Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de juny de 2019
2 comentaris

Córrer

La primera vegada que vaig córrer més de tres quilòmetres seguits devia tenir quinze anys. I va ser per imperatiu acadèmic. En una anècdota més de la meva heterodoxa trajectòria d’estudiant, essent alumne de nocturn, em vaig examinar per lliure de l’antic primer de BUP d’una matèria que no havia fet en tot el curs: educació física. Una prova eliminatòria consistia a donar voltes a un camp de futbol durant vint minuts. Qui es retirava, suspès. Sense haver recorregut mai una distància com aquella, m’ho vaig prendre amb molta calma. Al cap i a la fi, es tractava d’una cursa de resistència. Això volia dir que de la trentena d’alumnes, vaig buscar un ritme de cursa pausat i constant, calculant la respiració, la qual cosa implicava passar els primers minuts a la cua. A mesura que anava passant el temps en un dia especialment calorós, vaig començar a “recollir cadàvers”, aquells nois i noies que es van prendre aquella mena de sàdic examen com a una cursa de velocitat, i que abans del primer quilòmetre ja estaven desfondats. A poc a poc, sense variar pràcticament la meva velocitat, vaig anar avançant posicions fins que, potser devíem fer unes quinze voltes, vaig acabar tercer, probablement la millor posició obtinguda en qualsevol de les altres curses més o menys formals a les quals he participat.

A partir d’aleshores, això de córrer, que molts consideren prou absurd, absent de glamour i elegància, malgrat ser el més natural dels exercicis, l’he anat practicant, amb escasses interrupcions, al llarg de prop de quaranta anys. Quan hom és jove, tendeix a experimentar amb diversos esports, com jo ho vaig fer amb el futbol, el tennis, fronton, alpinisme, el windsurf o altres experiències amb èxit desigual. Tanmateix, córrer té un punt d’espiritualitat absent en altres activitats físiques. Des d’aquella prova, pràcticament militar, del juny de 1981, sortir a córrer normalment esdevé un acte solitari per geografies diverses, especialment pel camp, en què hom pot pensar en mil coses i establir diàlegs amb un mateix. En bona mesura, és l’activitat perfecta per a introvertits. No és d’estranyar que es parli de la solitud del corredor de fons -una poètica expressió formulada a la novel·la de l’escriptor britànic Allan Stilloe de l’any 1959 que posteriorment es va portar al cinema per Tony Richardson-, o la fabulosa i inclassificable “Córrer”, de Jean Echenoz, sobre la dramàtica història d’Emil Zátopek, un maratonià txecoslovac portentós, l’anomenat “locomotora humana”, un campió olímpic que tenia un estil atlètic deplorable, i un esperit personal indomable que el va portar a què les autoritats comunistes el defenestressin fins al punt, malgrat les tres medalles d’or obtingudes als Jocs Olímpics de Helsinki, el van obligar a fer d’escombriaire

Tanmateix, la meva trajectòria és la d’un corredor sense la condició física ni la disciplina necessàries per fer coses massa destacables. Ans al contrari. Fins i tot en els millors moments de la meva forma física, mai vaig passar de marques mediocres, de l’estil dels 3:30 de pas per quilòmetre, dels 47 minuts en la prova dels 10.000 metres i de l’1:45 de la meva millor mitja marató, xifres que pot superar fàcilment qualsevol atleta aficionat de quaranta anys. En les curses populars em movia per la classe mitjana, de vegades mitjana baixa de la taula. Potser perquè, en el fons no m’agrada competir. De fet, les poques vegades que hi he participat ha tingut a veure més amb el desafiament personal o el treball de preparació necessari  que de ser-hi envoltat de gent. I no, el millor de córrer és la solitud.

Òbviament, la solitud mai no és total. Sovint, la música acompanya. Un música per a cada estat anímic. Blues per a un ritme suau. Rock i heavy per cadències més intenses. Bach per als dies nostàlgics de tardor. Leonard Cohen i Bob Dylan els matins especialment reflexius, èxit dels setanta, per recordar temps pitjors. També és rellevant l’entorn. Després de passar alguns anys a Barcelona, i haver de conformar-me amb el Parc de la Ciutadella o un Tibidabo massa costerut per gaudir. Els estius de la meva adolescència ho feia pel camp de Tarragona, sovint a la platja o entre ametllers florits. Ara bé, des que visc a Girona, les deveses de Salt, al costat del Ter, entre grans plantacions de plàtans és el meu entorn ideal, una oxigenació relaxant. A més, córrer damunt de terra no és el mateix que el dur asfalt.

Confesso que en aquests darrers anys, quan la forma física ni les condicions no són les mateixes que quan tenia vint o trenta anys, he afluixat el ritme. Fins fa tres o quatre anys no vaig tenir la primera lesió, que em va obligar a tenir uns mesos de descans. Fa un parell d’anys en vaig tenir també algunes sobrecàrregues musculars en l’altra cama. En fi, ja pràcticament no busco bones marques, i els dotze o quinze quilòmetres que corria amb facilitat en sessions de dissabte a primera hora del matí, ara s’han convertit en vuit o deu, a un ritme suau, amb corredors que m’avancen. Fa força temps que ja no participo en carreres populars. Em fa una mica de mandra ser envoltat de gent. També evito el fred de l’hivern -he decidit no córrer per sota dels cinc o sis graus. I des que fa uns vint anys vaig registrar distància i temps, veig que de 600-700 kilòmetres l’any, a raó d’unes 6-7 sortides al mes, ara tot just en faig la meitat… o menys.

Suposo que hi haurà un moment en què ho hauré de deixar. En conec força companys que viuen això com una certa addicció i el desgast als genolls comencen a fer estralls. Com que considero córrer un plaer, evito que esdevingui una font de patiment. Al cap i a la fi, la primera norma, al camp i a la pròpia vida, consisteix a reconèixer les pròpies limitacions i avaluar amb sinceritat allà on es vol arribar, amb suficient equilibri entre realisme i idealisme.

Perquè en el fons, i com ja he dit de bon principi, córrer sol ser un exercici més espiritual que físic.

 

Nota: Article publicat a Barret Picat
  1. També porto 40 anys corrent. He passat una mica per totes les etapes. Vaig tenir una època força competitiva amb mi mateix, buscant millorar marques, però ja fa temps que el meu objectiu és gaudir d’una estona amb mi mateix. Encara que faig més quilòmetres que tu i que la darrera dècada m’he afeccionat a les curses d’orientació comparteixo plenament la filosofia que expliques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!