Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 de juny de 2019
1 comentari

Poesia i política: una novetat molt antiga

 

Nota: aquest és un reportatge redactat conjuntament amb Misael Aladern per a la secció Expressions de La Directa

En l’actualitat, assistim a una irrupció de la poesia compromesa en l’escena pública. Veus emergents carregades de compromís social i nacional, recitals col·lectius, poemes d’alt voltatge polític llegits a la ràdio, intervenció de poetes en mobilitzacions socials, protagonisme creixent de la poesia en el panorama literari són alguns dels elements que han sacsejat, les aigües tranquil·les, i fins a cert punt estancades,  des de la Transició ençà.

Podria semblar un fenomen nou. Tanmateix, es tracta d’una tradició antiga. En la contemporaneïtat, només cal recordar polítics i literats com Abdon Terrades (1812-1856), l’empordanès que va proclamar fins a tres vegades la República com a alcalde de Figueres, autor de l’himne “La Campana”, un crit de guerra contra la monarquia i les noves/velles formes d’opressió generades per la revolució industrial. També, com explica el musicòleg Jaume Ayats, existeix tot un seguit de poetes anònims que refan lletres de músiques conegudes com tothom, i que com a fulls volants, serveixen per emetre missatges polítics en una fórmula que recull el Polònia actual. O també escriptors i pensadors llibertaris que enllacen amb el modernisme com Josep Llunas, autor fins i tot d’una òpera revolucionària en vers, tal com ens recorden la recerca doctoral de Jordi Martí Font.

Més proper als nostres dies, és imprescindible recordar els precedents d’una poesia antifranquista compromesa amb autors de l’exili, la clandestinitat i l’oposició cultural de les dècades de 1960 i 1970 amb autors com Pere Quart,  Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, molt lligats al moviment de la Nova Cançó, amb la qual s’estableix una sòlida relació. Només cal recordar algunes de les cançons memoritzades per diverses generacions com és el cas de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, si ens remetem a les veus més conegudes. Els recitals de música, sempre fiscalitzats per la censura i l’assetjament dels règims franquista i del 78, esdevenien actes de protesta massiva, complementats amb festivals i recitals poètics, per exemple, els que se celebraven al Price. Paral·lelament, amb l’emergència d’un seguit d’editors independents, apareixia una important poesia social dels setanta, que van servir per expressar el malestar de la societat catalana del moment en un context d’agitació política post-68.

 

poesia i política avui

Per contra, per definir l’actual emergència de noves veus estretament connectades amb l’agitat context polític i social, la majoria de poetes no consideren formar part d’una generació tal com els manuals d’història de la literatura defineixen. Més aviat es tractaria d’una coincidència en el temps i l’espai, uns ritmes musicals on encabir diverses lletres. Raquel Santanera (Manlleu, 1991) considera artificiós, això de les generacions, i fins i tot prematur que es pugui parlar d’estils o moviments determinats, d’acord amb el que puguin escriure els crítics prescriptors, que més aviat solen ser també poetes. També sol ser prematur parlar en aquests termes perquè tot just es tracta de veus joves que probablement tindran trajectòries i evolucions diverses. Sí que és cert que hi ha elements comuns, com ara el context social i polític, així com elements més o menys coincidents, com les “poètiques del cos”, tal com considera la poetessa osonenca.

Tampoc existeixen uns referents homogenis, malgrat que hi pugui haver alguns punts comuns com el realisme brut de Charles Bukowski, lligats a la generació Beat, com reivindica Santanera, o poetes com Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Dolors Miquel, Anna Dodas o un Enric Cassasses que ha exerctit una certa influència a partir d’una poètica per ser més recitada que llegida. Cassasses és també un referent per a David Caño (Olot, 1980), amb una trajectòria on passa decididament d’una poesia més política social i rupturista, vers una altra amb un punt d’intimisme i introspecció dels darrers volums poètics, encara que també en una barreja de tots dos espais, d’acord amb la poètica d’un altre important referent, David Castillo. En el seu accent poètic, Caño, recent guanyador dels Jocs Florals de Barcelona, també hi manté una potent admiració pel món underground  present en la personalitat extraordinària de Jesús Lizano o Pau Maragall, encara que per descomptat clàssics com Salvat Papasseit, Maria Mercè Marçal i també, i en coincidència amb Santanera Joan Brossa, l’ànima contestatària del qual fa que sigui en l’actualitat un autor en fase de recuperació.

