Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de febrer de 2019
0 comentaris

23-F: mai un fracàs va tenir tant d’èxit

En l’enfermèride d’avui, comparteixo amb els meus lectors l’apartat que vaig dedicar al 23 F al meu llibre Anatomia d’una Ruptura. Espanya, Catalunya 1975-2014. El Jonc, Lleida, 2015 (el podeu comprar, encara…)

23-F: Mai un fracàs tingué tant d’èxit

El 29 de gener del 1981, el president Adolfo Suárez anuncia de manera sobtada la seva dimissió. En el seu breu discurs televisat en un avanç informatiu d’aquells que portaven habitualment males notícies, deixava anar unes enigmàtiques paraules:

Mi desgaste personal ha permitido articular un sistema de libertades, un nuevo modelo de convivencia social y un nuevo modelo de Estado. Creo, por lo tanto, que ha merecido la pena. Pero, como frecuentemente ocurre en la historia, la continuidad de una obra exige un cambio de personas y yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España.

Estava clar que Suárez rebia cada vegada més atacs, des de diferents bandes. El president del Govern era creixentment contestat. Tanmateix, la idea «que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España» assenyalava que hi havia més que una simple crítica a un president de govern. Semblava evident que, rere bastidors, grups molt poderosos conspiraven en contra seu. I apareixia la idea d’un cop d’estat, sorgit des de l’exèrcit, per corregir el rumb de les polítiques del Govern, allò que en el llenguatge coetani se’n deia, no sense certa ambigüitat «golpe de timón». Pocs mesos abans l’exèrcit turc havia protagonitzat un cop d’aquestes característiques, quan es considerava que s’havia anat massa lluny en determinades polítiques; de manera que la idea d’una intervenció militar resultava més que versemblant, i la mateixa premsa especulava amb la possibilitat. Anys després, el llibre de Pilar Urbano ha posat negre sobre blanc sobre allò que la majoria d’historiadors coneixien o intuïen: que hi havia una conspiració dels poders fàctics de l’Estat per fer-lo fora del Govern i que entremig d’aquests militars hi havia el cap suprem de les forces armades, el mateix monarca, que havia utilitzat Suárez durant anys per assolir una imatge més respectable del règim i que anys després continuaria alimentant-se del seu mite.

Què podia haver passat per propiciar aquest «golpe de timón»? Podem enumerar diversos factors explicatius, encara que tot plegat es redueix a una sola causa: al parer dels poders fàctics, Suárez «havia anat massa lluny», d’acord amb el guió inicial previst de la Transició. Havia actuat massa per lliure. No agradà la forma com legalitzà el comunisme, assolí un pacte amb els sindicats o havia restaurat la Generalitat. La Constitució, malgrat (o potser a causa de) les seves ambigüitats, podia ser interpretada com a punt de partida, i no pas com a topall de les llibertats restringides que estava disposat a tolerar el personal polític d’un règim autoritari que no fou destituït, sinó confirmat en els seus engranatges decisoris. En altres paraules, el general della Rovere, havia interioritzat tan profundament el paper que havia d’interpretar que, finalment, se’l va arribar a creure. I, en conseqüència, acabà enfront de l’escamot d’execució. Si més no, simbòlic.

És evident que Suárez es veié atacat des de quatre fronts diferents: un d’econòmic, un de polític, un d’exterior i un de militar. D’una banda, l’empresariat, ja definitivament convertit a un neoliberalisme sui generis (principis de lliure mercat sense renunciar a l’intervencionisme governamental favorable als seus propis oligopolis) el detestava. El tractava pràcticament com a bolxevic per haver reconegut drets laborals i sindicals, per resistir-se a la seva reivindicació històrica de l’acomiadament lliure, per la gosadia d’intentar fer-los pagar impostos i posar en marxa la declaració de renda i, en definitiva, per no obeir-los com calia. A tot això, cal afegir una intensa pressió fruit de la situació de crisi econòmica, un increment exponencial de la desocupació (a la qual no era aliena el boicot intern dels empresaris), l’evasió fiscal generalitzada (principalment a Suïssa i Andorra), l’estagflació, i l’agitació obrera i camperola. Pel que fa al front polític, cal referir-se al seu propi partit, la UCD, una amalgama heterogènia amb famílies ideològiques poc compatibles: socialdemòcrates, democristians, liberals, simples oportunistes i massa persones acostumades a un cabdillatge disposades a canviar de bàndol en percebre la fragilitat del líder. A tot això, a Suárez, també el sorprèn la cultura parlamentària. Felipe González i Manuel Fraga fan de les Corts una mena de teatre polític on el desgast personal forma part de la tàctica parlamentària. La duresa dels atacs, també des dels mitjans de comunicació, arriba a angoixar-lo. I la seva pròpia trajectòria ambivalent (amb un peu a fora i l’altre a dins del règim) representa un veritable handicap. D’una banda, serà titllat de traïdor pel franquisme, mentre serà acusat de franquista des de l’esquerra. El president del Govern, per la seva banda, també serà diana dels atacs i les pressions exteriors. Enfront de la sincera voluntat de neutralitat i independència pel que fa a la política diplomàtica, els Estats Units voldran a Espanya inequívocament en el sí de l’OTAN. A més, en un moment en què el Departament d’Estat munta cops d’estat a les democràcies llatinoamericanes per preservar els seus interessos i imposar la ideologia econòmica de l’Escola de Chicago, els diplomàtics nord-americans es queixen de les resistències del president espanyol a la imposició de «receptes» neoliberals. Finalment, l’exèrcit està encès. No només se sent ressentit perquè Suárez els va prometre que no legalitzaria el PCE (cosa que va fer durant la Setmana Santa del 1977), sinó perquè militars, Guàrdia Civil, policies i col·laboradors són assassinats a diari per ETA. De fet, aquest grup independentista basc sembla protagonitzar una mena de «guerra chiquita», amb una forta capacitat operativa, que comet atemptats i assassinats amb una freqüència creixent, i que gaudeix d’un suport considerable entre la població civil basca. L’estament militar exigeix un estat d’excepció de l’estil dels que imposava la dictadura, per tal de procedir a una repressió indiscriminada contra el nacionalisme basc. Suárez sap que això implicaria el descrèdit de la jove democràcia espanyola i es resisteix. A més, amb uns comandaments franquistes, hi ha una opinió generalitzada que la concessió d’autonomia a bascos i catalans posa en perill la unitat espanyola. S’arriba a la conclusió, amb el suport de la monarquia, que cal redreçar la situació.

