Tot just avui es commemora el quarantè aniversari de la matança, a Derry, de catorze manifestants catòlics. Un cúmul de despropòsits i fatalitat desencadenaren la tragèdia, tanmateix la causa profunda fou la profunda divisió d'Irlanda del Nord, una comunitat dividida entre dues trinxeres, un odi profund i heretat, fruit del que no resulta altra cosa que el virus de la desigualtat. Certament, el conflicte irlandès resulta difícil de comprendre en tota la seva dimensió. És complicat fer-ne una anàlisi històrica mínimament equitativa. Els mitjans, amb la seva recerca pel què i pel com, sovint obvia l'essència del perquè. I fóra fàcil reduir els esdeveniments a un atàvic enfrontament entre catòlics i protestants, a una independència mal resolta. Tanmateix, qualsevol explicació simple resulta sempre errònia. Fa alguns anys em vaig fer amic de l'Stephan, un infermer catòlic, precisament de Derry. Abans de la cinquena cervesa tenia una bona capacitat de comprensió i distanciament emocional sobre el conflicte. Un distanciament, podríem dir-ne, heroic. D'altra banda, una antiga amiga de la facultat, catòlica de missa setmanal, va passar un semestre acollida meravellosament bé per una família protestant de Londonderry, just a l'altra banda de la trinxera identitària.
Avui El Periódico divulgava un estudi on, per primera vegada, els partidaris del sí en un hipotètic referèndum d'independència al Principat, superaven el 50%. I això, respecte a sondeigs anteriors, representa un màxim històric en una tendència ascendent que les previsibles topades amb la Moncloa pot potenciar encara més. Tanmateix, si em quedo amb la nota política interessant de la setmana, és el discurs d'Alex Salmond de presentació del seu pla sobiranista. Tot i que els corresponsals s'han centrat més en la pregunta, hi ha coses molt significatives en l'actitud coratjosa de l'escocès. Més enllà de les incerteses econòmiques que suposa un trencament amb Anglaterra, sobta la seva agenda econòmica i social. Planteja revertir tot el procés d'involució neoliberal que assetja el Regne Unit des de que Margaret Tatcher decretà la fi de l'estat del benestar. Assegurà que a l'Escòcia independent, les matrícules universitàries tornaien a ser gratuïtes (Blair les imposà per primera vegada i avui poden arribar, a la universitat pública, a superar els 6.000 euros) Va assegurar que desfaria el conjunt de retallades dels darrers temps pel que fa a serveis públics. Va comprometre's a bastir un sistema fiscal just i progressiu. I això, per a un partit, com el nacionalista escocès, que en cap cas podria considerar-se d'esquerres resulta molt més que significatiu.
La premsa internacional s’escandalitza aquests dies amb les eleccions generals a Rússia. Ja abans dels comicis, es qüestionaven els resultats, i un cop aquests es realitzen, la victòria de Rússia Unida, amb més d’un 49% de vots, és contemplada amb més que justificades suspicàcies. La tradició d’escassa transparència, les pegues posades als observadors internacionals, i l’absència de llibertats polítiques o el domini indirecte per part dels mitjans de comunicació són raons més que suficients perquè dubtem de la netedat democràtica del procés. Això és el que es desprèn també de les queixes de Hilary Clinton, Secretària d’Estat nord-americana, que acusa directament el grapat de plutòcrates al voltant de Putin de manipular els resultats. Els mitjans occidentals, a més, també han magnificat les manifestacions de protesta contra el desenllaç, i que han comptat amb una ràtio de deu policies per cada opositor (una ràtio similar a la que fa servir la policia cada vegada que algú es manifesta a Girona contra la presència del rei o del cunyat de l’Urdangarín).
28 d’octubre de 1940. Epételios tu Oji! Diada del no!
