Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 d'abril de 2019
7 comentaris

Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?

Em confesso un escèptic dels sondeigs electorals, i més en aquesta època d’incertesa política. D’una banda, no és cap secret d’estat afirmar que les enquestes solen ser un instrument d’estratègia política, i que malgrat que els politòlegs tracten de ser honestos perquè sovint es juguen el seu prestigi, les cuines resten condicionades pel color polític dels qui financen els grans mitjans de comunicació. De l’altra, perquè les tensions polítiques fa que mentir als enquestadors sigui pràcticament un esport. Tanmateix, és possible que les diferents enquestes acabin tenint certa capacitat de predicció. En aquest cas, i per a unes eleccions crucials del proper diumenge, si hi hem de fer cas, podríem assistir a una victòria del PSOE amb cert marge per triar crosa parlamentària, i uns resultats en què la triple ultradreta PP-C’s-VOX no obtingui prou escons per governar.

En aquest panorama, Catalunya deu haver estat el concepte polític més repetit en la campanya electoral més bruta i desagradable de la història recent. Els partits estatals oscil·len entre la condescendència i la voluntat deliberada de destrucció de la nació catalana, amb unes dosis d’odi que, no és que recordin el franquisme, sinó que el reivindiquen de manera deliberada. L’Espanya negra ha esclatat al més pur estil Guerra Mundial Z, i, paral·lelament al nacionalisme més excloent, es conjuguen un seguit de desigs en la línia de neoliberalisme despietat, persecució de la dissidència esquerrana, reivindicació dels elements identitaris hispànics més tòxics i certa militarització de la política: en altres termes, el retorn d’una Espanya al més pur estil de Los Santos Inocentes.

Fent memòria, el darrer tram de l’Aznarato ja contenia aquells elements: la reforma laboral que va enfonsar en la precarietat la majoria de la població treballadora; les privatitzacions fraudulentes; l’aliniament exterior amb el neoimperialisme de Bush; la corrupció com a filosofia de vida; polítiques d’odi contra bascos i catalans i aquell victimisme ranci que recordava l’aïllament internacional de la primera meitat de la dècada de 1970.  Quan, malgrat tot, bufaven els vents de la falsa prosperitat de principis de segle, tot indicava que un PP omnímode podria derrotar a un PSOE que havia perdut el rumb després d’adherir-se al neoliberalisme de la Tercera Via, a còpia de renúncies a fer polítiques alternatives. Tanmateix, va i arriben les eleccions del març de 2004.

Aquells comicis, marcat sens dubte per l’atemptat d’Atocha de pocs dies abans van capgirar els resultats i van propiciar una victòria contra pronòstic del PSOE de Zapatero. Tanmateix, si recordem els resultats (164 PSOE, per 148 el PP) hauríem de tenir molt presents els resultats de Catalunya. Aquí, els partits democràtics van obtenir 41 escons (21 PSC; 10 CiU; 8 ERC i 2 ICV) mentre que el PP, únicament 6. Sense Catalunya, hi hagués hagut pràcticament un empat entre socialistes i populars (143 a 142). Si a això afegim el País Basc (15 partits democràtics, per 4 el PP) les coses queden ben clares del que hauria passat, i de l’hegemonia franquista de l’Espanya profunda, més el Madrid imperial.

No tinc capacitat de predicció del que passarà diumenge vinent. Mirant les diferents enquestes podria passar que a Catalunya, els partits democràtics podrien obtenir 40 escons, per 8 els franquistes (sumant possibles escons de PP, C’s i VOX). A nivell de l’estat, el promig de les enquestes donen al voltant dels 160 escons als partits franquistes, mentre que els democràtics (sense comptar els partits nacionals d’Euskadi i els Països Catalans) se situarien en una xifra similar. Això vol dir que aquesta diferència de 32 escons seria fonamental per evitar la involució que des de l’Espanya profunda (i el Madrid imperial) es voldria.

