Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de novembre de 2006
2 comentaris

El malson de Golding

Ahir va sortir aquest article a l’edició de El Punt. Una contribució al debat que marca aquest autosuïcidi col·lectiu basat en trencar llaços intergeneracionals.

El Malson de Golding

XAVIER DÍEZ..
Un avió carregat amb nens de sis a dotze anys és
abatut en plena guerra mundial. En un accidentat aterratge
d’emergència, el pilot aconsegueix arribar a una illa deserta. Els
escadussers adults que acompanyaven el grup han mort, i malgrat la
desprotecció dels menors, l’abundància de l’illa i l’ absència de
predadors els assegura una existència confortable i esperançadora. Els
nens se senten protagonistes d’un somni inconfessable, l’absència de
qualsevol mena de trava o control per part de cap persona gran que
imposi normes. La llibertat absoluta de fer allò que hom desitja.
Tanmateix, el que comença com qualsevol llibre d’aventures degenera en
el pitjor malson imaginable. A la manera d’El cor de les tenebres,
de Joseph Conrad, els conflictes entre els supervivents emergeixen amb
una virulència catastròfica. La llei del més fort s’imposa davant la
inexistència de cap límit d’aquells que les persones grans solien
fixar, a partir d’un extens catàleg de consignes arbitràries. La
violència, el terror, la humiliació, l’odi i la crueltat acaben delmant
el grup i evidenciant les tenebres de la salvatge condició humana, que
fa incórrer en la barbàrie tots aquells que són desposseïts dels
convencionalismes, vinculats a allò tradicionalment anomenat
civilització.

Afortunadament, aquesta història és només la trama d’una novel·la. Es tracta d’El senyor de les mosques,
que l’escriptor britànic i premi Nobel William Golding va publicar el
1953. Tanmateix, podria semblar una excel·lent al·legoria del que
succeeix a les escoles i instituts d’Occident. Els adults no han mort,
encara que alguns sociòlegs alerten de la gran pandèmia de pares zombis.
L’escola s’està transformant en una illa deserta,per desig directe o
indirecte de moltes famílies que abdiquen les seves funcions, en una
deriva històrica en la qual el capitalisme globalitari veu en
l’estructura familiar una nosa que destorba els seus objectius. El cert
és que sempre ha estat l’entorn familiar, el gran espai de formació
moral. Per tant, la subcontractació d’aquestes funcions en l’escola,
quan paral·lelament es desposseeix d’autoritat legal i moral el
professorat, acaba generant illes com les de Golding. És un fet que en
una societat «líquida» ?en termes de Zygmunt Bauman? com l’actual, els
guetos generacionals i els talls intergeneracionals acaben provocant un
distanciament entre nens i adolescents i els que haurien de ser els
seus referents, les seves famílies. Aquesta desconnexió simplement
facilita allò que els psicòlegs en diuen «l’anòmia moral». Fa tres
anys, a França, el ministre d’educació francès i filòsof Luc Ferry va
publicar un llibre en el qual alertava d’aquesta mateixa situació.
Interpretava que l’anomenada «generació de 1968», la primera que va
trencar amb els valors i les convencions dels seus pares, havia
aconseguir també tallar tota relació amb els seus fills. S’havia
fomentat la creença, en l’esquerra, que havia d’ésser l’estat i les
seves institucions els que s’havien de prendre la molèstia d’educar,
mentre que els pares havien de satisfer les seves aspiracions
professionals o gaudir hedonísticament de la societat de consum. Aquest
discurs pretesament progressista també ha arrelat en l’inconscient
col·lectiu del nostre país, i de fet, les polítiques d’esquerres han
comès l’error de menystenir el valor de les famílies i de creure que és
l’estat el responsable principal de la formació de la infància i
l’adolescència, alhora que retallava a consciència tot indici
d’autoritat entre els responsables de les institucions educatives. En
alguns casos recents, com l’absurd pedagògic de la sisena hora a
primària, s’incita que les famílies es descarreguin de les seves
responsabilitats, i per tant, el que es ven demagògicament com una
fórmula per millorar el rendiment acadèmic, inconscientment pot
contribuir a deteriorar la connexió amb els fills.

El fet és que
des de fa uns quants anys l’educació ha entrat en l’agenda política.
Primer, per descobrir que la nostra societat no és com la imaginàvem.
Al cap i a la fi, el fracàs escolar no és cap altra cosa que la
radiografia d’un país que ha crescut econòmicament sense preocupacions
culturals ni educatives. Després, i a partir d’alguns episodis, es
revela l’existència d’una indisciplina creixent. La política sempre ha
donat mostres que la simplificació demagògica pot donar vots sense
oferir solucions viables. L’anterior govern va protagonitzar un pacte
nacional per a l’educació ?un pacte curiós, perquè la majoria del
professorat en va ser exclòs? que només buscava rèdits electorals a
partir de la incitació a creure que l’estat havia d’ocupar el seu lloc
amb el confinament dels nens a primària ?Catalunya és l’únic lloc de la
UE-15 en què els alumnes tenen sis hores lectives diàries?. Tanmateix,
el que necessitem no són fotos amb sindicats, patronals i associacions
de pares, sinó un autèntic pacte global per fer un gir radical a
aquesta deriva social que qüestiona la viabilitat del futur. Cal una
aliança entre famílies, poders públics i professionals per rescatar
infants i adolescents de l’illa deserta. I imposar consignes i normes
de comportament només efectives si es fan complir i compten amb el
suport unànime. L’alternativa, el malson descrit per Golding.

  1. Tema ben interessant en el que no m’atreviré a  entrar ara per ara 😉
    Volia comentar un parell de coses de la sisena hora.
    1- Entenc la crítica per l’augment de responsabilitat no correspost per un augment de recursos, ja de per si pobres.
    2- No entenc com pot afectar a la relació familiar doncs en una immensa majoria dels casos els pares sencillament no hi són a casa.  Vull dir que probablement  aquesta sisena hora no substitueixi cap "relació familiar".

    El problema és més global i transversal, no afecta només el sector educatiu. Però com formar valors en una societat on els valors es creen a cop de talonari (publicitat i interessos comercials) i a això li diuen llibertat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!