Segons la tradició patriòtica hel•lènica, és el dia on els grecs
celebren el dia de la dignitat, quan el seu dictador, el general Ioannis
Metaxas pronuncià una ferma negativa davant l’ultimàtum italià que
implicà l’entrada involuntària en la Segona Guerra Mundial. Els termes
de les amenaces de Mussolini implicaven un seguit d’exigències
humiliants i inassumibles per als grecs: desarmar el propi exèrcit i
permetre l’ocupació de bases estratègiques al seu territori. En resum,
una renúncia a la sobirania que tant havia costat aconseguir de l’Imperi
Otomà, des de cent deu anys abans, i que encara era incompleta. La
realitat, tanmateix, és més prosaica que èpica, i segons expliquen les
memòries de l’ambaixador Grazzi i de la filla de Metaxas, el general
plorà desconsoladament per la por i la pressió i estava disposat a
claudicar. Malgrat l’acceptació de la majoria dels termes, Mussolini va
decidir atacar perquè no volia ser menys que Hitler, i volgué emular la
versió italiana de la blietzkrieg. Resultat: un desastre. Al cap d’uns
mesos, i malgrat els avantatges materials inicials, els italians no van
parar de retrocedir fins que l’exèrcit alemany, davant el perill d’un
contratac aliat als Balcans, va aconseguir derrotar i ocupar Grècia en
la seva totalitat.
El 1897, i després que un anarquista francès, Giraut, tirés una bomba al pas de la processó del Corpus, es desfermà una veritable cacera de bruixes coneguda sota el nom de "Processos de Montjuïc". Malgrat que Giraut actuà en solitari, i confessà el seu crim, els més de 400 detinguts entre anarquistes, esperantistes, republicans, catalanistes o qualsevol cosa que caigués antipàtic a l'imperi, van ser torturats, processats sense proves ni garanties, maltractats, humiliats, sense possibilitat de defensa, i finalment jutjats per un tribunal militar. Vuit condemnes a mort, de les quals cinc executades. Altres morts durant l'interrogatori o gent que perdé la raó. Desenes de condemnats a cadena perpètua i enviats a les colònies. Centenars d'exiliats. Un dels detinguts, l'enginyer anarquista cubano-català Ferran Tárrida de Mármol, pogué marxar a París on conegué el director del diari L'Intransigéant, Henry de Rocheford, qui un any més tard esbombaria l'escàndol del cas Dreyfus. Gràcies a l'editor, l'opinió pública europea tingué notícia de les pràctiques repressives i judicials hispàniques, a l'alçada de l'Imperi Otomà o del tsarista. I això, en una època en què Espanya posava en pràctica els camps de concentració a la guerra de Cuba, acabava fent mal.
Personalment, el
multiculturalisme sempre m’ha semblat una manera fina de dir “sigueu diferents,
que així nosaltres seguirem manant”. I ben bé és així, car només aquells que
renuncien ostensiblement a bona part de les seves tradicions, pràctiques i
creences són capaços d’assolir, a occident i amb prou feines, un estatus i
tracte igualitari. La manera, doncs, amb què es tracta la diferència als països
anglosaxons, és la guetització a la base de la piràmide social, a l’expulsió a
la perifèria del sistema i de l’imaginari col·lectiu. D’aquesta manera, i en
una societat capitalista, caracteritzada per ser una fàbrica de desigualtats
socials, barrejar diferències d’estatus amb procedència cultural esdevé una
combinació explosiva.
El suplement
econòmic de La Vanguardia de diumenge informà de les estranyes aliances del nou
Front Nacional de Marine Le Pen. En una notícia que probablement passarà
desapercebuda, el rotatiu explicà els “fitxatges” de diversos sindicalistes de
pràcticament tot l’arc sindical francès, des de la CGT fins a SUD. Tot i que
aquest intent d’infiltrar-se en el món del treball ja ho intentà el pare Le Pen
als vuitanta i noranta, aquesta vegada ha acompanyat d’un nou discurs polític
molt en la línia dels moviments antiglobalització.
Fonamentalment, el
nou Front Nacional, que apareix com a segona força política en els sondejos
electorals (darrere el Partit Socialista de Martine Aubry), reclama una
renacionalització d’empreses estratègiques (gas, electricitat,...) un control
de salaris als directius, majors controls estatals en l’economia, major
intervenció pública, i major seguretat laboral i combat de la precarietat. En
fi, una agenda que, teòricament hauria de sostcriure l’esquerra clàssica, i que
en canvi, ha anat abandonant en favor de temes menors (culturals, sexuals,
ecològics) que certifiquen l’abandó d’allò que tradicionalment se’n deia classe
obrera, i representen una mena de narcisisme polític.