Sóc conscientment que l’establishment voldria un pacte entre el PSOE (ara per ara, el partit del règim del 78 més fiable) amb els neoliberals franquistes de C’s (i de fet, els atacs des de mitjana afins a Rivera són un clar indicador de voler-se desfer d’algú que ja comença a ser incòmode), o fins i tot assajar alguna mena de Grosse Koalition estil alemany. Tanmateix, des d’Europa no s’acaba d’entendre massa bé les peculiaritats d’un sistema polític espanyol amarat d’un feixisme mai depurat. La incertesa continua, encara que l’esperit republicà i democràtic dels catalans (i també, encara que prudentment en un segon plànol, dels bascos) fa que resultin imprescindibles per tractar de salvar el que queda de democràcia espanyola… dels espanyols.

L’acció de l’electorat català el 2004 va ser agraïda per una onada de catalanofòbia fanàtica, que va intoxicar el clima polític dels darrers anys. El PP, com a una mena d’ànima en pena, parlava, com els nacionals socialistes alemanys, de “la victòria amputada” de la Primera Guerra Mundial, inventant-se conspiracions i estranys complots arran dels atemptats de l’11 de març. La possibilitat que el republicanisme (que representa el 80% dels residents catalans, i probablement del 95 % dels qui s’identifiquen nacionalment com a catalans) provoca aquest reaccionarisme furibund, atiat pel bloqueig mediàtic i cinturó sanitari respecte del que realment passa a Catalunya. És per això d’aquesta histèria creixent, d’aquesta política de l’odi que fa que aquesta sigui la campanya més bruta de la història recent, amb els catalans com a centre de totes les dianes. Ben segur que la Zarzuela apunta, i milions de xaiets emparats pels llops, disparen.

  1. Pot ser passarà com al Brasil, saçvant les distàncies, on malgrat el petisme fortament arrelat a la regió Nordeste, Bolsonaro s’ha elegit president. I ara aplica polítiques contràries als interessos d’aquesta regió, pel qual els governadors nordestins s’han unit per fer un front de polítiques públiqies de resistència. Davant del desgavell actual, els nordestins almenys poden presumir de no haver contribuït a elegit l’inefable ultra.

    1. La tasca catalana cap a la República és feixuga, però està sent i serà victoriosa l’arrelament d’antuvi protofeixista esdevenint amb rapidesa cap al cruel feixisme profund de l’ens Espanya Les dificultats i les revenges d’un sadisme vesànic congènit a la nano ideologia ultra. És primordial la victòria de Catalunya,, però com apuntes Xevi Diez, és l’esperó beneficiós que hi ha en el pensament i activitats dels demòcrates espanyols, Demostrat el 16 del mes passat, on hi havia el Madrid progressista hi ha la metròpoli on romanen els feixistes mandataris. Hi havia ,els Comuneros , andalusos, aragonesos gent d’arreu de l’estat i recordo Marinaleda que a desenvolupat durant tres dècades una victòria amb atur zero , bons salaris,, habitatge, escoles etc. el PSOE en la Junta amb la intenció de desnonar-los dient que tenen un contracte il·legal amn el duque del Infantado, se’ls veu el llautó que són una gran estafa amics del feudalisme i …. , ,

  2. Com ja ens té acostumats, un article precís i informat de Xavier Díez. Un gust llegir-lo!

    Un amic de Madrid de Podem em va dir fa un parell d’anys, abans del Primer d’Octubre: “No nos dejéis solos”. Un col·lega francès, un intel·lectual important, psicoanalista, em va dir: “Espanya necessita els catalans”. Doncs, bé això és un problema. No ens satisfem gaire d’aquesta posició, com tambpoc de la de víctimes de la catalanofòbia. A cadascú li toca fer-se responsable dels seus actes. Als germans espanyols, també. Fraterns sí, atrapats en el fantasma dels salvadors o de les víctimes, no.

