Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 de desembre de 2006
1 comentari

Zapatero, del tango al bolero

El 20 de juny de 1988, a les quatre de la tarda, havia de ser a l’Hipercor. A dos quarts de cinc havia quedat amb una amiga a la botiga de fotocòpies que hi havia a l’exterior de l’edifici, i abans volia fer un regal per a la meva mare, perquè l’endemà era el seu sant. Tanmateix, la vida dissoluta de què gaudia als meus vint-i-dos anys, és probable que em salvés la vida. La nit anterior va ser una intensa vetllada gracienca, vaig anar al llit a quarts de set, i a les  vuit vint ja era al tren de l’Autònoma perquè aquell dia tenia un examen final. Després de dinar, vaig seure una estona. Si sortia a tres quarts de quatre, tenia temps per a tot. Al cap i a la fi, l’Hipercor era només a cinc-cents metres de casa. No obstant això,  i en contra de la meva voluntat, em vaig endormiscar.

Poc després d’un quart de cinc, la meva mare em va despertar sobtadament. Em va preguntar si havia sentit aquell soroll tan fort. Res de res. Estava com un soc i arribava tard. Vaig córrer escales avall, i en menys de cinc minuts era allà. Mai no vaig arribar a sospitar el que havia passat. Un munt de gent i d’ambulàncies amunt i avall. Una densa fumarada negra, i els primers ferits que s’evacuaven en camilles.

Com tothom, vaig quedar horroritzat. No vaig voler mirar. En una època on no hi havia mòbils, la meva amiga no donava senyals de vida, fins que hores després, vaig saber que també ella havia perdut el tren. Al cap d’uns anys, vaig ser un curs compartint cotxe amb una noia de la meva edat que havia estat contractada per a la temporada d’estiu per a la cadena de supermercats. Aquell fatídic 20 de juny havia de començar. Tanmateix, el dia anterior van dir que hi havia una vacant a El Corte Inglés de Girona, i com que aquesta noia era de Celrà, va optar per la proximitat. Aquells dies, els àngel de la guàrdia, van estar molt ocupats.

Cada vegada que hi ha un atemptat terrorista, no puc deixar de pensar en el que vaig veure i sentir aquell dia, ja llunyà, del principi de l’estiu. I en aquelles famílies que van morir d’una manera inútil i absurda, o algun dels casos individuals del tot esfereïdors, amb víctimes que van passar després d’un insuportable dol, una inacabable peregrinació per reclamar un tracte just a una administració que durant molts anys els van ignorar, i uns partits que els pretenien exhibir i utilitzar. Em declaro insubmís davant de l’estúpida idea que tenen molts que pensen que tot val per a assolir determinats objectius. Menyspreo amb totes les meves forces aquells que es creuen amb el dret a decidir sobre la vida o la mort dels altres i odio de manera vehement aquells que amb qualsevol excusa, utilitzen la violència.

Ara bé, tampoc crec que fos massa ingenu. I tot i no ser massa crèdul amb les teories conspiratives, aquelles morts es podrien haver evitat si la policia hagués desallotjat aquell edifici quan es va rebre l’avís. També sóc conscient que els resultats de les eleccions europees, pocs mesos abans, Barcelona havia donat uns resultats excel·lents a Herri Batasuna. I si cal pensar encara més malament, aquestes morts indiscriminades havien assolit un objectiu polític. Iniciar una ofensiva brutal contra un partit que, a partir d’aleshores, acaba íntimament associat a un grup terrorista, fins que finalment és il·legalitzat a partir de la doctrina "Todo es ETA" en el que seria una jugada jurídica pròpia d’Ankara o Tel-Aviv.

Avui hi ha hagut un altre atemptat que sembla frustrar l’esperança de pau. Una esperança induïda per un Zapatero que s’havia venut com a la gran esperança blanca. I certament, qualsevol que sortís de l’Espanya Negra encarnada per Aznar no podia ser rebut d’una altra manera que amb una gran sensació d’alleujament. I en un principi, la cosa apuntava bé. Tot i que els anys m’han fet un escèptic, la veritat és que quan vaig sentir citar el seu avi republicà afusellat pel feixisme al seu discurs d’investidura, vaig sentir per ell una simpatia inicial. No m’acabava de creure allò del respetaré el estatuto que venga de Cataluña, i així ho vaig escriure en el seu moment.

Malauradament, vaig encertar. Un ésser encantador, encara que era evident que faria com les protagonistes femenines dels tangos. Jove, guapa, seductora…. i traïdora. La noia que és capaç d’enganyar tots els homes que se li acosten, i que provoca la perdició d’aquells que creuen cegament en ell. I si no que li preguntin a en Maragall. I com va entabanar en Mas. I com, finalment, s’ha acabat rient del fantasma del seu propi avi, quan ens ha insultat als néts dels republicans amb el seu engendre de la memòria històrica, mostrant, o bé la seva falta de valor, o la seva falta de moral.

Amb el problema basc, va tractar de fer el mateix. Buscar el somrís, la seducció, encara que els seus gestos desmentien les paraules. I la mala fama de dona infidel (especialment entre els catalans) ha acabat amb la paciència d’aquells que volien una pau decorosa i realista. Tanmateix, i com diu un tango la cabra al monte tira, és a dir, Zapatero representa l’estat i la seva essència, i per tant no dubta a utilitzar els morts per mantenir la seva peculiar manera de mantenir una Espanya post imperial. Decadent i desunida, encara que amb l’aparença simbòlica de constituir un estat sòlid. Encara que, com el cas d’Hipercor, no es dubti a fer el que sigui per tal de mantenir aquesta peculiar manera d’entendre la "nació" espanyola.

El tango, no s’ha acabat. Tanmateix, el que s’ha posat en evidència avui és que malgrat tot, Zapatero ens ha escrit durant aquest temps una lletra de boleros. Els tangos són narratius, durs, salvatges i molt directes. Els boleros, en canvi, són tot de dites agradables, seductors, i terriblement hipòcrites. Hi ha el "te quiero mucho, como la trucha al trucho", encara que a l’hora de la veritat, una vegada han assolit la conquesta, després esdevenen autèntics tirans possessius i gelosos, perquè al cap i a la fi, com els personatges mexicans dels boleros, pretenen la possessió incondicional i la submissió absoluta. Al cap i a la fi, Zapatero, per molt bon rotllo que gasti, representa una Espanya que no tolera que li qüestioni el fet de ser un destino en lo universal.

En una cosa coincideixen tangos i boleros. En general, acaben malament, perquè ningú no sol cedir ni pactar de debò.

  1. La major part monopolis privatitzats recentement.

    Com la "Caixa" és burlen de tot hom en "l’obra social", mentre l’habitatge és fa inaccessible, les energies i les despeses públiques fan poc competitiva els sistema productiu espanyol.

    Si abans era, l’era del "pelotazo", ara és l’era del "pelotazo del pelotazo al quadrat".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!