Aquest matí he rebut l’oferta de participar en la marxa de la plataforma contra la guerra. No he contestat. No hi aniré. Per molts i diversos motius, com penso exposar en aquest post, tot i que es pot condensar en un de sol. La confusió.
Manifestar-se contra la invasió de l’Iraq no era una opció, sinó una obligació ètica. Es tractava d’un acte unilateral i il•legal amb un clar rerefons polític i econòmic. I el temps ens ha donat, malauradament, la raó. Ara, la intervenció de la comunitat internacional en el conflicte libi no és el mateix, perquè d’una banda aquesta és avalada per les Nacions Unides, i es limiten (fins al moment) a una exclusió aèria i atacs a instal•lacions i armes de l’exèrcit de Gadafi. Sí, ja sé que l’ONU no és del tot aigua clara, i que es produiran terribles excessos. Tanmateix, es tracta d’una guerra civil que cal controlar, perquè no hi ha cosa més perillosa que una probable somalització al sud de la mediterrània.
La memòria és fràgil quan la miopia és profunda. Pocs deuen recordar que la força emergent de l'islamisme polític prové de l'estupidesa política dels Estats Units. En un context de guerra freda, amb governs nacionalistes i no aliniats que pretenien portar una política independent d'occident, i equidistant amb els dos blocs, els serveis secrets nord-americans no van parar de conspirar contra aquells governs poc submisos als seus interessos estratègics i els de les seves empreses. Donar diners, informació, armes, suport a senyors de la guerra tribals a l'Afganistan podia suposar problemes per a l'enemic soviètic en un curt termini, tanmateix, anys enrere molts espies es devien desesperar de la seva estupidesa. Impulsar Hamas per afeblir Al-Fatah podria semblar la típica estratègia de divideix i venceràs, mes el remei resultà molt pitjor que la malaltia. Pocs recordaran que la revolució iraniana sorgí impulsada per sindicats i partits d'esquerres, que mantenien un programa polític de nacionalitzacions, d'igualtat social, de drets laborals, de repartiment del treball,... tot allò que abans feien els socialdemòcrates (tret dels espanyols). Davant aquesta contingència, el Departament d'Estat apostà per portar un desconegut integrista, anomenat Khomeini, que més que escapat de Teheran, semblava més aviat fugit d'un psiquiàtric...
Magnífic, com gairebé sempre, el 30 minuts d'ahir sobre la revolta tunisiana. Agudes, les anàlisis de la dimensió internacional del conflicte, de l'Antoni Basses. Força correctes les cròniques realitzades pels periodistes i corresponsals enviats per la televisió pública catalana. Fluixos, bona part dels comentaris dels tertulians de ràdio i premsa. Les revoltes de Tunisia i Egipte han estat enfocades des d'una perspectiva de manca de democràcia, poc respecte als drets humans, i excessos de corrupció. Tanmateix, em temo que confonem les causes amb les conseqüències. Els dèficits democràtics, el poc respecte als drets humans i la corrupció és l'efecte automàtic de societats amb elevades desigualtats i governs titella dels interessos occidentals. L'espurna que ha catalitzat el descontentament ha estat la barra lliure amb què els especuladors han tornat a fer del dret a la vida (és a dir, a l'alimentació) un negoci. La desocupació crònica, la subocupació a les "maquiles" europees, el ressentiment davant la manca de perspectives segons el sector social de pertinença ha posat la resta. Dubto que tunisians i egipcis es manifestin per reclamar democràcia i eleccions lliures. D'aquí la seva desconfiança i la perplexitat occidental. D'aquí, també, el cordó sanitari intel·lectual que han aplicat els nostres opinadors professionals. Al cap i a la fi, els greuges infringits contra les masses àrabs només són la versió ampliada i aprofundida dels que els nostres banquers (i els seus empleats del govern) apliquen a la nostra societat.
El cas Wikileaks no deixa de ser una exhibició d'allò que és obvi. Si haguessim de qualificar la xarxa i el seu creador, Julian Assange, és com a notaris de la realitat. Si cal imputar algun delicte, se'ls podria acusar de fer d'historiadors amb massa temps d'antelació. Les misèries de la diplomàcia i la geoestratègia no són noves. Esdevenien la norma en el passat, i Assange ens indica que la gent no canvia, sinó que envelleix. Allò que els historiadors posaven de relleu un cop es desclassificaven documents, Wikileaks ens ho permet veure en temps real. La corrupció de la classe dirigent, l'abús de poder dels estats i els mafiosos, la manca d'escrúpols morals esdevenia i esdevé la norma. La filtració de documents l'únic que promou és la certificació dels secrets a veus.
Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, Mohammed VIè recorda a Ceocescu, un petit dèspota oriental que no suporta cap dissidència. Que camufla les seves decisions crematístiques en la pressumpta voluntat divina. Que actua amb supèrbia davant la comunitat internacional. Quan fa pocs anys, un internauta va escriure allò de "Déu, pàtria i Barça", fou condemnat implacablement d'una manera absurda i surrealista. Un esdeveniment així hagués estat l'enveja dels germans Marx, que ben segur, haguéssin triat Rabat com a un dels seus màxims escenaris. L'apagada informativa sobre el Sàhara és la principal prova del genocidi que s'està produint i que intenten amagar rere una retòrica patriòtica. I com a principal element surrealista és la deïficació que caracteritza precisament els dèspotes orientals, que els confereix un estat pròxim a l'arbitrarietat divina, en nom de la qual gosen cometre els pitjors crims.
A l'hora de jutjar la cínica política exterior nord-americana, un assessor reconegué en un dictador imposat per Washington com a un veritable "fill de puta". L'apòcrifa anècdota continua amb la resposta de Kisinger, "cert, és el nostre fill de puta". La política exterior espanyola, com la de qualsevol altre país es fonamenta en l'interès crematístic i la hipocresia. En el cas de l'espanyola, s'afegeix la ignomínia, la vergonyosa actitud d'abandó i responsabilitat de la seva darrera colònia, que contrasta amb el grandiloqüent patriotisme exhibit per banderes gegantines. Mohammed VIè, digne fill del seu pare, actua com a dèspota útil. Il·luminat que concedeix més valor a un drap vermell que a la dignitat d'una persona. Que fa de comendador dels creients, i serra mecànica de la llibertat. Ens fa por que ens enviï una altra marxa verda a l'estret, que envaeixi les Canàries, que deixi de contenir als perillosos i estúpids fonamentalistes. Potser és que encara, els qui avui s'amaguen rere les banderes no li han dit el nom del porc. Al cap i a la fi, en Moha té més coses a perdre que uns interessos espanyols espuris. La dignitat, al cap i a la fi, és el primordial interès de tota nació.
Quan l'Argentina va desaparèixer de la primera plana dels diaris, després del col·lapse econòmic del Nadal de 2001, pocs expliquen que els argentins, amb penes i treballs, se'n van anar sortint. Després d'una inestabilitat política endèmica, el matrimoni Kirchner, de la província de Santa Cruz, a una Patagònia que, paradoxalment, és una de les regions més dinàmiques, se'n va fer càrrec del país, amb uns resultats espectaculars. En aquesta vida tot és relatiu, i a l'Argentina, la relativitat adquireix paradoxes einsteinianes. Tanmateix, i coneixent que la catàstrofe social i econòmica des de Videla fins a de la Rúa adquirí dimensions bíbliques, els resultats econòmics foren espectaculars. Amb Néstor, el creixement econòmic experimentà un promig del 8,5 % anual, la desocupació baixà del 23 % al 8%, els salaris s'apujaren, i es pogué retornar a una porció important, encara que insuficient de la població, de la pobresa induïda pel consens de Washington. Quina fórmula màgica féu servir el peronista Kirschner. Res d'espectacular. Simplement fer tot el contrari que deia l'FMI, ignorar els desigs dels inversors, prémer els cargols a les multinacionals estrangeres en general, i espanyoles en particular...