  3. L’anàlisi pot semblar encertat, però personalment em costa molt ubicar al PSOE del 155 i del NO a tot en el bloc “democràtic”, així, sense matisar… Es pot considerar democràtic qui està d’acord en tenir presos polítics?, qui no respecte el dret a l’autodeterminació?, qui manipula els límits de les seves pròpies lleis per impedir l’emancipació o la dissidència política?, jo crec que no gaire…
    Espanya no crec que, molt majoritàriament, pugui ni vulgui ser salvada de les seves essències ni crec que el paper de Catalunya sigui salvar-los (un altre cop!!!), oimés quan si no procurem salvar-nos primer nosaltres poca cosa tindrem a fer i a dir i a salvar en els propers anys perquè simplement haurem deixat d’existir com a nació. I ho conec perfectament, la meitat de la meva família és de la Castella profunda.

  4. A mida que anem afegint-hi píxels, a mida que ells mateixos es van retratant, la imatge d’Espanya queda més diàfana. Crec que és una fotografia tan gran que necessitem allunyar-nos molt per veure-la sencera i copsar els detalls i valorar-los. Com que vivim al mig de la imatge ens costa sostreure’ns del que representa, però si fem un intent de valorar què representa la instantànea de l’Espanya actual el resultat no pot ser cap altre que constatar l’absolut fracàs i l’evident malícia de la seva cultura i del règim “que nos hemos dado entre todos”. Per això goso escriure tesis tan agosarades com les que exposaré a continuació. Començaré felicitant en Xavier per la seva valentia a l’hora de fotografiar de manera tan fidedigna la societat espanyola. Hi ha una gran diferència entre participar a la Xarxa publicant amb el teu nom real i fer-ho aprofitant l’anonimat. Per sort, els seus escrits queden i ningú no podrà excusar-se dient “no ho vam veure venir”. Sí, es “veu venir” de tres hores lluny, i persones com en Xavier estan avisant. Aprofitant l’anonimat, passo a exposar un parell de teories que em volten pel cap.

    La primera tesi és ben senzilla. Potser us sobtarà, però crec que ho puc demostrar: Espanya només es pot definir com una ‘dictadura feliç”.
    Repassem, per començar, el documental “Frankestein 04155” sobre l’accident del tren Alvia a Santiago el 2013. Quan el vaig veure em va venir al cap aquesta tesi: si realment copses què t’expliquen, veus clar que Espanya és el Sambódrom de la Maldat i la Corrupció. I llavors et demanes: com pot passar tot això a una societat en teoria democràtica, amb llibertat d’expressió i d’informació? Si hagués de resumir el documental ho faria amb l’expressió “silenci soviètic”. Com és possible que un règim actuï de manera tan desvergonyida? La resposta és el “silenci soviètic”.

    http://www.europarl.europa.eu/news/es/headlines/society/20140514STO47018/la-central-nuclear-sueca-que-alerto-al-mundo-de-la-catastrofe-de-chernobil

