Mai he suportat aquella mena d’episodis en els quals un grup important escridassa a un grup més petit, o a un individu, que tracta de fer un acte públic. No puc deixar de pensar en el doctor Stockman, declarat enemic del poble per una massa furibunda i irracional que comet la més gran de les injustícies en l’obra teatral d’Ibsen. De vegades, fins i tot, el grup majoritari pot tenir la raó, i l’individu atacat pot ser un ésser indigne. Tanmateix, la irracionalitat del ramat de feres salvatges, per molta legitimitat que tinguin, em fa pensar en la salvatgia més terrible, en l’exhibicionisme impúdic de la força del grup enfront a la solitud de l’individu.
És per això que, tot i tenir un concepte molt baix del Partit Popular i de bona part dels seus dirigents, que fins i tot, com diria Joan Manuel Serrat, entre esos tipos y yo hay algo personal, mai no em rebaixaria a formar part d’aquesta mena de numerets. Mai podré sentir cap simpatia per aquells que volen fer pública la seva ràbia. Potser deu ser la influència que deu tenir sobre mi la meva tesi doctoral sobre l’individualisme. Tanmateix, em repugna inequívocament, de la mateixa manera que durant la manifestació del 12 de març de 2004, el senyor Piqué i els seus acompanyants van haver de fugir i refugiar-se en un pàrquing al passeig de Gràcia per una multitud enfurismada.
Ara bé, si vull expressar la meva solidaritat i comprensió amb els individus perseguits per una munió, això no implica tolerar els seus discursos i actituds. No se m’acudirà dir mai allò de quien recoge vientos…. Tanmateix, tampoc no suporto la hipocresia, i encara menys la seva actitud de bombers piròmans…. o de simplement piròmans polítics.
Com a ciutadà, no nacionalista, no militant de cap partit, m’he sentit ofès, insultat i amenaçat per un partit polític que probablement, d’acord amb la pròpia llei de partits per ells impulsada, haurien de ser posats al marge de la llei. De la mateixa manera que Batasuna ha estat il·legalitzada per no denunciar el terrorisme, el PP hauria de passar a la clandestinitat… per no haver denunciat el terrorisme d’estat que va suposar el franquisme. Ja han tingut moltes oportunitats per fer-ho, i la seva resposta ha estat; oblidem el passat. És més. Entre les seves files hi ha persones, entre elles el seu president fundador, que emparaven terroristes d’estat o que col·laboraven estretament amb l’Anibal Lechter espanyol.
I, francament, mai no faré cap numeret, encara que això no els estalviarà ni el meu odi, ni el meu menyspreu.