El diari Le Monde ha posat al descobert les tèrboles aigües de la política francesa, i per extensió, europea. El prestigiós rotatiu parisenc anà informant, al llarg d'aquest any, la promiscuitat entre la política, l'economia, i l'aristocràcia de robe que domina fa temps el país, materialitzat en el ministre del pressupost Éric Woerth. Aquest, l'home encarregat de dinamitar el sistema públic francès, que permet jubilar als treballadors de l'estat veí a una edat raonable (una mitjana de seixanta anys), ha vist els seus draps bruts i la seva tramposa gestió han estat posats al descobert. Entre les seves actuacions, el tracte de favor a una de les principals fortunes de França, Lilianne Béttencourt, responsable d'una milionària evasió fiscal. La situació és ben paradigmàtica del rerefons dels canvis socials i econòmics impulsats des dels polítics neoliberals arreu d'Europa. Mentre s'indulta a les grans fortunes, a qui es permet exonerar-los de les seves obligacions fiscals, s'obliga als francesos normals a haver de suportar, amb els propis mitjans, el pes de l'estat del benestar. Mentre els Bettencourt de torn s'enriqueixen pels seus privilegis (és a dir, exoneracions impositives), el nou "tecer estat" ha de finançar les creixents fortunes de la nova aristocràcia, i alhora, fer front a un estat més pobre, amb menors ingressos.
Nota: Publicat a l'edició d'avui de "El Punt" Islàndia ha estat l'única nació capaç de derrotar, el segle XX, la flota britànica. La gesta té mèrit si tenim en compte que els islandesos no tenen exèrcit ni armada. L'ampliació unilateral de les seves aigües jurisdiccionals a 200 milles, a fi de preservar els seus recursos pesquers, va propiciar les conegudes com a guerres del bacallà, la darrera de les quals, el 1975, comportà un desigual enfrontament entre vint-i-dues fragates de Sa Majestat, que protegien els interessos pesquers del Regne Unit, contra mitja dotzena de guardacostes i un parell de patrulleres de la policia, a banda d'un gran nombre de vaixells de pesca dedicats tenaçment a tallar les xarxes dels bacallaners britànics fins a desesperar la millor armada del món.
Finalment, amb un text molt disminuït, amb obstacles insalvables i un veritable eix del mal combatent desvergonyidament pels interesos de les asseguradores, el president Obama ha aconseguit l'aprovació de la seva reforma sanitària. Estats Units sempre em suscita sentiments ambivalents, fruit suposo, de la seva naturalesa contradictòria. D'una banda, fascinació per la capacitat de bastir una societat lliure, el mite de la nova Jerusalem dalt d'un turó. La Icària promesa per Étienne Cabet. El Walden Pond de Henry David Thoreau. Una cultura potent. Un alt sentit comunitari combinat amb un individualisme gelós. De l'altra, tanmateix, un reaccionarisme que ensalça la supèrbia del ric i poderós. L'absència absoluta d'empatia. La glorificació de la riquesa i un materialisme desaforat. Tot plegat, en l'actualitat ha generat una dualitat terrible. Si no fos perquè això ja ve de lluny, podríem parlar d'una Amèrica de preguerra civil, entre l'Amèrica corporativa... i la gent normal. Tanmateix, si els Estats Units és escenari de misèries (la segregació, el neoliberalisme, la caça de bruixes) també ho és de grandeses. I em fa l'efecte que l'Obama, sobre qui sempre he frenat l'eufòria que suscita en aquestes latituds, crec que n'acaba de protagonitzar una.
Aquests darrers dies he passat unes petites vacances a Venècia i la Vall d’Aosta. A Itàlia sempre m’hi sento bé. La gent és agradable i propera, l’estètica omnipresent i un flaire d’humanisme i civilització és present a l’ambient. Reconec que tinc una mica idealitzat el país, que certament és capaç de combinar el sublim amb l’horterada; l’alta cultura, amb Berlusconi; Visconti, i aquelles italianades dels setanta que omplien els forats als cinemes de reestrena.
Quan surto de Catalunya sempre m’agrada submergir-me en una realitat diferent. Llegeixo diaris, miro els informatius i tracto de seguir els debats públics, perquè tot plegat sempre diu molt de l’imaginari d’una societat. I en aquests dies de ferragosto, segueixo una concatenació de notícies que mantenen una unitat de pensament profund, que tracto de furgar per sota la superfície, i que revelen una determinada tendència que sembla que va en la direcció contrària a l’anomenat procés d’unificació italiana (el tema que, recordo, em va sortir a la selectivitat fa vint-i-cinc anys).
