Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 de març de 2019
3 comentaris

L’excursió de Madrid

No hi vaig ser, dissabte, a Madrid. I no pas per manca d’oportunitats. La meva relació amb la capital d’Espanya sempre ha estat esporàdica, puntual i fugissera: escala d’avió, de tren, o un parell de presentacions d’algun dels meus títols en castellà. Anar i tornar. Converses efímeres i formals amb alguna gent, no gaire diferents de les que he sostingut a Londres, París, Buenos Aires o Milà. No tinc cap mala experiència, ni cap de bona. Tanmateix, les meves sensacions personals mai no han estat massa inspiradores. Potser de ciutat pètria, monumental, de nostàlgia imperial. I amb un punt d’inquietant, a còpia de poders decadents i ressentits.

I tanmateix, hi tinc orígens. Segons les històries familiars, el meu avi patern hi va néixer allà cap al 1902, malgrat que el meu besavi castellà -sembla que en la zona fronterera entre Segovia i Valladolid- semblava haver-se instal·lat pocs anys abans a Barcelona, de retorn del desastre de Filipines, i hi va tornar en una data indefinida de la primera dècada del segle XX. Hi havia a la capital part de la família, cosins dels meus avis amb qui crec que es va mantenir la relació familiar fins a les dècades de 1970. També hi ha la història familiar de com el meu avi, xofer afiliat a la CNT, i que ja gran, no va haver de participar a la guerra fins que ja era massa tard i la situació prou desesperada, va anar a rescatar bona part de la família madrilenya quan la capital republicana era assetjada durant la tardor de 1936. En un viatge perillós en una península en flames, amb un camió, va anar a buscar els Díez de Madrid, en una camioneta col·lectivitzada pel sindicat, Via València. I com el milió llarg de refugiats espanyols a Catalunya, s’hi van instal·lar un temps fins que, estabilitzat el front, devien tornar.

El Madrid popular sembla la reserva índia d’una capital colonitzada per la naftalina i el Baron Dandy

En la meva darrera visita, crec que devia ser el 2011, per presentar “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico”, m’hi van presentar un dels antics col·labordadors, Nicolás Sánchez Albornoz. Ja gran, és una de les persones més fascinants que he conegut. Fill del president de la República a l’exili, presoner al Valle de los Caídos, es va fugar el 1948 en una llegendària història amb Manuel Lamana, l’escriptora nord-americana Barbara Probst Salomon i Barbara Mailer que va ser portada al cinema sota el títol Los años bárbaros”. No es feia grans il·lusions sobre la deriva involutiva que ja aleshores es respirava a principis d’aquesta dècada. De fet, la presentació, negada la possibilitat de fer-lo en un espai del “Madrid Oficial”, es va haver de celebrar a La Tabacalera, una mena de gran centre social especialista a acollir dissidències. De fet, l’hegemonia de la ultradreta ja aleshores com ara, es percebia arreu i semblava entristir Sánchez-Albornoz i altres supervivents de la dissidència antifranquista reduïda a la reserva índia d’una capital colonitzada per la naftalina i el Baron Dandy: la vulgaritat de la casta pepera, amb el retorn de la inquisició de l’alt fucionariat.

No. No hi vaig anar a Madrid perquè sospitava de què aniria això. És veritat, i cal agrair molt profundament, el gest d’algunes persones i entitats d’allò que en diuen “el Madrid Popular”, i que com aquella vegada, amb una vintena d’assistents en rotllana a la Tabacalera, esdevenen la reserva índia de la dissidència castellana, colonitzada pel setè de cavalleria fatxa que domina tots els ressorts de poder. Espero no ofendre ningú, tanmateix, tinc la impressió que hi va anar la perifèria del món polític, social i cultural madrileny, els darrers rebels a qui ja no fa cas ningú, ni tan sols un Podemos espantat davant el domini del carrer per part d’una ultradret tan desacomplexada, que ni dubta a insultar públicament, i amb placa policial, a un ministre socialista en un bar.

No, no hi vagi anar a Madrid, perquè com comentava horroritzat Gilles Tremlett, antic corresponsal de The Guardian a la capital, entre l’amabilitat dels amfitrions, les classes mitjanes amb avantpassats militars o alts funcionaris no tenien cap problema a exhibir simbologia feixista o nazi als seus despatxos (això ho explicava al seu llibre Ghosts of Spain a principis d’aquest segle). Ara ja es fa a la plaça pública deshinibidament.

