat del públic dins les haima pròpies del desert
aràbig, i no cap mandat de tapar les dones.
Al Líban, després d'un llarg conflicte civil i
intervencions militars estrangeres, l'empresari i posteriorment primer
ministre assassinat Rafiq Hariri va proposar un pla de reconstrucció de
la capital. A principis dels noranta, amb bona part de la ciutat
destruïda i un estat sense divises, el multimilionari va finançar les
obres, mitjançant la seva promotora Solidere, a canvi del traspàs de la
propietat urbana dels barris del centre. Anys després, Beirut semblava
recuperar l'antiga esplendor que l'havia caracteritzat. Amb una
diferència. La població més modesta n'havia estat expropiada i
expulsada vers nous espais de marginació sense serveis ni el glamour de la Corniche.
Després dels bombardejos israelians, l'estiu de 2006, la majoria de
libanesos d'extracció popular es van oposar als ajuts internacionals
proposats a la trobada de París. Malgrat que els diaris parlaven dels
7.600 milions d'euros oferts per occident per a l'enèsima
reconstrucció, manifestants i vaguistes no estaven disposats a acceptar
les draconianes condicions que diplomàtics i funcionaris dels
organismes financers volien imposar a canvi, consistents en una onada
de privatitzacions, crèdits bancaris, reduccions pressupostàries i
desregulacions que havia d'assumir un govern no massa sobirà. Els
libanesos ja partien de la mala experiència anterior, i no volien
tornar a deixar-se enganyar.
Corria l'hivern austral de 1996. El Ministerio de Asuntos Exteriores em va proporcionar una beca doctoral Intercampus per fer una estada a una universitat argentina. Un cop allà, coneguda la meva categoria de català, dissident i opositor al neoimperialisme espanyol, les coses van ser fàcils, perquè al principi no hi eren. Una certa hostilitat per tot el que olorava a espanyol traspuava a Trelew, ciutat patagònica, on vaig ser destinat. No era per menys. Des que el turbocapitalisme financero-extractiu-especulatiu espanyol va començar a fer les seves "inversions", els argentins estaven molt ressentits. No m'estranya. Us explico fets ben concrets que resulten molt significatius.
Que les eleccions de
diumenge passat han tingut una trascendència més enllà del veí del nord, ningú
no ho nega. Que podria indicar alguns canvis profunds en la manera de fer política,
ho comparteixen la majoria dels analistes. Que s’han dit i repetit moltes
bejanades ho sostinc jo.
Primera reflexió. El perquè
de la victòria de Sarkozy. La societat francesa, com succeeix en les societats
europees, s’està dualitzant a passes imparables. I aquesta dualització social,
a diferència de les del passat, s’etnifica. Això fa que una classe que es
considera mitja, culta i refinada, davant les incerteses de la globalització, té
por. Té por de les banlieus, creades pel sistema econòmic i dels quals molts se’n
beneficien. La idea de tenir una classe social, formada per treballadors
precaris estrangers és el que fa conservadora a la societat francesa, malgrat
que el seu cor sigui republicà. Un dilema irressoluble.
El millor govern és el que no governa. Amb aquesta frase, el pensador nord americà Henry David Thoreau iniciava el seu més conegut assaig Del deure de la desobediència civil. Els darrers anys de Tripartit hi he pensat sovint, en aquest home. Thoreau, fastiguejat com el poder polític incrementava el seu control a mesura que la societat industrial creixia al Massachussets de mitjans del XIX, va anar-se'n a viure amb una cabana de fusta construïda per ell mateix al bosc de Walden, per allunyar-se de l'evolució de tot plegat. Hi he pensat, perquè els anys de Tripartit ha implicat unes ànsies per legislar, i per canviar-ho tot, que al final, allò que han tocat ha degenerat en a) un deteriorament substancial a partir de brillants idees i teòriques bones intencions -com l'educació o la sanitat- o b) tot ha quedat en una declaració d'intencions a resoldre sine die -com la política d'habitatge o les infrastructures. Penso en el Tripartit, com penso en Itàlia. Ahir, que es va conèixer la dimissió del primer ministre Romano Prodi, alguns periodistes recordaven que era la primera vegada, des de principis dels noranta, que els governs duraven tan poc. Faig una mica d'història.
