Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de novembre de 2019
1 comentari

Diplomàcia

No m’agrada caure en la ingenuïtat de creure que la justícia dels països europeus és perfecta o manté una independència exquisida. Aquesta creença és pròpia d’aquells països acomplexats com el nostre, que havent de suportar unes institucions deficients fa que, per comparació, tot allò que és de fora, ens sembla molt millor,atesa  amb la sòrdida quotidianitat que ens toca viure. És curiós, perquè aquesta sensació, tan freqüent durant els anys setanta i vuitanta, torna a reviscolar en la psicologia col·lectiva.

És per això que no confio a cegues ni en la justícia belga, ni en la suïssa, ni en l’escocesa, ni en la francesa, i encara menys en els tribunals europeus. Els coneixements adquirits com a historiador, la constatació de la deriva neoliberal global amb la seva degradació constant dels estats i les democràcies, el meu tarannà personal, m’han inoculat un sa escepticisme. Per tant, sóc dels qui pensen que s’ha de mantenir certa prudència a l’hora de valorar l’evolució de les euroordres enviades per Espanya contra els nostres exiliats.

No crec massa en la independència judicial, i sí, (i aquesta és una carta que ha jugat Espanya), en les pressions internacionals per assolir determinats objectius. D’això es diu, tècnicament diplomàcia, que com tothom hauria de saber, es fonamenta en l’interès mutu i en la més pura hipocresia -encara que també, en la resolució dels deutes pendents i la correlació de forces-. És per això que la pressió diplomàtica és una via lògica per part de Madrid per continuar confiant en la via repressiva per combatre el seu principal problema: un independentisme que se li ha escapat de les mans.

El problema és que l’eficàcia diplomàtica es mesura en la capacitat de discreció. És a dir, la diplomàcia acaba obtenint resultats quan és lluny dels focus, quan cap periodista filtra res, quan hi ha enviats especials que no coneix ningú que es reuneixen discretament en algun lloc desconegut.

No és el que estem veient. La pròpia existència d’una iniciativa com Espanya Global, l’actuació dels cònsols espanyols rebentant conferències en actes i sales perifèriques, demostren fins a quin punt hi ha nerviosisme i desesperació, errors no forçats en aquesta batalla pel relat internacional, allò que ja identificava el Think Tank Elcano, l’alt preu pel que fa a prestigi internacional d’Espanya que estava pagant per combatre l’independentisme. Perquè, per a qualsevol observador imparcial, que un país esmerci importants recursos per reivindicar-se com a democràcia, o que un diplomàtic de carrera sigui capaç d’ofendre i insultar activistes, acadèmics, esciptors, periodistes, o periodista, o que es truqui rectors, degans o encarregats perquè prohibeixin actes, no és cap exhibició de força, sinó de feblesa.

No tinc ni idea què passarà amb les euroordres. Tanmateix, si ministres del govern pressionen públicament països com Bèlgica; si el propi president afirma convençut que portaran al president Puigdemont a Madrid; si alguns líders polítics amenacen amb esdevenir una mena de refugi per a delinqüents britànics en cas que no extraditin Ponsatí, o que periodistes i tertuliians es dediquin a amenaçar països i els seus nacionals, no es pot considerar precisament com la subtilesa diplomàtica que ajuda a resoldre problemes.

Per què passa tot plegat? És difícil saber-ho. Qui això escriu no disposa d’informació privilegiada, o no més que la de qualsevol observador mínimament informat. La meva visió d’historiador m’indica que l’estat (on, contràriament als tòpics, trobem alts funcionaris intel·ligents i ben informats), s’està preparant per a un revés internacional. Que les gesticulacions del president, la vicepresidenta, un ministre d’exteriors que va per lliure, una premsa hostils, es deuen a anar preparant l’opinió pública espanyola per a males notícies. Per anar preparant el paper de víctima de la “conspiración judeo masónica marxista separatista” per anar organitzant una mena d’acte de desgreuge que ens remet a la darrera aparició de Franco a la Plaza de Oriente. Una mena d’akelarre nacionalista espanyol que una jove Victoria Prego va recollir i exhibir en la seva sèrie sobre la Transición, on un senyor amb jaqueta de pana va etzibar una de les primeres frases del primer capítol del documental: “Viva España!, Muera Europa, hijos de puta!”. Cal preparar una opinió pública que ha actuat com a un dels actors perversos del conflicte, preparant el marc mental de la repressió contra la dissidència, en l’acte de resistència respecte un règim assetjat.

La gesticulació a la premsa, les pressions matusseres és un intent de blindar el govern respecte les possibles reaccions irades d’un nacionalisme espanyol potenciat des dels propis mitjans i que tenen la seva expressió en el “trifachito” i que ha perdut ja tot sentit de la mesura en la darrera campanya electoral. És una manera d’intentar explicar “hem fet el que hem pogut, i al final Europa ens ha dit que no”, un malson que és el que realment no deixa dormir a Sánchez. Sap que hi ha més ganivets que l’apunten a Madrid que a Barcelona. Perquè, efectivament, a la capital catalana hi ha barricades, talls de trànsit, aldarulls i certs indicis de revolució. Tanmateix, on hi ha una veritable violència (potser encara sense morts físics, encara que sí polítics) és a Madrid, on les pugnes internes sí que albiren horitzons de destrucció. I d’autodestrucció.

 

  1. Tan de bó …que es preparen per un derrota internacional judicial, que no dubto, que es produirà. El que m’engoixa es com quedarem nosaltres amb un pais en contra, la seva premsa en contra, l’opinió publica en contra, la represió campant per arreu impune, EU no vellugarà peça políticament. Estem sols i només tením les carrers … només les carrers, perquè els nostres politics també els tenim en contra, no mouràn peça, de fet, el seu somni gaire be erótic, és que els carrers de Catalunya restin amb silenci d’una vengada per poder donar-nos les culpes de que no som independents perque el Poble s’ha rendit. Ho deixo aquí perque tot seguit… tot serien paraules malsonants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!