    Dos dies després de l’explosió d’un megareactor nuclear, va haver de ser una central sueca la que donés la veu d’alerta. El “silenci soviètic” va ser absolut. Parlo de memòria, però crec que era Paul Theroux qui explicava a “En el gallo de hierro” com Txernòbil el va enxampar creuant Sibèria amb el Transiberià en direcció a la Xina i es va assabentar del desastre gràcies a la ràdio d’ona curta que duia i els noticiaris occidentals, quan el “silenci soviètic” era absolut, i ho va ser durant força dies encara.
    Per amagar Txèrnobil, la Unió Soviètica necessitava ser un estat totalitari. A Espanya, en canvi, (i aquest és el punt clau de la meva tesi), no els cal ser una dictadura: poden ocórrer desastres anunciats i evitables com el de Santiago, (80 morts, 144 ferits), sense que ningú hagi de donar la cara, sense que ningú hagi d’assumir cap responsabilitat.
    A Espanya poden ocórrer fets així perquè també disposen del “silenci soviètic”. Un cop vist el documental és incomprensible per què no hi hagut dimissions a dojo, empresonats a dojo, disculpes i actes de contricció a dojo. És incomprensible que la societat espanyola, en teoria “moderna i occidental”, accepti viure sota els designis d’aquestes empreses constructores, d’aquests partits polítics, d’aquests mitjans de comunicació. És incomprensible que, tret de TV3, cap televisió pública hagi emès el documental.
    Tot això és incomprensible, però té una explicació: Espanya és una dictadura feliç: un Règim maligne fa el que li rota amb el vist-i-plau d’una població zombie que es mira l’actualitat com les vaques miren el tren. Molts altres règims necessiten esdevenir dictadures sanguinàries per dur a terme les seves malifetes, però a Espanya no els cal.

    Posaré un altre exemple colpidor. Des de 1999, quan el BCE va assumir el control dels tipus d’interès i d’altres mesures econòmiques, l’únic paper del Banco de España és exercir de regulador del mercat interior.

    https://ca.wikipedia.org/wiki/Banc_d%27Espanya#Funcions

    En aquests vint anys, aquesta entitat supervisora… què? Ens mirem què han fet? On eren durant la bombolla immobiliària? On eren a la fallida de tot el sistema de caixes, amb pèrdues ingents? On eren quan el Règim va organitzar l’estafa d’Estat que va ser l’Operació Bankia? On eren quan aquest Règim va organitzar la “incautació d’Estat” dels estalvis de la gent humil que van ser les preferents? On eren quan va caure, d’un dia per l’altre, el Banco Popular no fa gaire? On eren?
    Publicat el 17 de setembre de 2017, signa Ernesto Ekaizer.

    https://www.ara.cat/economia/MAFO-jutjat-sortida-borsa-Bankia_0_1870013103.html

    “La secció tercera penal de l’Audiència Nacional liquida en només cinc folis l’exculpació de les cúpules del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) en l’operació presumptament delictiva de constitució del grup Bankia i la seva sortida a borsa el 20 de juliol del 2011 sense raonar els motius de l’arxivament.” (Us recomano que llegiu la peça sencera).

    Molt maco! El Règim aplega un reguitzell d’entitats evidentment fallides per constituir una entitat evidentment fallida i la Justicia diu que el Banco de España i la CNMV no han de retre comptes perquè no tenen cap responsabilitat! Maco perquè sí!
    Tenim prou dignitat i som prou intel·ligents per copsar què significa aquest fet? Ja coneixeu la meva interpretació; per a que un règim es mostri tan obscenament corrupte i maligne necessita poder imposar un “silenci soviètic” mitjançant la repressió i la censura, però a Espanya no els cal; són una dictadura feliç. Per completar el comentari, no me’n puc d’estar d’afegir una notícia publicada aquest mateix vespre.

    https://www.ara.cat/economia/exdirectiu-Banc-Espanya-Fernandez-Ordonez_0_2220378078.html

    (El paràgraf final és demolidor, s’ha de llegir).
    Crec que la meva tesi ha quedat prou clara. A continuació em limitaré només a citar escàndols similars. La llista, com tots sabeu, podria ser molt més extensa.