De tota manera, i malgrat les resistències dels autors a identificar-se com a grup -s’ha trencat la poètica de la col·lectivitat, segons Caño-, sí que existeix dos moments molt definitoris que marquen aquest conjunt de poetes habituas de l’escena dels recitals: el 15-M i l’1 d’Octubre. Sobre aquest primer, Santanera, que aleshores no havia complert els vint anys afirma que “va ser la primera vegada que vaig veure tanta gent mobilitzada, tan admirada d’un moviment amb un elevat nivell d’organització i cohesió, que ho vaig viure com un fet extraordinari. No havia passat res i havia passat tot”. De fet, el 15-M va potenciar una autogestió que va implicar una programació cultural amb recitals poètics memorables i emotius. No està de més recordar el volum que va recollir l’experiència Ningú no ens representa, on hi van coincidir 71 poetes de diverses generacions entre els quals el mateix David Caño, Blanca Llum Vidal o Dolors Miquel. El llibre es pot considerar una mena de manifest no oficial de la nova poesia social d’inicis d’aquesta dècada, amb poetes que han consolidat un gran prestigi més enllà dels espais estrictament literaris. De fet, el 15-M i tot el que va representar podria considerar-se com a una mena d’acta de naixement de la no-generació poètica que va renovar la poesia en el sentit d’una certa politització, o més aviat una presa de consciència social en un moment de protesta social per una involució que no ha deixat d’estendre’s en els darrers anys. L’agitada situació nacional i l’esdevingut a partir de l’1 d’Octubre també ha fet prendre embranzida a bona part dels poetes que actuen sovint com a complement de l’acció de resistència civil, d’una manera que pot recordar als poetes compromesos contra les dictadures dels països de l’est als anys vuitanta. La lluita contra la dictadura espanyola també té les seves armes poètiques.

Precisament, si hi ha quelcom que uneixi tot aquest conjunt de noves veus poètiques és la dels recitals de poesia com a actes culturals, alhora que d’afirmació. Afirmació literària, i afirmació social. Es pot dir que la poesia ha recuperat l’espai públic i l’oralitat. I l’oralitat, per descomptat, també influeix en les formes. Més enllà de les diferències estètiques, la majoria de les creacions són per ser llegides. I la musicalitat afecta l’escriptura. Encara que també ha permès una millor presència social de la poesia, entesa no només com a espai cultural o polític, sinó també d’oci, a la manera del teatre, els monòlegs o les performances. “Jo ho celebro molt perquè ajuda a conèixer la poesia, els poetes, a experimentar la literatura d’una altra manera, més col·lectiva”, considera Santanera, que demana que els recitals siguin descentralitzats, fora de les grans ciutats, com l’autora ha tractat de fer a Osona i la Catalunya anterior. Per contra, això no evita certa explotació perquè la retribució és simbòlica o pràcticament nul·la, i és difícil on comença l’acte cultural, i l’aprofitament comercial que fan determinades sales.

 

Poesia, paraula, política

Més enllà del nou espai poètic que s’ha generat en els darrers anys, la pregunta entre la poesia i la política en termes abstractes continua essent un debat complex i inacabat. Un dels debats oberts es pregunta si les formes poètiques més reivindicatives són capaces d’alguna transformació. N’emana alguna potencialitat, encara? Maria Mercè Marçal i Joan Brossa serien dos exemples de poetes que dugueren el compromís a l’espai de la pròpia vida i del seu entorn més immediat. En ambdós casos paraula i vida anaven vinculats i una retroalimentava l’altra. 

Però aquesta relació entre paraula i vida és només un dels aspectes que relacionen poesia i política. Per Raquel Santanera qualsevol poesia pot ser política, la tria d’una llengua ja és un fet amb repercussions: no és el mateix escriure en una llengua minoritària que una llengua amb desenes de milions de parlants. Marc Rovira Urien, poeta i coeditor de la revista de crítica literaria “La Lectora” també considera que qualsevol manifestació cultural tota manifestació és política, malgrat que que cregui que aquesta mateixa afirmació “és una excusa, al seu temps, per no mullar-se gaire i per fer un tipus de poesia que s’oposa, precisament, al discurs polític clar, o actiu, o explícit en forma de poesia”. I centra l’atenció de les relacions entre poesia i política en paral·lel de la relació discurs-realitat. En aquest sentit s’oposa a tota reducció de la diversitat poètica sota una “dictadura del sentit” que exclou tota lectura complexa o diferent. “Ara, si extrapolem això a determinats discursos polítics —els que menystenen la dissidència, els que fins i tot la criminalitzen— ja tindrem ben bé un dibuix de la relació complicadíssima, complexa, entre la poesia i la política”.

  1. Sobre la capacitat encoratjadora de la poesia, i més encara si es cantada, Isaac Asimov va escriure un excel.lent article titulat “Un poeta sagrado”, pertanyent a la recopilació “El secreto del Universo”. Trobar-lo online és senzill. L’acabo de llegir aquí, pàgs 391 a 405.
    https://www.yumpu.com/es/document/view/42944558/el-secreto-del-universo-isaac-asimov
    Seguint la tesi que desenvolupa Mr.Asimov, els indepes necessitem un “himne de batalla” com l’aire que respirem. Algun poeta a la sala?
    Opinió personal: si no hi ha moviments socials, no hi pot haver poetes que els cantin. En aquest sentit, la Poesia ha caigut al mateix marasme al que fa temps va caure la Política. Així tenim la Societat que tenim. Lluís Llach, fill meu… surt del marasme que ens alletarga i escriu-nos un bon “himne de batalla”. Tu en saps d’això, Lluís !!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!