Així és la normalització de la barbàrie entre les noves generacions benestants

No, no hi vaig anar a Madrid, perquè el que m’expliquen amics o coneguts, ja no és que sigui un país diferent, sinó un altre planeta, en què s’ha normalitzat un nacionalisme ranci i defensiu entre persones normals. Tinc la impressió que, fins i tot, en aquesta mutació, Catalunya és una anècdota. La política de dècades d’intoxicació a càrrec dels mitjans i una dreta ultramontana, sense tradició democràtica, ha contaminat l’atmosfera d’una ciutat (i d’un estat) que no troba el seu lloc en la modernitat, i reacciona amb el seu reaccionarisme secular, perduda ja la superfície de progressisme que el socialisme dels anys vuitanta va esforçar-se per exhibir. Com a una altra anècdota, encara més inquietant, m’expliquen alguns fills d’amics meus com, en intercanvis a Estats Units, o al Regne Unit, adolescents o joves entre 15 i 20 anys del Madrid de Salamanca o de la Sevilla dels señoritos, desafinen el “Cara al Sol” als autobusos que els passegen per la costa californiana o el Lake District, mentre censuren que, a milers de quilòmetres del seu origen, els valencians parlin en català o els bascos en euskera, o que elogiïn Franco com a l’heroi que va resisitir-se a Hitler a entrar en la Segona Guerra Mundial. Així és la normalització de la barbàrie entre les noves generacions benestants.

No, no hi vaig anar a Madrid perquè no crec que fos útil, més enllà de la demostració de la capacitat de determinació de l’independentisme més cívic i organitzat. Tampoc crec que el civisme els impressioni massa. Els prejudicis poden més que l’evidència, i el menyspreu i l’odi, irracionals per naturalesa, no es curen davant la raó o el més elemental sentit de la justícia. Potser, com a part positiva, a partir dels seus insults i menyspreus, hi ha la constatació del divorci de fet. Perquè t, no sé què collons hem de fer a Madrid, sinó és per signar els papers del divorci, de legalitzar una separació que, fins i tot per als habitants de la capital espanyola, ja és més que òbvia.

 

  1. Al món de la faràndula, quan un actor no abandona el seu personatge quan fa mutis a l’escenari i el continua interpretant a la vida real, diuen que “el personatge s’ha menjat la persona”.
    Molts actors han viscut marcats, tant negativament com positiva, per haver encarnat arquetips tan fidelment que el públic els relaciona inconscientment amb allò que interpreten amb tan d’encert. Sovint, però, la persona darrera el personatge no té res a veure amb el rol arquetípic que ha escollit, (creant el seu propi personatge, com ho va fer A.S. Könisberg donant vida a Woody Allen), o bé acceptant els designis de l’atzar que els va encasellar encarnant sempre el mateix paper. Molts d’aquests actors han pogut demostrar la seva vàlua amb grans interpretacions de rols completament oposats als que l’imaginari col·lectiu els otorgava, com ara López Vázquez a ¨Mi querida señorita” o Alfredo Landa a “El crack” o “Los santos inocentes”, però d’altres mai han pogut o sabut sortir del rol assignat.
    La “persona Könisberg” no té gaire a veure amb el “personatge Woody”, ni Mario Moreno tenia gaire a veure amb Cantinflas. Exemples menys coneguts eren els grans còmics Benny Hill i Joan Capri, dues persones “tristes”, fins i tot depressives, que no tenien res a veure amb el seu rol als escenaris.
    Si Benny Hill anés pel carrer empaitant senyors grans, baixets i calbs per fer-los cleques a la closca, diríem que “el personatge s’ha menjat la persona”.
    Crec que això els ha passat als espanyols, se’ls ha menjat el personatge i ja han esdevingut l’encarnació de l’arquetip que ara fa vint anys va triomfar al cinema amb la sèrie “Torrente”. Allò que tan bé caricaturitzava Segura ha esdevingut la norma a la societat espanyola. Uns s’ho creuen més que d’altres, però ja no dissimulen; han assumit el seu paper a la Història, (amb majúscula), i l’encarnen amb fruïció, s’hi recreen. Ho dic per la sacralització del nacionalisme banal, però també perquè tots els espanyols, acceptant la putrefacció de la seva jerarquia judicial, com va quedar ben palès aquesta tardor, han demostrat que tots ells són corruptes i prevaricadors a temps complet: només una societat de Torrentes pot acceptar quelcom així. Als pícaros se’ls ha menjat la picaresca: si tothom és un picaro i tot és picaresca, no queda lloc per a la dignitat. Això és Espanya.
    Just abans de visitar el teu bloc he vist a l’”Està passant” la selfie que s’han fet a una cursa de braus fallera Fernando Esteso, l’humorista Arévalo i Santiago Abascal, àlies El Jinete Desenmascarado, i he vist com el Jinete sortia de la plaça entre crits de “Abascal presidente”, (claca, o no), i m’ha vingut al cap aquesta analogia. Molt trist, però per ells fan i faran.
    Espanya és una societat tan i tan morta que ni tan sols tenen un Émile Zola amb dignitat que els etzibi un “Yo acuso” com una catedral, un “Yo acuso” ple de raons que faci obrir els ulls a qui encara es resisteixi a esdevenir un orgullós Torrente. Si Espanya fos un producte alimentari, a l’etiqueta haurien d’incloure-hi l’advertiment “Pot contenir traces de dignitat”. Veure la Carmen Maura que va interpretar la Carmela de “Ay, Carmela” dient les bestieses que diu, per posar només un exemple, demostra que de Torrentes, Espanya en va plena. En fi…
    Per continuar amb un altre símil teatral, no sé fins a quin punt tots els intèrprets de l’obra “El franquismo sin Franco y el Procés” estan sobreactuant. L’histrionisme imperant té un punt excessiu.
    És a dir; realment Espanya sencera està disposada a entregar-se, a regalar-se sense lluitar a la casta franquista que posseeix el seu país i perdre les llibertats vigilades que encara disfruten?
    Realment els “nostres” dirigents pensen en Estrasburg com a solució, com a desllorigador?
    Realment el règim polític masover català pensa sobreviure a la implantació desinhibida del franquismo sin Franco i pretén distreure’ns fent-nos jugar a l’antifeixisme?
    Realment Espanya pretén fer oficial, (encara més), la xenofòbia anticatalana pretenent que els catalans els ho agraïm?
    Realment Espanya i els seus Torrentes pretenen fer oficial que la seva única raó de ser i d’actuar és “què bé que maltractem Catalunya” i realment els “nostres” pretenen ser Gandhis i Mandelas de fireta que juguen a “què bé que ens maltracten i què bé que lluitem per la llibertat i la democràcia contra un poble al que la llibertat i la democràcia els suen la pebrotera”?
    Realment al món occidental no hi ha Xaviers Díez que estiguin veient què passa a Espanya i sapiguen sumar dos més dos? Realment no hi ha una ‘intelligentsia” a Europa que vegi clar què passa i què pot passar si no aturen els Torrentes de l’Estado Hispánico?
    Realment ningú no ha comprès que el matí de l’1dO es va viure el primer pogrom televisat de la Història?
    Podria afegir-hi més preguntes, però trobo que ja ha quedat prou clar què vull dir.
    Crec, com tu, que estem davant d’un “divorci de fet”, per això vull apuntar la possibilitat d’aquesta tesi: ¿tots els actors de la tragicomèdia “El franquismo sin Franco y el Procés” estan sobreactuant, fent escarafalls, però tot està més o menys decidit i s’està salvant la cara d’uns i altres deixant que la situació es podreixi fins que una intervenció ferma de la comunitat internacional esdevingui inevitable i posi fi a aquest despropòsit?
    S’arribarà a aquest moment de manera que el règim espanyol pugui admetre la derrota salvant la cara dient “hicimos todo lo que pudimos”?
    L’alternativa a aquesta tesi de la “sobreactuació”, encara que soni exagerat, ¿serà veure les Mares de la Plaça Catalunya fent cercles al voltant de les fonts amb les fotos dels seus fills independentistes “desapareguts” al pit? L’alternativa serà una Espanya que hagi esdevingut obertament el Marroc del Nord, una Espanya dictatorial plenament acceptada per la comunitat internacional i a la que, a més, els pagaran els vicis i la repressió xenofòba anticatalana rescatant-los econòmicament quan arribi la seva inevitable fallida?
    Realment tot això pot passar? De debò?
    Servidor de vostès, es nega a creure-ho. Per això, si em permets, Xavier, et demano si us plau que em responguis: ho creus possible? Aquesta tesi meva de la “sobreactuació” va ben encaminada o realment el món occidental vol perdre tota la seva legimitat política fent costat incondicionalment als talibans de l’Estado Hispánico?
    “Comprenc” que la realpolitik practicada per la comunitat internacional toleri els esquarteraments dels talibans saudites, però… a canvi de què toleren i toleraran l’espectacle de maldat i niciesa protagonitzat per una societat tan explícitament endarrerida, superba i malintencionada com l’espanyola? Encara no han vist que l’Estado Hispánico ataca Catalunya perquè representa i practica els valors europeus? Ells també “sobreactuen” i quan no tinguin més remei els engegaran a dida amb la mateixa barra amb la que ara els defensen?