    – Per poder tirar endavant un projecte tan evidentment eixelebrat com construir el Corredor Mediterráneo a 300 qm del mar i 600 metres d’alçada necessites un règim tan ridícul com la República Dominicana de Trujillo.
    – Per poder potinejar la Justicia de manera barroera i exhibicionista, com va quedar ben clar aquesta tardor amb la seqüència 1) sentència de les hipoteques 2) elecció del president del CGPJ abans d’escollir els vint vocals que l’haurien d’escollir 3) un senador se’n vanta d’haver-ho manegat tot, i per a poder -ho fer sense cap dimissió, sense cap cap disculpa, Vladimir Putin ha de empresonar tothom que gosi aixecar la veu i ha de assassinar periodistes i dissidents.
    – Per poder privatitzar les grans empreses públiques i repartir-les entre els companys de classe del president del govern i l’oligarquia dels cognoms compostos, el general Videla va necessitar fer “desaparèixer” decenes de persones cada dia.
    – Per poder aconseguir que un parlament aprovés una llei que establia que l’energia solar té propietaris i, per tant, els has d’indemnitzar si la produeixes a casa teva, mitjançant una llei que va redactar íntegrament el gabinet jurídic del lobby de les companyies elèctriques… per aconseguir-ho, el general Pinochet va haver de convertir un Estadio Nacional en un escorxador.
    – Per poder establir una polícia política que s’inventa dossiers per difamar tothom que suposa una amenaça pel règim i distorsionar els resultats electorals, la RDA va necessitar ésser un estat totalitari amb total protagonisme d’un organisme com l’Stasi, que controlava la vida privada dels alemanys orientals fins a límits grotescos i segons alguns historiadors, un de cada 10 ciutadans era confident seu.
    – Per poder protagonitzar fets com el famós cas dels discos durs per part del partit que governa el país i el fiscal que va considerar que aquell fet no hauria de tenir conseqüències penals continuï exercint de fiscal i aquest partit continuï sent legal, (i la gent el vota!), les potències europees van haver de crear esperpents com la Repúblicana Centreafricana de Bokassa.
    – Per poder imposar una màfia com la que descriu Vicent Partal a aquest vídeo, (5 minuts), la Màfia autèntica necessita imposar el seu domini i la seva omertà amb luparas, Uzis i MAC-10s i els càrtels de la droga necessiten autèntics exèrcits de sicaris.

    https://www.dailymotion.com/video/x3ozbfm

    Fins aquí el llistat, trobo innecessari afegir-hi més ítems, encara que podria.
    La pregunta salta ella soleta, s’imposa: com és possible tot això a una societat plenament alfabetitzada que disposa de llibertat de vot, d’organització, d’expressió i d’informació? La meva resposta: Espanya és una dictadura feliç. Per algun motiu que se’ns escapa nosaltres no ho comprenem, però als espanyols els encanta viure així. (Sobre aquest punt vaig deixar la meva opinió a un comentari al recent post “L’excursió de Madrid”)
    Per reblar el clau: el mateix dia que es publicava aquest post, Carme Colomina publicava aquest article parlant d’Egipte, Algèria i Líbia. Comença així:

    https://www.ara.cat/opinio/Revoltes-retorns-al-passat_0_2220377946.html

    “El mariscal Al-Sissi posa les urnes, a Egipte, per perpetuar-se fins al 2030. Canvia lleis per allargar mandats, posa el poder judicial sota el control del govern i institucionalitza el rol polític d’un exèrcit que ja és el principal pilar del règim i un poder econòmic clau al país, amb negocis que van des de les fàbriques de cotxes als hotels turístics i de les pastisseries a les granges de pollastres. Al-Sissi concentrarà més poder, més capacitat repressora. És la consolidació d’un cop autoritari en un país on ja no queda pràcticament oposició al carrer o als mitjans, perquè ha estat empresonada, censurada o ha pres el camí de l’exili. No hi ha tampoc protestes ni malestar diplomàtic. La involució política ha tornat Egipte al seu suposat paper de dic de contenció, que tan bé va saber vendre Mubàrak. Al-Sissi és, segons Donald Trump, “un superpresident!”