Com a estudiant d'Història a l'Autònoma, vaig fer el pack complet sobre Amèrica Llatina, fins al punt que vaig estar temptat d'esdevenir un americanista. Entre la nombrosa bibliografia i els excel·lents professors que vaig tenir (Fradera, Martín, Àstrid Cubano i tants d'altres) em causava una certa curiositat el terme "Populisme". Segons la definició clàssica seria un moviment autoritari i antidemocràtic on un determinat líder arrossega i mobilitza les masses a partir de determinades xarxes clientelars. En aquest sentit, el populisme esdevenia un moviment pertorbador de la veritable democràcia i una mena d'obstacle al "progrés". Amb el Populisme succeeix una cosa semblant amb el nacionalisme. Només és dolent (i se n'aplica la terminologia) quan és el dels altres, els que hi són fora i a baix. Les societats llatinoamericanes, sorgides amb el pecat original de la colonització, no és que siguin societats amb molta desigualtat, és que pràcticament les podríem comparar a les estamentals de l'antic règim. Sovint, a més, vinculades a aspectes ètnics. El que succeeix a Hondures sembla un clar exemple.
Els esdeveniments actuals esdevinguts a l'antiga Pèrsia, sobre els quals plana una gran confusió em recorden un antic article sobre la revolució de 1979, que enderrocà el Sha i impulsà la República Islàmica liderada per Khomeini. Jaume Miravitlles, amic de Dalí, antic cenetista, marxista heterodox, artífex del comissariat de propaganda durant la guerra civil, un cop tornat de l'exili escrigué un article sobre la revolta khomeinista. Conservo una certa memòria sobre aquells esdeveniments de trenta anys enrere. Semblava com si el món fes marxa enrere amb aquelles dones tocades pel vel islàmic en primera línia de les manifestacions contra la titella col·locada per Washington al tro de Teheran. Aquelles masses malvestides, malpentinades i emprenyades semblaven contradir la imatge del glamour de Farah Dibah i l'exponerosa cort persa. Els analistes occidentals no comprenien res. Encara avui, costa de trobar explicacions raonables del perquè d'aquell presumpte salt enrere que representava el fervor religiós enfront la presumpta modernitat occidental. Miravitlles, com sempre brillant i provocador (no podia ser d'altra manera tenint en compte la llarga trajectòria del gran amic de joventut de Dalí) va explicar que allò de Teheran era com la revolució de juliol del 36 a Barcelona.
28 d’octubre de 1940. Epételios tu Oji! Diada del no!
Segons la tradició patriòtica hel•lènica, és el dia on els grecs
celebren el dia de la dignitat, quan el seu dictador, el general Ioannis
Metaxas pronuncià una ferma negativa davant l’ultimàtum italià que
implicà l’entrada involuntària en la Segona Guerra Mundial. Els termes
de les amenaces de Mussolini implicaven un seguit d’exigències
humiliants i inassumibles per als grecs: desarmar el propi exèrcit i
permetre l’ocupació de bases estratègiques al seu territori. En resum,
una renúncia a la sobirania que tant havia costat aconseguir de l’Imperi
Otomà, des de cent deu anys abans, i que encara era incompleta. La
realitat, tanmateix, és més prosaica que èpica, i segons expliquen les
memòries de l’ambaixador Grazzi i de la filla de Metaxas, el general
plorà desconsoladament per la por i la pressió i estava disposat a
claudicar. Malgrat l’acceptació de la majoria dels termes, Mussolini va
decidir atacar perquè no volia ser menys que Hitler, i volgué emular la
versió italiana de la blietzkrieg. Resultat: un desastre. Al cap d’uns
mesos, i malgrat els avantatges materials inicials, els italians no van
parar de retrocedir fins que l’exèrcit alemany, davant el perill d’un
contratac aliat als Balcans, va aconseguir derrotar i ocupar Grècia en
la seva totalitat.
El 1897, i després que un anarquista francès, Giraut, tirés una bomba al pas de la processó del Corpus, es desfermà una veritable cacera de bruixes coneguda sota el nom de "Processos de Montjuïc". Malgrat que Giraut actuà en solitari, i confessà el seu crim, els més de 400 detinguts entre anarquistes, esperantistes, republicans, catalanistes o qualsevol cosa que caigués antipàtic a l'imperi, van ser torturats, processats sense proves ni garanties, maltractats, humiliats, sense possibilitat de defensa, i finalment jutjats per un tribunal militar. Vuit condemnes a mort, de les quals cinc executades. Altres morts durant l'interrogatori o gent que perdé la raó. Desenes de condemnats a cadena perpètua i enviats a les colònies. Centenars d'exiliats.
