Espai de Dissidència

Sempre recordaré una anècdota relatada pel professor Jordi Nadal quan assistia a les classes de doctorat. L’historiador d’economia, per reflectir l’esperit d’auge i caiguda dels famosos efímers a la societat americana, evocava el cas de W.W. Rostow, aquell economista estrella que va perpetrar aquella monumental collonada de la teoria de les cinc fases del desenvolupament econòmic, i que vaig haver d’aprendre de memòria al COU: societat tradicional, transició, take-off, camí de la maduresa econòmica i, finalment, i de manera gloriosa consum en massa. Aquesta teoria, esquemàtica, simplista, sense fonaments reals va fer furor entre els polítics conservadors i megaliberals dels anys cinquanta als Estats Units perquè servia, sobretot, d’un model ideològic que combatia el comunisme en el moment en què aquest penetrava en el Tercer Món, i prometia el paradís capitalista als estats pobres del món. És per això que tots els presidents i la gent important se’l disputava. No es devia perdre ni una festa. Evidentment, la realitat acaba desmuntant les millors teories econòmiques, i Rostow, desacreditat, després de rebre els més grans honors, va esdevenir un apestat, que no va trobar feina de professor a cap universitat, fins que sembla ser que va acabar acceptant una plaça de bibliotecari en una Universitat de Tercera. Va morir anònimament el 2003. Sembla ser que al final la seva situació personal va millorar lleugerament, gràcies al càrtel neoliberal que torna a omplir de collonades els salons polítics.

Aquesta història em ve a la memòria cada vegada que sento parlar de Xavier Sala-Martín (continua)

He de reconèixer que, des d’un punt de vista personal, em resulta atractiu. És brillant, ràpid i irònic. Un sofista genial. Tot i que he discrepat a bastament sobre el seu pensament, he de reconèixer que m’agrada escoltar-lo, perquè a diferència seva, sóc dels que pensen que puc aprendre d’aquells que no pensen com jo. Ara bé, la meva tolerància per la discrepància no implica la meva indignació per la falsedat. I francament, m’emprenya quan insulten la meva modesta intel·ligència, o que hi hagi gent disposada a creure que tots som idiotes.

Fins avui, les meves crítiques a aquest home de jaquetes impossibles s’havia limitat a fer comentaris tangencials que criticaven el radicalisme de les seves creences (a diferència del que sovint es pensa, el neoliberalisme no és una ciència, sinó que es fonamenta en suposicions no provades, o al·lucinacions psicològiques generades quan les evidències s’obstinen a contradir les seves teories). Després d’haver sentit la tertúlia de Catalunya Ràdio del passat 18 d’octubre, centrat sobre educació, em veig obligat a fer allò que no he fet mai amb ningú fins al moment (Xavi, tens l’honor) que és atacar-lo.

Corre la llegenda urbana que aquest doctor en economia va posar a la seva filla el nom de 17. Bé, almenys és el que un cop vaig sentir al programa de Toni Clapès. Bé, sé per experiència que l’elaboració d’una tesi doctoral altera de manera profunda les capacitats neuronals de l’estudiant que la redacta. Tanmateix, aquesta història no comprovada vindria a simbolitzar (totes les llegendes urbanes mantenen significats ocults) l’evident manca d’empatia que poden sentir determinats individus. Bé, aquesta és una de les manifestacions típiques dels neoliberals, o d’aquells que posen en primer lloc la pressumpta llibertat econòmica per damunt de qualsevol altra consideració.

Hi ha alguns esquerranosos que per definir a aquells que incorren en la patologia del neoliberalisme aplicat a fons a la societat els defineixen com liberal-feixistes. Jo sóc del tot contrari a aquesta denominació. Confesso la meva poca simpatia pels liberals, tanmateix em moltesta terriblement la banalització del feixisme. Es tracta de dues qüestions diferents. Com a comparació em semblaria més encertat definir-lo com a taliban-neoliberal. És a dir, aquells que tenen una creença absoluta sobre una entelèquia que la realitat no els pot espatllar. L’aplicació dels principis econòmics defensats pel doctor Sala-Martín han fet que molts països acabin devastats com l’Afganistan.

Anem a analitzar alguns dels seus comentaris i què ha passat als kabuls que han aplicat algunes d’aquestes idees.

Primera collonada: la idea dels xecs escolars.

Segons aquest professor de Columbia i (funcionari) de la Pompeu, el que cal fer per arreglar i millorar l’educació és donar diners a les famílies per portar els seus nens a les millors escoles.