    No us fa venir calfreds la frase “un país on ja no queda pràcticament oposició al carrer o als mitjans, perquè ha estat empresonada, censurada o ha pres el camí de l’exili”? No la trobeu aplicable al règim espanyol? Per això quan ha aparegut un moviment pacífic i democràtic que l’ha qüestionat han aparegut els empresonaments, la censura i els exiliats. Per què només ens hem revoltat els catalans?
    Considero “demostrat” que Espanya és una dictadura feliç: el Règim fa el que vol amb la seva població de zombies / Torrentes que s’ho miren i aplaudeixen com les foques. A canvi de què s’ho miren i aplaudeixen? Malauradament, l’oracle de Delfos va tancar fa un parell de mil·lenis, perquè és una incògnita inextricable digna de ser resposta pel mateix Apol·lo.
    (Afegiré l’enllaç, perquè s’escau, d’una conferència recent de Vicent Partal on de 1h:18m:15s a 1h:23m:10s fa un dibuix ben interessant de la societat i la premsa espanyoles)

    https://www.youtube.com/watch?v=gRIXVvaYBqY

    Abans d’exposar la següent tesi haig de deixar ben clar que no sóc cap esbojarrat i conec prou bé aquest tema. Sóc ben conscient de la gravetat del que escriuré a continuació. Aquestes tesis pensava descriure-les al passat post “Campanya bruta”, però a les vacances ho he anat deixant “per demà” fins avui. I, precisament, com que en Xavier publica aquesta peça i ens fa aquesta pregunta hores abans de conèixe’s els fets de Coripe, trobo que algú ho ha de dir. Llegiu i reflexioneu, si us plau. Confronteu el que exposaré a continuació amb la vostra experiència diària amb els unionistes del vostre entorn. Agafeu aire.

