Un cop més, que quedi clar el meu no nacionalisme estricte. El mateix que es manifestava amb la meva al·lèrgia als uniformes i banderes, que em va fer defugir la mili, així com la meva passió per Georges Brassens.
Tanmateix, he de constatar algunes coses. Com a típic habitant d’aquest país, sóc perfectament bilingüe i tinc uns orígens heterogenis. La meva mare és d’un poble de Gal·lícia, i la meva família paterna, amb ancestres castellans i aragonesos, es va instal·lar a Barcelona quan el meu besavi va tornar derrotat de la guerra de Filipines. Tinc parents arreu d’Espanya, escric i publico coses en ambdues llengües, i fins fa dos anys hi solia viatjar, per Setmana Santa.
Tanmateix, el que ha passat aquests darrers anys, ha provocat un distanciament respecte dels antics referents que tenia amb aquella Espanya que sentia propera. Com a no nacionalista -és a dir, la meva aversió al monoteisme hispànic-, em fan sentir, quan travesso l’Ebre, com un heretge. Les mentides i les alarmes generades des de determinats àmbits m’han portat on sóc. I no només a mi. La meva família ha experimentat una sensació similar, i per molt castellà que es parlin privadament, votarien a ulls clucs el divorci amb un estat maltractador.
Com a bon escriptor en ambdues llengües, descobreixo, sorprès, que en l’actualitat tinc més connexió hispànica amb Buenos Aires que amb Madrid.
Ningú no ha parlat d’això durant les eleccions. És un fenomen , lent i discret, com una glacera que va abocant a poc a poc el glaç damunt l’oceà.