Espai de Dissidència

Torna a estar d’actualitat. No es torna el castell de Montjuïc, monument de la infàmia, sense condicions. El passat mes de març, un episodi més en la ignominiosa història d’aquesta inacabable Transició enlloc vaig publicar, a El Punt sobre aquesta qüestió, que reprodueixo aquí.

EL CASTELL MALEÏT

?El Castillo Maldito? és potser
l?única peça teatral que té com a protagonista el Castell de Montjuïc. Joan
Montseny, pare de Federica Monseny, la va escriure el 1903, quan encara els
records de les tortures patides en aquell llòbrec espai eren ben vives. Ell
mateix, com altres centenars de dissidents sense relació amb l?atemptat de
Canvis Nous, va ser processat, empresonat i torturat en els coneguts com a
?Processos de Montjuïc? (1896-1897) que van representar tot un escàndol
internacional en veure el tracte que l?exècit espanyol, puntal del sistema de
Restauració, oferia a la població civil. Obres com les barceloní Tarrida del
Mármol ?Les inquisiteurs d?Espagne? o de Ramon Sempau ?Els victimaris del
Procés de Montjuïc? van difondre a l?opinió pública europea el que podria ser
considerat el nostre propi ?Affaire Dreyfuss?.
Les descripcions, ofertes amb fidelitat per la tragèdia en set actes de
l?anarquista reusenc, mai representada, ens mostren l?ús sistemàtic de la
tortura per aconseguir confessions i incriminacions falses, amb l?assassinat de
diversos incausats, o l?embogiment d?alguns torturat com el colpidor cas de
Lluís Mas. Cent anys després, una exposició comissariada pel catedràtic de
l?Autònoma Pere Gabriel ens va recordar aquella traumàtica experiència
històrica. L?indret lògic hauria estat el propi escenari del crim. Tanmateix,
imaginant que l?exèrcit no estaria per bromes, l?exposició, gairebé
clandestina, es va haver de recloure a la Biblioteca Arús.

Entre tota la geografia maleïda
de Catalunya, el Castell ocupa el lloc més elevat. Va ser la Generalitat
republicana (la de l?efímera república de 1640) qui el construí per defensar-se
de l?exèrcit de la monarquia en la guerra dels Segadors. Perdudes les
institucions, Montjuïc ha estat una peça clau en el control de la capital
catalana per un exèrcit que ha considerat la ciutat com a principal enemiga, i
que ha fet, per tant, que els seus canons l?apuntessin (i hi disparessin).
L?edifici actual, dissenyat per l?enginyer militar Juan Martín Cereño, bastit
el 1751, va ser concebut com a una segona Ciutadella, encarregada, per tant, de
reprimir qualsevol moviment que pretengués qüestionar la supeditació forçada a
un estat unitari, i que com a símbol del poder, s?ha significat a l?hora d?escenificar
la violència en què es basa la unitat de l?estat enfront a les demandes de
llibertat, tal com es va comprovar amb Espartero, el 1842, o amb la repressió
de la Setmana Tràgica i l?assassinat de Ferrer i Guàrdia, el 1909, del
sindicalisme dels anys vint, o l?afusellament del president Companys el 1940.
Curiosament, aquest darrer personatge es pot considerar com a darrer legítim
propietari del castell, perquè, després de la revolució del 19 de juliol, la
Generalitat, única institució democràtica, va ocupar l?edifici a un exèrcit que
s?havia aixecat contra la legalitat republicana. I en aquest ball de
restitucions que sembla haver engegat el Zapatero, també caldria comptar amb la
CNT, atès que durant la guerra, va ser qui va administrar el recinte, i qui més
n?ha patit la repressió. El Ministeri hauria de considerar lliurar l?edifici a
aquest sindicat, al qual l?estat encara no li ha tornat el seu patrimoni
històric

De tota manera, s?ha d?agrair a
Bono que no vulgui cedir el castell. Com a personatge d?una nissaga familiar
feixista, té memòria i sap que no es pot donar una cosa que no és seva. Al cap
i a la fi, es va ocupar per part d?una banda armada aixecada contra la
sobirania legítima republicana, i per tant, els militars estan actuant com a
autèntics ?okupes? que caldria desallotjar. La pròpia bandera que tant preocupa
al ministre, la va col·locar un exèrcit insurrecte, aixecat contra la població
civil, i ajudat per Hitler i Mussolini. El ministre ho sap, i és per això que
té una gran preocupació per legitimar aquesta ocupació fent presentable un
exèrcit amb problemes de credibilitat en la capital de l?objecció de
consciència i l?antimilitarisme. I a banda de la mateixa bandera que defensava
el seu pare falangista, està obsessionat per fer un museu on es lloi el paper
d?una institució que no té una història precisament gloriosa. De tota manera,
més enllà de la disputa per la titularitat del nostre Abu Grahib particular, on
un museu de la tortura no desentonaria, valdria la pena plantejar la seva demolició.
De la mateixa manera que les muralles de Barcelona, al segle XIX no servien per
defensar la ciutat, sinó per controlar-la, el paper del castell en la nostra
història contemporània és ben bé el mateix. El seu destí, per tant, hauria de
ser similar. I una destrucció catàrquica, com la que va protagonitzar la ciutat
el 1854, quan els barcelonins van iniciar l?enderrocament de la Ciutadella i
les muralles opressives, també seria una fórmula de reparació històrica per a
la ciutat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!