Si hi ha un missatge noble de les vacances d’estiu, és que et poden obligar a relativitzar el temps, a mirar allò que ens envolta (i el que no) amb altres ulls. I precisament el temps resulta un element primordial perquè és un dels principals símbols de poder. La suposada vida moderna, marcada per una
Deien que sortiríem més reforçats de la pandèmia. Calia molta fe i sobredosis d’imaginació per crerure’s aquestes paraules dictades –i repetides- per l’autritat, com a mantres, en aquells dies d’incertesa, tedi, i per a molta gent, de veritable desesperació. En una societat com l’occidental, que ha decidit abjurar de la seva religió per acceptar acríticament
Enzo Traverso, Melancolía de iquierdas. Después de las utopías, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2019, 416 pp. Aquests darrers mesos estic descobrint Enzo Traverso. No puc dir que no fos desconegut, perquè ja havia llegit alguns textos acadèmics, articles i entrevistes. Tanmateix, sospito que només els llibres complets, quan l’autor s’enfronta a la necessitat de donar
Aquest mes ha aparegut la primera versió en català del Manifest de l’Anarquia, escrit per Anselme Bellegarrigue, un dels primers teòrics de l’anarquisme i publicat per primera vegada, en la seva versió original francesa, el 1850. La Federació Anarquista de Catalunya, que són els qui han traduït i publicat aquest document històric, em van demanar
Hi pot haver mil factors, lectures o interpretacions sobre l’espiral de violència experimentada a França en els darrers dies. Cap, satisfactòria. Mirar d’entendre què ha passat és més motiu de confrontació que de reflexió. I això és un símptoma de la magnitud de la tragèdia. Saqueig de comerços, crema de biblioteques, escoles, mobiliari, transport públic,
Julian Barnes, Elisabeth Finch. Angle Editorial, Barcelona, 2023, 240 pp. (Trad. Alexandre Gumbau La darrera novel·la de Julian Barnes és molt del seu estil: reconstrucció del passat amb elements fragmentaris, voluntat de calidoscopi incomplet i exercici de com la subjectivitat esdevé una lent enganyosa. Tot plegat, una sensació de confusió general, atiat per protagonistes-narrador en
Aquest passat Sant Jordi, vaig plantejar-me, com faig cada Diada, d’abstenir-me d’adquirir cap llibre. És un pensament recurrent aquests darrers anys, perquè sovint la festa la contemplo críticament, apta només per a aquells que només en compren en aquesta data especial. Encara pitjor, i com a damnificat habitual, veig com Sant Jordi esdevé una mena
Enzo Taverso, Revolución. Una historia intelectual. Akal, Madrid, 2022, 614 pp. No crec sorprendre ningú si afirmo que Enzo Traverso és un dels historiadors més influents de l’actualitat, i potser un dels que amb una visió global més podria comparar-se amb la tradició marxista de Hobsbawn o Thompson. Catedràtic de Cornell, autor de diversos
Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, comparteixo la meva narració “Entre Ametllers”, que apareix al recull Amors Dissortats i que podeu trobar en versió electrònica a la botiga d’Amazon. Espero que pugueu gaudir de la lectura. Quan tenia divuit anys vaig començar a fer de passant d’advocat. No recordo els detalls –o no tinc intenció
Pocs podrien posar en dubte que Catalunya és, essencialment, una nació cultural. És la llengua i la cultura la que estableix un lligam entre una població heterogènia de diverses procedències, idees i sensibilitats. És per això que una de les missions fonamentals dels diversos moviments de regeneració nacional, de la Renaixença al pujolisme ha consistit,
Josep Maria Poblet, De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius, Edició i introducció a cura de Jaume Ferrer Puig, Adesiara, Barcelona, 2022, 306 pp. Aquells qui, a la dècada de 1980, ens vam iniciar en la cultura catalana, partíem d’un seguit de hàndicaps que ingènuament pensàvem que el temps ens faria superar. Un d’aquests consistia
Probablement, una de les millors novel·les del segle és Submissió, de l’enfant terrible políticament incorrecte Michel Houellebecq. Per a qui no hagi tingut encara oportunitat de llegir-la, la trama ens parla de François, un gris i decadent professor universitari de literatura, sense inspiració i amb una vida sentimental en fallida. Coincideix que, en les eleccions
En els darrers anys, les identitats semblen el centre de l’univers. O, si em permeten la metàfora d’acord amb els darrers descobriments astrofísics, sembla el gran forat negre del centre de la galàxia al voltant del qual giren les estrelles i es va menjant la matèria circundant. I no parlem precisament d’aquelles identitats clàssiques, les
Sebastià Alzamora, Ràbia, Proa, Barcelona, 2022, 200 pp. La lectura de les primeres planes de Ràbia, darrera novel·la de Sebastià Alzamora, inspira una sensació de devastació absoluta. La llum abrusadora de l’estiu dibuixa un paisatge després d’una batalla sisífica i sense esperança. Fa pensar també en La terra gastada (The Waste Land), aquest llarg i
Douglas Murray, La guerra contra occidente, Península, Barcelona, 2022, 408 pp. En els darrers anys he arribat una polèmica conclusió: la nova dreta, estudia filosofia; la nova esquerra, estudia religió. És com si s’haguéssin invertit els papers tradicionals. Sense un marxisme viable, amb el motor de la lluita de classes desmantellat. Amb un anarquisme concentrat