Davant d’aquestes circumstàncies, des de les casernes es mobilitzen per propiciar aquest «canvi de timó». L’objectiu sembla consistir a apartar Suárez del poder. I, malgrat que a finals de gener el president del Govern se n’aparta voluntàriament, després que el rei li ho hagi suggerit, la maquinària colpista no es detura.

A partir d’aquí, hi ha diverses interpretacions sobre l’esdevingut. El relat més convincent, si més no per als historiadors (i que les investigacions de Pilar Urbano semblen corroborar), és que el cop d’estat no es pot evitar perquè, malgrat que l’objectiu ja estava assolit, és difícil aturar tota la maquinària conspirativa (secreta per definició); els rangs inferiors implicats (de l’estil d’Antonio Tejero o Milans del Bosch) actuen tal com estava acordat tot prenent les Corts (el dia de la investidura del successor de Suárez, l’insípid Leopoldo Calvo Sotelo) i altres punts estratègics, o treuen els tancs pels carrers de València. Per a aquest grup, no hi ha dubtes: es tracta de posar en marxa el que un i mil cops s’ha desitjat des de les cantines de les casernes: tornar a Espanya una dictadura militar de tall franquista. De fet, de manera paral·lela, i en la posteriorment silenciada trama civil, l’ultradreta es mobilitza, tot aportant llistes de persones a les quals cal assassinar, al més pur estil de la neteja ideològica del primer franquisme.

Sembla que el monarca i els sectors de l’estat major de l’exèrcit estan horroritzats. Després d’anar preguntant a cadascun dels caps de les regions militars sobre les seves intencions, el rei els ordena que s’estiguin quiets –tot i que mai no es va aclarir a canvi de què. Aleshores, quan veu que només acceptaran les seves ordres, i tenint en compte el precedent del seu cunyat Constantí, destituït com a rei de Grècia per la seva connivència amb un règim militar, ordena el replegament de les forces.

Els conspiradors d’alt rang es pensaven que, amb la dimissió de Suárez, la feina ja estava enllestida perquè els objectius ja estaven assolits. De manera que hi ha un intent desesperat d’armada (difícilment es podrà comprovar si era entre els instigadors o entre els simples executors de les ordres suggerides des de la Zarzuela) i s’entrevista amb Tejero. Quan li exposa que el que es tracta és de muntar un govern d’unitat per mantenir una aparença democràtica, es veu la gran distància entre la pulsió feixista de bona part de l’oficialitat amb el «canvi de camisa» d’aquells sectors que consideren que un salt enrere resultava anacrònic, perquè bé podien fer servir les institucions democràtiques per mantenir la seva influència en un govern més dúctil. De fet, el cop d’estat, més aviat els dos cops d’estats simultanis, fracassen.

Tanmateix, mai un fracàs tingué tant d’èxit. L’exèrcit no es féu amb el poder. Tot i això, la majoria dels objectius inicials dels colpistes s’assoliren. En primer lloc, i al cap de pocs mesos, sense debat ni pràcticament informació, Espanya formalitzava el seu ingrés a l’OTAN. La feble defensa de la democràcia (pràcticament ningú no es va mobilitzar durant la nit del 23-F) permeté una involució política, en què les cúpules dels partits determinaven les decisions i s’excloïa pràcticament la població civil de qualsevol decisió transcendent. Per la porta del darrere, començaren a introduir-se reformes de normatives laborals i polítiques econòmiques d’orientació neoliberal que expressaven una progressiva involució social. Finalment, i aquesta fou una victòria simbòlica per als colpistes, es desfermà una involució autonòmica, amb la promulgació de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) que diluïa la qüestió plurinacional en concedir el mateix estatus a totes les autonomies, fossin nacions, o simples regions inventades com Madrid, Cantabria o la Rioja. De fet, serà des de principis dels anys 80 quan començarà a improvisar-se un mapa autonòmic en què es passarà de la singularitat basca i catalana a una simple descentralització administrativa amb la voluntat d’esborrar la dimensió de nació de Catalunya, el País Basc i Galícia.

El 23-F, en certa mesura, suposa la fi de la democràcia espanyola com a projecte de futur, i la consagració del règim vigent com a estació terme i punt límit d’arribada. Lògicament, els judicis als colpistes certificaren la voluntat per no aclarir els fets: la trama civil no fou investigada, condemnaren a escasses penes poques desenes de conspiradors de baix rang, la majoria dels quals foren indultats al cap de poc, i es tirà terra damunt l’afer. Es construí un relat segons el qual el rei havia salvat la democràcia. I es constatà que els poders fàctics no estaven disposats a anar més lluny de les fronteres dels seus privilegis.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!