  2. Senyor Martínez; que els espanyols són una barreja de Hitler i Mussolini amb caspa i caliquenyo és quelcom que ens posa d’acord. Són uns feixistes cutres i els pobres no donen per més. Que a més els hi agrada fer aquest paper i se’n senten ben orgullosos provoca més aviat una barreja de tristesa i vergonya aliena, també.
    Tanmateix, quin és el paper galdós que representen els nostres polítics? no són si més no tan patètics com el comú dels espanyols? Cóm és que a hores d’ara els catalans no han sabut desempallegar-se del putrefacte llard espanyol?
    Doncs això, potser a fer autocrítica…i potser llavors els catalans seran lliures.
    Atentament

    Hoffa

  3. Senyor Hoffa,
    Segurament alguna vegada t’avergonyí llegir el teu escrit que sembla tan mogut per l’odi, Madrid és evidentment una ciutat amb moltes coses negatives, però també amb moltes positives, casi, casi como les altres ciutats d’Espanya, val, i de Catalunya. Sí, ja sé que és difícil deixar en casa els perjudicis que tots en major o menor mida arrosseguem, però al menys hauries de fer l’esforç de pensar per ser més just. Sí ja se que és difícil quan volem quedar bé amb els que creiem són els nostres. Si jo fos independentista estaria molt trist de tenir companyes que diuen les coses que dius tu de milions de persones que no coneixes, amb tanta alegria i seguretat en les teves afirmacions. O potser t’ha deixat algun amor madrileny, i tu, pobret, creus que no t’ho mereixies amb la bona persona que tu ets?
    Pensem, si us plau, abans d’escriure burrades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!