    A l’Europa del segle XX hi ha una pregunta, i aquesta pregunta té un afegitó molt important.
    La pregunta és: com és possible que un poble culte es lliurés a la Maldat? Per què Alemanya es va lliurar als nazis?
    L’afegitó us sobtarà, però s’ha de comprendre el que dic. Els nazis tenien només una cosa bona, però aquesta cosa bona era la millor que es pot tenir: els nazis mai no van pretendre enganyar ningú. Des de la seva aparició van deixar ben clar que eren violents, totalitaris i assassins que pretenien establir la pitjor de les tiranies. A un dels judicis que va protagonitzar Hitler li va dir al jutge “Arribaré al poder mitjançant la democràcia i hi instauraré la tirania”. Dit i fet.
    Per tant, la pregunta del segle XX i el seu afegitó s’han de formular així: com es possible que una societat culte es lliurés a una colla de psicòpates que duien tatuat al front “som uns malparits de cal déu”?
    La millor resposta la trobem a “Historia de un alemán” de Sebastian Haffner, un llibre de lectura obligada no només dins el context espanyol actual, també ho és, dissortadament, dins el context europeu i mundial.
    Per resumir molt el llibre i altres lectures sobre el tema, ho podria intentar així. L’Alemanya post IGM va patir una sèrie de trasbalsos que van anar minant la seva autoestima i la legitimitat de les seves institucions fins arribar a un grau de degeneració tant social com individual que va fer possible que Alemanya i els alemanys es lliuressin als nazis, mala gent que presumia de ser-ho. Per què ho van fer?
    Trobo que ho podria sintetitzar així: va arribar un moment en què la degeneració alemanya va ser tant òbvia que només podien cridar “Visca Alemanya!” els psicòpates i els tanoques. Alemanya va arribar al fons del pou i un cop allà van haver de triar. JM Serrat canta “Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante solo cabe ir mejorando”. Però Serrat oblida que hi ha una altra opció; romandre al fons del pou pretenent que allà s’hi està de meravella.
    Alemanya va haver de triar: “o reconeixem que la nostra Alemanya és una claveguera, és culpa nostra i hem de fer un pensament per veure com sortim d’aquí”, o bé els alemanys triaven “què bonica la nostra claveguera alemanya, Visca Alemanya!, Deutchland über alles!, som la llum d’Occident, som la raça escollida i ens hem d’imposar al món sencer!”. Ja sabem què van triar i quin va ser el resultat.
    Quan Alemanya era un desori vergonyós i només podien cridar “Visca Alemanya!” els psicòpates i els tanoques, els alemanys van triar lliurar-se als únics que encara cridaven “Visca Alemanya!” i no tenien cap altre argument: els psicòpates nazis.
    Els alemanys van haver de triar entre reconèixer els seus errors, deixar-se estar d’ínfules supremacistes i propiciar no pas un “reiniciar” del seu ideari col·lectiu, sinó un autèntic “redisseny”, una reformulació, fer foc nou com a nació, com a cultura i com a individus… o bé triar lliurar-se als psicòpates que asseguraven que Alemanya i els alemanys eren ‘la crème de la crème’ de la Humanitat i la resta del món eren miserables envejosos als que havien de sotmetre.
    (Empro el verb “lliurar-se” perquè, efectivament, Hitler va arribar al poder democràticament mitjançant les eleccions de gener i març del 33, sense que ningú el plantés cara. Haffner insisteix molt en aquest punt, amb tota la raó. Els nazis no es van ‘imposar’ als alemanys, aquests els podien haver engegat a dida a temps, però no ho van fer. Recordeu; els nazis no van enganyar ningú).
    “Historia de un alemán” el vaig llegir quan el va publicar Destino el 2001 i el vaig rellegir el desembre de 2017. A la relectura, i no exagero, gairebé a cada pàgina tenia esgarrifances perquè les similituds amb l’Espanya actual són evidents.
    Per motius molt diferents, Espanya ha arribat al mateix “cul de sac”, al mateix “final del camí”, al mateix “fons del pou” al que va arribar l’Alemanya pre-nazi. Allà va fallar tot, com aquí, van fallar les institucions, els partits, els alemanys com a individus, i van haver de fer la tria esmentada.
    Espanya és al mateix punt: o reconeixen que Espanya és una claveguera a cel obert i fan un pensament per reformular-se com a cultura i com a individus… o bé trien cridar “Què bonica la nostra claveguera! Què maco ser una rata! Qui no vulgui viure aquí ha de ser un enfermo adoctrinado, coi!”. És obvi que des de l’escàndol judicial d’aquesta tardor Espanya ha esdevingut un cafarnaüm desinhibit i només poden cridar “¡Viva España!” els psicòpates i els imbècils. Llavors, què han de fer si volen continuar cridant “¡Viva España!”? Lliurar-se a la Maldat, cridar “¡Arriba España!”.
    La gran diferència, i per comprendre-la s’ha de llegir el llibre que proposo o repassar el període que denominem República de Weimar, rau en què per arribar a aquell “cul de sac” Alemanya va haver de viure grans trasbalsos com ara provocar i perdre una guerra mundial, la teoria conspiranoica de la punyalada de l’enemic interior, (jueus i comunistes), que esmenta aquí dalt en Xavier, la revolució immediatament posterior, l’humiliació del Tractat de Versalles i l’ocupació del Ruhr, la inflació, un magnicidi comparable al de Kennedy, (l’asassinat del ministre Rathenau, el “canceller a l’ombra”), l’aparició, pervivència i impunitat dels escamots ultres dels Freikorps i posteriorment dels escamots nazis que s’enfrontaven freqüentment en baralles que esdevenien batalles amb els escamots comunistes, la mort natural de Stresemann, l’home fort del país just abans de l’arribada dels efectes del crack del 29, etc. A Espanya, en canvi, per arribar al mateix “fons del pou” només els ha calgut la revolta de la colònia catalana i el procés de “pèrdua d’ínfules” que tan bé va descriure Joan Ramon Resina a un article recent.

    https://www.vilaweb.cat/noticies/torra-opinio-joan-ramon-resina/

    Admeto que soni exagerat, però trobo vàlida aquesta analogia. Si us mireu Espanya de prop veureu que és el Sambódrom de la Corrupció i la Maldat. Si mireu què és la Justicia a Espanya, la premsa a Espanya, la política a Espanya, l’economia a Espanya, quin és el tarannà dels cossos de seguretat a Espanya… veureu que ja són i representen la Maldat. Exagero?

    http://www.alfdurancorner.com/articulos/las-raices-del-mal.html

    No és ben obvi que a Espanya regna la banalitat del mal? Què ha de passar encara per reconèixer-ho i fer alguna cosa al respecte, com proposa en Xavier a “Campanya bruta”?

