Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 d'octubre de 2006
0 comentaris

Anàlisi electoral (III) els pronòstics

Després de llegir la diversitat d’enquestes electorals es pot arribar a la conclusió que resulta molt més barat consultar a una vident. Ningú no sap del cert què passarà en aquestes eleccions, tot i que hi ha variables interessants. A partir tant de les dades suministrades pels instituts d’opinió (que ofereixen les informacions més interessants fora de la prospectiva), de la meva anàlisi micro (el que percebo al meu entorn, força extès pel territori) i macro (el de l’opinió publicada i televisada) Els meus pronòstics són els següents

Participació; 59 %

CiU: 53 escons (Guanya 7)

PSC: 38 escons (Perd 4)

ERC: 20 escons (Perd 3)

PP: 14 escons (Perd 1)

IC: 10 escons (Guanya 1)

Comentaris.

Abstenció força alta, encara que no prou determinant per tal de poder declarar una crisi del sistema.

Resultats poc concloents. Ni grans victòries, ni grans derrotes. Es manté aquest esperit d’anar deixant la resolució de les crisis i contradiccions del país per més endavant. Aquest sí que és un dels fets diferencials. Amb el nostre comportament col·lectiu, no ens atrevim a provocar crisis de debò, sinó que endarrerim continuada i indefinidament la resolució dels conflictes als quals ens hauríem d’enfrontar.

Incertesa post-electoral. Moviments d’un i un altre signe, fins que al cap d’un temps, es negociï una solució, imagino, que pels volts del pont de la Immaculada Constitució. Possibilitats de reedició del Tripartit les veig, encara que la llarga mà de Zapatero i Pepín Blanco ho impedirà (malgrat les declaracions de míting que se les emporta el vent i queden recloses a les hemeroteques per a ús d’historiadors). Possibilitats d’una sòcio-vergència tàcita, és a dir, que CiU pugui governar en solitari per més omissió que acció del PSC. Darrers gestos, com la negociació dels pressupostos, o l’arrogància quasisuïcida de Mas, així ho indicarien.

CiU: Majoria relativa i una certa revifada electoral, que podria ser presentada com a una gran victòria, encara que en realitat implicaria que els temps de l’hegemonia convergent són lluny (dubto que arribin a tenir més del 33% dels vots emesos, és a dir, una cinquena part de l’electorat). Se’n beneficiarien de l’abstenció i de la Llei D’Hont (com a més votats, els vots que es queden sense escó els beneficiaran indirectament). Recuperaran part dels vots que van anar a ERC (no sé si gaires) i també alguns dels sectors catalanistes del PSC. L’arrogància de la campanya els farà perdre vots, tot i que els convergents han demostrat tenir un electorat més fidel del que a priori es podria comptar. El seu increment serà més fort en escons que en parcentatge de vot, i és possible que no tinguin molts més vots absoluts (o potser menys) que pel novembre de 2003. Això els podria portar a una falsa eufòria, semblant a la generada entre un PSC que va guanyar perdent.
Comentari personal. No haurien d’anar tan sobrats. Això els pot perjudicar més del que es pensen.

PSC: Potser serà el derrotat (no gosaré dir el gran derrotat) Prové d’un sostre molt baix, perquè el 2003 totes les enquestes el donaven com a vencedor, i va acabar a la vora d’un sever fracàs. Recordeu aquell excel·lent article d’Antoni Puigverd Salvem al PSC. La seva actuació durant la darrera legislatura provocarà un cert desgast. Ciutadans per Catalunya els pot esgarrapar alguns vots que no servirà per a res per als de Boadella, encara que els pot costar algun escó als de Montilla. Precisament la imposició d’un candidat poc brillant, impulsat mitjançant la vergonyosa defenestració de Maragall farà que molta gent -entre ella bona part de la meva família- es quedi a casa. L’actuació de Zapatero i els òrgans del PSOE per desactivar el sector i l’ambigu discurs catalanista, tampoc els afavorirà. Després, estan cometent un error de càlcul. Es pensen que amb Montilla, recuperaran el vot abstencionista de la corona metropolitana. El poc que puguin guanyar, el perdran amb el vot Maragallista (o en el cas gironí, el nadalista) que podria anar a ERC o CiU. Amb la diferència que el vot de Girona, Lleida i Tarragona val molt més que el de l’Hospitalet i Cornellà. De tota manera, tampoc crec que hi hagi cap catàstrofe. El suficient per quedar fora, i l’insuficient per engegar un debat prou ampli per replantejar el discurs del partit.

ERC: Voler i no poder. Un lleuger desgast que probablement aplaçarà les contradiccions internes del partit, i probablement estalviarà una crisi. Ho tindran molt difícil (encara que no impossible) per participar en el govern. Encara són uns apestats per als poders fàctics, i per tant, Montilla els defugirà (tampoc ells se sentirien massa còmodes lligats a un PSC afeblit) i Mas és massa ambiciós per compartir res amb ningú (tot i que coses més estranyes es veuen en política). A més, la R de republicana espanta a una llarga corrua de beneficiaris de l’Espanya de la Segona Restauració monàrquica. Malgrat tot, a mig i llarg termini, l’oposició els pot beneficiar. Poden articular un discurs crític i disposar de prou temps per anar formant i reclutant quadres. Poden fer OPAs a socialistes desencantats i convergents exclosos, i també guanyar-se tolerància entre bona part del poder que avui no els tolera.

PP: Tenen un nucli dur, fidel i irreductible que, tot i ser uns marginats polítics, difícilment els deixaran de votar. Estan desconnectats de la realitat, així és molt difícil que es deixin influenciar per cap campanya electoral. És possible que perdin un escó o dos de resultes d’alguns invents com Ciutadans per Catalunya, o Adelante Cataluña. És una dramàtica paradoxa que qui defensi el seu discurs perjudiqui els seus interessos. Jo, si fos Piqué els enviaria aquest xicot de Badalona, l’Albiol, per convèncer-los que no es presentin.

ICV-EUA Molt possiblement recuperaran part del vot útil que van prestar a Maragall, encara que molt em sospito que molts dels seus votants i simpatitzants estiguin força avorrits que amb el verd es tapi la grisor de les seves propostes polítiques. L’ecologisme, em penso, s’està convertint en una coartada per evitar incloure en el programa mesures com la fixació de preus màxims per l’habitatge, la jornada de les trenta-cinc hores o la imposició d’un impost de cent euros a cada empresari per cada contracte temporal, que és el que se suposa, han de fer les esquerres. Probablement pujaran els vots, tot i que dramàticament, la llei D’Hont, com a partit menys votat a cada circumscripció, els perjudicarà irremissiblement.

En fi. Molta gent s’espera moltes coses d’aquestes eleccions. I em penso que la cosa quedarà com a un segon estatut. De tota manera, sempre recordo aquella frase inicial de Henry David Thoreau a Del deure de la desobediència civil
“El millor govern és el que no governa”
tant de bo sigui així! Per prendre decisions equivocades, millor que no se’n prengui cap. Mireu els italians. La millor època del miraccolo va ser quan el pentapartito entrava en crisi cada quinze dies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!