Avui s'ha conegut la notícia de la mort de Gerald Ford, únic president nord-americà, que per una estranya carambola política, mai no va ser votat com a tal. La seva desaparició, als noranta-tres anys ha estat una sorpresa. No pas perquè la seva avançada edat propiciés una mort natural més que lògica, sinó perquè, ben segur, molts desconeixien que fos viu. Aquest home de segon pla, que va exercir la presidència amb discreció, va ser un expresident gairebé desaparegut de la vida pública després de la seva derrota enfront Jimmy Carter el 1976. Poques coses se'n van saber després, més enllà d'una efímera aparició animada d'algun episodi de The Simpsons. Dos anys abans, un agost de 1974, vaig veure la seva imatge per primera vegada, en una televisió en blanc i negre. Aleshores jo tenia vuit anys i ningú no em volia explicar per què l'anterior president, Nixon, va haver de dimitir. Aleshores, al nostre país, l'única forma de fer dimitir algú era a la manera de Carrero Blanco.
Els patètics darrers anys de Pinochet han posat en evidència, no ja la insuficiència de les institucions internacionals per perseguir els crims contra la humanitat, sinó la monumental hipocresia de les autoritats espanyoles. L'obsessió del jutge Garzón per tal de lliurar-lo al tribunal de drets humans a La Haia -i les maniobres del laborisme britànic per evitar-ho- contrasten amb la impassibilitat i el saboteig de les autoritats judicials i executives espanyoles per evitar que hi hagi una comissió de la veritat espanyola que jutgi els crims de guerra del període 1936-1981. Se'n parla molt de Pinochet, tanmateix, aquest vulgar traïdor era un simple aficionat que no va arribar mai a l'alçada de la sofisticada perversió del franquisme. Unes xifres.
Els esdeveniments actuals esdevinguts a l'antiga Pèrsia, sobre els quals plana una gran confusió em recorden un antic article sobre la revolució de 1979, que enderrocà el Sha i impulsà la República Islàmica liderada per Khomeini.
Aquest títol, certament provocatiu amb el que cau, no és pas meu. És la pregunta que es fa el periodista Robert Parry, a 
El titllen de demagog, de populista, de dictador i colpista, de no respectar els drets humans,... No nego que em resulti antipàtic el seu posat de culebrón venezolano, ni la seva capacitat d'expressar-se de maneres que produeixen vergonyes alienes. Això, imagino, són aspectes inherents a qualsevol que vulgui seduir les classes baixes llatinoamericanes, de la mateixa manera que l'ordinarietat de Berlusconi, el seu masclisme de barri baix, permet que el voti gent sense pensament propi.
Poques vegades he gosat parlar del vesper d'Orient Mitjà. Quantes més dades i experiències acumulo, més difícil resulta posar-me d'acord amb mi mateix. D'una banda, sempre he defensat el dret a l'existència d'Israel. No es tracta únicament dels meus amics jueus, sinó que, malgrat que l'estat sionista n'ha abusat, la tragèdia de la shoa justifica la creació d'una nació on viure. De l'altra, és del tot injust el tractament a la població àrab originària del territori, i que ha propiciat una munió de refugiats de tres i quatre generacions. Les solucions més lògiques haurien de venir per una partició amb dos estats sobirans (la més realista) o un estat únic del tot laic i democràtic (la més ingènua).
Nota; article aparegut a El Punt el passat 11 d'octubre
Tres notícies recents ens posen de manifest l'estranya relació entre política, opinió pública i vida privada. La primera, a la qual es va donar una cobertura exagerada, mentre em trobava a Nord-Amèrica, fou la revelació d'una relació extramatrimonial de l'antic candidat demòcrata a la presidència John Edwards. La segona, el cul·lebrot familiar de l'alaskiana candidata republicana a la vicepresidència Sarah Palin. La darrera, aquesta setmana, els interrogants al voltant de l'embaràs de la ministra de justícia francesa Rachida Dati.
Nota: Aquest és un article publicat al darrer número de la revista La Directa
Aquest és un article publicat ahir a 
Corria l'hivern austral de 1996. El Ministerio de Asuntos Exteriores em va proporcionar una beca doctoral Intercampus per fer una estada a una universitat argentina. Un cop allà, coneguda la meva categoria de català, dissident i opositor al neoimperialisme espanyol, les coses van ser fàcils, perquè al principi no hi eren.
Avui s'ha conegut la notícia de la mort de Gerald Ford, únic president nord-americà, que per una estranya carambola política, mai no va ser votat com a tal.
Els patètics darrers anys de Pinochet han posat en evidència, no ja la insuficiència de les institucions internacionals per perseguir els crims contra la humanitat, sinó la monumental hipocresia de les autoritats espanyoles.