    El fet de caure en la procatisnació ha fet que escrigui aquest paper l’endemà dels fets de Coripe. Quina explicació els doneu? Quina ha estat la resposta dels espanyols a Espanya i dels espanyols a Catalunya? Quina ha estat la resposta dels unionistes del vostre entorn? I la resposta de la Fiscalia dels nassos?

    Si creieu que exagero, remireu la imatge del passat 7 de febrer quan els psicòpates habituals es van quedar impassibles, (com a bons psicòpates, són així), escoltant la confessió de Jenn Díaz. Ja són aquí. No faig broma. Penseu-hi, si us plau.

    Em deixava la resposta a la teva pregunta, Xavier. Espanya és un planeta que té un satèl·lit més petit però molt dens i amb molt momentum, molta inèrcia, i el planeta espanyol no pot retenir el seu satèl·lit català sense esdevenir una dictadura que el doti de més massa, més gravetat que pugui mantenir-lo per força a la seva òrbita. Sense matar catalans, Espanya no pot retenir Catalunya. La qüestió és: Espanya es pot permetre matar ciutadans europeus?
    No és la primera ni la segona vegada que vivim el mateix atzucac. Sempre l’han resolt matant, però ara no poden fer-ho. Crec que s’estan congriant dues masses crítiques: una a Espanya per instaurar el franquismo sin Franco i una altra a Catalunya per instaurar la República: ambdues societats assolirem els nostres anhels.
    Potser peco d’optimista, però crec que la independència de Catalunya serà l’excusa que el Règim necessita per instaurar el franquismo sin Franco i justificar davant la seva feligresia la fallida econòmica i la pèrdua d’status internacional que s’albiren. (Aquests és un dels motius pels que vaig proposar la teoria de la ‘sobreactuació’ al comentari al post “L’excursió de Madrid”).
    No hem de salvar ningú del feixisme: que el disfrutin. Catalunya, com els pilots militars, té un seient ejectable que el treurà de l’avió en barrina. Espanya no té alternativa al feixisme si vol sobreviure, per això s’han lliurat a la Maldat, per mantenir la seva autoestima peti qui peti, però Catalunya sí que la té.
    No puc precisar en quin minut ho diu, però a aquesta conferència de fa un mes en Partal deia que després de la sentència alguna cosa passarà, afegint que passarà encara que els partits no ho vulguin. No ho dubto pas. Farem servir el seient ejectable.

    https://www.youtube.com/watch?v=vnoOC8QvDgg

    Goita! A elnacional.cat acaben de penjar aquesta entrevista del masover Romeva. El titular diu: “Sense poder polític real a Madrid no podrem ni bloquejar ni negociar res”. La resta del contingut és un cant a la covardia i al col·laboracionisme.

    https://www.elnacional.cat/ca/politica/romeva_377197_102.html

    Com diu en Vicent, aquí passarà alguna cosa encara que els partits i les titelles d’Òmnium i l’ANC i els opinadors mediàtics del règim masover no ho vulguin. El poble català es revoltarà per viure en llibertat i amb dignitat i treure’ns de sobre a uns i altres.

    Perdoneu l’extensió del comentari, però ho havia de treure del pap. Espero que no hàgiu perdut el temps llegint-me.

    Bon Sant Jordi a tothom !!! Endavant les atxes !!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!