Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 d'octubre de 2019
4 comentaris

Sobre violències

La violència, un fenomen que èticament repugna a qualsevol persona mínimament normal, és un dels principals camps on s’exhibeix cinisme sense recances. I ho és especialment al nostre país, on la tradició marca un poder despòtic i una criminalització del dissident.

Anem a pams. Més enllà d’entrar a valorar les escenes viscudes d’aquests darrers dies, cal posar en context la situació. La violència, almenys a partir dels coneixements adquirits en la meva trajectòria com a historiador, no neix per generació espontània, sinó que es desferma quan es produeixen determinades circumstàncies, i esdevé una arma de guerra psicològica, normalment per part de qui ostenta el poder quan veu que el pot perdre, de la mateixa manera que veu com se li escapa l’autoritat de les mans.

Ara bé, a la Catalunya d’octubre de 2019, s’hi ha arribat a una situació en què els incidents viscuts són una conseqüència fruit d’una concatenació de fets. Si existeix un conflicte en què una comunitat política reclama un canvi en la relació amb un estat, i rep una desqualificació. Es vota per unes opcions polítiques que refermen les propostes, i es nega el diàleg. S’enceta un seguit de propostes pacífiques, amb una gran capacitat de mobilització i un ordre esquisit, i et menyspreen. Es fa una votació-mobilització que aplega una part, probablement majoritària, i et reprimeixen. S’intenta negociar, i t’empresonen i et suspenen les institucions. Et mobilitzes continuadament en el temps i tots els indicadors demostren que la majoria absoluta de la població és en contra de la judicalització, i et creen un akelarre inquisitorial que condemna, per delegació, a anys de presó per fer allò que fan a diari centenars de col·lectius arreu del món. I a sobre d’això, en tota aquesta caòtica, dramàtica situació, els mitjans et criminalitzen, et despersonalitzen, t’ignoren, et menyspreen, et reprimeixen, s’inventen les notícies, fan servir tot l’arsenal de l’antisemitisme tradicional… en aquestes circumstàncies, si et tracten com a jueu, molts es plantegen comportar-se com l’Israel de 1947.

És lògic, doncs, que passi el que passi. Qualsevol observador imparcial pot arribar a qualsevol situació, en el sentit que, en les mateixes circumstàncies esdevenen respostes similars. És per això que els mitjans estrangers comprenen perfectament el que passa als carrers i les places, mentre que la bombolla mediàtica otomana de Madrid s’escandalitza cínicament al més pur estil capità Renault de Casablanca.

Aquests dies es parla de provocadors i infiltrats. A banda que la paternitat de bona part de les accions violentes deu correspondre a una policia que vol així justificar la repressió, el cert és que el gran provocador i responsable d’aquesta situació és un estat franquista que es resisteix a caure enfront al l’embat democràtic. Perquè, sí, efectivament -i això es va veure amb major nitidesa ahir a Madrid- són els guardians del règim del 39, les nissagues franquistes de tota la vida- contra els republicans, siguin espanyols, o siguin catalans.

I quina hipocresia!, i quin cinisme els que es queixen de contenidors cremats quan ignoren el vandalisme de grupuscles ultres que es van dedicar a rebentar les rodes dels cotxes de Girona o Verges ara fa dos anys, o dels grups organitzats feixistes dedicats al vandalisme, l’amenaça o l’agressió (i, a aquests no els apliquen la llei antiterrorista?) I quin doble raser endèmic quan algú el detenen per donar una empenta a una provocadora de VOX mentre el policia que, davant de desenes de testimonis, va trencar el nas a un periodista, encara no ha estat ni tan sols suspès (i probablement condecorat). 

I sí. Efectivament, estem tenint un problema molt greu amb la violència. La BRIMO i la Policia Nacional estan actuant al marge de la llei i l’ètica i fent servir la repressió per tractar d’aturar una marea que saben, perfectament que els pot desbordar. Com que no hi ha política, hi ha porres. I com que hi ha porres, hi ha caos. La por a que la gent pugui tombar el règim (com passa a Hong Kong, o com ha passat històricament) fa que la seva violència sigui precisament la que potencia aquesta situació, que al seu torn implica una pèrdua evident del control de l’espai públic. Es va veure dilluns a l’aeroport, on la por a què arribessin els manifestants va fer tallar les comunicacions multiplicant per cent les complicacions i perjudicis per als usuaris que, hipòcritament afirmaven defensar. Ho hem vist aquestes nits, quan els contenidors cremen a partir del moment en què com ultres enfollits, comencen a carregar contra la gent. Ho veiem en la gravetat dels ferits, els episodis terribles de provocadors amenaçant la gent, amb la manera agressiva de conduir les “lleteres”, amb els atropellaments, amb l’ús de material prohibit. I tot plegat perquè tenen por. Tenen por d’ésser desbordat per un tsunami democràtic (i aquí parlo en termes metafòrics que han manllevat heroics activistes)

I, a tot això, trobem la indignitat d’un govern de la Generalitat que no controla en abosult la situació, i que fins i tot és incapaç de destituir-ne el responsable. En situacions de caos com aquests, allò que sembla un problema polític que es pot resoldre via negociació, pot degenerar fàcilment en un procés revolucionari.

Sembla mentida que no hagin après res de la història!

  1. Del tot clar i encertat. Un plaer llegir textos potents i amb sentit comú, a la recerca de la veritat (que deia aquell que ens farà lliures).
    Per què no l’envies al Govern, al Parlament i als polítics “nostres” per si els ve al cap alguna llum d’idea, ja que tenen el país a les mans i no saben què fer-ne.

  2. Gracies, Xavi, tant de bo que el teu escrit faci repensar les moltes incomprensions de la situació que vivim i, com no, contribueixi a la substitució d’en Buch, per tal que l’actuació dels mossos deixi de ser la que espera l’imperi que ens colonitza.

  3. No entenc aquest “pot degenerar fàcilment en un procés revolucionari”.
    Degenerar a Optimot:
    3 v. intr. [LC] Mudar-se en pitjor, perdent en bones qualitats. Els costums han degenerat. Tot degenera.
    4 v. intr. [LC] Passar d’una manera d’ésser a una altra de pitjor. La llibertat degenerà en llicència. La indulgència degenera sovint en feblesa. El refredat ha degenerat en bronquitis.

    Quan un poble té en contra l’exèrcit, la justícia, la policia, la política, la premsa, l’església… només li queda la revolta. Suposo que això és el que vols dir amb la darrere frase: “Sembla mentida que no hagin après res de la història!”.
    Comprenc que una revolució és un procés incert, caòtic, arriscat en molts sentits, però trobo que tot plegat no pot “degenerar en un procés revolucionari”, sinó que “s’optimitzarà esdevenint un procés revolucionari”.
    Només volia fer aquest matís semàntic. Fent una mica de conya… a veure si ara… els estudiosos de l’anarquisme que escriviu “Una història crítica de les esquerres”… creieu que engegar un procés revolucionari quan es tenen TOTS els arguments per fer-ho… seria “degenerar” una situació sociopolítica autoritària i xenòfoba. Les “condicions objectives i subjectives per a una revolució” estan “on fire”, camarada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!