Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Una notícia de El País desqualificava ahir la presentació del manifest Sobirania i Progrés. Les formes de presentar l’esdeveniment cercaven menystenir i treure importància a aquesta acció, com si es tractés d’un fenomen folklòric. Tanmateix, tant les formes com els continguts, reflectien, d’una manera tàcita, una creixent preocupació entre aquest sector del nacionalisme espanyol eficaç, és a dir, aquest que hi és sense percebre’s.
Fan bé de preocupar-se. Una anàlisi acurada del llenguatge i dels signants, més de dos mil ahir, denoten que hi ha un moviment de fons, d’aquests que no són gens espectaculars, encara que dels que aporten indicis als historiadors que alguna cosa, en algun moment, estava canviant.
L’independentisme en aquest país, sembla ben lluny d’aquella etapa de marginalitat on la societat del país i els poders fàctics l’havien confinada als vuitanta. No sé si algú se sentirà ofès si utilitzés el concepte sectari per qualificar el que es podia veure pels carrers en festes determinades. Des de fa alguns anys, com cantava Bob Dylan, els temps estan canviant. L’opció sobiranista (m’agrada més que independentisme) sembla en una etapa d’expansió, tot assolint una presència creixent i transversal. Només cal consultar la llista, no només dels promotors i la fila zero, sinó de qualsevol dels signants. Entre els primers no trobem personatges precisament marginals, sinó referents de prestigi d’àmbits variats. Entre els últims, alguns coneguts, dels quals desconeixia les seves opinions. Això, d’altra banda coincideix amb alguns episodis que he viscut en els últims anys. Persones estrictament no nacionalistes, que habitualment no s’expressen en català, i que voten (o no) partits poc partidaris de la independència, i que en canvi, en un referèndum no dubtarien a apostar pel divorci.
És així! Hi ha una efervescència social, difícil de detectar des dels estudis d’opinió, encara que amb una presència notable, que ens porta a un independentisme no nacionalista. No és gaire diferent del meu cas. Ja he expressat en més d’una ocasió la meva aversió pel nacionalisme com a ideologia política. Tampoc no he amagat mai la meva difícil relació amb aquest país. Hi ha un excés de neurosi i baixa auto estima col·lectiva, que fa de la nostra, una nació bipolar, incòmoda, ambigua, la típica esquizofrènia que pateixen aquells a qui és negada la pròpia existència. Hi ha valors, a més, que la fan incompatible amb el meu tarannà. Hi ha un culte hipòcrita al treball i un calvinisme castrador, especialment al nord, que faria tremolar a un ginebrí. Hi ha una tendència al victimisme i a la mania persecutòria que acabi per semblar la cançó de l’enfadós. I, d’altra banda, hi ha tota una litúrgia nacionalista que, francament, em carrega.
La meva voluntat sobiranista, per tant, manté altres bases. Un referèndum pot resultar una bona medicina per trencar amb aquesta sensació de bloqueig col·lectiu. Una oportunitat per acabar amb tots els complexos que ens llastren, o simplement, la pèrdua definitiva de les excuses per muntar, simplement, un país normal.
Hi ha altres raons, al meu parer, més important. Hi ha només un adjectiu amb el qual em sento políticament a gust, republicà. Ho entenc en tant que contrari a l’Espanya negra que utilitza la monarquia per enllaçar amb el franquisme, aquella basada en uns valors profundament antidemocràtics i hostils als valors de la trilogia republicana; llibertat, igualtat, fraternitat. La independència pot ser la ruptura política que la Transició no va poder ser. No vull saber res amb aquells que tenen molts morts de gent honrada als armaris i a les fosses comunes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic del tot d’acord amb el que dius. Penso que si mai arribem a la sobirania no serà per una explosió de patriotisme catalanista, sinó per la legítima aspiració de la societat a ser administrada amb coherència i des d’un govern que es basa en principis d’eficiència.
El nacionalistme contamina terriblement el camí cap a la sobirania. En aquest moment, i de fa massa temps, ja, estem mal administrats, el nacionalisme espanyol és una sangonera lamentable i un entrebanc terrible en el camí cap a l’eficiència, però el nacionalisme català que suscita en resposta és gestionat pels polítics en profit dels seus interessos partidistes. Això s’ha d’acabar. La classe política catalana actual ha tocat sostre, perquè manté unes estructures mentals de servilisme cap a Espanya que la fan perniciosa per als interessos de Catalunya. Cal algú que es dediqui a dur sistemàticament Espanya als tribunals europeus fins que es faci palès la desigualtat en el tracte fiscal que pateix un ciutadà de Catalunya respecte dels ciutadans de la resta de l’Estat, una desigualtat que vulnera la pròpia Constitució espanyola, el redactat de la qual vulnera, al seu torn, almenys un dels drets inalienables de tot poble del món (i també del poble català, per tant): el dret a l’autodeterminació. Jo també vull un estat propi.