El doctor Sala-Martín parteix d’una errada típica entre els economistes neoliberals. Considera que les escoles són “bones” i “dolentes” segons la gestió i el nivell de competència del seu personal. Confon “alumne” amb “client”, i “professor” amb “proveidor de serveis”. Quina llàstima que la realitat acabi espatllant una bonica història de marcians. Les estadístiques, a les quals són addictes els economistes de saló posen en evidència allò que ja sabíem els qui trepitgem escoles. Primer; a les escoles catalanes, la competència o incompetència del professorat està repartida equitativament. El fet que hi hagi un sistema funcionarial de mèrits obectivables fa que en tot centre hi hagi una representació de tots els graus d’eficàcia professional. Per cert, força bona, si tenim en compte que, pel que fa a primària, els nostres mestres siguin universitaris, cosa que no passa arreu, i que en general solen exhibir una capacitat d’anàlisi més rigorosa que els economistes dedicats a la prospectiva.

Segona dada: el tema de l’èxit escolar ha estat estudiat amb protocols rigorosos per l’INCESE, depenent del Ministeri d’Educació i Ciència. Sap els resultats? El principal factor associat al rendiment escolar està estretament lligat 1) Nivell cultural i educatiu de la família; 2) Nivell sòcio-econòmic 3) Temps dedicat a fer deures fora de l’escola; i para de comptar. La resta són irrellevants, fins i tot els que fan referència als professors, en el qual destaca per sobre de tot la bona relació dins de l’equip de mestres.

Els xecs escolars potser poden anar bé per enganyar els votants de classe mitja, tanmateix l’única cosa que pot aconseguir és aprofondir les diferències de classe. Els més rics, i els més llestos es busquen guettos per separar-se dels més pobres i els més tontos. Això és el que ha passat quan això s’ha aplicat a Estats Units o a la Gran Bretanya. Si es concentren els rics i llestos, els nivells milloren. Si s’ajunten pobres i tontos, ja poden venir aquí tots els premis Nobel de pedagogia (si n’hi hagués) que els nivells cauen. És com la llei de la gravetat. Això de les escoles poblades per nens marginals que se’n surten només passa a) a les pel·lícules americanes; b) a les escoles anarquistes on l’odi als capitalistes els feia ser més llestos que ells.

El que busca en profunditat el sistema de xecs escolars és allò que anhelen bona part de les classes mitges-altes encapçalades pel Mullah Sala-Martín; la supressió del sistema de classes per retornar al món de les castes.

La qüestió del sistema funcionarial. Els comentaris despectius respecte a la condició funcionarial del professorat (veritat només a mitges) manifesten allò que en psicologia clínica s’anomena mania persecutòria. Segons ell, la relativa seguretat en el treball desmotiva al professorat que sol apalancar-se i passar de tot. Es nota que mai deu haver trepitjat una escola pública, o què simplement les devia trepitjar quan jo (som de la mateixa quinta) tenia alguns professors entrats a la carrera professional per mèrits de guerra.

Només cal anar a buscar estadístiques. Pràcticament quatre cinquenes parts del professorat de la pública dedica més de una cinquantena d’hores anuals de formació, fora del seu horari. L’adaptació al món de les noves tecnologies ha estat extraordinària. Tant és així (i ho puc corroborar perquè jo mateix he estat formador TIC, per cert, fora del meu horari de treball) que en l’actualitat el curs d’introducció ja a penes té estudiants, perquè els nivells són prou alts. Difícilment trobarà un col·lectiu tan lector i tant actualitzat. Ah, i finalment, hi ha un terme anomenat abnegació que sembla absent del vocabulari dels Masters de negocis que podríem aplicar a un parcentatge majoritari de la professió. La majoria de docents (i jo en conec uns centenars) fan molt més del que marquen les seves obligacions estrictes.

Pel que fa a la competència, he de dir que el que fa que un mestre individual, i una escola col·lectiva funcioni a ple rendiment, consisteix en què les persones que hi participin equips estables de persones, durant força temps, i en un marc sòlid. La competència, el canvi, només fa que generar stress, és a dir, una pressió que destrueix la creativitat, el burning, i finalment, que cada vegada hi hagi menys gent disposada a fer feines de les quals vostè tant malparla. I això sí que elimina la qualitat educativa.

Ja sé que els neoliberals no solen llegir gaire, com a molt, versions literals d’Adam Smith similars a les lectures que fan de la Bíblia els testimonis de Jehovà. En canvi no deuen saber ni qui era Max Weber. Per tant, li resultarà difícil comprendre que si els professionals de l’educació anem més enllà del que marquen les nostres obligacions, no és pas per estímuls econòmics, sinó per un sentit del deure i la responsabilitat que no pot computar-se econòmicament. Allò que potser abans es deia honor, i que gràcies a neoliberals com vostè o a partir de la moral soft dels neocons, té cada vegada menys prestigi.

Probablement un dels èxits de les escoles públiques d’aquest país és que no n’hi ha sortit gaire economistes com Sala Martín. És a dir, persones molt ben formades tècnicament, encara que sense una virtut que resulta imprescindible per treballar de professor, empatia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!