La memòria és fràgil quan la miopia és profunda. Pocs deuen recordar que la força emergent de l'islamisme polític prové de l'estupidesa política dels Estats Units. En un context de guerra freda, amb governs nacionalistes i no aliniats que pretenien portar una política independent d'occident, i equidistant amb els dos blocs, els serveis secrets nord-americans no van parar de conspirar contra aquells governs poc submisos als seus interessos estratègics i els de les seves empreses. Donar diners, informació, armes, suport a senyors de la guerra tribals a l'Afganistan podia suposar problemes per a l'enemic soviètic en un curt termini, tanmateix, anys enrere molts espies es devien desesperar de la seva estupidesa. Impulsar Hamas per afeblir Al-Fatah podria semblar la típica estratègia de divideix i venceràs, mes el remei resultà molt pitjor que la malaltia.
Magnífic, com gairebé sempre, el 30 minuts d'ahir sobre la revolta tunisiana. Agudes, les anàlisis de la dimensió internacional del conflicte, de l'Antoni Basses. Força correctes les cròniques realitzades pels periodistes i corresponsals enviats per la televisió pública catalana. Fluixos, bona part dels comentaris dels tertulians de ràdio i premsa.
El cas Wikileaks no deixa de ser una exhibició d'allò que és obvi. Si haguessim de qualificar la xarxa i el seu creador, Julian Assange, és com a notaris de la realitat. Si cal imputar algun delicte, se'ls podria acusar de fer d'historiadors amb massa temps d'antelació.
Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, Mohammed VIè recorda a Ceocescu, un petit dèspota oriental que no suporta cap dissidència. Que camufla les seves decisions crematístiques en la pressumpta voluntat divina. Que actua amb supèrbia davant la comunitat internacional. 
Quan l'Argentina va desaparèixer de la primera plana dels diaris, després del col·lapse econòmic del Nadal de 2001, pocs expliquen que els argentins, amb penes i treballs, se'n van anar sortint. Després d'una inestabilitat política endèmica, el matrimoni Kirchner, de la província de Santa Cruz, a una Patagònia que, paradoxalment, és una de les regions més dinàmiques, se'n va fer càrrec del país, amb uns resultats espectaculars.
El diari Le Monde ha posat al descobert les tèrboles aigües de la política francesa, i per extensió, europea. El prestigiós rotatiu parisenc anà informant, al llarg d'aquest any, la promiscuitat entre la política, l'economia, i l'aristocràcia de robe que domina fa temps el país, materialitzat en el ministre del pressupost Éric Woerth. Aquest, l'home encarregat de dinamitar el sistema públic francès, que permet jubilar als treballadors de l'estat veí a una edat raonable (una mitjana de seixanta anys), ha vist els seus draps bruts i la seva tramposa gestió han estat posats al descobert. Entre les seves actuacions, el tracte de favor a una de les principals fortunes de França, Lilianne Béttencourt, responsable d'una milionària evasió fiscal.
Nota: Publicat a l'edició d'avui de "
Finalment, amb un text molt disminuït, amb obstacles insalvables i un veritable eix del mal combatent desvergonyidament pels interesos de les asseguradores, el president Obama ha aconseguit l'aprovació de la seva reforma sanitària.
Com a estudiant d'Història a l'Autònoma, vaig fer el pack complet sobre Amèrica Llatina, fins al punt que vaig estar temptat d'esdevenir un americanista. Entre la nombrosa bibliografia i els excel·lents professors que vaig tenir (Fradera, Martín, Àstrid Cubano i tants d'altres) em causava una certa curiositat el terme "Populisme". Segons la definició clàssica seria un moviment autoritari i antidemocràtic on un determinat líder arrossega i mobilitza les masses a partir de determinades xarxes clientelars. En aquest sentit, el populisme esdevenia un moviment pertorbador de la veritable democràcia i una mena d'obstacle al "progrés".
Els esdeveniments actuals esdevinguts a l'antiga Pèrsia, sobre els quals plana una gran confusió em recorden un antic article sobre la revolució de 1979, que enderrocà el Sha i impulsà la República Islàmica liderada per Khomeini.
